Els materials i les eines de la construcció

Respecte de l’arquitectura romànica precedent, l’època del gòtic va veure el maridatge de la fe i de la ciència i, per tant, una manera molt diferent de fer arquitectura, caracteritzada per l’aparició a França, d’ençà de mitjan segle XII, d’una tecnologia innovadora que va suposar, malgrat tot, un ús continuat dels materials de construcció més tradicionals, llevat de l’aparició de nous ginys al servei de les tasques constructives i de la introducció massiva del vidre de color per al tancament dels grans finestrals. A Catalunya, no obstant això, la relació entre el mur i el buit es va mantenir dins d’un equilibri i ponderació notables que va fer que el vidre tingués una aplicació força menor, en vitralls més espaiats en el mur i sempre de dimensions més reduïdes. D’una manera més visible, les catedrals van ser alhora motor i producte d’aquest progrés tecnològic, que va disposar de nous ginys i que va transformar profundament la relació entre l’home i la natura.

La pedra

Símbol d’eternitat per als homes de l’edat mitjana, la pedra és el material estrella de l’època del gòtic. A partir del segle XII es pren consciència de la seva bellesa, de la seva qualitat per a la construcció i, és clar, de la seva solidesa. Les construccions de pedra són pròpies d’una societat estabilitzada i amb molta població. La pedra requereix una organització artesanal ben estructurada, des de l’extracció fins a la talla, passant pel transport. Com es veurà més endavant, la preocupació principal i més important va ser l’economia d’aquest transport, que s’aconseguia cercant pedreres molt a prop de l’obra, a fi de compensar el preu elevat dels materials amb el cost reduït del transport. Efectivament, bastir amb pedra multiplicava per tres o per quatre el temps de la construcció i, per tant, el preu de cost de l’edifici.

Els tipus de pedra que s’utilitzaven eren nombrosos. Cal citar, en primer lloc, els “cantons”, els més habituals, pedres en forma de paral·lelepípede. De vegades s’anomenen de “picat”, i això fa suposar que eren cantons que havien estat escodats. Les anomenades “filades de cantons” són les que es coneixen com a “filades”, és a dir, un seguit de pedres juxtaposades horitzontalment. Les “pedres de fils” són les pedres amb arestes. Es tallaven a mesura que s’havien de posar i es col·locaven pel costat més esmolat, dit cantell. En general servien per a fer angles. Per la seva banda, el merlet era una peça que s’utilitzava, com el seu nom indica, per a fer els merlets. La documentació també esmenta les “pedres de moll” o de “molló”, mollons o guardacantons, que o bé es tractava de grans pedres que guardaven els cantons de l’edifici, i per tant eren tallades en forma de cantó, o bé eren pedres tallades com a mollons, és a dir, arrodonides per un dels extrems.

Les “pedres picades” o “pedres trocades” es destinaven al farciment o reble. Es tracta de pedres arreplegades pels aprenents a l’obra, generalment al final de la jornada, i que servien per a omplir els buits entre els murs. Els somadals són les pedres que pesen una somada, mentre l’“escalaborn” és la pedra només desbastada o escalabornada, en la primera etapa de confecció. Es poden trobar, doncs, “escalaborn de pedra de fil”, “de pedra de molló”, etc.

Aquestes són les grans famílies de pedres. Però cal tenir en compte que cadascuna d’aquestes classes té subcategories i no sempre és fàcil veure’n les diferències. I encara menys quan les unitats de mesura sovint són molt diferents, fins i tot en una mateixa categoria. En el cas dels cantons, per exemple, les compres es fan per unitats, per centenes, per carros, per somades i, fins i tot, per canes.

La fusta

En la simbologia medieval, la fusta és una matèria viva i, per tant, s’oposa a la pedra o al ferro. Es considerava que la fusta tenia més puresa, major noblesa i era més propera a la persona. D’altra banda, l’edat mitjana s’ha presentat sovint com el bressol d’una civilització de la fusta, tant des del punt de vista econòmic com simbòlic. El mot matèria, en sentit ampli, al capdavall ve del llatí materia, que significa ‘fusta’.

