La progressió de les obres de la catedral de Tarragona culmina amb la construcció de la façana de ponent, on l’estil gòtic es manifesta en plenitud. La façana és, de fet, l’element que confereix a l’exterior de la seu metropolitana un caràcter més marcadament gòtic i pot arribar-se a considerar una obra autònoma. El nostre propòsit aquí és remarcar la significació de la façana de la catedral de Tarragona i les novetats que aporta en tractar-se de la primera de les grans façanes gòtiques realitzades a Catalunya.
La façana, orientada al sud-oest, domina, des de la part alta de la ciutat, l’espai que en època antiga va constituir la gran plaça del fòrum provincial romà i que durant l’edat mitjana ja era ocupat per cases. Aquest espai es troba a un nivell més baix i és travessat pel Carrer Major, que pràcticament coincideix amb la prolongació de l’eix de la catedral. El desnivell és salvat per les escales. Amb la façana delimiten actualment el pla de la Seu, el palau de la Cambreria –residència del canonge cambrer– i la casa rectoral.
Descripció
La composició de la façana tradueix amb sinceritat l’estructura de les naus de la catedral. Així, doncs, el cos central dobla les dimensions dels dos laterals, de la mateixa manera que la nau central té pràcticament el doble d’alçada i d’amplada que les laterals.
Tanmateix, el tractament del cos central (on sobresurten la portada, la gran rosassa i el gablet incomplet) n’accentua el protagonisme i la verticalitat, mentre que els dos cossos laterals tenen un paper secundari. Evidentment, això té molt a veure amb la limitació de la perspectiva d’aquests cossos laterals a causa de les construccions que tenen al davant i també, és clar, amb l’evolució del projecte.
Cadascun dels cossos laterals consta d’una portada de tradició romànica i d’un ull de bou circular a sobre. Les portades són de marbre i formen un arc de mig punt amb arquivolta simple. La del costat de l’epístola (a la dreta) té el timpà llis i els capitells constitueixen un fris amb elements figuratius. La del costat de l’evangeli té els capitells decorats amb motius vegetals, i el timpà, que reposa damunt una llinda, representa episodis de la vida de la Mare de Déu (Anunciació a Maria, Anunciació als pastors i Epifania).
Rosassa oberta al cos central feta a imitació de les rosasses del gòtic radiant francès.
ECSA - G.S.
La gran portada central constitueix una mena de porxo que es desenvolupa en profunditat ocupant l’espai entre els contraforts de la façana i estenent-se sense solució de continuïtat per la part exterior d’aquests fins a sobreposar-se parcialment damunt els cossos laterals.
Les arquivoltes de la portada són simplement motllurades en gradació, sense decoració escultòrica. El timpà és calat amb traceries de composició radial afins a les de la gran rosassa. A la part inferior hi ha encaixat un relleu amb la representació del Judici Final (al revers, dins de la catedral, hi ha l’escena de l’Adoració de la Mare de Déu per sant Pau i santa Tecla). La llinda és llisa i la suporta un mainell on es dreça la tan coneguda imatge de la Mare de Déu dreta.
Als brancals del portal hi ha una sèrie de tabernacles dins dels quals són acollides estàtues de profetes i apòstols, fins a un total de 21: els 12 apòstols (6 a cada banda) més sant Joan Baptista i 8 profetes de l’Antic Testament. Hi ha encara espais per a 9 estàtues més, però romanen buits.
Cal remarcar, com a indici de continuïtat entre la part central de la façana i el lateral del costat de l’epístola, la presència d’un sarcòfag paleocristià del tipus dit de Bethesda (datable cap a l’any 400). Aquest sarcòfag es troba ben encaixat sobre la façana lateral i, alhora, ben alineat amb els tabernacles que aixopluguen les estàtues del cos central. La seva inserció és, doncs, perfectament estudiada.
