Els dibuixants

La popularització del Modernisme com a estil artístic i la seva màxima divulgació la realitzaren els dibuixants. Així, la proliferació de les produccions gràfiques com a eina de reproducció de l’obra del dibuixant va ser el mitjà pel qual el Modernisme es féu un art a l’abast de tothom. Això és ben clar en el cas dels cartells publicitaris, que hi tingueren un paper rellevant, però també ho és pel que fa a les publicacions periòdiques, a les quals –per la seva producció seriada i pel seu baix preu– tothom tenia accés.

Progressivament, durant el segle XIX, la premsa periòdica havia anat incorporant cada vegada més dibuixos, fins que, al darrer quart de segle, la il·lustració va esdevenir l’element imprescindible de la premsa satírica i il·lustrada. Mercès als procediments fotomecànics de reproducció, el dibuix es consolidava com a tècnica artística plena, com a obra acabada i no pas com a activitat prèvia, d’assaig o d’esbós de l’obra final. Els mitjans de reproducció de la imatge havien revolucionat la premsa periòdica, permetent les grans publicacions il·lustrades, en apogeu a la darreria del segle XIX i començament del XX.

Alexandre de Riquer (1856-1920): Joventut, Periódich catalanista. Art, ciència i literatura, núm. 1-2. Barcelona, 15 de febrer de 1900 (capçalera).

BC

El quefer dels dibuixants deixaria de ser anònim i aniria guanyant prestigi. Els artistes signarien les seves obres i molts professionals podrien viure del dibuix i fins assolir-ne la reputació, l’èxit, la popularitat i, en alguns casos, la fortuna.

El període del Modernisme ha estat sens dubte un dels moments àlgids de la il·lustració catalana, amb artistes de gran renom, i amb unes publicacions amb preferència palesa pel dibuix enfront de la fotografia en la tasca de la reproducció de la imatge. Aquelles produccions gràfiques del Modernisme assoliren un prestigi i una popularitat que ha sobreviscut la seva època, particularment els cartells publicitaris, a l’abast de tothom. Així mateix, assoliren gran prestigi unes realitzacions per a ús privat, personal i exquisit com els ex-libris. Tanmateix, també hi ha una obra molt important realitzada per dibuixants en la il·lustració de revistes i de llibres que contribuí a la difusió de l’estil i creà obres d’un gran refinament. Bon nombre d’artistes hi trobaren un camp on treballar, i les publicacions il·lustrades assoliren fites de sofisticació i de qualitat plàstica.

Josep Pascó (1855-1910): Decoració de Caza Mayor. Dins Hispania, núm. 1. Barcelona, 1 de gener de 1899, pàg. 10 i 11.

BC

La revista il·lustrada que donà el protagonisme –a vegades gairebé absolut– als dibuixants tingué uns antecedents en el període immediat pre modernista. Són dignes de destacar: La Ilustració Catalana (1880-94), La Ilustración Artística (1882-95) i L’Avenç (1881-84/1889-93). En aquesta darrera nasqué el Modernisme Literari, motor del Modernisme català, i, tanmateix, en l’àmbit gràfic, era una publicació deutora del passat, amb poc interès per la decoració i la il·lustració. En canvi, a les grans revistes modernistes, els dibuixants en són protagonistes i són adquirides pel reclam manifest de la seva obra.

El període acotat com a modernista fou ric en publicacions en les quals el Modernisme com a estil artístic s’hi explaià i difongué les seves formes; tanmateix, la majoria de la premsa periòdica de l’època no s’hi adscrigué directament, tot presentant una opció eclèctica. Les revistes estrictament modernistes foren creades a iniciativa dels dibuixants mateixos o del seu entorn artístic, i eren fetes amb la voluntat de crear unes publicacions seguint un model forani. La modernitat venia dels països més avançats d’Europa i els dibuixants catalans admiraven totes aquelles revistes estrangeres que aleshores s’havien convertit en les portadores de nous estils de fer art, com ara Jugend, The Studio, Pan, La Vie Parissienne, L’Assiette au Beurre, etc.

