Les tipologies de l’arquitectura religiosa

Les característiques tipològiques de l’arquitectura gòtica catalana es relacionen amb diversos factors. D’una banda, amb les tradicions constructives, o sigui, amb els coneixements i els procediments arrelats entre els mestres d’obres del país, arrelament provocat per l’existència d’una tradició cultural expressada mitjançant la sàvia adequació de l’arquitectura a les condicions del medi natural i humà de les nostres terres. De l’altra, tenen a veure amb la introducció i l’adaptació de models i referents de l’arquitectura europea. Diem introducció i adaptació perquè és evident que aquests models i referents no són merament importats i mimetitzats, sinó que, molt sovint, són assimilats i donen lloc a solucions i a tipologies evolucionades en relació amb els seus punts de partida. Això ens porta a considerar un tercer factor essencial per a la caracterització tipològica de l’arquitectura gòtica catalana. Ens referim a allò que s’acostuma a anomenar voluntat d’estil. Voluntat d’alçar monuments originals, expressió simbòlica d’identitat i de la puixança dels estaments i les comunitats que els promovien. Així han de ser interpretats, per exemple, tres de les fites de l’arquitectura gòtica catalana de caràcter religiós: la catedral de Girona, Santa Maria del Mar i la seu de Mallorca.

Una de les característiques definidores de l’arquitectura gòtica catalana més directament relacionada amb la seva adequació al medi (i, consegüentment, compartida amb altres arquitectures mediterrànies) és la preferència pels terrats plans, en comptes de les teulades amb dos vessants de perfil triangular. D’aquí que s’acostumi a parlar de la seva “horitzontalitat” contraposant-la a la “verticalitat” de l’arquitectura gòtica septentrional, en què els gablets, els pinacles i les agulles tenen un protagonisme molt acusat en la definició del perfil dels edificis.

Com es pot comprovar mitjançant el quadre comparatiu que trobareu a les pàgines 242 i 243 d’aquest volum, a Santes Creus, Santa Caterina de Barcelona, la catedral de Girona, Pedralbes, el Pi o Santa Maria del Mar, l’alçada i l’amplada màxima són pràcticament equivalents, de manera que les seccions respectives podrien ser inscrites en un quadrat. La seu de Mallorca s’apropa a la quadratura (l’assoliria si es mesurava fins el carener de la teulada) i a la catedral de Barcelona el quadrat es dibuixa si s’exclou el cos que formen les capelles laterals i les tribunes. Aquesta quadratura no és, tanmateix, res excepcional. En força catedrals del gòtic clàssic l’amplada màxima i l’alçada a nivell de la clau de volta són pràcticament equivalents.

La singularitat de l’arquitectura gòtica catalana és produïda més aviat per la manera d’articular els diversos elements estructurals d’una església gòtica, conjugant opcions determinades pels procediments constructius amb opcions estètiques. En estreta relació amb això s’ha de considerar un dels seus grans trets definidors: l’amplitud i la unitat dels espais interiors, a la manera de grans sales, que contrasta amb la jerarquització dels espais i dels elements arquitectònics característica de l’arquitectura gòtica septentrional.

La progressió en aquesta direcció és evident: les amplades de les naus majors de les esglésies cistercenques de Poblet i Santes Creus oscil·la entorn dels 9-10 m, semblant a la de la Seu Vella de Lleida. La nau central de la catedral de Tarragona fa uns 12-13 m, amplada que continua predominant en el gòtic de plenitud: la catedral de Barcelona, Santa Maria del Mar, Pedralbes i la catedral de Tortosa. Per sobre d’aquestes dimensions es troben els grans assoliments estructurals: els 16 m aproximats de l’amplada de la nau central de la catedral de Mallorca, de la nau única del Pi o de Santa Maria de Balaguer, els 18 de la Seu de Manresa i els 22 de la nau única de la catedral de Girona.

És cert que la preferència per l’amplitud és compartida en grau divers amb altres arquitectures gòtiques meridionals. Però el gòtic català ho modula i ho potencia mitjançant determinades recerques (sobretot, assolir el màxim de superfície coberta amb els mínims suports possibles, com és palès a Girona o a Mallorca) i unes opcions constructives i estètiques que arrodoneixen la seva especificitat. Es caracteritzen per la sobrietat i el racionalisme, palesos en l’aspecte compacte i sobri dels exteriors, on els grans protagonistes són les superfícies murals i els contraforts massissos, mentre en resulta minimitzat el protagonisme dels arcbotants, els calats, els revestiments policroms o fins i tot l’ornamentació escultòrica.