Presidint la meitat superior del cos central de la façana destaca la rosassa de composició típicament radiant, segons el model derivat dels finestrals del creuer de Notre-Dame de París. D’un centre de sis lòbuls neixen dotze raigs que es confronten amb vint-i-quatre triangles curvilinis que ressegueixen el perímetre exterior. Aquest mateix disseny es retroba en altres esglésies catalanes com ara Sant Cugat del Vallès i Santa Maria del Pi, a Barcelona, i també a Santa Caterina de València. De la mateixa forma eren encara les rosasses desaparegudes de Sant Agustí Vell i de Santa Caterina, de Barcelona.
El coronament de la façana és constituït per un element incomplet que havia de tenir perfil triangular a la manera d’un frontó o gablet i que havia de ser perforat amb finestrals. També són inacabats els grans pinacles apiramidats que havien de flanquejar-lo.
Cal destacar encara la presència de mascarons o carasses decoratives puntejant significativament diversos llocs de la façana, per exemple el coronament dels pinacles o bé el punt més alt de la rosassa. Malgrat que entre ells hi ha diferències apreciables, particularment entre els de la meitat superior i els de la meitat inferior, tots tenen uns trets comuns arcaïtzants que els fa molt característics.
Mentre que a la meitat superior de la façana predomina la pedra clara de llisós o llisot (llevat de la rosassa), a la meitat inferior predomina la pedra ocre del Mèdol, amb presència significativa d’elements de marbre.
Cronologia de la seva construcció
La dada documental més antiga que fa referència a la construcció de la façana correspon a l’any 1277, en què el mestre Bartomeu de Girona va rebre l’encàrrec de realitzar el portal major i la rosassa –la O major– corresponent. En aquest moment ja havien d’haver-se completat les portades laterals, que hom pot datar entre els anys seixanta i els primers setanta del segle XIII (Catalunya romànica, vol. XXI, pàg. 133-134).
L’any 1278, el mateix mestre Bartomeu rebia l’encàrrec d’esculpir les imatges de nou apòstols per a la portada i el 1282 va cobrar “tot lo diner que se li devia a ell i a los companys per raó de la obra que havia feta en lo portal de la seu”. Quan l’any 1292 va ser cridat per realitzar el sepulcre de Pere el Gran a Santes Creus, Bartomeu havia esdevingut ciutadà de Tarragona, de manera que pot presumir-se que seguia vinculat a l’obra de la catedral.
És interessant la notícia de l’any 1296 relativa a l’adquisició d’una casa situada entre la residència de l’ardiaca i la catedral. L’adquisició es va fer per enderrocar-la immediatament atès que dificultava el pas entre el castell de l’arquebisbe i el portal major, al mateix temps que “llevava la vista de dit portal”.
Aquestes dades posen de manifest l’existència d’un projecte de façana amb un apostolat i una rosassa com a elements destacats, projecte que es trobava en curs de realització entre els anys 1277-92 sota la direcció del mestre Bartomeu.
Cal fer notar, d’altra banda, que aquestes informacions no són radicalment incompatibles –com a vegades s’ha pretès– amb la notícia que les últimes voltes de la nau central es van tancar en temps de l’arquebisbe Rodrigo Tello (1288-1308). Una cosa és el tancament de les voltes i una altra ben diferent l’aixecament dels pilars i la construcció dels trams corresponents.
De fet, la construcció de la part alta de la façana s’ha de datar dins de les primeres dècades del segle XIV, però obeint el projecte inicial. Tanmateix, els coronaments superiors de la façana (pinacles i gablets) no es van arribar a completar mai en la seva integritat, com tampoc la sèrie d’escultures de la portada, malgrat l’impuls que s’hi va donar posteriorment amb la intervenció de Jaume Cascalls i el seu deixeble Jordi de Déu (documentada entre el 1375 i el 1377).
Els anys 1991-92 la façana va ser objecte d’una intervenció restauradora amb la finalitat de netejar-la, consolidar els elements constructius, impermeabilitzar-la i, en general, garantir-ne la conservació.
Valoració del conjunt
Tal com acabem de veure, de les referències documentals, se’n desprèn amb força claredat l’existència cap al 1277 d’un projecte ben definit per al cos central de la façana. També és clar que aquest projecte se sobreposa a una concepció inicial, més unitària, de tot el frontis de la catedral (així ho revela la lleugera superposició del cos central damunt els laterals).
