De Quaresma a Pasqua

Mort i resurrecció. Entre carnaval i pasqua

Sovint s’ha contraposat el Carnaval a la Quaresma, com uns dies de disbauxa abans de les privacions del dejuni de carn. Però les veritables configuracions de Carnaval i Quaresma passen per uns altres camins: l’oposició real s’opera en la competència entre Carnaval i Pasqua, ja que ambdues festes tenen un significat equivalent en els diferents sistemes religiosos als quals pertanyen.

Il·lustració, del Costumari de J. Amades, que representa la Vella Quaresma, una de les figures més populars de la tradició catalana, amb els set peus característics.

Hereus de Joan Amades/Costumari Català

El Carnaval antic, situat al final de l’hivern i el començament de la primavera popular a Europa, intenta vèncer l’aridesa hivernal tot propiciant el retorn de la vida, de la fertilitat de les plantes, dels animals –feréstecs i domèstics– i dels humans. Això s’aconsegueix vencent i fent fugir les forces negatives, en especial les dels difunts que vaguen pel món. Es tracta, doncs, mitjançant el ritual adequat, d’aconduir-los pel camí encertat perquè esdevinguin avantpassats i puguin ajudar, des d’aquesta posició, els seus parents i veïns, tot retornant la fecunditat a la terra. D’aquesta manera, el ritual aplega totes les forces positives i les encamina a la primavera, a la vida, al bé.

Aquests ritus es van anar transformant a causa del contacte amb el cristianisme, segons com s’hagi assumit localment el final d’hivern. En molts indrets, la festa s’escau per Sant Antoni, o s’estén pel caramull de celebracions acumulades entre gener i febrer, empeltades amb el santoral que les ha perpetuat tot cristianitzant-les. El Carnestoltes és, doncs, la concreció de moltes d’aquestes festes, però les fórmules de les religions anteriors acostumen a ser considerades escandaloses des del punt de vista de qui les ha substituïdes, en aquest cas del cristianisme. Així, les antigues fórmules per a propiciar la fecunditat són considerades simple disbauxa, com també es valoren negativament la crítica social que exercia la festa per a purificar el grup, i pecaminoses les menges greixoses i flatulentes que servien per a evitar l’entrada al cos dels difunts que vagaven pel món. Com també els revestiments sagrats que permetien aconduir els difunts, que passen a convertir-se en simples disfresses.

Al retaule del Sant Esperit (1393-94), que es troba a la Seu de Manresa i fou realitzat pel mestre Pere Serra, la Mare de Déu contempla la resurrecció del seu fill Jesucrist. S’hi expressa el triomf de la vida sobre la mort.

Bisbat de Vic - Gabriel Serra

Totes aquestes funcions, la victòria del bé sobre el mal, de la vida sobre la mort, es concentren i es fan poderoses en la Resurrecció de Crist, i fins la conducció dels difunts avantpassats a la culminació del seu camí s’incorpora al descens que fa Jesús als inferns a rescatar les ànimes dels justos per a portar-les al cel. Un dels costums desapareguts amb la reforma litúrgica del 1969 situava la Resurrecció al Dissabte anomenat de Glòria, avui Dissabte Sant: tothom sortia al balcó i a la finestra fent soroll amb paelles i cassoles, mentre les campanes tocaven a festa a l’arravatada. És fàcil reconèixer en aquest ritu el soroll per tal que els difunts, en el seu camí al món dels avantpassats, s’allunyessin del món dels vivents. L’esclat de vida de la Resurrecció, amb el Crist resplendent en les seves vestidures blanques com a heroi psicopomp, aquell que condueix les ànimes dels difunts al cel, substitueix els antics rituals i herois transportadors de difunts, que en la Pasqua troba la veritable traducció de les velles celebracions del final d’hivern i inici de primavera. Per això la competència no s’estableix entre Carnaval i Quaresma, com mostren tantes obres literàries i cançons medievals, sinó entre Carnaval i Pasqua, que l’ha substituït en el seu sentit de resurrecció i de vida, tot deixant al Carnestoltes el sentit negatiu de disbauxa, fartanera i excés. En aquest context, la Quaresma no és sinó la preparació de la gran festa de Pasqua, que requereix una purificació a través del dejuni i la confessió dels pecats, com el Carnaval necessitava la purificació social mitjançant la crítica i la profilaxi per tal d’evitar la influència possessiva dels difunts. La pràctica és diferent però el significat és semblant.

La Quaresma, temps penitencial

La Quaresma consta, a Occident, de quatre dies i sis setmanes, quaranta-sis dies, els quals, descomptats els sis diumenges, en què no es dejuna, queden en quaranta dies de preparació en record dels quaranta dies que Jesús va passar dejunant al desert. Abans de la reforma litúrgica de la dècada de 1960, la preparació s’estructurava en les tres setmanes anomenades de Septuagèsima, Sexagèsima i Quinquagèsima, prèvies a les quatre setmanes de Quaresma, més les dues de Passió, la segona de les quals coneguda com la Setmana Santa, que conclou amb la Pasqua. La Quaresma pròpiament dita comença just el dia que acaba el Carnaval: l’enterrament de la sardina, darrer ritu del Carnestoltes, s’encavallava amb el Dimecres de Cendra.

En els seus orígens, la Quaresma era un temps de preparació al baptisme, que se celebrava en la vetlla pasqual. A la fi del segle IV va adoptar el caire penitencial que ha tingut fins a l’actualitat.

Dejunis i abstinències

S’ha volgut veure en la figura de la sardina el símbol del sexe masculí, pel temps de dejuni i abstinència que comença. Altres atribueixen aquest nom a l’espinada o canal del porc que a Madrid es denominava, popularment, “sardina”. Un costum que des del segle XVIII es va difondre per tot Espanya, com a cloenda de la festa, semblantment a com a Catalunya es fa l’enterrament del Carnestoltes. El cert és que la sardina és una de les menges que presideixen la Quaresma tradicional, junt amb el bacallà, tot i que el ritual de l’enterrament segueix essent un enigma. També es pot apreciar un paral·lelisme entre l’enterrament de la sardina com a forada en què es dina o berena en grups, l’endemà del final de Carnaval, amb la sortida del Dilluns de Pasqua, per anar a menjar la mona, l’endemà de la Resurrecció.

El Dimecres de Cendra s’anomena així pel ritu penitencial de la imposició de cendra, acompanyat de la fórmula: “Recorda, home, que ets pols i que a la pols tornaràs”, actualment en desús davant de l’alternativa: “Convertiu-vos a l’Evangeli.”

En el món de tradició cristiana, el calendari litúrgic gira a l’entorn de la celebració de la Pasqua, que commemora la Resurrecció de Crist i determina tot el curs de l’any. Establir-ne la data exacta ha portat segles de recerca i controvèrsia. Els rituals i les cerimònies religioses, per a ser realment eficaces, han de realitzar-se en el moment còsmic adequat, si no fóra com voler passar per una porta tancada: cal esperar el moment en què la porta s’obre. Per això, l’establiment de la data exacta de la Resurrecció va comportar un replantejament del calendari, fins al punt d’originar la reforma gregoriana, davant la inexactitud creixent del calendari julià. Però, tot i que és d’una gran utilitat, el nou calendari va ser rebutjat per molts països, sobretot on hi havia esglésies reformades o ortodoxes. Fins que, amb el temps, tots els països van anar reconeixent aquest còmput, sobretot en l’àmbit civil, perquè les esglésies ortodoxes no el van acceptar fins el 1923.

La data de la Pasqua té com a referent la Pessah jueva, que s’escau el dia catorzè del mes jueu de nissan, el primer mes litúrgic. La festa commemora l’alliberament dels israelites de l’esclavitud d’Egipte. Essent aquest el dia en què morí Jesús, els primers cristians es van dividir pel que fa a la data de celebració: els qui pretenien mantenir el 14 de nissan, tant si s’esqueia en diumenge com si no, i els partidaris de celebrar la Resurrecció el diumenge després del primer pleniluni de primavera, que fou l’opció que es va imposar.