Compactació i sobrietat, també, de les estructures i els espais interiors, evidents en la tendència a elevar les naus laterals (en les esglésies de tres naus), a reduir el nombre de tramades (i, consegüentment, el seu allargament), a l’aprimament i la simplificació de la forma dels pilars (amb preferència pels de forma cilíndrica o prismàtica), a integrar les capelles baixes entre els contraforts o a reduir al mínim la importància del transsepte o del creuer, com també dels arcs triomfals que altrament remarcarien la separació entre l’espai presbiteral i les naus de les esglésies.

Diversos articles inclosos en aquest mateix volum ens donen les claus per a comprendre millor els procediments constructius del gòtic català.

Les tipologies d’esglésies

Un dels tipus arquitectònics definits per Puig i Cadafalch en la seva classificació de l’arquitectura romànica catalana eren les basíliques cobertes de fusteria. Persistència de les tradicions constructives antigues que és pràcticament inexistent en la nostra arquitectura gòtica. Apareix, en canvi, una nova tipologia: els edificis amb la coberta suportada per arcs de diafragma. Es tracta d’un procediment constructiu que aprofita les possibilitats de l’arc apuntat i que permet estalviar les bigues de grans dimensions. Es pot creure que l’expansió d’aquest procediment constructiu a la Catalunya Nova està relacionat d’alguna manera amb les dificultats per a obtenir peces de fusta idònies per a bastir encavallades grans.

En l’àmbit de l’arquitectura religiosa trobem utilitzades les cobertes suportades per arcs de diafragma en moltes esglésies menors i també en l’arquitectura dels ordes mendicants, encara que en aquesta té sovint caràcter transitori, previ al cobriment definitiu amb voltes de pedra. Es coneixen diversos casos d’esglésies mendicants inicialment cobertes amb arcs de diafragma que posteriorment foren voltades, per exemple, els convents franciscans de Barcelona, Vilafranca del Penedès i Cervera, o l’església del convent del Carme de Barcelona.

Mentre que les esglésies menors d’aquesta tipologia acostumen a presentar la capçalera carrada, en les mitjanes és de forma poligonal, a partir d’una volta amb nervis que encaixa directament amb la nau, pràcticament sense solució de continuïtat, i que normalment genera cinc costats, com s’observa a Sant Francesc de Montblanc, Sant Domènec de Cervera o la capella de Sant Joan dels Hospitalers de Vilafranca del Penedès. També té cinc costats, encara que l’absis tendeix a un perfil semicircular, el convent dels Àngels d’Horta de Sant Joan.

La classificació tipològica de les esglésies voltades es fa distingint dos grans grups. El de les esglésies de tres naus, majoritàriament catedrals o quasicatedrals, i el de les esglésies d’una sola nau o nau única, que predomina entre les esglésies parroquials, monàstiques i conventuals. Amb una gran excepció: la catedral de Girona, que esdevé un dels grans paradigmes de l’arquitectura gòtica catalana en la mesura que eleva solemnement a l’àmbit catedralici una de les creacions més originals de la nostra arquitectura gòtica: l’església de nau única.

Presenten tres naus les esglésies cistercenques de Poblet i Santes Creus, com també les catedrals de Tarragona i Lleida. Ja sota l’influx del gòtic de les catedrals són plantejades les capçaleres de les seus de Girona i Barcelona, que tenen com a referent més directe la catedral de Narbona.

L’influx del gòtic catedralici es fa sentir en el plantejament de les grans esglésies de tres naus que no són catedrals, entre les quals es diferencien dos grups. D’una banda el que constitueixen Santa Maria de Castelló d’Empúries i Santa Eulàlia de Palma, on s’adopta una tipologia deutora del model occità i on el perfil poligonal de les capelles radials de la capçalera es projecta exteriorment, al mateix temps que sembla haver-hi una certa nostàlgia de la capçalera triple tradicional, que encara es manté a Morella, a la catedral de Mallorca o a Sant Joan de Perpinyà. Un segon grup de grans esglésies de tres naus és el constituït per Santa Maria de Cervera, la Seu de Manresa i Santa Maria del Mar. Són edificis d’una personalitat més acusada que tenen en comú el fet de presentar un tipus de capçalera única d’inspiració catedralícia, però esdevingut més compacte a causa de la inserció de les capelles radials en un polígon absidal que té els costats plans.