Durant aquesta època es van fer servir pocs tipus de fusta: l’alzina va ser, tal vegada, la més usada, però també el roure, el pi i el faig. La fusta és una mercaderia molt valuosa ja des del segle XII, com a conseqüència de l’augment del seu consum per la superpoblació i l’artigatge intensiu. Per tant, es buscaren noves tècniques per a estalviar-ne i per fer-la servir de manera més racional. La necessitat d’utilització de la fusta també s’accentuà a causa de les ganes d’economitzar un bé encara més preciós, o si més no més costós: el ferro. S’estalviaven al màxim els claus, la ferramenta, els tirants i les armadures. Això vol dir que el fuster havia de fer servir l’enginy per a utilitzar al màxim la fusta sobre fusta. Les eines de ferro també s’hagueren d’economitzar i, per tant, si una peça de fusta no calia que es treballés en una o dues cares perquè havien de restar amagades, es deixava sense treballar, la qual cosa estalviava malbaratament de ferro i alhora mà d’obra. La utilització de la fusta, doncs, va tenir grans restriccions, i els mestres del gòtic van haver de fer molts esforços d’imaginació per a inventar-se nous mètodes de treball. Els arquitectes gòtics van posar a punt el sistema dels “cabirons compactes”, fent servir fustes de secció més petita i, per tant, més lleugeres. Això facilitava l’aixecament i la posada a lloc de les armadures o encavallades, les quals, com que eren més lleugeres, feien possible de pujar més amunt les catedrals. Malgrat que l’ús del ferro es va estendre a partir del segle XIV i que es va difondre la producció i la utilització de claus i de puntes, encara tenien importància els avenços tècnics que s’havien dut a terme per tal de pal·liar l’escassetat de materials.

La fusta també era utilitzada per a les eines, que sovint tenien el mànec ornamentat. El ferro només s’emprava per a les parts de l’eina sotmeses a desgast. Finalment, es feia servir la fusta per a les bastides. També en aquest cas, a fi de no malbaratar el preciós material, s’intentava reduir-ne les posades des del terra, i es preferia recolzar-les directament damunt de l’edifici en construcció. Es desenvolupà l’ús del forat del coll de bastida.

En els comptes de les obres no apareix consignada la fusta com a tal. Es comptabilitzen directament les bigues, les taules, els cabirons, és a dir, la fusta en la forma que tenia un cop elaborada. S’hi pot trobar la fusta en forma de biga, biga serrada, cabirons (s’utilitzen gairebé exclusivament per a les bastides; es venien per dotzenes), perxa, cairat (biga petita per a aguantar teulades o plafons), bigota, “pal de fust” (una mena de llistó de secció cilíndrica o quadrada, no necessàriament treballat, que servia per a aguantar qualsevol cosa), posts o taules (les “posts veyes” no s’empraven per a la construcció en si, sinó que tenien funcions annexes, com ara bastides, cabanes, rampes diverses...) i sema (peça de fusta escairada irregularment).

El comerç de la fusta es trobava molt reglamentat. Se succeeixen les disposicions del mostassà pel que fa a la qualitat del producte venut. La fusta es transportava a través del riu, si més no en part, i per això el comprador es protegia tant com podia enfront dels abusos dels venedors i dels riscos que podia patir el material abans d’arribar al seu destí, a peu d’obra, com ara el podriment, l’estellament, la humitat excessiva, etc. El transport fluvial reduïa molt els costos. El mostassà supervisava la qualitat de les peces de fusta, i fins i tot era l’encarregat de dictar les mides exactes dels cabirons, per exemple 2 dits de gruix, 4 d’amplada i 10 pams de llargada.

La sorra i la calç

L’associació d’aquests dos materials respon al fet que ambdós entren en la composició del morter. També són elements fonamentals en les preparacions de pastes i de cobriments d’argamassa. Les compres de sorra i de calç, doncs, són bons indicadors de les obres de fàbrica. El morter que s’utilitzava aleshores era una barreja de calç, sorra i aigua, generalment amb les proporcions de 80% de sorra per 20% de calç. No obstant això, com més dura i pesant era la pedra, més s’incrementava la proporció de calç en la preparació del morter. Aquest material també es feia amb un altre relligant, que és allò que el caracteritza; i així es troben morters de calç, de guix, mixtos, etc.