El dejuni i l’abstinència han marcat el decurs de les solemnitats de l’any, com a preparació i recordatori setmanal ordinari, però la Quaresma –i, dins d’aquest període, la Setmana Santa– ha accentuat el dejuni amb vista a l’esclat festiu de la Pasqua. Per això era representada amb una vella eixarreïda de set peus –les set setmanes– o per un bacallà del qual penjaven set sardines. Una vella que, en forma de soca, les criatures jugaven a serrar, reclamant a canvi una recapta:

“Serra la vella,
que es menja l’escudella!
Mestressa, porteu ous,
que demà serà dijous.
Mestressa, porteu cansalada,
que la serra està esmussada.
Mestressa, porteu pa,
que la serra no pot anar.
Mestressa, porteu vi,
que la serra no vol seguir…”

Aquesta vella era, sens dubte, una representació de l’hivern, de la mort mateixa, que era cremada, serrada o enterrada, restes de vells ritus agraris de regeneració i fertilització, de mort i resurrecció de la natura.

Durant la Quaresma, la renúncia a menjar carn en els àpats provocà que tant el bacallà com les arengades fossin protagonistes de la cuina d’aquesta època de l’any, sobretot territori endins.

Fototeca.cat - Ramon Manent

Però la Quaresma no comportava solament “fer magre” sinó també la prohibició de balls, cants profans, jocs d’atzar, de dur vestits virolats o poc decorosos, d’assistir a espectacles públics –llevat de les Passions, i dels concerts de música clàssica–, i fins de celebrar solemnement bodes i naixements: eren “temps prohibits”. Era l’ocasió de practicar exercicis espirituals i tota mena d’actes piadosos. Costa de fer-se càrrec de costums familiars ja caducats i d’altres de públics que han canviat de sentit o han desaparegut, però cal fer-ho si es volen comprendre, fora del context en què es van originar, comportaments que han perviscut fins avui: com alguns jocs de carrer d’adults que eren l’únic esbarjo permès, per exemple el joc de bitlles que encara avui es fa a la Palma d’Ebre només el Divendres Sant; o com la cuina de Quaresma, en què abundaven els ous, els productes làctics i el peix –que en territoris de l’interior es reduïa a les arengades i el bacallà, símbol de la Vella Quaresma–, però no la carn.

També les esglésies ortodoxes es prenen seriosament el dejuni, que recorda pràctiques del costumari religiós occidental ja desaparegudes. Per a aquestes esglésies, el Gran Dejuni comença amb l’anomenat dilluns “Net” –equivalent del nostre Dimecres de Cendra–, l’endemà del diumenge de Carnaval, set setmanes abans de Pasqua. Els primers quaranta dies s’anomenen la Gran Quaresma, a la qual segueixen el dissabte de Llàtzer, el diumenge de Rams i la Setmana Santa fins a la Pasqua. Durant la setmana de Carnaval s’ha de consumir tot aliment prohibit pel Gran Dejuni, com s’havia fet a Occident, i el Dilluns Net s’aconsella dejunar completament, sense beure ni menjar, netejar la casa, banyar-se i mudar-se. En tot el Gran Dejuni no es poden prendre aliments d’origen animal, carn, llet i derivats, ous, ni peix amb espines. I, de dilluns a divendres, si no s’escau cap festa, tampoc no es pot fer servir oli. De peix, se’n pot menjar dos cops, per la festa de la Mare de Déu (7 d’abril), i el diumenge de Rams. En algunes festes, com la dels Quaranta Màrtirs de Sebasta (22 de març) i la de Sant Gregori (25 de març), es pot fer servir oli.

Actualment, després de reformes successives que n’anaven reduint el rigor, el dejuni, que abans consistia en un àpat i mig al dia, ha quedat limitat al Dimecres de Cendra i el Divendres Sant, en commemoració de la mort de Crist. Tanmateix, l’abstinència o prohibició de menjar carn regeix amb caràcter obligatori tots els divendres de Quaresma. El món actual, tan preocupat per dietes de tot tipus, sobretot d’aprimament, ha fet lliscar el dejuni i l’abstinència cap a àmbits laics d’ideologies naturistes i d’atenció a la pròpia silueta. Això no obstant, per exemple, el col·lectiu musulmà dejuna tot el mes del ramadà, practicant l’hàbit, propi de la Quaresma antiga, de no menjar ni beure fins que es fa fosc.

A Catalunya, tradicionalment, hi havia dos parèntesis en el rigor i la serietat. L’un, a meitat de Quaresma –dimecres de la quarta setmana– amb el ritu de serrar la vella, en què colles de nois i de noies feien la capta entre parents i amics i pel veïnat tot “serrant la vella”, amb el resultat de la qual feien una berenada. Encara hi ha algun poble que ho celebra, però la caiguda de la Quaresma li treu part del significat tradicional.

L’altre parèntesi era la diada de Sant Josep, una festa més familiar que no pas comunitària: ben pocs pobles li tenen dedicada alguna ermita, llevat de Bot i del santuari de Sant Josep de la Muntanya a Barcelona. Però es fan festes que s’hi relacionen a Ferran (Tarragona), la Llagosta i Montferrer de Segre, i un temps adequat per a la celebració de fires, com les de Mollerussa, l’antiga de Santa Coloma de Farners, i la de Castellterçol. Sembla que el caràcter personal i familiar de la devoció a Sant Josep és degut a la difusió que en van fer, a partir del segle XVI, els carmelitans: d’aquí el gran nombre de persones que se’n diuen o se’n deien. La seva importància també obeeix a l’abundància de postres de llet –era el moment que vaques, ovelles i cabres havien criat–, com els matons i, més recentment, la crema, que ajunta a la llet nova els ous que les gallines han tornat a pondre. Aquesta celebració destaca pel fet que és un parèntesi enmig del rigor quaresmal.

Sant Josep

En el poema titulat Quaresma, Joan Maragall situa la festa de Sant Josep –vara florida– propera a l’alegria de la primavera, a Rams:

“Ja s’escorren els vels celestials…
El cel no riu encara, i la terra somnia;
però de dalt a baix, de baix a dalt,
hi corren tremolors de pròxima alegria.
[…]
Arriba sant Josep
amb la vara florida…
Riuen els horitzons.
Fressegen i cimbregen de seguida
rams de llorer i palmons.”

La figura de Sant Josep és ben especial en comparació amb la majoria de sants del santoral, ni màrtir, ni confessor. La seva biografia es redueix al que en diu l’evangeli: del llinatge de David, fuster, espòs de Maria, privat tanmateix de relació carnal amb ella a fi de reforçar el concepte de la virginitat de la Mare de Déu, abans, durant i després del part. Enllaça tardanament amb antigues mitologies segons les quals els pares tenien com a única funció legitimar jurídicament i socialment el fill, destinat a realitzar una missió divina. Així ho insinua l’evangeli de Lluc: “Quan Jesús va començar tenia uns trenta anys, i, segons es creia, era fill de Josep.” (Lc 3, 23).

El llegendari i la iconografia imaginen, doncs, sant Josep vell i sofert, que és a cercar llenya, o encén el foc, o dorm recolzat en una roca, quan neix Jesús. Acompanya Maria a Betlem, li busca posada, fuig amb ella i el fill a Egipte davant el risc de la degollació dels innocents. I en les nadales populars es diu que fa el dinar, la bugada, escombra, fuma amb pipa, fa un bressol per al Nadó, el bressa…

És patró dels fusters, i l’any 1890 Lleó XIII va proclamar-lo patriarca i patró universal de l’Església. A més de celebrar-ne la festa el 19 de març, se li atribueix una altra celebració, la de l’u de maig, com a obrer o artesà, per cobrir, en versió cristiana, la laica i revolucionària festa del Treball.

La devoció de Sant Josep a Catalunya no començà a popularitzar-se fins al segle XVI, amb els carmelites descalços que tenien dos convents a Barcelona, el de Sant Josep a la Rambla i el de Nostra Senyora de Gràcia, conegut com “els Josepets”, ja que així eren anomenats els carmelites.

La seva festivitat al mig de la Quaresma era un respir. Se solia despenjar o girar de cara la paret la figura de la Vella Quaresma perquè no veiés els comensals menjant de bo de bo, ballant o anant a teatre. Avui, tot i la davallada del sentit quaresmal, es continua menjant la típica “crema de sant Josep”, alhora que els grans magatzems han convertit la festa en un consumista “dia del pare”.