L’experimentació sobre la tipologia de tres naus desenvolupada en aquestes grans esglésies que no són catedrals retorna a l’àmbit catedralici amb la incorporació de l’experiència de Santa Maria del Mar a la catedral de Mallorca i, sobretot, amb la catedral de Tortosa, que recull les experiències desenvolupades durant la primera meitat del segle XIV (hi és notòria, per exemple, la referència a la Seu de Manresa).

La tipologia més característica de l’arquitectura gòtica catalana, i també la més difosa, és l’església d’una sola nau o nau única amb capelles laterals entre els contraforts. S’hi arriba per evolució de les tipologies romàniques i sobretot gràcies a l’ús adaptat a les seves pròpies necessitats que en fan els ordes mendicants. Ja hem esmentat les naus mendicants amb cobertes suportades per arcs de diafragma. Aquestes esglésies acostumen a incorporar capelles als costats de la nau (a diferència dels seus referents italians, que tendeixen a concentrar-les al creuer), les quals mantenen la seva presència en les esglésies mendicants cobertes amb volta, principalment Sant Domènec de Girona i Santa Maria de Pedralbes, ambdues amb capçalera poligonal de set costats. Més problemàtica, a causa de la seva desaparició, resulta la valoració de la significació de les grans esglésies mendicants de Sant Francesc, Santa Caterina i el Carme de Barcelona. En qualsevol cas és del tot evident la fonamental contribució dels mendicants a la definició d’aquesta tipologia.

Porta dels Apòstols i torre del Miquelet, campanar de la catedral de València, de planta octagonal i 51 m d’alçària. Fou construït entre el 1381 i el 1425. L’espadanya que el corona és barroca.

Enciclopèdia Catalana - F.Gomà

Entre les esglésies parroquials gòtiques, les primeres naus úniques, encara sense capelles laterals, podrien ser Santa Maria dels Turers, a Banyoles, i Sant Miquel de l’Espluga de Francolí. L’església de Santa Maria de Vilafranca del Penedès, iniciada el 1285, és probablement la més antiga de les esglésies parroquials de nau única amb capelles laterals entre els contraforts. Al començament del segle XIV, l’església barcelonina de Santa Maria del Pi assoleix el tipus canònic d’església de nau única del gòtic català, tipus que persisteix en l’arquitectura dels segles XIV, XV i XVI, a vegades enriquit, com s’observa a Santa Coloma de Queralt o a Montblanc. Remetem al capítol “Les parròquies i les altres esglésies seculars de nau única” inclòs al volum Arquitectura II d’aquesta mateixa obra per a una valoració més extensa d’aquesta tipologia.

Vegeu també Acta de les consultes a mestres d’obra sobre la continuació de la catedral de Girona

Els cimboris i campanars

La funció dels cimboris és bàsicament la d’introduir claror a l’interior dels temples, tot ressaltant el simbolisme del creuer. Cal interpretar aquests cimboris com a exponents d’un renovat interès per la llum en el marc de les recerques arquitectòniques del moment de superació de les formulacions romàniques.

L’ús de la volta de creueria va permetre incrementar el protagonisme d’aquest element en les edificacions del segle XIII, superant amb escreix el que havien tingut en l’arquitectura romànica. Així, el monestir de Sant Cugat del Vallès i les catedrals de Tarragona i Lleida es dotaren de cimboris, tots de forma octagonal i suportats per trompes o petxines. Els dos primers es resolen amb volta de creueria, mentre que el de Lleida es cobreix amb una cúpula de sectors amb nervis. De característiques semblants als anteriors (sobretot als de Tarragona i Sant Cugat) és el cimbori que s’alça sobre el creuer de l’església del monestir cistercenc de Vallbona de les Monges.