Cal tenir en compte, a més a més, que en aquella època la premsa era «el mitjà» de comunicació. Era l’eina per crear opinió, política, social, cultural... i per això la premsa era estretament vigilada per les autoritats. Alhora era una eina fàcil de constituir, tant legalment com econòmica. Era molt factible per a qualsevol partit polític, sindicat, agrupació o un professional del món gràfic crear un periòdic o una revista, periòdics i revistes que, sovint –això sí–, patien suspensions i tancaments. En aquest context, els artistes també portaren la iniciativa de la creació de diverses publicacions per donar a conèixer les seves propostes estètiques i influïren en gran manera en tota la seva trajectòria. Aquest és el cas de Luz (1897-98), la primera revista modernista, que fou creada per Josep M. Roviralta, i en la qual s’expressaren els més importants artistes modernistes, com ara Adrià Gual, Miquel Utrillo, Santiago Rusiñol, Alexandre de Riquer, Ricard Opisso, Darío de Regoyos, Lluís Bonnín...

Alexandre de Riquer (1856-1920): Luz. Barcelona, tercera setmana d’octubre del 1898 (coberta).

BC

Josep M. Roviralta i Alexandre de Riquer foren els artistes més actius de Luz difonent-hi –des del format de les dotze planes i de les composicions fins a la il·lustració– la seva versió de l’art modern, antirrealista i simbolista. A Luz es parlà –segurament per primera vegada a Catalunya– de l’ex-libris contemporani; la revista tota era un al·legat modernista. A la publicació, doncs, hi trobem els poc destres dibuixos de Roviralta, juntament amb el refinat estil de l’exquisit Riquer, a més de les aportacions dels dibuixants abans esmentats.

En l’època del Modernisme, les especialitzacions en el dibuix no eren radicals. Era normal que dibuixants que es prodigaven en la il·lustració de revistes també ho fessin en els llibres, dels quals molt sovint eren també autors. Apel·les Mestres, Adrià Gual o Alexandre de Riquer foren escriptors, il·lustradors i decoradors dels seus propis llibres perquè tenien un nou concepte de l’art, el de l’art total, en el qual el llibre com a objecte d’art tingué la seva importància. En aquest art també volem assenyalar Lluís Bonnín, orfebre i dibuixant, que va ser l’il·lustrador d’un dels llibres més característics del període del Modernisme: Boires baixes (de l’any 1902).

Alexandre de Riquer, que va ser l’introductor de les idees dels Arts and Crafts Movement, fou el més gran difusor del Modernisme per tots els mitjans: fou cartellista, exlibrista i també il·lustrador i autor de llibres dels més significatius del Modernisme de Catalunya, com ara Quan jo era noy (1897), Cúsanteles (1899) o Any or anses (1902), entre d’altres. Alexandre de Riquer, amb el seu treball refinat, va ser model d’artista modernista. Fou l’introductor del Modernisme a Catalunya, pel que fa a les arts gràfiques. Influït per Morris, produí la seva obra més característica, quan il·lustrava, decorava i escrivia les seves pròpies obres. El seu dibuix pla i elegant, d’influència del gravat japonès, la seva imaginació rica expressada en figures, ambients i ornamentacions, creà obres paradigmàtiques del Modernisme català.

Xavier Gosé (1876-1915): Quatre Gats, núm. 9. Barcelona, dijous 6 d’abril de 1899 (coberta).

BC

La seva aportació a la premsa il·lustrada és molt extensa. El 1880 ja havia col·laborat a La Ilustració Catalana, participà en la renovació de la il·lustració que dugué a terme La Tramontana i aparegué obra seva a Arte y Letras i a moltes altres revistes artístiques de signe avançat, i en procurà la creació d’altres.

Així, Alexandre de Riquer, juntament amb Pompeu Gener i altres artistes i intel·lectuals, creà una revista literària i artística molt rellevant del Modernisme: Joventut (1900-06), de la qual seria el director artístic. Alexandre de Riquer, molt interessat per difondre el nou estil europeu, dedicà un article a Aubrey Bearsdley al primer número de la revista. Tanmateix, dins la publicació el text seria el més rellevant. De fet, durant el primer any, l’espai destinat a la il·lustració era la capçalera Art Nouveau realitzada per Alexandre de Riquer i algunes il·lustracions interiors. A partir del segon any, la il·lustració hi guanyà terreny; Apel·les Mestres hi féu vinyetes i caplletres adornades i Adrià Gual hi tingué una important participació. És de destacar les cobertes de l’enquadernació del recull anual, que féu Triadó dins el més pur estil modernista.

