L’orde dels germans de l’almoina dels captius, o mercedaris, va néixer amb un esperit més proper als ideals dels ordes militars que no pas al dels mendicants. La historiografia ha acceptat que la seva fundació va tenir lloc a Barcelona el 10 d’agost de 1218, en una cerimònia celebrada a la catedral, en presència del bisbe Berenguer de Palou i els consellers de la ciutat, els quals van proclamar la creació de l’orde de Santa Maria de la Mercè, al capdavant del qual van posar fra Pere Nolasc. L’acte va rebre el suport d’un llavors joveníssim Jaume I, que tan sols tenia deu anys. En primera instància, sembla que es va constituir com una mena de confraria de nobles, burgesos i clergues barcelonins, que oferien i aplegaven almoines destinades a la redempció dels captius. La primera evidència d’aquesta tasca apareix en un testament de l’any 1230, en què un tal Maimó Gombal va disposar una deixa de 100 sous a Pere Nolasc per al rescat de captius.
Amb el temps, però, els mercedaris es van anar allunyant d’aquest estil de vida, pròxim com s’ha dit als ordes militars, i van adquirir un caràcter més marcadament mendicant, fet evident d’ençà del segle XIV. En qualsevol cas, en aquests moments la major part de cases de l’orde ja havien estat construïdes i, per aquest motiu, no és d’estranyar que les seves respectives estructures arquitectòniques no s’ajustessin al model conventual pròpiament dit. Alhora justifica el perquè de l’escassa importància de l’arquitectura mercedària gòtica davant la dels franciscans, dominicans o carmelitans.
El convent de Barcelona
El 31 d’agost de 1232, Ramon de Plegamans, procurador reial en la conquesta de Mallorca, va adquirir una parcel·la vora el mar per tal d’establir-hi un edifici per a l’obra dels captius. Gràcies a documents posteriors del 1234, s’ha pogut identificar aquesta construcció amb l’hospital de captius de Ramon de Plegamans, posat sota l’advocació de Santa Eulàlia a partir del 1235, tal com consta en una butlla del papa Gregori IX. Segons James W. Brodman, es tracta del precedent immediat de la casa mare dels mercedaris a Barcelona (Brodman, 1990, pàg. 36). El 1249 els mercedaris van rebre l’autorització del bisbe per a construir una església annexa a aquest hospital, situat al mateix lloc de l’actual basílica de la Mercè.
A aquestes estructures inicials, progressivament s’hi van anar afegint altres dependències conventuals. Hi ha constància d’ampliacions i reformes al segle XIV (Martinell, 1965, pàg. 61). El 1335, l’església solament tenia les capelles de Sant Eloi i Santa Marina. Més tard, el 1361, es va encarregar un altar de fusta al llavors mestre d’obres de la catedral barcelonina Bernat Roca, i una imatge gòtica de la Mare de Déu de la Mercè, atribuïda a Pere Moragues (Bracons, 1999, pàg. 177). Tanmateix, poc abans del 1376, s’hi va erigir la capella de la Concepció i, pel que sembla, al començament del segle XV, el temple ja estava totalment acabat. De totes maneres, no se sap res de les seves característiques arquitectòniques, atès que al segle XVII, possiblement perquè es trobava en un estat força malmès, es va aterrar completament per construir-ne un de nou per iniciativa de fra Dalmau Serra (1636).
El convent de Montblanc
Una altra de les fundacions rellevants de la Mercè al territori català i una de les millor conservades d’origen medieval és la de Montblanc. El convent, també conegut com a santuari del Miracle, és situat a l’esquerra del Francolí, a l’extrem nord-oriental de la vila. En aquest indret, el 1246, els prohoms hi havien instituït una capellania, la qual cosa va comportar la construcció d’una petita església romànica, que ha desaparegut. Aquí s’hi van establir els mercedaris d’ençà del 1288, gràcies a la donació municipal de l’església i lloc de Santa Maria del Miracle a Pere d’Amer i Ferran de Torrent, mestre general i procurador de l’orde, respectivament. Des d’un principi van realitzar reformes a l’antiga esglesiola, com el porxo construït davant la porta principal, l’any 1317 (Felip, 1994, pàg. 36). En qualsevol cas, les dimensions del temple no s’adeien amb les necessitats de la comunitat i el 1340 va iniciar-se la fàbrica d’un de nou, que és el que ha perviscut. Presenta una curiosa orientació de sud-est a nord-oest, possiblement per a adaptar-se al traçat que en aquella època seguia el camí de Montblanc a la Guàrdia dels Prats (Torrell, 1994, pàg. 13). L’interior consisteix en una nau única de planta rectangular, amb unes dimensions de 23 m de llargària, 16 m d’amplada i 12 m d’alçada. És dividida en quatre trams, mitjançant tres arcs de diafragma apuntats, i originalment era coberta amb un entramat de fusta de dos vessants. En l’actualitat, però, presenta un sostre de maons i guix amb llunetes, del començament del segle XIX.