És igualment clar que a l’hora de plantejar-lo va tenir-se molt en compte el component visual (com ho prova la referència documental del 1296).
L’execució d’aquest projecte sembla poder-se desglossar en diversos moments. Pel que fa a les escultures de la portada, hi ha activitat durant el període del mestre Bartomeu (1277-92) i també un segle més tard, amb Cascalls i companyia. Pel que fa a la construcció de la façana central pròpiament dita, diversos indicis fan pensar en una construcció centrada inicialment (últim quart del segle XIII) en la part inferior de la portada i evolucionada posteriorment en sentit ascendent fins a les primeres dècades del segle XIV. Emma Liaño observa la coincidència entre algunes marques de picapedrer de la part alta de la façana i les de les parts del campanar en construcció cap a 1310-34.
Per valorar la significació de la façana de la catedral de Tarragona i les novetats que aporta voldria establir una primera comparació amb Sant Pere de Galligants, on trobem un magnífic exemple de frontis romànic que resol, com a Tarragona, el tancament d’una estructura de tres naus.
Façana monumental de la catedral, la primera de les façanes gòtiques de Catalunya, encara inacabada.
ECSA - G.S.
Tarragona supera Galligants en plasticitat i accentua les línies verticals, mentre que a Galligants destaquen les horitzontals. L’acusat protagonisme de les superfícies murals i el rigor geomètric que caracteritzen la composició de la façana gironina són superats per la incorporació a la façana de la seu de Tarragona de nous elements i components estilístics. En preguntar-nos quins són, crec que cal pensar, en primer lloc, en aquelles portades que, com Sant Gèli, reben la influència i l’estímul dels monuments antics i tendeixen a constituir-se com a porxos que alhora evoquen els arcs de triomf romans. Aquesta mateixa idea és subjacent a la façana de la catedral de Tarragona, on, d’una banda, hi ha connexions amb l’entorn provençal derivat de Sant Gèli (portada del claustre) i, de l’altra, la presència i l’evocació de l’antiguitat també són paleses d’altres maneres. Amb la incorporació del sarcòfag paleocristià a la façana, per exemple. O mitjançant el treball del marbre. I fins i tot en la tècnica amb què són realitzades les estàtues de la façana, els caps de les quals són fets separadament dels cossos.
Però per damunt del component de l’antiguitat, a la façana de la catedral de Tarragona predomina el component gòtic. Emma Liaño ha fet referència encertadament a la catedral de Reims prenent en consideració analogies com la solució donada al timpà (finestral calat amb vitralls). De fet, l’estructura del porxo és perfectament relacionable amb qualsevol de les grans portades de les catedrals del gòtic clàssic: la ja esmentada de Reims, Amiens, Bourges, etc.
Proposem igualment la comparació amb les façanes dels transseptes d’algunes catedrals franceses del gòtic radiant i molt especialment amb els portals laterals de la catedral de Clarmont d’Alvèrnia on es poden trobar força coincidències estructurals: l’extensió de l’espai reservat a les escultures per sobre dels contraforts, els grans pinacles apiramidats o l’estructura radiant de la rosassa.
D’altra banda, característiques com la composició de tipus “basilical” de la façana, sense torres que la flanquegin, així com les seves proporcions, podrien servir-nos per a establir comparacions amb algunes façanes del gòtic italià o fins i tot per a remetre a la mateixa tradició de l’arquitectura catalana.
D’aquesta manera, la façana de la seu de Tarragona, la primera de les grans façanes gòtiques catalanes, apareix com un projecte autònom amb relació al conjunt de l’obra catedralícia, projecte que va ser articulat sobre la base d’uns coneixements bastant amplis de la cultura artística europea al final del segle XIII.
Tot i que la documentació l’esmenta només com a executor, la possibilitat d’atribuir la paternitat del projecte al mestre Bartomeu de Girona és, ara com ara, la més versemblant.
Bibliografia consultada
Morera, 1904; Capdevila, 1935; Blanch, 1951; Serra i Vilaró, 1960a; Dalmases – José, 1985; Liaño, 1989.