La utilització de l’òxid de calci es remunta al neolític. La calç s’extreia de la pedra calcària. En general, a les obres es feia servir la calç anomenada viva, és a dir, que no entrava en contacte amb l’aigua. La unitat de mesura era la somada o la quartera. La cocció tenia lloc durant els mesos de març i d’abril en un forn que es construïa generalment aprofitant un esvoranc del terreny. Normalment es buscava un indret al costat d’un camí de pas o si més no que tingués un accés fàcil. De vegades es troben referències que indiquen la presència del forn a peu d’obra. El forn era un pou d’uns quants metres de diàmetre i de tres metres i mig de profunditat. A la part baixa del terreny, s’hi obria una galeria d’entrada que donava accés al foc. Tot seguit s’omplia el forn amb pedres de calç, començant per les més grans, construint una falsa volta, anomenada fogall i també olla del foc, on es posava la llenya. Després, es muntava un mur al voltant del forat que servia de xemeneia per a evacuar el fum, i es reomplia tot de pedres de calç més petites.

La cocció durava aproximadament onze dies i es feia a temperatures properes a 800 °C. Una vegada s’havia acabat l’operació, es conservava la calç viva en dipòsits a prop dels forns.

La sorra servia gairebé exclusivament per a preparar morter. La qualitat podia variar. Efectivament, es troben referències a “arenes fines”, que devien servir per a morters més delicats destinats a peces obrades amb pedra de poc pes. Cal fer notar, però, que la sorra extreta dels rius i rierols tendeix a tenir el gra més gros que la sorra de les pedreres. La unitat de mesura era la somada o la carretada.

El guix

Els guixos es coïen en perols portàtils o en forns similars als de la calç. El guix és sulfat de calci hidratat, que es cou a 130 °C, es deshidrata i dona una substància blanca que, barrejada amb aigua, s’endureix ràpidament. La unitat de mesura que s’utilitzava normalment era el sac, però també es coneixia la somada, equivalent a dos sacs, aproximadament. Com que el guix és lleugerament soluble, quan es feia servir a l’exterior, sobretot en clima humit, s’hi havia de barrejar un additiu com ara la clara d’ou o alguns sèus animals o vegetals. Aquesta és la raó de la compra regular de “cola” per barrejar amb el guix.

Les teules

Molt utilitzades en l’arquitectura de l’Europa meridional, les teules formen part dels materials de cobriment de l’edifici. Els procuradors de les obres s’encarregaven d’especificar gairebé sempre la seva destinació: “per cobrir la volta nova”, “per cobrir la capella nova de Tots Sants”, etc. Efectivament, el fet d’arribar a la teulada, encara que sigui l’acabament d’un sector, devia representar un esdeveniment digne de ser consignat als llibres. Així, el tancament del tram d’una volta, amb la col·locació de la clau i el cobriment exterior, solia ser celebrat pel promotor de l’obra, com ara el capítol d’una catedral, amb la “cabrada” o convit al mestre major, els picapedrers i tots els artífexs a un sopar de celebració pel feliç acabament parcial o total de l’obra.

La fabricació i la venda de teules estaven molt reglamentades. Per exemple, el llibre del mostassà de Girona recorda als fabricants que les teules han de fer dos pams i mig de llargada i almenys un pam i mig d’amplada, i han d’estar ben cuites. Les penes a què es podia incórrer si no es complia el que s’havia establert podien arribar als 10 sous, a banda de la confiscació del material no reglamentari.

Les teules es feien de terra, generalment d’argila, i es coïen en forns. Habitualment s’empraven la teula dita àrab, en forma de canal cònic, i la teula plana. Es col·locaven d’aquesta manera: de baix cap a dalt es formava un primer rengle amb la teula del revés, amb la part còncava mirant cap a dalt, formant canal. Després, el segon rengle es posava del dret, amb la part còncava mirant cap a baix i cobrint les juntures del primer rengle.

La unitat de mesura de les teules era variable. En les grans fases de cobertura de teulades, es compraven les teules per centenars. Però fora d’aquests períodes, la unitat més normal era la dotzena. Sembla que en aquestes ocasions els treballs que es feien eren reparacions per desperfectes causats, per exemple, per tempestes.