Una altra opció estètica del Modernisme fou el realisme sintètic de Toulouse-Lautrec i Steinlen, que s’imposava a París i que fou tan admirat per Ramon Casas i altres artistes catalans. La revista Quatre Gats (1899) en fou introductora. Creada per Pere Romeu –propietari de la taverna artística del mateix nom– per donar relleu al seu local, donà opció d’expressar-se als joves artistes que s’hi reunien. La dirigí el crític Miquel Utrillo, i Ramon Casas en fou el director artístic. Aquesta era una revista d’aires parisencs, que rebia la influència de Gil Blas. Els seus col·laboradors foren, a més de Casas, Nonell, Regoyos, Rusiñol, Xavier Gosé o Ricard Opisso, que havien visitat o visitarien Paris.

Ramon Casas marcà la línia d’aquesta revista, com ho féu encara més a Pèl & Ploma (1899-1903) que ell mateix creà, i de la qual va ser l’il·lustrador únic durant el primer any, dibuixant fins i tot la publicitat.

Ramon Casas (1866-1932): Pèl & Ploma, núm. 11. Barcelona, 12 d’agost de 1899 (coberta).

BC

Pèl & Ploma era una publicació refinada, que animava Barcelona a seguir la petja de París i que tenia com a finalitat el lluïment del seu propietari, introductor del gust parisenc a la ciutat. Els seus dibuixos de dones, belleses modernes i refinades, que escriuen, llegeixen, fan esport, mandregen, es fan la toaleta, o passegen, foren molt admirats i proporcionaren a l’artista gran prestigi. També hi publicà diversos retrats de prohoms contemporanis, una altra especialitat de Ramon Casas. La revista, de gran format, presentava en coberta un gran dibuix de Casas, i un altre a la contracoberta. A l’interior, hi podia aparèixer algun gran dibuix a doble pàgina, en color, o vinyetes més petites que normalment corresponien a la publicitat.

El segon any, el dedicaren gairebé en exclusiva a l’Exposició Universal de París, on s’estigueren Utrillo i Casas, tot entrant a participar-hi altres dibuixants, la majoria col·laboradors de la revista Quatre Gats. A partir de l’any següent, esdevindria més luxosa i continuaria fent difusió del nou art i els seus artistes. Així, apareixien poemes de Riquer, recentment publicats al seu llibre Crisantemes, anuncis del Teatre íntim d’Adrià Gual, sessions de putxinel·lis dels Quatre Gats, i fins i tot partitures de les noves composicions.

La revista Forma (1904-06), luxosa revista d’art, seria la continuació de Pèl & Ploma, amb la mateixa direcció d’Utrillo i Casas.

Nicanor Vázquez (1861-1930): Apel·les Mestres en un retrat a ploma (1890). Prova de fotogravat. Barcelona, Biblioteca de Catalunya.

F.F.

Altres revistes foren difusores del Modernisme més Art Nouveau. És el cas d’Álbum Salón. Revista Ibero-Americana de Literatura y Arte (1897-1907), revista en color que donava la més gran importància a la decoració i a la il·lustració. Dedicà un número sencer (el 117, de 16 de juliol de 1902) al concurs de cartells de «Cigarrillos París»la majoria dels quals eren realitzats dins els més pur estil Art Nouveau. Hi col·laboraren també il·lustradors decorativistes, sobretot Gaspar Camps, dibuixant que seria el seu decorador i il·lustrador principal. També hi tingué un paper primordial Jaume Pahissa, dibuixant realista que col·laborà a diverses revistes artístiques de l’època: La Ilustración Artística, La Ilustració Catalana, Catalunya Artística i Pluma y Lápiz; a aquestes revistes, però sobretot a Álbum Salón, Pahissa hi féu una creació més decorativista, dins el to general de la revista, influït per l’estil de moda.

Hi trobem, també, la intervenció de J. M. Tamburini, Nicanor Vázquez, Joan Llimona, Passos, Pablo Bejar i Arcadi Mas i Fondevila, entre altres, al número dedicat a Verdaguer.

Gaspar Camps, en les revistes i en els llibres que il·lustrà i decorà, introduí l’estil d’Alfons Mucha, artista francès d’origen txec. El seu decorativisme bizantinista fou una alenada de moda europeista que el féu popular. Il·lustrava també els calendaris, ja que el seu estil recarregat i dens fou identificat amb el Modernisme. Féu cartells i il·lustrà gran nombre de llibres, particularment cobertes de col·leccions dins l’estil que el caracteritzà.

Gaspar Camps (1874-1942): Pluma y Lápiz, núm. 3. Barcelona, 18 de novembre de 1900 (sobrecoberta).