Aquest és l’únic cimbori pròpiament dit que trobem en els monestirs cistercencs. Completa el perfil arquitectònic del monestir de Vallbona una segona construcció que té l’aspecte exterior d’un cimbori però que no ho és, atès que no il·luminava directament l’església. Feia funcions simbòliques i de campanar, i per això s’anomena sovint cimbori campanar. Construccions de les mateixes característiques es troben a Poblet i a Santes Creus. Aquest darrer és el més antic de tots, iniciat el 1314. Es tracta d’un edicle vuitavat sobreposat al creuer de l’església monàstica.

Els cimboris campanar de Poblet i Vallbona són de característiques estilístiques afins. Se sap que el de Poblet es va iniciar en temps de l’abat Copons i que va romandre inacabat a la seva mort, arran de la Pesta Negra. El seu aspecte actual és el que se li donà arran de la restauració dels anys 1978-81. El de Vallbona de les Monges, construït en temps de l’abadessa Elisenda de Copons (1340-48), no s’alça sobre el creuer, on es troba el cimbori pròpiament dit, que ja hem esmentat, sinó damunt el penúltim tram de la nau, que va requerir reforços. La seva forma és l’octagonal. Destaquen els seus finestrals calats, com també el seu coronament apiramidat.

Els cimboris persisteixen en l’arquitectura catedralícia del segle XIV. Es conserva bé el de la catedral de València, una extraordinària llanterna de dos pisos, amb finestrals calats, coronament pla i sense contraforts, fet que ressalta la perfecció de la seva forma prismàtica octagonal. A la catedral de Tortosa, el projecte d’Antoni Guarc preveia un cimbori damunt del creuer i a la de Barcelona es reservà per al cimbori l’últim tram de la nau, una ubicació inusual. El mestre d’obres Bartomeu Gual va anar a veure el de València per a prendre model. Tanmateix, només se’n va fer l’arrencament, de manera que l’actual cimbori de la catedral de Barcelona és una obra neogòtica, del començament del segle XX, inspirat en l’arquitectura gòtica septentrional. Algunes imatges antigues reflecteixen l’estat de provisionalitat en què romangué l’obra del cimbori barceloní des del segle XV fins al XX (vegeu la il·lustració de la pàgina 25).

Els campanars o cloquers, quan no es tracta de simples espadanyes o de cimboris campanar com els dels monestirs cistercencs, són constituïts per torres que s’alcen a un costat de l’església, bé adossades, bé exemptes. En les esglésies gòtiques catalanes no és freqüent el tipus de façana flanquejada per dues torres, llevat de casos una mica atípics com Santa Maria del Mar, Castelló d’Empúries o Sant Feliu de Girona.

Hi ha nombrosos exemplars de campanars de planta quadrada, forma que predominava entre els campanars romànics. De fet, algunes grans esglésies gòtiques conserven encara els seus campanars romànics, com la catedral de Girona, Sant Salvador de Breda o Solsona. També a Sant Cugat del Vallès es conserva la base del campanar romànic.

Són representatius de la varietat dels campanars de planta quadrada els d’Agramunt, Manresa, Castelló d’Empúries, Sants Just i Pastor de Barcelona, Santa Coloma de Queralt, Conesa o Guimerà, a més del de la seu de Mallorca.

Tanmateix, la tipologia més representativa dels campanars gòtics catalans és la constituïda per torres prismàtiques de planta octagonal, sense gradació de volums i amb l’acabament pla. És la que representen, per exemple, els campanars de les catedrals de Tarragona, Barcelona, Girona i l’Alguer, com també el de la capella barcelonina de Santa Àgata, Santa Maria del Mar, Vilafranca del Penedès, Sant Llorenç de Lleida o Sant Pere de Reus.

Els exemplars més genuïns són aquells que es presenten pràcticament exempts, com ara els de Pedralbes (de la primera meitat del segle XIV), Cervera (completat cap a 1457), Balaguer, el Pi (1379-1486), el Miquelet de València (1381-1425) i la Seu Vella de Lleida (començat a la primera meitat del segle XIV i acabat un segle després).

Els campanar de València ateny els 51 m d’alçada. El del Pi en fa 54 i el de Lleida sobrepassa els 60 (51 del cos major i 10 del pis superior). L’alçada d’aquests campanars equival, aproximadament, a quatre vegades el seu diàmetre (a Lleida, comptant només el cos major de 51 m).

El campanar de Sant Feliu de Girona s’aparta del model predominant a causa del seu acabament en forma d’agulla, en realitat una obra tardana, del 1532, realitzada per l’arquitecte provençal Joan de Belljoc.