Altres materials

En les edificacions s’empraven molts altres materials, tant en la construcció de catedrals com en la de muralles o edificis públics i privats. Però les quantitats utilitzades o la seva presència en els comptes d’obres són mínimes. Hi apareixen citats el greix, comprat regularment per a “untar la carreta”, i la palla, adquirida sobretot a l’hivern. A les obres, els treballs de paleta només es feien a l’estiu o, com a màxim, a la primavera i a la tardor. A l’hivern, el fred, la pluja i la neu obstaculitzaven qualsevol treball amb el morter. Per tant, en aquesta època es cobrien les pedres tallades amb palla o amb fems a l’espera del bon temps, com es pot veure en una magnífica il·lustració quatrecentista de la construcció de l’abadia francesa de Vézelay a la Història de Carles Martell i els seus successors (Biblioteca Reial de Bèlgica, ms. 6, foli 554v). Això evitava l’erosió i els canvis sobtats de temperatura, que podien fer malbé la pedra. De vegades també es troben citades compres de carbó o de llenya per alimentar els forns o potser els brasers de les habitacions durant l’hivern. No obstant això, l’adquisició de carbó és molt irregular i cal pensar que el calcinaire se’n proveïa ell mateix per a aquests forns, i no demanava a l’obra que li subministrés el combustible.

Els preus

L’evolució dels preus dels materials a la baixa edat mitjana és un testimoni de la conjuntura econòmica general, perquè sovint els subministraments de l’obra patiren les mateixes variacions de preus. Així, per exemple, entre el 1350 i el 1500, les dues corbes s’assemblen força. És molt difícil treure conclusions generals sobre els preus en tots els territoris de Catalunya, però, si més no, això permet visualitzar els moviments econòmics globals. De manera genèrica, els preus cauen entre mitjan segle XIV i el final del XV. La lenta baixada es troba clapejada d’algunes fortes remuntades, com en els anys 1411-15, a causa de collites catastròfiques. Tanmateix, aquestes reaccions puntuals no frenen la caiguda de valor de la moneda. Entre el 1350 i el 1500, que és quan es basteixen gran part dels edificis religiosos i civils del gòtic català, es pot calcular que els preus van baixar al voltant del 10% de mitjana. Els preus dels materials de construcció seguiren globalment aquesta evolució.

A l’hora d’avaluar el cost d’una obra, els materials són un indicador de despeses de primer ordre, en el benentès que patien les variacions de preu provocades per la intervenció humana a través del transport, de la talla, etc. És difícil esbrinar la part del preu que correspon als materials i els sobrecostos. A més, la manca de detalls o de rigor en els comptes de fàbrica sobre les unitats de mesura, o les divisions de costos, fan que qualsevol càlcul sigui incert.

El transport

El transport dels materials era un problema espinós que qualsevol procurador o promotor havia d’afrontar des del començament de l’obra. El primer treball dels arquitectes era triar un lloc de construcció a prop de les fonts de proveïment de primeres matèries: les pedres i la fusta. La proximitat d’una pedrera i d’un riu era un avantatge important per a l’obra. Efectivament, el cost d’aquests materials era ja tan elevat que els procuradors buscaven reduir al màxim el preu del transport i el sobrecost que comportava. S’ha calculat que un carregament de pedra doblava el cost cada 18 km. A més, el proveïment s’havia de fer de manera regular i fluida, sense els problemes que poguessin sorgir a causa de la distància que separava la pedrera o el bosc i l’obra.

Portar materials a l’obra podia ser considerat com un fet pietós pels fidels o pels pelegrins. Però aquests casos són rars a Catalunya, i la major part del temps aquesta feina la duien a terme els carreters professionals.

Moltes vegades el transport es feia a l’esquena d’homes, la majoria manobres no qualificats, però molt més sovint se servien d’una carreta estirada per animals: mules, bous o cavalls. Les carretes de vegades eren propietat de l’obra, fet que també reduïa el cost del transport. El preu del transport variava d’acord amb nombrosos criteris, i això complica molt l’elaboració d’una tipologia. En efecte, els preus es calculaven tenint en compte la localització del material, l’home o els homes i els animals, els materials transportats, les quantitats transportades i el temps de transport.