Als anys vuitanta del segle XX, la Casa de València de Gavà, que aplega valencians del Camp del Túria, plantava una falla per Sant Josep, a l’entorn de la qual es desplegaven els actes típics de proclamació de les falleres i l’ofrena floral a la Mare de Déu dels Desemparats, les mascletades i la cremada, als quals s’afegeix una desfilada de moros i cristians. Actualment, la festa s’ha traslladat al primer o segon cap de setmana d’abril.

La fira de Sant Josep de Mollerussa

Aspecte actual de la Fira de Sant Josep, a Mollerussa, els orígens de la qual es remunten al 1872. Destaca la seva exposició de maquinària agrícola i de productes alimentaris, com també per les jornades tècniques que s’hi celebren.

Fira de Mollerussa

A Mollerussa, des del 1872, al voltant del 19 de març, se celebra la Fira de Sant Josep, una de les més importants de maquinària agrícola, que ha anat desplaçant el bestiar originari. El darrer quart del segle XIX Mollerussa tenia dues fires, l’una el 6 de març i l’altra el 30 d’agost, fins que l’any 1895 la de bestiar es va traslladar al dia de Sant Josep. A partir del 1950 la ciutat s’obrí al sector de l’agricultura, i posteriorment, al de la maquinària agrícola que substitueix els animals en les feines del camp. En l’actualitat hi tenen cabuda els principals productes i serveis agrícoles i ramaders, a més dels sectors agroalimentari i de l’automoció. A l’extens firal s’hi exposen, a més de maquinària agrícola, llavors, farratges, adobs, pinsos naturals i compostos i productes comercials diversos. En el marc de la fira es realitzen jornades tècniques sobre temes d’interès dels sectors agrícola i ramader. I s’atorguen premis a la millor maquinària agrícola, ramadera i a les millors instal·lacions agroindustrials, i també de disseny i estètica.

Ritus i celebracions de Setmana Santa

La Setmana Santa comença el Diumenge de Rams i comprèn, al costat dels actes litúrgics i de representacions tan destacades com les passions i processons, un variat costumari tradicional. La seva intensitat dramàtica culmina amb les celebracions del Dijous i el Divendres Sant fins que, després de la buidor litúrgica del Dissabte Sant, es corona amb la vetlla pasqual, amb el pregó solemne de la Resurrecció.

“Exultin ja els estols d’àngels del cel! Exultin ja els ministres de Déu, i per la victòria d’un rei tan excels soni ben fort la trompeta de la salvació.”

Les cerimònies litúrgiques de la Setmana Santa emmarquen manifestacions universals en tot l’univers catòlic, amb els matisos propis i peculiars de cada lloc. Amb tot, l’aigualiment de la litúrgia i el consegüent allunyament del poble de les celebracions religioses ha originat que, estranyament, aquelles celebracions universals es convertissin en fites distintives i esdevinguessin, per a les viles i ciutats que les realitzaven, festes aparador d’excel·lència i d’identitat local. Moltes poblacions ja no es distingien entre elles per les festes majors, pel fet que sovint s’havien reduït a meres clonacions d’altres de més puixants. En canvi, les celebracions universals, com les de la Setmana Santa, assolien, en certs casos, un caràcter distintiu local envers les dels voltants. Així, moltes comunitats a la recerca de signes d’identitat i d’excel·lència van retrobar-los en la recreació de celebracions religioses que havien estat prestigioses o singulars, tot remarcant elements que les poguessin identificar, no exempts d’emoció religiosa. Així s’ha vist com rebrollaven processons i viacrucis, colles d’armats, portants del Sant Crist i cors de cants canònics de transmissió oral.

La Mare de Déu dels Dolors

La celebració de la Mare de Déu dels Dolors s’esqueia el divendres de la primera Setmana de Passió o Divendres de Dolor, però, afectada per la reforma litúrgica del 1969, va ser treta del context de la Passió que li era consubstancial i traslladada oficialment al 15 de setembre. Tanmateix, la seva forta expansió en congregacions i confraries ha fet que la devoció i l’activitat al seu entorn es mantingués al voltant dels dies sants.

La devoció als Dolors de Maria va ser promoguda per l’orde dels servites o servents de Maria, creat per sant Filippo Benizi a Florència, entre els segles XIII i XIV. Els frares servites van estendre arreu la seva predicació i van aconseguir un gran arrelament a Catalunya: al segle XVII, a Besalú, van crear la primera Congregació de Nostra Senyora dels Dolors, el 28 d’agost de 1699. Anteriorment, un orde seglar dels servites havia propagat el seu culte a través de la pràctica de novenaris i processons, que començaven el Divendres de Passió i assolien la màxima rellevància a les del Dijous i Divendres Sant. Una mostra del seu ressò popular és el fet que Dolors hagi estat un nom femení tan comú.

També editaven uns fulls que, en lloc dels Set Goigs, contemplaven els Set Dolors de Maria expressats en el seu cor visible traspassat per set espases de dolor. En ells es feia referència als servites com a introductors de l’advocació:

“Puig que sou amb set turments
de set dolors traspassada,
siau la nostra advocada
Mare dels vostres Servents.”

Tot i que al llarg del segle XIX es van suprimir a Espanya molts ordes religiosos, entre els quals els servites, les congregacions dels Dolors van mantenir-ne el culte fins a l’actualitat. De tal manera que, malgrat el trasllat de la festivitat de la Mare de Déu dels Dolors, no ha minvat la seva celebració en les poblacions on s’havia consolidat com a festa local. A Bellpuig, la Mare de Déu dels Dolors va esdevenir patrona, i la seva celebració es manifesta en el concorregut seguici pel poble que conclou amb el cant emotiu del Stabat Mater i la solemne processó. En altres viles i ciutats, Besalú, Banyoles, Amer, Lloret de Mar, Mieres, Palafrugell i Peralada, la processó dels Dolors assoleix una gran rellevància. A Vic i a Lleida se celebra el diumenge de Rams.

La benedicció dels rams

El Diumenge de Rams es commemora l’entrada de Jesús a Jerusalem, i té com a ritu més característic la benedicció de palmes i palmons i de rams de llorer i d’olivera. A aquest triomf efímer seguirà l’esquinçament de la passió i la mort. Salvador Espriu, a Setmana Santa, en fa la glossa:

“De primer s’alçarien
palmes, veus, en precari
triomf, quan s’atansava
ja la mort i li obríem
dintre nostre aquest àrid
camí que ha de deixar-nos
ben al fons de l’abisme.”

Vic ha integrat aquesta commemoració litúrgica i popular en la celebració del Mercat del Ram. A Barcelona hi ha dues fires de palmes importants, una a la rambla de Catalunya i l’altra a la plaça de la Sagrada Família. La majoria de palmes, treballades per artesans especialistes –simulant vaixells, templets o rams de flors– provenen d’Elx: més de les tres quartes parts de la seva producció, unes 250 000 palmes, es distribueixen a Catalunya.

Els palmons han estat tradicionalment adjudicats als nois i a les noies grans, mentre que les nenes porten palmes. L’art d’engalanar la palma i el palmó amb cintes i dolços, que abans eren figuretes de sucre, com rosaris blancs i roses, i fruita confitada, s’ha anat canviant els darrers anys per llaçades ja confegides i petites joguines. Avui dia, a causa de la producció seriada de motius elementals, que es cusen de manera no especialitzada, l’estimable artesania de la palma es troba en regressió. La seva venda en els grans magatzems resulta d’una competència impossible als artesans que venen la pròpia producció en les parades dels mercats del ram de les principals viles i ciutats catalanes.

El dia del Ram és, segons la tradició, el d’estrenar els vestits de primavera. D’altra banda, hi ha ciutats, com Igualada i Badalona, que conserven una mena de galetes anomenades “currutacos” que reprodueixen, en forma de figuretes planes, els improperis o trofeus de la passió. Regalar el ram, la palma o el palmó, obre la relació de dons entre els padrins de bateig i els fillols. Sovint és la padrina qui regala la palma o el palmó i el padrí, per Pasqua, la mona. Així la Setmana Santa activa els llaços de parentiu ritual.