Certament, els coronaments apiramidats són freqüents en l’arquitectura gòtica provençal (Avinyó, Arle, Carpentràs) i del Llenguadoc (Montanhac, Montfrin). El seu influx havia arribat a la diòcesi de Girona a la segona meitat del segle XV (església parroquial d’Aiguaviva) i hi va persistir fins ben entrat el segle XVI, reforçat pel ressò que tingué el campanar de Sant Feliu. Es configura així un grup de campanars bastant específic (Bordils, Caçà de la Selva, Fornells de la Selva, la Pera, Sant Martí Vell, Vilablareix). Un altre grup específic és el constituït pels campanars de les esglésies de la Vall d’Aran.

A l’entorn dels claustres

Claustre del monestir de Santes Creus, construït a partir del 1313 en substitució d’un primer claustre d’estil cistercenc. Hi destaca el protagonisme de les traceries. Es veu, així mateix, el cimbori campanar que corona el creuer de l’església.

Enciclopèdia Catalana – M.Catalán

Durant els segles del gòtic, els claustres continuen mantenint les funcions i la presència arquitectònica consolidades durant els segles anteriors, tant en l’àmbit monàstic com en el catedralici. Les galeries claustrals situades al costat de l’església permeten enllaçar les dependències on es desenvolupa la vida quotidiana de les comunitats, i contribueixen a fer-la més fluida.

A la típica organització claustral representada pel model cistercenc s’incorporen novetats derivades de les necessitats específiques dels ordes mendicants o de la cartoixa. La distribució de les cel·les de dia al voltant dels claustres mendicants comportà un important engrandiment dels claustres (Pedralbes) o fins i tot la seva duplicació (Santa Caterina i el Carme, a Barcelona; Sant Domènec de Girona). Semblantment, l’organització pròpia de les cartoixes (Escaladei, Montalegre) requereix dos claustres, un per a la vida comunitària i un altre al voltant del qual es distribueixen les cel·les.

A l’hora de valorar les tipologies claustrals del gòtic català s’ha de tenir en compte que, a vegades, les formes i els espais són condicionats per construccions anteriors a l’època gòtica. En altres casos no es va arribar a produir la substitució del claustre romànic pel claustre gòtic, com succeí a la catedral de Girona. També es registra la continuació d’obres d’estil romànic ben entrada l’època gòtica (Elna, Ripoll, Vallbona de les Monges).

Però res d’això no impedeix una òptima caracterització tipològica dels claustres gòtics catalans, atesa la riquesa dels testimonis conservats, alguns d’esplèndids.

L’adopció de la volta de creueria per al cobriment de les galeries claustrals, en substitució de les voltes de canó, de quart de cercle o ametllades habituals en l’arquitectura romànica, deriva en canvis compositius notables. Així, s’incrementa el protagonisme dels pilars o dels contraforts, que trenquen la monòdica continuïtat de l’ordre columnari característic dels claustres romànics, tan carregat de reminiscències clàssiques.

S’imposa, a conseqüència d’això, una nova i feliç solució compositiva. Les galeries claustrals se segmenten per trams, delimitats pels pilars. A cada un dels trams, una arcada major (un arc former, al cap i a la fi) engloba les arcades menors. Aquesta solució, anomenada d’ordres subordinats, és la que trobem als claustres dels monestirs cistercencs de Poblet i Vallbona de les Monges, com també a la catedral de Tarragona. Sembla clar que els seus antecedents immediats es troben en l’arquitectura cistercenca llenguadociana i provençal, tal com assenyalava Puig i Cadafalch.

El claustre de la catedral de Tarragona consta de sis trams per galeria. Cada tram inclou tres arcades menors i dos òculs amb decoració de llaceries calades. Las seva riquesa ornamental, la seva regularitat i la seva unitat contrasten amb els claustres cistercencs de Poblet i Vallbona, on les galeries reflecteixen etapes i moments diversos de l’evolució de l’estil gòtic.

Així, s’hi pot observar com el sistema d’ordres subordinats i el característic joc compositiu que s’estableix entre l’arcada major, les arcades menors i els òculs –un joc amb un important component rítmic– s’acaba dissolent en benefici de les traceries. Amb les traceries s’imposen la desmaterialització i la linealitat. A l’ala oest del claustre de Poblet i a l’ala nord del de Vallbona les grans arcades esdevenen finestrals decorats amb traceries.