Voltes d’aresta del claustre major, del segle XV, de la cartoixa de Montalegre, construïdes amb maons.

Enciclopèdia Catalana – G.Serra

A continuació s’exposa amb més detall la qüestió dels preus que s’aplicaven, prenent com a base els anys 1400-20 en el cas concret de la catedral de Girona. El lloguer d’un animal durant una jornada costava 5 sous i 4 diners, igual que un home. Per tant, no es feia cap diferència entre una mula i un home, perquè en la ment dels procuradors feien la mateixa feina. Cal fer notar que l’animal utilitzat més sovint era la mula; el bou era més car perquè també es podia fer servir per a les feines del camp. El lloguer de la carreta costava 2 sous més cada dia, i un altre sou el greix que s’emprava per a greixar-la. Els preus també varien segons l’activitat. Així doncs, una jornada dedicada a “carretar” valia 5 sous, una jornada dedicada a “traginar” només costava 4 sous i 6 diners, i la jornada dedicada a “tirar”, 4 sous. La naturalesa del material transportat també feia variar els comptes. Una jornada dedicada a transportar pedres o sorra costava 4 sous, i el simple viatge de sorra valia 2 diners i mig. Finalment, els preus també depenien de la quantitat transportada. Una somada de calç portada a l’obra valia 3 diners, una peça de pedra tallada, 2 sous, una carretada d’aquestes pedres, 20 diners i una carretada de sorra, 2 diners. Cal parar atenció, però, a certes simplificacions de comptabilitat. En molts casos, el preu de la mà d’obra anava inclòs en el preu de les primeres matèries. Així, el 1492 es pagava 20 sous i 10 diners per 7 somades de calç lliurades a l’obra, però sense fer distinció entre el preu de fabricació, el preu del material i el del transport. Només consta alguna rara excepció en comptes on es diferencia la part del material lliurat i la del treball. El 1489 un traginer rebia 4 sous i 11 diners per 5 quarteres de calç; el material valia 11 diners i el transport els 4 sous restants.

Un traginer amb una mula i una carreta, que passava la jornada transportant pedres entre la pedrera i l’obra, cobrava 10 sous i 4 diners, és a dir, el preu d’unes tres jornades i mitja de salari d’un pedrer. Una quantitat certament considerable. El traginer descarregava el material en un racó de l’obra i a continuació el manobre el transportava fins els llocs de treball. Les pedres es transportaven d’una en una en cistelles, gavetes o carretons, o simplement carregant-les a l’esquena. També cal remarcar que un carretó amb una roda empès per un home era un luxe; la majoria de vegades es feia servir una mena de llitera sense roda portada per dos homes, anomenada civera.

Les eines

A l’hora de treballar tots aquests materials, l’obrer disposava d’eines adaptades a cadascuna de les tasques. La qüestió de les eines anava molt lligada al ferro. Aquest es feia servir en una gran part de la confecció d’una eina. Durant els segles XIII, XIV i fins i tot al XV era un producte rar i, per tant, molt car, fet que ocasionava nombrosos problemes. Malgrat que als segles XIV i XV la producció de ferro va augmentar i d’aquesta manera va millorar sensiblement la tècnica de les eines, el seu cost feia que s’emprés només per a certes parts. Tan sols les parts de l’eina estrictament necessàries eren de ferro, mentre que la resta era de fusta. També era estranya l’adquisició d’una eina nova, ja que es tendia més aviat a reparar-ne la vella que no pas a comprar-ne una de nova. Fins i tot es podien fer servir dues eines velles per a fer-ne una de nova. L’estalvi era, sens dubte, la clau. S’esmolava, es reforçava, es refeien les dents, es tornava a ferrar, etc, abans de pensar a encarregar una eina nova. El cost d’aquestes reparacions sempre era més petit que no pas una nova adquisició. A tall d’exemple, una “picarola” nova el 1450 costava 4 sous i, en canvi, reparar-la només valia 4 diners. Per bé que als llibres d’obra apareixen citades reparacions d’eines, es mantenen certs dubtes sobre la pertinença del material, sobre si n’és el propietari la fàbrica o bé el picapedrer. Tot fa pensar que els mestres eren propietaris de les seves eines; en nombrosos contractes d’aprenentatge s’estipulava que una vegada s’havia passat l’examen de mestria, l’aprenent rebia del seu antic mestre les eines que necessitaria per a exercir l’ofici. Mentre treballava en una obra amb les seves eines, les reparacions eren assumides a mitges, per bé que la fàbrica n’assumia les 2/3 parts, mentre que el picapedrer en pagava la meitat o el terç restant.