Les palmes de Diumenge de Rams es guarneixen amb tota mena d’ornaments, sovint dolços i llaços però també, com en aquest cas d’Igualada, amb galetes. Aquest dia comença la Setmana Santa, i s’hi commemora l’entrada de Jesús a Jerusalem.

Teresa Condal

A la missa del diumenge de Rams s’escenifica la lectura de la Passió, interpretada per tres lectors: el celebrant fa de Jesús i, dels altres dos, un fa de narrador i el tercer la resta de personatges. El color i l’olor de les palmes i els rams produeix un ambient especial dins del temple. La benedicció dels rams es fa abans de la missa solemne, sobre una multitud de nens i nenes que llueixen els vestits nous i branden les palmes i els palmons. El punt estel·lar per a ells és el moment en què es pica amb el palmó o amb el tronc de la palma a terra. En altres temps, els infants sabien que havien de colpejar fort per a aixafar-lo de baix i aconseguir una bona “escombra”, que després lluïa davant dels amics. Avui són els pares els qui dirigeixen l’operació, en un intent de perpetuar la tradició.

Per Setmana Santa totes les herbes i plantes adquireixen una eficàcia protectora, sobretot els rams i les palmes beneïdes. Es pengen als balcons per a protegir les cases de llamps i altres desgràcies, i es posen creus de palma beneïdes darrere la porta d’entrada. Les palmes i els rams de l’any anterior es cremen, i seran aquestes cendres les que s’imposaran al front dels fidels el Dimecres de Cendra l’any vinent.

El Mercat del Ram de Vic

Documentat des de l’any 875, el Mercat del Ram de Vic és el nucli de la rica tradició firal vigatana. Els seus productes tradicionals són els palmons i les palmes, les branques d’olivera i els llorers florits, que s’exposen el dissabte de Rams, durant tot el matí, al Mercadal. Però, des de fa uns anys, el mercat s’ha obert a tota mena de sectors econòmics, ha ampliat la seva oferta i s’ha convertit en una fira agrícola i ramadera, que ocupa pràcticament bona part de la ciutat i especialment, el recinte firal del Sucre, a més del centre històric.

Al seu voltant es fan tota mena d’activitats artesanes, culturals i esportives, i els dies forts s’hi celebren concursos com el de la vaca frisona, el de canals porcines i el de l’ase català; i hi tenen lloc una exhibició eqüestre, un concert de pop-rock, una actuació castellera, una fira del dibuix, un aplec de sardanes, el mercat del Gust, Europorc, etc.

Enmig de les olors barrejades de les palmes i els llorers i dels caps de bestiar, i a més de les acolorides benediccions de palmes i palmons a les esglésies de la ciutat i a les ermites dels voltants, les ombres de dolor de la Setmana Santa s’hi fan també presents: la processó del Silenci de Diumenge, amb la Dolorosa desfilant emotivament al so dels tambors i acompanyada dels armats, tanca solemnement el Mercat del Ram.

El salpàs

Els primers dies de Setmana Santa es conserva, en alguns indrets, l’antiga benedicció protectora de les cases que feia el capellà acompanyat d’un escolà, anomenada salpàs, salispàs o solispàs. Es tracta d’un ritu protector propi d’aquests dies, no sols perquè els animals han parit, les collites germinen i els humans poden decaure, sinó perquè és un temps tingut per perillós, ja que Crist és en aquests moments torturat i mort, i creix el poder de les tenebres. Els llindars de les portes i dels estables i corrals es protegeixen amb una pasta d’aigua beneita i sal que s’hi empega. La sal és un element apropiat per a lluitar contra les incursions dels mals esperits en el món dels humans, i l’aigua beneita cristianitza el ritu i el reforça. Per això, el capellà que fa el salpàs és obsequiat amb ous de les gallines, que ja tornen a pondre. Després, aquests ous serviran per a fer una berenada els escolans, que, a més, es guanyen les estrenes repartint fulles de palmons per fer-ne creus per a les portes i finestres de les cases i per als estables, corrals i galliners, que reclamen tot cantant:

“Sal i aigua dels bons ous,
la cistella plena d’ous,
els ous per als escolans,
els diners per als capellans.
Cati-cati-catasques,
un ou per Pasqües!”

Amb el concili II del Vaticà molts capellans joves van rebutjar la pràctica del salpàs, considerant-lo un ritu impropi del culte cristià, i perquè els destinataris s’entestaven a pagar-lo amb ous. Així fou com caigué en desús, malgrat que molts pagesos, amb aquesta benedicció protectora, se sentien més confirmats en la seva pertinença al grup.

Els monuments

El Dijous Sant commemora la institució de l’Eucaristia. En els oficis es reprodueix l’ambient del cenacle, amb la representació del rentament dels peus que fa el celebrant a dotze persones, com va fer Jesús amb els apòstols. Després de la missa es trasllada el copó amb les formes consagrades en processó per l’interior del temple, on s’ha instal·lat el monument, un altar guarnit amb flors, palmons i ciris, que en altre temps representava un muntatge extraordinari, amb decorats pintats, grades per a poder posar més flors i espelmes. La cera que crema davant del monument, just quan Jesús sofreix la Passió, es guardava per a ocasions en què, com en el Dijous Sant, les portes del més enllà estan obertes, en funerals, agonies i davant dels difunts de cos present.

A la Rambla de Barcelona, l’any 1911, una escena característica de Setmana Santa. Les mantellines negres eren les apropiades per anar a visitar els monuments.

Digital bank/Arxiu Fotogràfic de l’Arxiu Històric de la Ciutat/ICUB - Frederic Ballell

El monument, bastit en els moments terribles de la Passió, guarnit amb lluminàries i plantes sense color, com els palmons i, en altres temps, els maigs –llegums germinades a les fosques i presentades en torretes guarnides–, simbolitza el portal del més enllà. En realitat, els monuments tenien com a referent llunyà els “jardins d’Adonis” orientals, cistelles o testos on se sembrava, amb un procediment semblant, blat, ordi, enciams, fonoll i flors diverses acompanyades d’imatges jacents d’Adonis, mitificació de la mort i la resurrecció de la vegetació, amb la intenció de promoure la brotada del blat i una collita abundosa. Encara se’n celebren a Síria durant aquests dies. En algunes comarques pirinenques en diuen maigs, al País Valencià fromenteres, a Mallorca purgatoris. En llatí, monumentum significa “record”, “monument commemoratiu”, però també “sepultura”: la devoció popular ho assimilava amb l’urna on era dipositat Jesús, com si hi fos enterrat; per això s’hi posaven petits sepulcres o taüts amb tapa de vidre i tires de cartró daurat amb imatges de Jesús jacent a dins, enmig dels maigs. Fins i tot s’hi penjaven gàbies d’ocells cantadors. Durant la visita als monuments es resaven cinc parenostres –i un altre per les intencions del sant pare–, a fi de treure una ànima del Purgatori. En les poblacions en què hi havia altres esglésies i capelles, era costum de visitar tots els monuments, davant de cadascun dels quals es tornaven a resar els parenostres pertinents, tantes vegades com calgués. S’hi anava amb vestits endolats, les dones amb mantellina negra, amb actitud penitencial:

“El dia de Dijous Sant
vaig fer grossa penitència,
vaig visitar el monument
sempre de genolls en terra.”

Però també era una ocasió per a presumir i comparar l’art del guarniment dels diferents monuments. Avui dia, aquest ritual s’ha simplificat en gran manera, ja que els monuments acostumen a ser ben senzills. Un cop dipositada l’eucaristia, es despullen els altars, tot i que, abans del concili II del Vaticà, es cobrien de morat totes les imatges dels sants.

Adoració al Sant Crist de Lepant, Divendres Sant, l’any 1944 a la plaça de la Catedral de Barcelona, on, a la capella del Santíssim, es venera el crucifix del s. XVI conegut amb aquest nom.