Els espais intermedis dels contraforts, com era habitual, es van aprofitar per a col·locar-hi capelles laterals, a excepció de la zona del presbiteri, que no en té. Les corresponents al tercer tram pertanyen a la fàbrica primitiva i es devien erigir al segle XIV. Totes dues estan cobertes amb volta de creueria, si bé la de la banda de l’evangeli és la que es troba en millor estat. Conserva íntegrament els quatre nervis –recolzats sobre mènsules vuitavades–, els plements i la clau amb la representació d’un bisbe. En canvi, la seva oposada, al costat de l’epístola, ha estat modificada, ja que, si bé encara manté els nervis, la clau –amb una imatge de sant Llorenç– i les mènsules originals, els plements de pedra van ser substituïts per rajoles. Pel que fa a les dues capelles del segon tram, pertanyen a una reforma posterior, del segle XVI o XVII, malgrat que ja existien al segle XV. Finalment, la primera tramada, just en entrar a la nau, és ocupada per un cor erigit al segle XVII.
A mitjan segle XV, l’església tenia quatre altars, tal com es desprèn d’una visita pastoral del 1450, on se n’esmenten el major –amb un retaule i una imatge de la Mare de Déu i el Nen–, el de Sant Eloi, el de Sant Llorenç –amb dos retaules, un de dedicat a la Mare de Déu i l’altre a sant Cristòfor– i finalment el de Santa Margarida, del qual es diu que necessitava ser remodelat.
La construcció del convent es va poder dur a terme, en part, gràcies a les nombroses deixes rebudes dels veïns de Montblanc i de pobles dels voltants. No s’ha d’oblidar que l’activitat mercedària des del segle XIV era essencialment mendicant i que, per tant, l’almoina que rebien la destinaven al propi manteniment dels frares i a la seva funció principal, la redempció de captius. Altres almoines més específiques s’adreçaven a la il·luminació d’altars o a les millores de l’església, que solien consistir en ornaments, imatges, llibres, retaules, etc.
L’exterior de l’església presenta una solució constructiva força interessant. Les parts baixes dels murs, com si es tractessin d’un sòcol, es van realitzar amb carreus de pedra ben tallats, igual que els arcs i les zones angulars, mentre que la resta es va fer de maçoneria. Aquest era un sistema molt més econòmic, que també es va posar en pràctica en un altre edifici montblanquí del segle XIV, l’església hospital de Sant Marçal.
La porta d’entrada, de mig punt, presenta grans dovelles motllurades a l’intradós que són protegides per fora per un guardapols, recolzat damunt de mènsules vuitavades i sense decoració. En canvi, en la línia d’impostes, a ambdues bandes de la portada, s’hi van esculpir escuts sense cap emblema, a excepció d’un que hi té incisa la creu de la Mercè. Els muntants, tanmateix, tenen dues senzilles columnetes.
Al marge de l’església pròpiament dita, sabem que hi havia un claustre. Gràcies a una visita pastoral efectuada pel mestre de l’orde el 1446, es coneixen altres dependències del convent en època gòtica: la sagristia del temple, la cambra i recambra del comanador –juntament amb una altra habitació, dita la cambra major–, un refetor ampli, on també hi havia la cuina, i el celler.
Algunes altres cases mercedàries
Interior de l’antiga església del convent de la Mercè de Girona, ara un centre cultural.
ECSA - G.S.
Una altra de les cases importants de l’orde és la de Santa Coloma de Queralt. La presència dels mercedaris a la vila es documenta a partir del 1307. No es van establir, però, en un edifici de nova planta, sinó en un de preexistent, l’anomenat santuari de Santa Maria de Bell·lloc, als afores de la vila. Aquesta església es devia començar en el primer quart del segle XIII i va esdevenir el panteó del llinatge dels Queralt a la fi de la centúria (Fuguet, 1995, pàg. 232). En un primer moment, el conjunt era habitat per una comunitat de beneficiaris que no pertanyien a cap orde religiós, fins que van ingressar a l’orde de la Mercè el 1307. Tot i això, el santuari no va passar a ser propietat definitiva dels mercedaris fins el 1335. A partir d’aquest moment van iniciar la reforma del temple, tot adaptant les dependències ja construïdes a les seves necessitats. Aquestes es distribuïen al voltant d’un claustre amb arcs apuntats i galeries amb coberta plana de fusta, del qual es té constància per alguns dibuixos antics, però que malauradament no s’ha conservat. Tan sols ens ha arribat l’església, iniciada com s’ha dit al segle XIII, però reformada en diverses etapes, especialment al llarg del XIV, després de la vinguda dels mercedaris. En un principi, era de planta rectangular i capçalera plana, dividida en dos trams quadrats coberts amb volta de creueria. Posteriorment, va ser ampliada amb tres capelles laterals i un presbiteri.
Un altre convent mercedari del qual hi ha importants vestigis és el de Girona, una de les cases més antigues de l’orde a Catalunya. Fou fundada el 1222. De les seves estructures gòtiques originals es conserva l’església, d’una sola nau coberta amb embigat de fusta de dos vessants sostingut sobre arcs de diafragma apuntats. Malauradament, el conjunt queda desfigurat per la presència d’elements afegits al llarg del segles XVII i XVIII. En l’actualitat l’edifici allotja el Centre Cultural la Mercè.
Bibliografia consultada
Barraquer, 1906, vol. II, pàg. 105-160; Martinell, 1965; Brodman, 1990; Felip, 1994; Torrell, 1994; Fuguet, 1995.