Tanmateix, encara que el propietari de les eines fos l’artesà, en alguns casos l’obra pagava la totalitat de les reparacions. Aquesta modalitat segurament era fruit d’un acord de contractació o una compensació per un salari inferior al normal. La fàbrica també disposava d’eines pròpies, que prestava als obrers sense qualificació o als manobres. En aquest cas, és clar, la fàbrica pagava les despeses de manteniment. Els escaires, els nivells i les plomades, eines específiques dels mestres d’obra i dels paletes, pertanyien sempre a aquells que se’n servien, com a símbol del seu ofici i de la seva condició.

Quant a la tipologia de les eines, se’n pot determinar una relació en funció de les activitats. A la pedrera, per al tall dels cantons es feien servir alçaprems i serres amb dents o sense, segons la duresa de la pedra. Es marcava al voltant del bloc un solc profund de 10 cm d’amplada. Tot seguit, es practicaven petites cavitats a la base del bloc per ficar-hi tascons de fusta, els quals, arrenglerats i inflats amb aigua, feien esclatar la pedra. És la tècnica anomenada romana. S’eliminaven els angles inútils i s’escalabornava la pedra amb l’ajuda d’un pesant martell anomenat martell cabut, que tenia un mànec d’entre 40 i 65 cm i el cap quadrat. Les pedres més dures es treballaven més a fons, directament a la pedrera, i les pedres més toves viatjaven amb prou feines escairades directament a l’obra, per tal d’evitar que es trenquessin durant el transport. També es feien servir els càvecs, l’aixada de pedrera.

A l’obra, el mestre es podia reconèixer per la vara o vergueta, que representava la unitat de mesura de referència per als càlculs i per a la realització dels plànols. També utilitzava el compàs per a traçar i transportar les cotes. Quan calia, el mestre se servia també d’un escaire. N’hi havia de moltes menes, aplegats en dues grans famílies: els escaires amb braços de llargades diferents i amb les vores paral·leles dues a dues, que eren els més antics, i els escaires amb vores divergents dues a dues. El més clàssic és l’escaire de 90º, però n’hi ha d’altres, com el representat al claustre de la catedral de Girona, que és de 26º 33’ 54”, o encara els escaires dobles de 63º 26’ 6”. També n’hi havia de corbats.

El picapedrer regularitzava l’esbós dels blocs que arribaven de la pedrera amb l’ajuda del pic, que, en general, tenia dos caps per a la pedra dura i una punta i un cap quadrat per a la pedra tova. De fet, aquest pic podia tenir formes molt diferents segons l’ús que se’n feia. Se’n construïen segons les necessitats, i els dos caps podien ser reemplaçats per una punta, un tallant, un cap quadrat o un tallant dentat. Totes les combinacions eren possibles. El pic amb dues puntes també s’anomena “puntona de dues puntes”. Per a la pedra tova, es feia servir el martell escodat o escoda. Derivada del pic, la “polca” també s’emprava per a la talla. Era un martell amb dos caps en plans perpendiculars, un dels quals era tallant i dentat.

Per acabar de desbastar la pedra també es feia servir el martell tallant, amb escoda o sense. Totes aquestes eines s’empraven per a percutir amb força. Per a tallar més en detall, el picapedrer atacava la pedra amb un cisell, que permetia fer cisellats a les vores de les cares de les pedres, és a dir, fer arestes vives. Els cisells per a pedra dura sovint portaven un cap en forma de coixinet per tal de no fer malbé massa de pressa la maceta de fusta que els colpejava. Aquests cisells, i també els punxons, eren percussions suaus, poc contundents, i s’utilitzaven amb percutors o macetes que els colpejaven.