Al claustre del monestir de Santes Creus, com també als de les catedrals de Lleida i Vic, les traceries són ja protagonistes absolutes i omplen tots els finestrals amb un extensíssim repertori de combinacions geomètriques molt representatives de la plenitud del gòtic.

El claustre de la catedral de Barcelona revesteix algunes característiques singulars. D’una banda, tres de les seves ales apareixen envoltades de capelles. De l’altra, les grans arcades hi romanen despullades, sense traceries, i s’apropen, d’aquesta manera –almenys estèticament–, a les característiques d’un pati porxat, com el de l’hospital de la Santa Creu de Barcelona.

També van romandre nues les arcades del claustre de la canònica de Sant Pere d’Àger, iniciat entre la fi del segle XIV i el començament del XV. Aquelles presenten la característica de duplicar-se, amb la qual cosa generen una mena de passadís exterior.

Al costat d’aquestes tipologies claustrals derivades de l’ús de la volta de creueria, l’arquitectura gòtica catalana en desenvolupa una altra de molt característica. Ens referim a la que es troba en galeries cobertes amb bigues i on, consegüentment, l’absència de pilars o de contraforts per a suportar les voltes fa possible el desenvolupament d’arcuacions contínues configurades per arcs ogivals de proporcions esveltes i aparença lleugera, sense traceries.

El protagonisme de les arcuacions contínues en aquests claustres gòtics és en certa manera continuació de la composició característica dels claustres romànics. De fet, el pas de la tipologia romànica a la gòtica es produeix mitjançant una evolució gradual. Així ho constatava Marcel Durliat quan estudiava l’art al regne de Mallorca, tot cridant l’atenció sobre el claustre benedictí d’Arles i els claustres dels convents dominicans de Girona, Perpinyà i Cotlliure, com també el del Carme de Perpinyà i el de Sant Francesc de Palma.

Al claustre de Sant Domènec de Girona s’observa com el perfil dels arcs és resseguit per una forma trilobulada. Un adornament que fa pensar en la trilobulació dels arcs del claustre romànic de Sant Pau del Camp, a Barcelona. De característiques afins al claustre de Sant Domènec de Girona són els de Sant Francesc de Mallorca, Sant Domènec de Balaguer, Sant Francesc de Morella i Santa Clara de Tortosa.

Havent esmentat Tortosa fem un incís per referir-nos al claustre de la seva catedral, que no té relació tipològica directa amb les obres anteriorment esmentades, però que cal considerar com una variant original dins de la mateixa tipologia de galeries claustrals cobertes amb bigues.

La variant més representativa d’aquesta tipologia és, tanmateix, la que trobem magníficament representada al claustre del convent de Santa Maria de Pedralbes. Es tracta d’una obra de grans dimensions, que consta de dos pisos, en què cada una de les ales inclou vint-i-sis arcades. El claustre de Pedralbes va ser construït en un marge de temps relativament curt gràcies a la utilització d’elements prefabricats, en la producció dels quals s’especialitzaren els tallers gironins.

Molt afins, tipològicament, al claustre de Pedralbes són la majoria dels estudiats al capítol “Els darrers claustres monàstics gòtics”, inclòs al volum Arquitectura II d’aquesta mateixa obra, al qual remetem. Esmentem per exemple els de Santa Maria de Jonqueres, Santa Maria de Montsió, Santa Anna de Barcelona, Sant Joan de les Abadesses i Montserrat.

Al segle XV, avançant cap a la fi del gòtic, es construeixen diversos claustres que tenen les galeries cobertes amb volta (en alguns casos de maó) i que proposen reelaboracions de la tipologia compositiva que havíem vist desenvolupar-se als claustres dels monestirs cistercencs i a la catedral de Tarragona i que havia tingut continuïtat durant el segle XIV a Santa Caterina de Barcelona. Ens referim al tipus d’ordes subordinats, aquell en què els pilars o contraforts segmenten les galeries per trams. Tanmateix, en aquests claustres tardans no acostuma a ser-hi visible l’arcada major o arc former que engloba les més petites encara que a vegades sí que s’hi utilitzen els òculs com a recurs compositiu. És el cas, per exemple, del claustre del convent de Sant Agustí Vell, a Barcelona. També s’han d’esmentar com a exponents d’aquesta variant tardana els claustres de Sant Jeroni de la Murtra i la cartoixa de Montalegre. A Sant Jeroni de la Murtra s’hi veu una altra característica que distingeix els claustres gòtics tardans: la galeria del segon pis constituïda per arcs rebaixats.