BC

Gaspar Camps també col·laborà assíduament a una altra revista cabdal del Modernisme, Pluma y Lápiz (1900-05), on feia les cobertes. En aquesta revista també treballaren J. Passos i Xumetra com a decoradors i il·lustradors. Com en les anteriors revistes de què hem parlat, s’hi reproduïen obres artístiques de l’època.

Cal assenyalar que la decoració de les revistes era tant o més important que la mateixa il·lustració, ja que era el que li donava la identitat. També ho era la selecció de les obres artístiques que s’hi reproduïen.

Potser la revista més luxosa per la seva decoració i edició fou Hispania (1899-1902), amb dibuixos reproduïts a doble pàgina, sense compartir espai amb el text. Francesc Miquel i Badia (fins que morí al maig del 1899) i Josep Pascó en foren els directors artístics. Pascó fou el decorador de la revista i hi feia també algunes il·lustracions caricaturesques i tot allò que calgués per acabar d’il·lustrar la publicació. Fou en la decoració on la revista es manifestà més clarament modernista, orlant tota mena de composicions i fotografies i posant decoració com a rerefons del text. Hi col·laboraren, a més, Arcadi Mas i Fondevila, Oleguer Junyent, Dionís Baixeras, Bonnín, Carlos Vázquez i Josep Triadó. I també Ramon Casas, amb alguns dibuixos i historietes humorístiques, una faceta d’aquest artista menys coneguda. A les primeres planes s’hi reproduïen originals d’artistes contemporanis, com Casas, Vázquez, Domingo, Ricard Canals, Joaquim Mir, Joan Llimona, Sorolla, etc.

El Gato Negro (1898) fou un important setmanari il·lustrat del Modernisme en el qual participaren destacats dibuixants de l’època, encara que fessin dibuix realista, com Josep Lluís Pellicer. Tanmateix, era el nou art el que es manifestava a les seves planes. El Gato Negro comptà amb la col·laboració freqüent de Ramon Casas, que hi féu diverses portades, i Josep Triadó, el seu dibuixant i decorador principal, que fou qui marcà l’estètica de la revista.

Josep Triadó havia estat deixeble de Riquer i n’havia rebut la influència anglesa, alhora que també fou influït pels grans del Jugenstyl. Com altres artistes modernistes, destacà per l’amplitud dels camps artístics que conreà, sent un dels més importants dissenyadors d’ex-libris i recuperador de les arts del llibre. Com a il·lustrador de premsa, col·laborà en les més importants revistes il·lustrades: Garba (1905-06), La Ilustració Llevantina, (1900-1900) i Ilustració Catalana (1903-17). Realitzà vinyetes decoratives des del 1899 fins al 1902 a la revista literària i artística Hispania;féu pàgines decoratives per a la revista Álbum Salón entre el 1899 i el 1902 i portades per a La Ilustración Artística entre el 1899 i el 1903; també féu la coberta decorativa de l’àlbum de l’any 1906 de les Hojas Selectas (1902-21). Entre les seves contribucions als mitjans més populars, destaquem les que féu per a la revista per a infants La Rondalla del Dijous (1909).

Cal notar que la participació de Triadó en la premsa il·lustrada fou per al seu embelliment i millora, de la mateixa manera que ho feia en la seva obra més personal com fou el llibre il·lustrat i en l’exlibrisme. També hem d’assenyalar que Triadó participà en la creació i en la il·lustració de la Revista Ibérica de Ex-libris, que s’edità a partir del 1904. Hi dissenyà la capçalera dins un estil de recuperació medievalista, i en fou el director artístic. Dels llibres que il·lustrà no podem deixar d’esmentar Sonets d’uns y altres, antologia de J. Pin i Soler (1904) editat per Joan Oliva de Vilanova, o Dafnis y Cloe (1906), dins la Nova Col·lecció Artística Catalana, que editava Miquel Rius.

Josep Triadó (1870-1929): El Gato Negro, núm. 1. Barcelona, 15 de gener de 1898 (portada).