En resum, l’ús de les eines de tall variava segons la duresa i l’estat de la talla. Es feia servir el martell tallant i la polca per a les pedres toves, el martell escodat per a les calcàries semicompactes i compactes i el martell cabut per a les pedres dures i molt dures. Per a desbastar i escodar, s’utilitzava el tallant, el martell cabut i el pic. Per als buidatges i els entallaments, la polca anava molt bé. Finalment, els acabats es feien amb el tallant, el martell escodat o la polca.

Els manobres i els paletes utilitzaven carretons o civeres per a portar les pedres a peu d’obra. Els perpals, giny per a elevar pesos, servien per a descarregar les carretes. Les pedres també es transportaven amb semals. El mestre treballava el morter en una gaveta i el posava damunt de les pedres amb una paleta. Feia servir la plomada i el nivell per a assegurar la verticalitat i l’estabilitat de la paret. Per a posar les pedres tallades, utilitzava diverses eines: l’alçaprem o la palanca per a maniobrar pedres grosses i quan la pedra era al seu lloc, aleshores el mestre emprava una clavilla amb dents o sense per a fer penetrar el morter a les juntes.

Per la seva banda, els fusters es caracteritzaven per la destral de tall gros que portaven sempre a la cintura. Se servien de ribots per a desbastar les peces de fusta, i també de garlopes, variant més llarga del ribot. Feien servir igualment el compàs per a transportar les cotes sobre les peces i els cisells per a acabar les talles. A la cintura, també hi portaven penjat el martell de fuster, que té un cap llis d’un costat i un arrencaclaus de l’altre. Finalment, utilitzaven la doladora, que té la mateixa forma i el mateix ús que els pics.

Els manobres empraven pales reforçades amb ferro per a remenar el morter, forques per a alimentar els focs i macetes per a colpejar les pedres de calç.

Els canvis de preu de les eines anaven molt relacionats amb la variació del preu del ferro. A l’hora de fer un estudi de les sèries dels preus de les reparacions d’eines, cal tenir present que en els llibres d’obra no es diferenciava entre el preu de la mà d’obra necessària per a la reparació i el preu de les primeres matèries utilitzades, generalment el ferro. Així, per exemple, el 1417 Antoni Canet, mestre major de la seu de Girona, comprà dues anelles de ferro a un ferrer per la quantitat de 2 sous; no se sap, però, el pes d’aquestes anelles i, per tant, és impossible diferenciar entre el preu del treball de realització i el del material.

No obstant això, sembla que els preus de les reparacions eren relativament estables durant aquest període. Per tenir-ne una idea, el 1417, acerar un martell costava 2 sous; acerar un pic 3 sous i 6 diners, és a dir el salari d’un pedrer qualificat; esmolar els dos caps d’un pic valia 17 sous i 6 diners, i acerar cisells valia 1 sou i 4 diners. Com que no se sap l’estat de degradació de l’eina, el temps que s’estava a reparar-la, ni la quantitat de ferro utilitzat, és molt difícil seguir una evolució amb xifres del cost de les eines.

Vegeu la transcripció del document original que enumera les Eines de Rotllí Gautier, mestre major de la Seu Vella de Lleida.

Bibliografia consultada

Knoop – Jones, 1933; Chauvel, 1934; Trouvelot, 1936; Benoît, 1947; Colombier, 1953; Ducasse, 1955; Leon, 1968; Klapish-Zuber, 1969; La construction au Moyen Age, 1972; Homs, 1977; Kimpel, 1977; Benoît – Braunstein, 1983; Vilà, 1983; Bechmann, 1984; Chapelot – Benoît, 1985; Falcon i altres, 1985; Menjot – Rucquoi, 1985; Riu, 1985; Yarza, 1987b; Benoît – Cailleaux, 1988; Argilés, 1991; Company, 1991; Amouretti – Comet, 1993; Menjot, 1993; Bernardi, 1995; Domenge, 1997b; Victor, 1998; Chamorro, 2000; Freixas i altres, 2000; Victor, 2004; Vidal, 2008a.