La dissolució del model claustral gòtic és nítidament perceptible a Sant Bartomeu de Bellpuig i a l’antic claustre barceloní de Santa Maria de Jerusalem.

Un tema arquitectònic que té el seu origen a l’entorn dels claustres però que acaba tenint un desenvolupament autònom i una considerable irradiació és el de les sales capitulars, lloc de reunió dels capítols monàstics i catedralicis.

Als monestirs cistercencs les sales capitulars tenen un tractament especial. A Poblet i a Santes Creus es presenten com un magnífic exercici de composició. Són de planta quadrada, coberta amb nou voltes de creueria (3 × 3) suportades per quatre columnes centrals. L’efecte resultant pot ser vist com una prefiguració del concepte de nau única o de l’arquitectura de les llotges, com també de les composicions geomètriques basades en el quadrat definidores de l’arquitectura gòtica catalana.

Una altra característica típica d’aquestes sales capitulars, de llarg recorregut en tota l’arquitectura medieval, és la composició de la façana, en què la porta apareix flanquejada per dos grans finestrals. El model cistercenc és el referent directe de la sala capitular de Sant Domènec de València.

Tanmateix, durant el segle XIV es tendeix a cobrir les sales capitulars amb una única volta, sense pilars o suports interiors. Això dona lloc a assaigs molt interessants des del punt de vista constructiu i estructural. La sala capitular de la catedral de Vic és coberta amb una cúpula apuntada amb vuit cares, amb trompes als angles, que s’anticipa a les grans voltes estrellades de València i Barcelona.

La sala capitular del convent de Santa Maria de Pedralbes, bastida al començament del segle XV, és tractada com una estructura independent, que sobresurt de la resta de dependències del claustre. És coberta amb una gran volta quadripartida amb les pannes fetes de volta de maó de pla. Joan Bassegoda, que va posar de manifest la seva originalitat, remarca que és també una de les més antigues voltes de maó de pla conegudes a Barcelona.

Les sales capitulars de les seus de València i Barcelona sobresurten en el panorama de l’arquitectura gòtica catalana de caràcter religiós per les espectaculars voltes estrellades que les cobreixen. La de València, concebuda com un edifici exempt, data dels anys 1365-69. Evidentment, devia ser tinguda en compte pels canonges barcelonins quan es plantejaren la construcció del seu “capítol” al començament del segle XV. L’obra de la sala capitular de la catedral de Barcelona es dugué a terme segons projecte d’Arnau Bargués i es donà per acabada el 1454.

L’experiència d’aquestes sales capitulars cobertes amb grans voltes estrellades va ser recollida per Guillem Sagrera (qui, d’altra banda, es creu que havia treballat a la sala capitular de Sant Joan de Perpinyà) en la que es considera la seva obra mestra i la culminació de tota l’arquitectura gòtica catalana: la sala dels Barons del Castell Nou de Nàpols.

Bibliografia consultada

Mestres, 1876; Bassegoda, 1889; Rubió i Bellver, 1912; Bassegoda i Amigó, 1920 i 1925-27; Folch i Torres, 1929; Lampérez, 1930; Lambert, 1931; Puig i Cadafalch, 1931; Lavedan, 1935; Madurell, 1938; Torres Balbás, 1952; Verrié, 1957; Vives, 1958; Durliat, 1962; Marquès i Casanovas, 1962; Cirici, 1968; Liaño, 1976-77; Cirici, 1977 i 1979; Bassegoda i Nonell, 1978; Gudiol i Cunill, 1981; Bassegoda i Nonell, 1982; Dalmases – José-Pitarch, 1984 i 1985; Español, 1985; Fuguet, 1986-87; Camps, 1988; Bofill, 1994; Mallet, 1994; Argilés, 1995; Bracons, 1999; Mallet, 2000; Serra Desfilis, 2000; Carrasco, 2002; Mira – Zaragozá, 2003.