BC

Un dels més complets artistes modernistes que conreà tots els camps de les arts fou Adrià Gual. Ja hem parlat de la seva participació a Luz, primera revista modernista de Barcelona; féu una capçalera per a Pel & Ploma (1901) i són característics de la seva il·lustració els dibuixos que realitzà per al suplement artístic de Joventut, dedicat a la commemoració dels vint-i-cinc anys de L’Atlàntida, de Jacint Verdaguer. Fou redactor de la revista ibsiana Brand (1907-08) i en dissenyà la coberta dins el Modernisme, tot i que com a estil ja començava a llanguir. Dissenyà també la revista Garba, de la qual fou director artístic. També ho fou de la revista comercial Progreso (1908-09). Féu alguns dels llibres més significatius del Modernisme, en els quals féu efectiu el concepte d’art total, ja que en fou l’únic autor de tots els detalls. Adrià Gual, apòstol del Modernisme, en el seu primer llibre posà de manifest la seva opció pel Simbolisme; escrigué, il·lustrà i edità Nocturn Andante Morat (1896), un llibre singular dins la història de la il·lustració a Catalunya i que esdevingué model del Modernisme. Il·lustrà, escrigué i decorà altres llibres com Silenci (1897) o Llibre d’horas. Devocions íntimes (1899).

Adrià Gual (1872-1943): Joventut. Suplement Artistich Literari del XXV aniversari de L’Atlàntida. Barcelona, maig de 1902 (contracoberta).

BC

Adrià Gual féu un esforç de sintetització notable en la seva decoració i il·lustració. Fou el més auster i el més simbolista dels il·lustradors modernistes; en lloc d’enfarfegar l’espai amb formes curvilínies de gran efecte, deixava grans espais buits per permetre la força del símbol i crear un entorn silenciós al voltant. Les seves formes es mantingueren dins l’austeritat inicial, dins el sintetisme, sense caure en el preciosisme cap al qual el Modernisme evolucionà quan es va popularitzar.

Altres revistes il·lustrades significatives del període del Modernisme foren La Ilustración Artística, Ilustració Catalana, Hojas Selectas, Feminal o Garba.

La majoria de revistes modernistes no tingueren una llarga durada i, tanmateix, l’èxit de la publicació il·lustrada era un fet. Així els diaris i setmanaris d’informació general anaren ampliant l’espai dedicat a la il·lustració i concedirien més importància a la decoració. La creació d’una publicació especial –l’Almanac o el Calendari– que sortia a primers d’any i que era molt il·lustrada demostra l’increment imparable de la tasca dels dibuixants. En aquestes publicacions especials, a més dels col·laboradors habituals de la revista, n’hi participaven d’altres i s’hi incloïen reproduccions d’obres d’artistes contemporanis.

La transcendència de les publicacions modernistes dins la societat catalana també es posa de manifest per les crítiques que reberen. La seva innovació no deixà indiferent ningú i encara menys els seus detractors. Així, a les revistes satíriques més importants de l’època, com ara L’Esquella de la Torratxa (1872-1939) o La Campana de Gràcia (1870-1934) hi podem trobar ferotges crítiques al nou estil, alhora que també hi participaven –encara que fos esporàdicament– alguns dels artistes significatius del Modernisme català. L’Esquella de la Torratxa arribà a dedicar un número especial, el 1014, de 17 de juny de 1898, a fer una paròdia de l’art modernista, paròdia a càrrec de Manuel Moliné i Muns i de Ramon Miró.

Des de la coberta fins al final, s’hi fa una sàtira, particularment del Modernisme d’Alexandre de Riquer i de Roviralta. Són escarnits els cabells onejants, les decoracions florals que esdevenen cebes tendres, els efectes nocturns propis del Modernisme, befats mitjançant la profusió de ratpenats. També fou motiu de burla l’anagrama que diversos artistes com Roviralta, Triado o Apel·les Mestres empraven com a signatura i que Manuel Moliné i Muns exemplifica amb el número 3 i la M majúscula, tot fent referència al seu nom i cognoms. La dama de la portada en tot és referent a la de la capçalera de Joventut. Rínxols a les cabelleres de tots els personatges, femenins i masculins, la proliferació de cebes, les sanefes, l’exagerada verticalitat de la majoria de vinyetes, verticalitat que impedeix fer-se cabal idea del que la il·lustració exposa, la corrua d’artistes modernistes vestits com les seves nimfes ideals portats envers el sanatori mental de Sant Boi, i a la darrera imatge una dama de perfil a l’estil de Riquer, fan palès fins a quin punt el Modernisme havia reeixit i s’havia popularitzat.

Manuel Moliné i Muns (1833-1901): L’Esquella de la Torratxa, núm. 1014. Barcelona, 17 de juny de 1898 (coberta).