Digital bank/Arxiu Fotogràfic de l’Arxiu Històric de la Ciutat/ICUB - Pérez de Rozas

El Dijous Sant també era dia d’anar a veure els passos o misteris que sortirien a les processons, exposats a les cases dels administradors de les confraries. A la catedral de Barcelona, i després al Pi, es venerava la Santa Espina, una relíquia oferta pel rei Martí l’Humà: es creia que, al punt de la mitjanit, l’Espina s’enrogia amb la sang de Nostre Senyor, i el temple s’omplia per copsar el miracle. També s’anava a resar al Crist de Lepant o de la Galera.

L’ofici de tenebres

Una cerimònia avui desapareguda és l’ofici de tenebres, d’una teatralitat impactant, que es feia durant les matines i laudes d’aquests dies. Les pregàries litúrgiques eren presidides per un canelobre alt, triangular, de fusta, posat damunt l’altar. Tenia set “ciris de fas”, de cera groga, a cada costat del triangle en posició ascendent, i un de cera blanca al capdamunt, representant el Crist, la llum del món. Després del rés de cada antífona, s’apagaven, d’un en un, els ciris grocs i, quan ja no en quedava cap d’encès, el celebrant retirava el blanc i el posava sota l’altar, simbolitzant la soledat de Crist, abandonat pels seus. La versió popular d’aquest ritu deia que els ciris grocs representaven els dotze apòstols amb Maria Magdalena i Maria Salomé, i el ciri blanc, que restava encès, la Mare de Déu, que no va abandonar el seu fill a les tenebres de la mort. D’aquí que el ritu fos conegut amb el nom de les “tres i la Maria sola”.

Quan el temple quedava a les fosques, els nens i no tan nens, feien un gran rebombori, colpejant amb maces i bastons els bancs i tot el que pogués fer soroll. Els més assenyats feien sonar matraques i carraus. El terrabastall, prohibit sovint per la devastació que podia significar, solia ser considerable. Al compàs dels cops es cantava:

“Tres i la Maria sola,
trenca la cassola.
Tres i la Maria vella,
trenca l’escudella.
Santa Madalena
porta la cadena
per lligar el dimoni.
Visca Sant Antoni!”

D’aquesta llibertat, se’n deia popularment matar jueus. Possiblement té relació amb el soroll que es feia a les sinagogues en la festa de Purim, que commemora com el poble d’Israel va ser salvat, per Ester, del malvat Haman: per això cada cop que en la lectura que narra els fets surt el nom de Haman, petits i grans fan tant soroll com poden. Podria ser que, en temps medievals, aquesta festa de Purim –que s’escau el catorzè dia del mes d’adar, entre febrer i març, i esdevé un paral·lel jueu del nostre Carnestoltes–, fos coneguda dels cristians i fins i tot imitada, però que davant la sospita de judaisme amagat, prengués precisament el nom contrari de “matar jueus”. Així podia haver perdurat, convertit en la seva negació, fins a l’última reforma litúrgica. Continua S. Espriu relacionant els ritus propis de la Setmana Santa amb la passió de Jesús:

“El poder sentencia
un reu lligat de mans.
Lluny, a la nit de fora,
sentim com canten galls.
S’estén remor de fasos,
els llums són apagats.”

Els viacrucis

El Divendres Sant era dia de dol oficial, en commemoració de la mort de Jesús. La litúrgia del Divendres Sant, sense celebració eucarística, se centra en l’adoració de la Creu i en la buidor despullada dels temples. És el dia del Via Crucis, del camí de la creu per excel·lència. Molts pobles tenen una ermita o un pujol amb tres creus, anomenat Calvari, o amb una creu visible de ben lluny. Allí puja en processó la gent, portant passos o simplement cantant i deturant-se a resar a cadascuna de les catorze estacions. Un dels cants més populars del viacrucis, amb lletra de J. Verdaguer, té aquesta tornada, que coreja tothom:

“Per vostra passió sagrada,
adorable Redemptor,
perdoneu altra vegada
aquest pobre pecador.”

A vegades el viacrucis recorre els carrers de la població on hi ha marcades les estacions de parada del seguici. A moltes parròquies existeix el cos de portants del Sant Crist, un cos que, com altres grups de festa especialitzats, sovint es constitueix en associació i organitza trobades i actuacions diverses: una de les principals sol ser la romeria anyal a Montserrat, en què els portants protagonitzen el solemne Via Crucis pel camí de la muntanya destinat a aquesta devoció.

En algunes poblacions on aquest cos de portants s’havia perdut o reduït molt, s’ha tornat a organitzar, atrets els seus components per l’estímul que suposa la gran habilitat i força de portar el Sant Crist amb uns corretjams especials i de fer els difícils canvis de traspàs de la creu a qui en pren el torn, mantenint la verticalitat sense vacil·lacions, amb el risc que representa. Els grups de portants, doncs, es troben en fase de redreçament, tot i haver minvat altres pràctiques religioses, perquè aquesta, com la dels armats, és sentida com a expressió alhora identitària i fortament emotiva.

Durant el viacrucis, o mentre s’esperen per a besar el Sant Crist, els fidels es dediquen a pràctiques molt antigues, com la d’arreplegar herbes remeieres –bàsicament timó o farigola–, que en aquesta època adquireixen una virtut especial; o a fer nusos en un cordonet, segons el nombre de parenostres resats, amb la confiança que, havent aconseguit tres nusos, s’obté la gràcia que es demana.

Antigament no es podia cantar ni gairebé parlar en veu alta, en aquest dia, ja que fer-ho essent Jesús a la creu era una falta de respecte. Tampoc no es podia treballar, pel perill que es produís un resultat contrari al que es pretenia, per exemple si s’escombrava hi podia haver una invasió de formigues. A Cornellà del Terri abaten l’arbre maig, com una figura de la mort de Jesús.

Les passions

A Catalunya, la representació teatralitzada de la Passió de Crist ha concentrat en gran mesura la manifestació d’un drama primordial, o identitari, que assenyala el moment primordial en què el grup es reconeix, tant si és el primer referent al qual s’ajusta la seva història, com si es tracta d’una època crítica en què el grup havia estat en perill de desaparèixer. Efectivament, la representació de la Passió vincula molts pobles amb la història sagrada que els significa. Els darrers anys, moltes poblacions han cercat en la història local o nacional episodis que els signifiquessin, al marge de la història sagrada religiosa, mentre que en d’altres han sorgit noves escenificacions de la Passió, segons un model diferent que els esperona. Un cas simptomàtic, a pocs quilòmetres de Verges –on el Dijous Sant es representa la Passió i desfila la processó amb la dansa de la Mort–, és el de Bellcaire d’Empordà, on el Divendres Sant es representa una obra del folklorista Esteve Albert, La bandera de Catalunya i la fi del comtat d’Empúries, i tot el poble, en el marc del seu castell palau, escenifica un drama primordial en què la història sagrada és la de Catalunya. És ben palès, en aquest cas, el lliscament de la història sagrada centrada en la religió a la que ho fa en els avatars nacionals. I encara més, quan la representació té lloc el dia en què culmina la Passió de Crist.

Les representacions de la Passió tenen l’origen en representacions litúrgiques que es realitzaven a l’interior dels temples. Se’n coneixen a tota l’Europa de l’antiga cristiandat. A Catalunya se’n conserven dos exemples en llatí del segle XI: Les tres Maries al sepulcre i Els deixebles d’Emaús. Durant el segle XIV, les representacions prenen més volada i es coneixen amb el nom de misteris. Del XVI són el fragment d’El Davallament d’Ulldecona i l’antiga Passió de Cervera, a més d’algunes consuetes mallorquines. És en aquest moment que se’n comencen a conèixer textos, vigents encara avui. Al segle XVIII, Antoni Alabau i Quingles, conegut com fra Antoni de Sant Jeroni, va escriure un text que perdurà fins a mitjan segle XX a Esparreguera, Olesa de Montserrat i Palau d’Anglesola, i que encara es declama a Verges, Sant Vicenç dels Horts i parcialment a Mieres.