BC

Manuel Moliné i Muns, un dels més importants dibuixants de la segona meitat del segle, que realitzà la seva obra en el camp del satíric i que substituí Apel·les Mestres en la seva contribució a L’Esquella de la Torratxa, representa amb les seves crítiques, a més de bona part de l’opinió del públic pel que fa als excessos de sentimentalisme i d’estilització modernista, un dibuixant a la fi de la seva carrera –morí pocs mesos després de la publicació d’aquest número–. Continuà sempre amb el seu estil personal i fou deutor del segle en el qual havia viscut. El mateix any també moria un insigne dibuixant, Josep Lluís Pellicer, cronista gràfic en la premsa diària, bon dibuixant satíric, i excel·lent il·lustrador del llibre, en el qual ja s’havia manifestat com a esteticista. Del mateix estil fou Apel·les Mestres, polifacètic artista i dibuixant d’extensa trajectòria, del qual ja se n’ha parlat profusament.

Citem aquests dibuixants, assidus de La Campana de Gràcia o de L’Esquella de la Torratxa, per tal de remarcar que gran part de les publicacions il·lustrades de l’època, i la majoria de les satíriques, no s’adscrigueren al Modernisme com a estil, tot i la seva popularització progressiva.

Joan Llaverias (1865-1938): De quan les bèsties parlaven. De Manuel Folch i Torres. Biblioteca Patufet, núm. 2. Barcelona, 1907, pàg. 63.

BC

Tanmateix, la claredat del dibuix, pla, sense una recerca d’il·lusió de volum, sense ombrejat, la sintetització de les formes, el traç més solt i la línia de contorn com a configuradora de les imatges havien arrelat en el dibuix català. Així, particularment als Almanachs d’aquestes mateixes revistes n’hi trobaríem, i els dibuixants que s’iniciarien professionalment en aquells anys tindrien com a rerefons del seu estil el Modernisme.

Per exemple, la revista satírica Cu-cut! (1902-12) fornida amb un grup de joves dibuixants que orientaria la seva obra cap a una altra estètica, més austera i amb referències a l’Expressionisme alemany –per exemple Apa, Gaietà Cornet o Joan Junceda– tingué entre els seus col·laboradors dos il·lustradors que podem considerar en aquests anys dins el Modernisme. És el cas de Joan Llaverias, ben evident en els dibuixos que féu per al número especial de la revista dedicat a Jacint Verdaguer, en ocasió de la seva mort, el 19 de juny de 1902. Joan Llaverias es manifesta modernista fins i tot en l’obra primerenca que realitzaria per a infants. L’altre col·laborador al qual ens referim és Ricard Opisso, que dibuixaria per a prestigioses revistes franceses com Le Rire, Frou Frou, La Vie en Rose, Ruy Blas o L’Assiette au Beurre. El seu dibuix galant fou molt apreciat, confegint-se ràpidament el seu estil característic. A Barcelona col·laborà a revistes modernistes com ara Ilustració Catalana, Hispania, Hojas Selectas, Joventut, Pèl & Ploma, Garba i L’Esquella de la Torratxa. Juntament amb Apa, fou un dels principals il·lustradors d’Or y Grana (1906-07).

El Modernisme és a l’arrel del dibuix de la majoria de dibuixants de Papitu (1908-37) dels quals citem, a més d’Apa i Opisso, ja esmentats, Gris, Lata, Junoy Babel, Ismael Smith, Adam, Yda, Humbert, Capuz, etc.

Joaquim Renart (1879-1961): Tria, de Joan Maragall. Girona: Dalmau Carles & Cia, 1909. Tinta xinesa. Biblioteca de Catalunya.

BC

El prestigi de les publicacions artístiques modernistes fou tal que diverses entitats editaren llibrets o calendaris amb motiu d’alguna festivitat o un fet rellevant. Així, el Cercle Artístic de Sant Lluc publicà Navidad, el 1894, la portada del qual seria a càrrec de Manuel Duran i Duran, artista que el 1904 il·lustrà el Llibre dels poetes de Josep Carner i que també col·laborava a Catalunya i a La Ilustració Catalana.

L’estil modernista també arribà a les obres per a infants, tal fou la seva popularitat. Ho féu en revistes i en llibres. De les primeres, volem citar el setmanari La Rondalla del Dijous, on diversos contes foren il·lustrats dins les premisses de l’estil. En posem per exemple La Walkyria del Vallès il·lustrat per Antoni Saló, el 1909, amb profusió decorativa, vegetal i d’insectes en la capçalera, o també la col·laboració de Josep Pey, el mateix any, en la il·lustració de les narracions La gàbia d’or i El sabater de Vallmoll També podríem incloure en un Modernisme ingenu les primeres obres de Billy a la mateixa publicació infantil.

Pel que fa al llibre per a infants –de fet un producte nou dins el món editorial català, però en auge– hem d’esmentar la tasca d’un gran artista del Modernisme i creador d’ex-libris com fou Joaquim Renart, el qual il·lustrà diversos llibres de lectura escolar i de difusió de la cultura per a la casa Dalmau Carles i Cia de Girona els primers anys del segle. El més interessant de tots és Tria de poemes de Joan Maragall, publicat el 1909. També cal esmentar els primers llibres il·lustrats per a infants de Joan Llaverias, el gran especialista en el dibuix d’animals. En citem dos títols: De quan les bèsties parlaven (1907) i Encara parlen les bèsties (1909), ambdós de Manuel Folch i Torres. També volem incloure en aquesta petita mostra els dos volums de Les Rondalles populars Catalanes ilustrades per en Joan Vila (1908-09) il·lustrades pel jove dibuixant que més endavant serà conegut per «D’Ivori».

Joan Vila d’Ivori (1890-1947): Les rondalles populars catalanes ilustrades per en Joan Vila. Barcelona: R. Miquel y Planas, 1908 (doble portada).

BC

Així es palesa que el Modernisme com a estil es perllongà en les publicacions més populars, quan el llibre de luxe o de col·leccionista i les grans revistes il·lustrades s’havien reorientat cap al classicisme, o eren francament noucentistes. Mentrestant, a les produccions més populars, aquell estil, primer tan infamat per l’opinió menestral, tindria una vida més llarga.