Si bé a Europa hi ha un moviment de Passions “sense fronteres”, amb la participació de catorze països, és en les terres de l’antiga Corona d’Aragó on constitueixen realment una forma molt pròpia de drama d’origen. Així es va posar de manifest en la Primera Trobada de Passions dels Països Catalans, celebrada a Esparreguera l’any 2005. Al País Valencià hi ha nou poblacions que representen la Passió, i a Osca també es representa. A Catalunya se’n troben de molt antigues, amb una continuïtat secular, com la d’Olesa de Montserrat, de la qual es tenen notícies ja al segle XIV i documentació important des del 1538, una continuïtat que va resistir les ordres eclesiàstiques de supressió el 1813 i l’incendi del teatre de la Passió el 1983. Cervera conserva una altra de les passions més antigues: se’n té documentació des del segle XV, quan es representava a l’església de Santa Maria. Més tard, al segle XVI, el concili de Trento va prohibir-ne les representacions al temple, i avui es representa al teatre. La d’Esparreguera és una altra de les grans Passions catalanes i documentada des del 1588, però el fet d’haver-se representat a la plaça fa sospitar que abans no s’hagués realitzat a l’interior del temple.

L’alta volada de moltes d’aquestes representacions ha fet confluir autors, directors teatrals i músics en l’escriptura de textos adequats a la sensibilitat actual, en la modernització teatral i escenogràfica, i en la creació de noves composicions i arranjaments musicals, tan convenients per a canalitzar les emocions que desvetlla la Passió. I l’afluència de públic ha obligat a ampliar la temporada de les representacions més enllà de la Quaresma i la Setmana Santa.

A més de les ja esmentades, també es representa la Passió a Ulldecona –amb una versió catalana de Jaume Vidal i Alcover–, a Banyoles, Granollers, la Cava i Deltebre, Llinars del Vallès, Molins de Rei –en què els personatges van vestits de carrer–, a Sant Climent Sescebes –sorgida l’any 1976 d’un grup de joves, es representa en l’escenari natural d’un hort d’oliveres–, a Reus i a Barcelona. A Fontcoberta, des del 1983, i a Portbou, des del 1985.

També hi ha processons de Setmana Santa en què es representen escenes de la Passió, com a les de Sant Vicenç dels Horts i Verges. Les desfilades de les cohorts de soldats romans i dels apòstols, i d’altres personatges, com Malcus, criat de Caifàs, en moltes processons antigues, testimonien l’origen comú de processons i passions, de quan els passos o misteris eren representacions vivents i no escultòriques, com a partir de la Contrareforma catòlica. També enllaçaria amb aquesta tradició escènica el Via Crucis vivent de Sant Hilari Sacalm documentat el 1731.

En el decurs del temps, moltes poblacions han deixat de representar la Passió i d’altres l’han recuperada. A la segona meitat del segle XIX s’havia fet al Liceu de Barcelona; i cap a la dècada de 1960 al Tinell. A Horta, cap a mitjan dècada de 1960, es va posar en escena un text innovador de Josep Urdeix sota la direcció de Josep Montanyès amb format propi del teatre contemporani. Casos de pèrdua, de recuperació, de recreació o creació de versions noves –Girona, Palau d’Anglesola, Canet de Mar i Pineda, Mataró, Badalona, Bell-lloc, Anglès, Castellterçol, Igualada, Prats de Lluçanès, Quart, Vilanova i la Geltrú, Montblanc… Successivament, noves generacions s’hi han incorporat en considerar que la Passió els representa com a drama d’origen del grup.

Les processons

Les processons que han arribat a l’actualitat provenen de l’orientació que el concili de Trento (1545-1564) i l’esperit de la Contrareforma catòlica van imprimir a les antigues processons medievals. La Contrareforma va emfasitzar-ne el caràcter religiós i en va reglamentar estretament les manifestacions, reduint el paper del poble fidel, sobretot a les grans poblacions, a simple espectador, ja que només es permetia que desfilessin grups organitzats.

Arreu d’Europa, durant l’edat mitjana i enmig de les impressionants crisis demogràfiques provocades per pestes i guerres, s’havien estès els actes de penitència, que, nascuts dins els estrictes àmbits monacals, havien esdevingut massius amb la voluntat de remarcar i exterioritzar la força de la mortificació per apropar-se a Déu, tot sacralitzant els llocs on s’efectuaven. Aquestes consuetuds esdevingueren tan acceptades per la població que motivaren prohibicions com les del papa Climent VI a mitjan segle XIV, i serioses advertències de prestigiosos teòlegs com Jean Guerson i Pierre d’Ailly, uns anys després. Ni prohibicions ni advertències aconseguiren els efectes desitjats, per la qual cosa l’Església intentà paral·lelament trobar un patró controlat i pautat de la penitència com a manifestació de la religiositat popular. El Via Crucis al mateix segle XIV, i les processons penitencials a partir del XVI, foren els models reglamentats que permetien mantenir les disciplines i penitències, inclosa l’autoflagel·lació, sempre dins el marc dels estatuts corporatius de les confraries, que requerien prèviament l’aprovació de l’autoritat civil i, a partir del 1586, també de l’eclesiàstica.

Aquestes confraries foren, doncs, les encarregades d’organitzar la sortida al carrer dels grups de penitents i deixuplinants, que exhibien els improperis, es carregaven la creu al coll o utilitzaven assots per a flagel·lar-se en públic a fi d’obtenir el perdó dels pecats. En la majoria de països europeus s’ha documentat l’ús popular del nom de la Sang referint-se a les confraries que regulaven la disciplina pública, que comportava vessament de sang de les persones que la practicaven. Penitents i deixuplinants havien de mantenir l’anonimat com un requisit indefugible motivat per la seva condició de cristià. Tot i el patiment humà, quedava establert per la institució eclesiàstica que el protagonisme únic i principal era el de Crist.

Misteri del Sant Sepulcre, a Girona, el 1920. La primera data documental sobre l’existència dels manaies en aquesta ciutat és del 1751. Se sap que ja aleshores custodiaren el misteri del Sant Sepulcre a l’Església del Carme durant tot el Dijous Sant.

CPCPTC/Arxiu del Patrimoni Etnològic de Catalunya/Fons Joan Amades i Gelats

Les processons de Setmana Santa –“aquest seguici de la mort caminada”, com les definia Salvador Espriu– escenifiquen seqüencialment els fets de la Passió tal com són narrats als textos evangèlics, amb les habituals interpretacions locals. Una processó que es feia a Barcelona, anomenada de la Bona Mort –i també, popularment “dels ossos”, pels cranis i els ossaris que s’hi exhibien–, tenia lloc el matí del Dimecres de Cendra. S’hi escenificava la seriosa advertència pròpia de la imposició de la cendra al front dels fidels. Segons els cronistes de l’època era una mena d’apèndix final del Carnestoltes, amb pocs espectadors.

El recorregut de les processons antigues acostuma a respondre a una consciència determinada de l’espai: no té res d’arbitrari, ja que ha de cobrir amb la seva benedicció i protecció el que es considera l’espai sagrat representatiu de la vila o ciutat, al voltant del qual el poble passeja els propis sants i representa la pròpia història sagrada.

Tres característiques destaquen en les processons catalanes tradicionals: l’una és el silenci punyent, només fimbrejat pel batec dels tambors, tot just esquinçat, com ara a la secular processó badalonina del Silenci, pel pregó del Record i Memòria. Salvador Espriu ho sentia així:

“Mira com vénen
pel vespre lentes files
d’encaputxats. Les aspres
mans del temps percudien
sense repòs esteses
pells tibants, timbals, cranis
que llargament tombegen
sobre els cops.”

L’altra, la importància del cant de peces canòniques, algunes transmeses per tradició oral, com el Stabat Mater, el Vexilla Regis i el Miserere, també els Rellotges de Passió, i el Jesucrist, la passió vostra, de Jacint Verdaguer, versió de l’antiga Passió de Sant Pere. I la tercera, la representació dels misteris a través de l’exercici corporal, com és el cas d’algunes moixigangues, i sobretot del cant i la dansa, com en el contrapàs o divino, ballat davant l’església acompanyat de la narració de la passió de Crist. El darrer contrapàs llarg complet del qual hi havia memòria va ser recuperat a Sant Vicenç de Torelló i, des del 1991, es torna a ballar –homes i dones vestits de negre–, amb acompanyament d’un cor d’homes, el dissabte abans de Rams.