Bibliografia

  • Arranz, R.: «De la impremta a l’època modernista», dins El Modernisme, Museu d’Art Modern, Barcelona, 1990-1991, pàg. 277-286.
  • Benavent de Barberà, P.: Esbozo biográfico del académico D. Joaquim Renart Garcia, Publicaciones de las Real Academia de Bellas Artes de San Jorge, Barcelona, 1962.
  • Barri, M. J.; Mendoza, C.; Vidal, C.: Ramon Casas: exposició desembre de 1982, Ajuntament de Barcelona, Serveis de Cultura, Barcelona, 1982.
  • Batlle i Jordà, C.; Bravo, I.; Coca, J.: Adrià Gual, mitja vida de Modernisme, Diputació de Barcelona, Àmbit Serveis Editorials, Barcelona, 1992.
  • Bozal, V.: La Ilustración gráfica del siglo XIX en España, Alberto Corazón, Comunicación, Madrid, 1979.
  • Bozal, V.: Grabado y obra gráfica en el siglo XX, col·lecció Summa Artis, vol. 32, Espasa Calpe, Madrid, 1988.
  • Bozal, V.: El siglo de los caricaturistas, Historia 16, Madrid, 1989.
  • Cadena, J. M.: Opisso, Editorial Saturno, Barcelona, 1970.
  • Cadena, J. M.: Opisso, Ed. Nou Art Thor, Barcelona, 1986.
  • Cadena, J. M.; Castillo, M.; Vélez, P.: Joan D’Ivori, la màgia de la il·lustració, Ajuntament de Barcelona, Publicacions, Barcelona, 1997.
  • Casas, R.: Viatge a París: R. Casas, M. Utríllo, S. Rusiñol, La Magrana, Barcelona, 1989.
  • Castillo, M.: Junceda il·lustrador. El tresor de l’illa, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1990.
  • Castillo, M.: Junceda, Ed. Nou Art Thor, Barcelona, 1988.
  • Castillo, M.: «Joan Llaverias. L’il·lustrador», dins Revista de Catalunya núm. 135, Barcelona, desembre del 1998, pàg. 57-76.
  • Castillo, M.: Grans il·lustradors catalans del llibre per a infants, Biblioteca de Catalunya i Editorial Barcanova, Barcelona, 1997.
  • Castillo, M.: «Joan D’Ivori o l’amor pel llibre», dins Revista de Catalunya, núm. 121, setembre del 1997, pàg. 31-50.
  • Cerdà, M. A.: Els prerafaelites a Catalunya, Curial, Barcelona, 1981.
  • Cerdà, M. A.: Boires i crisantemes: el poema en prosa modernista. Santiago Rusiñol, Adrià Gual, Alexandre de Riquer i Josep M. Roviralta, La Magrana, Barcelona, 1990.
  • Corredor Matheos, J.: Apa, Editorial Taber, s. d., Barcelona, 1970.
  • DDAA: Junceda, Editorial David, s. d. Barcelona, 1925.
  • DDAA: Gaietà Cornet, Editorial David, s. d., Barcelona, 1925.
  • DDAA: Joan Llaverias, Editorial David, s. d. Barcelona, 1925.
  • DDAA: Junceda, Amigos de Junceda-Fomento de las Artes Decorativas, Barcelona, 1952.
  • DDAA: Exposición Ramon Casas: commemorativa del XXV aniversario de la muerte del artista: catálogo, Palacio de la Virreina, Barcelona, 1958.
  • DDAA: Alexandre de Riquer L’home, l’ artista, el poeta: modernisme simbolista, Comissió Organitzadora de l’homenatge a Alexandre de Riquer, Calaf, 1978.
  • DDAA: El temps del Modernisme, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, gener del 1985.
  • DDAA: Alexandre de Riquer 1856-1920, Caixa de Barcelona, Publicacions, gener-març del 1985.
  • DDAA: Feliu Elias, Apa, Ajuntament de Barcelona, Publicacions, Barcelona, 1986.
  • DDAA: Opisso 1880-1966, Fundació Caixa de Pensions, Tarragona, del 19 de desembre de 1988 al 29 de gener de 1989.
  • DDAA: 1893-1993 Cercle Artístic de Sant Lluc. Cent anys, Pia Almoina, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, Barcelona, abril-juny del 1993.
  • DDAA: Exposició Antològica/Alexandre de Riquer, Caixa de Terrassa, Terrassa, 2001.
  • Domènech i Moner, J.: Joan Llaverias pintor de Lloret, Museu Municipal, Lloret de Mar, 1988.
  • El Modernisme a Catalunya. Adrià Gual 181 2-1944-pintor i dibuixant, Sala Parés, Barcelona, 1974.
  • Fontbona, F.; Miralles, F.: Del Modernisme al Noucentisme 1888-1917, col·lecció Història de l’Art català, vol. VII, Edicions 62, Barcelona, 1985.
  • Gasch, S.; Perucho, J.: Papitu, Editorial Tàber, Barcelona, 1968.
  • Jardí, E.: El cartellisme a Catalunya, Edicions Destino, Barcelona, 1983.
  • Mendoza, C.; Dónate, M.: Ramón Casas: el pintor del Modernisme, Madrid: Fundació Mapfre Vida-Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2001.
  • Pla i Arxé, R.: «L’Avenç i la seva influència en el progués cultural de la Nació», dins El Modernisme, Museu d’art Modern, Barcelona, 1990-1991, pàg. 87-98.
  • Prat i Ubach, P.: Junceda, home exemplar, Editorial Aedos, Barcelona, 1958.
  • Ràfols, J. F.: Modernisme i modernistes, Ed. Destino, Barcelona, 1949.
  • Ràfols, J. F.: Diccionario biográfico de artistas catalanes, Millà, Barcelona, 1954.
  • Renart, J.: Dietari 1918-1961, Ed. Destino, Barcelona, 1975.
  • Solà i Dachs, Ll.: L’humor català, 3 vol, Editorial Bruguera, Barcelona, 1972.
  • J. T. M.: «Exposición de Proyectos de Almanaques y Menús», dins Revista Gráfica, 1907, pàg. 57-65.
  • Torrent, J.; Tassis, R.: Història de la premsa catalana, 2 vol., Editorial Bruguera, Barcelona, 1966.
  • Trenc Ballester, E.: Les arts gràfiques a l’època modernista a Barcelona, Gremi d’Indústries Gràfiques de Barcelona, Barcelona, 1977.
  • Trenc Ballester, E.: «Adrià Gual grafista modernista», dins Serra d’Or, núm. 223, abril del 1978, pàg. 51-59.
  • Vélez Vicente, P.: El llibre com a obra d’art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910), Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 1989.
  • Vélez Vicente, P.: «De les relacions entre l’art i la indústria», dins El Modernisme, Museu d’art Modern, Barcelona, 1990-1991, pàg. 225-239.
  • Vintró, Ll.; Gassó, Ll.: 50 dibuixants de Catalunya que formaren època. 1867-1936, Ed. Glosa, Barcelona, 1981.