Un altre element característic que acompanya les processons catalanes tradicionals són les evolucions marcials dels soldats romans, coneguts amb els noms d’armats, estaferms, manaies o manages, que avui mostren una vitalitat que ultrapassa la finalitat per a la qual foren creats. S’organitzen com els antics maniples romans i fan una recreació molt encertada de les formacions i desfilades de l’època romana, compartint una emoció identitària que els acosta a la de certes representacions de moros i cristians. A Catalunya hi ha al voltant de 60 maniples, distribuïts per tota la geografia. Cal dir que tenen un paper cabdal en la processó, i de fet han adquirit una entitat pròpia, independent, com a grup especialitzat, amb una extraordinària presència de joves: se n’organitzen trobades i desfilades festives arreu de Catalunya, al marge de les processons i del marc de la Setmana Santa. A la de Banyoles, l’any 1999, amb motiu del 50è aniversari de la seva restauració, van acudir colles d’armats de 33 poblacions, i a Badalona –la romana Baetulo– s’ha iniciat la tradició d’una desfilada, amb motiu de les festes de maig, en la qual participen més de tres-cents armats, amb carros i cavalls de factura romana seguint el traçat de l’antiga Via Augusta.

Un fenomen a tenir en consideració és la confluència de processons de devoció i organització andalusa que han anat prenent una personalitat singular amb relació a les processons de tradició catalana. La reducció de les manifestacions exuberants de sentiments imposada pel concili II del Vaticà va fer que d’algunes comunitats de tradició andalusa sorgissin processons organitzades per col·lectius al marge de la jerarquia eclesiàstica local. Una de les més famoses és la de la Confraria dels 15+1 de l’Hospitalet de Llobregat.

La processó i la dansa de la Mort de Verges

Als carrers i les places de Verges es representa cada any, el vespre del Dijous Sant, una processó impressionant, per l’escenari de carrerons medievals de la vila, per les flames de les torxes i pel frèvol enllumenat d’un carrer, consistent en uns llantions d’oli fets amb closques de cargols enganxades a les parets.

A la tarda, les manages –els manaies o soldats romans– avancen marcant el pas pels carrers fins que s’integren a la processó general. A la plaça es representa la passió de Jesús. En el moment que és condemnat a mort la representació es desplega en processó. Destaquen diverses escenes: la del Pelegrí, que va recitant els fets que es representen; la de Jesús portant la creu al coll, increpat pels jueus; i sobretot la dansa de la Mort.

La dansa de la Mort és una dansa macabra d’origen medieval: cincs esquelets ballen al ritme tètric d’un tambor flanquejats per la claror oscil·lant de quatre torxes. L’un, el banderer, duu un estendard amb el lema “Lo temps és breu”; un altre salta tot brandant una dalla al fil de la qual hi ha escrit el lema Nemini parco, ‘no perdono ningú’. Segueixen dos esquelets bessons que corresponen a nens entre set i vuit anys, amb uns platets de cendra a les mans. I tanca l’escena un esquelet que mostra una esfera de rellotge sense busca. Dalla i rellotge de sorra eren els atributs de Saturn, divinitat romana del temps que, cada acabament d’any, advertia que s’acostava la fi. És la dansa de la Mort més antiga d’Europa. Als segles XII i XIII la mort ja no té res de la serena religiositat cristiana, s’aparta de Déu i esdevé macabra: no és la Mort vençuda pel Redemptor –“on és, oh Mort, la teva victòria?” (1Co 15, 55)–, sinó una mort pagana, sensual, agressiva i sarcàstica. En la dansa es projecta la crítica social: no perdona ningú, iguala pobres i rics, reis i súbdits, del papa al darrer pecador, segons la dita “mor el rei i mor el papa, i de morir ningú s’escapa”.

En aquells temps de pestes i calamitats, els morts es podrien als marges dels camins i les carronyes dels penjats romanien llarg temps a les forques. La imaginació popular va convertir en dansa aquest misteri fascinant. El tema musical de les antigues danses de la Mort solia ser el Dies irae. Sembla que foren els franciscans que les escamparen arreu, amb la intenció d’encomanar un sant temor de Déu davant les “acaballes”. Inspirades en els vells seguicis carnestoltescos, la Mort feia de capdansera apostrofant burlescament els altres dansaires disfressats de jerarquies i dignitats del món. A la processó de Verges, la dansa de la Mort no és sinó el pas “vivent” que segueix el de Jesús amb la creu.

Quan el seguici arriba a l’església, s’escenifica la crucifixió de Crist i el davallament de la creu, mentre la Mort entra a l’església i fa una reverència al Santíssim, posant fi a la representació de la Passió.

El Dissabte Sant la mainada fa la processó infantil, una versió a la seva mesura de tots els actes de la Passió. I el Dilluns de Pasqua es cuina un gran arròs caldós que comparteix tothom que ha participat en la processó.

El costum reusenc de les “tres gràcies”

La Setmana Santa a Reus té el punt àlgid en les processons del migdia del Divendres Sant que organitza la Reial Congregació de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist, documentada des del segle XVI. En la primera es trasllada la imatge del Crist crucificat des del temple de la confraria fins a la Prioral de Sant Pere, la parròquia principal. Després de la celebració de la funció de l’Agonia, la imatge és retornada a l’església de la Sang.

Les processons van encapçalades pels armats –que daten del 1705– comandats pel capità Manaies, i precedeixen la imatge del Crist, la bandera de la confraria i la capella de cantors. És una processó oberta a la qual poden assistir, a més dels confrares de número, tothom que porti la tradicional vesta de color negre.

El Crist, portat a braços, va acompanyat de dues persones amb unes antigues armadures de combat –del segle XVI– conegudes popularment com el bon lladre i el mal lladre. És també habitual la presència de penitents que compleixen prometences. Fins al primer terç del segle XX hi anaven també personatges bíblics i penitents vestits de natzarè amb creus de fusta al coll. En l’actualitat, hi desfila una representació de totes les confraries de la ciutat. Davant del temple de la Sang, la plaça s’omple de gom a gom. En el moment de passar la porta, el clavari de la Congregació gira el Sant Crist vers els assistents enmig d’un gran silenci. És costum de demanar, en aquest moment, tres gràcies, fet que ha acabat donant nom a l’acte.

El retorn de la imatge del Crist de la Sang a la seva església, amb la petició de les tres gràcies, ha esdevingut un referent d’identitat per a bona part dels reusencs que, més enllà de l’assistència als oficis i actes religiosos propis d’aquestes diades, fan acte de presència la tarda del divendres a la plaça de la Sang.

La processó del Sant Enterrament de Tarragona

La processó del Sant Enterrament que recorre els carrers al capvespre de Divendres Sant és l’acte central de la Setmana Santa tarragonina. Té com a preàmbul immediat la recollida dels passos que fan els armats, durant les primeres hores de la tarda, un ritu d’un caràcter marcadament popular. Després que els armats els han recollit, portats sobre les espatlles o sobre rodes, tots pugen frenèticament i enmig d’aplaudiments per la baixada de la Pescateria amunt fins al lloc de concentració processional de la plaça del Rei.

Aquí s’inicia la processó del Sant Enterrament. Primer recorre la part alta de la ciutat, el nucli antic, marcadament medieval, i tot seguit es dirigeix a l’eixample vuitcentista. Hi prenen part associacions religioses que acompanyen, amb els ciris i la llum tremolosa de les atxes, els passos o misteris de la Passió. Entre aquests grups escultòrics destaquen, pel seu valor històric, el de la primera caiguda, conegut popularment com el Cirineu, i el Natzarè, també conegut com la Verònica –ambdós propietat de la centenària germandat dels Natzarens–, la Pietat –dissenyada pel prestigiós arquitecte modernista Josep M. Jujol– i la talla més antiga de totes, el Crist jacent del gremi de pagesos, anònima del segle XVIII.

Els trams més antics d’aquesta processó són els armats –des del 1758– sota les ordres del capità Manaies seguits pel so de les matraques, i, en l’epicentre de la desfilada, els penitents, que duen els improperis o objectes simbòlics de la Passió, i que, amb les seves cucurulles i vestes negres, molts d’ells descalços, fan viva la imatge més antiga i punyent d’aquesta celebració. Tant els armats com els penitents formen part de la congregació de la Sang, organitzadora de la processó, fundada el 1545, que havia estat integrada pels gremis dels espardenyers i esparters, entre les funcions de la qual hi havia l’acompanyament dels condemnats a mort.

La processó tarragonina va néixer el 1550, amb la confraria de la Sang i el Sant Enterrament, en el context de la Contrareforma catòlica, que va emfasitzar el caràcter religiós dels actes públics i va reglamentar estretament les seves manifestacions. La Contrareforma va comportar la supressió o la reconducció d’aquelles pràctiques i usos provinents d’èpoques històriques anteriors que no coincidien amb la visió oficial del culte. Els estatuts de les confraries havien de ser aprovats tant per l’autoritat eclesiàstica com per la civil.

La confraria de la Sang fou, doncs, l’encarregada d’organitzar la participació dels penitents i deixuplinants, que, amb vessament de sang, pretenien expiar les seves culpes, complir prometences o agrair favors rebuts. Les vestes i cucurulles negres de la Sang encara porten avui a Tarragona, com a elements simbòlics, la bossa de Judes, el gall, el calze, l’espasa de Simó, l’orella de Malcus, la columna de la flagel·lació, els assots, la corona d’espines, la sentència, el llenç amb la santa faç, la llança, els daus, les cinc llagues, el sudari… i sobretot moltes creus que testimonien l’origen marcadament penitencial d’aquesta processó.

Les processons de tradició andalusa

“Diumenge de Pasqua. Són les 6 de la tarda. He sentit un soroll com de timbals i trompetes de joguina i he baixat al carrer. Sota de casa hi havia un nombrós grup de gent imitant una processó de Setmana Santa. Obrien el pas una doble fila de dotze nenes guarnides de majorettes americanes. S’esforçaven per anar conjuntades marcant el pas i amb la meitat d’un pal d’escombra que feien giravoltar i canviaven de mà quan la que les dirigia els ho indicava amb un cop de mans. Duien per capa llençols de colors diferents, blancs, blaus, roses… i un barret de paper de diari com un tricorni.

Les seguien un grup de noies d’uns quinze o setze anys, deu per banda. Penjats del coll amb un cordill, a la manera d’homes anunci, duien al pit i a l’esquena uns grossos escuts verds de cartró, que volien imitar cuirasses medievals, amb el yugo y las flechas, daurades i ben visibles que algú de la Falange devia tenir guardats. Semblaven conscients de la gravetat del moment.

Al darrere venien un grup de nois de quinze a dinou anys vestits de romans, embolicats amb un llençol estil “sòcrates”, coberts amb un casc groc de paleta. Eren la part de l’orquestra, fent sonar, de manera estrident, el so esquerdat i monòton de trompetes de fira, de les quals penjaven serpentines de coloraines. No reien, no; ni semblaven ser conscients de l’immens ridícul que jo creia que feien. Però tothom se’ls mirava embadalits de satisfacció.

Després ve un grup d’homes sense ordre. Al mig hi ha “el paso”. Algú deu haver fet els cucurutxos de cartró: n’hi ha vint-i-quatre i estan embolicats amb paper pinotxo de color lila. Més endavant he vist una paradeta improvisada amb una senyora que en feia i els venia a 200 pessetes.

El més impressionant era “el paso”. Un somier tret d’una llitera cobert per sobre amb un llençol, quedant ben al descobert, per sota, les molles i els filferros. Al mig, una diminuta estàtua d’uns 30 cm de Sant Josep, vestit de lila, amb la vara florida i el Nen Jesús als braços. De les sis espelmes no n’hi havia cap d’encesa, cansades de lluitar contra el vent. Vuit costaleros fan gronxar el pas, ara a l’esquerra ara a la dreta, lent i segur, que els marca el capataz. Quan aquest ho creu convenient, amb un xiulet avisa les nenes del davant que s’aturin. Els costaleros, llavors, lentament baixen el somier a terra i són substituïts per uns altres. Tots els homes del voltant pugnaran per agafar-lo. Tanca la processó un altre grup de sis homes, el casc groc de plàstic al cap, fent sonar timbals de fira.

La gent està entusiasmada, i jo els seguiré de lluny una hora més. Quan passen, la vida dels bars no s’atura, però es fa un silenci lleuger i es veuen corredisses cap a la processó per portar-hi cerveses. S’han deturat cinc vegades per saetas. Jo no entenc res, però la gent aplaudeix.

Em diuen que han tingut la idea els del bar Ki-Ki. Estan radiants i m’expliquen com va ser l’origen, fa dos anys. Un grup d’homes eren al bar, a mitja tarda. Comentaven les processons del poble. Algú va enganxar sobre la taula on seien dos pals en forma de creu. I així van sortir al carrer, vestida la taula amb tovalles de paper. Pel to amb què m’ho expliquen, no fou una burla. I em queda clar com les nostres formes litúrgiques, tan acurades, han de quedar sempre tan allunyades de la sensibilitat d’aquesta població! […]

Deuen haver acabat essent-hi unes dues o tres-centes persones…”

Així descrivia Jaume Botey, present a la processó dels anomenats 15+1, l’any 1981. Sorgia, al marge de l’Església, dels capellans del barri, de la parròquia, un nou i vell folklore de tradició andalusa al barri de la Pubilla Cases de l’Hospitalet. Al cap dels anys, és una de les processons més multitudinàries i populars de Catalunya. Actualment, a l’Hospitalet, l’Asociación Andaluza Cofradía 15+1 convoca i organitza les processons de Diumenge de Rams, la de la “Borriquita” i la de Nuestro Padre Jesús Cautivo; la de Jesús Nazareno y Nuestra Señora de los Dolores, i la del Cristo de la Expiración, el Divendres Sant; el Dissabte Sant, al vespre, la del Santo Sepulcro y Nuestra Señora de la Soledad; i el Diumenge de Pasqua, la de Nuestro Padre Jesús Resucitado y Nuestra Señora de los Remedios, la del “Encaro”.

Altres processons de Setmana Santa de tradició andalusa són la de la parròquia de Sant Agustí Vell organitzada per la Hermandad del Gran Padre Jesús del Gran Poder y la Esperanza Macarena, que desfila per la Rambla de Barcelona davant l’admiració del veïnat magrebí del Raval, la del barri de la Mina de Sant Adrià de Besòs, les dels barris de Llefià i de Pomar de Badalona –al costat de la del Silenci, documentada des del 1627, d’arrelada tradició– la de Santa Coloma de Gramenet, la del Prat de Llobregat, la de Castelldefels, la de Sant Vicenç dels Horts, la de Badia del Vallès, la de Sabadell, des del 1941, la de Mataró, la de Pineda, i se’n celebren també al Vendrell i a Tarragona.

El reconeixement eclesiàstic d’algunes d’aquestes processons es manté, encara i en alguns casos, com una qüestió pendent. La indecisió de l’Església davant el fenomen socioreligiós d’aquestes processons sorgides a la segona meitat del segle XX en barris perifèrics d’origen forà era prou manifesta. Davant aquesta situació paradoxal de processons laiques, Lluís Duch abordà, a “Quaderns de pastoral” (1987), el fenomen de la “religiositat popular” amb relació a la fe cristiana. Començava amb una aproximació al perfil dels seus practicants:

“Són persones que no saben definir la seva fe, que tenen unes creences difuses i unes pràctiques que no són les nostres. […] No tenen vinculació amb la comunitat cristiana i no creuen que això sigui necessari. Hi són indiferents, fins i tot hostils. Tot amb tot, continuen batejant, casant-se per l’Església, demanant la missa exequial, anant a la romeria…”

Davant d’aquest fet, formulava les preguntes següents: “Quina necessitat sent aquest home dels símbols religiosos? Quin és el nostre lloc de preveres davant aquest fenomen?” Constatava que, en realitat, al llarg de la història del cristianisme mai no hi va haver, de fet, cristianització en profunditat, i que l’Església sempre havia intentat combatre les pràctiques paganes i les supersticions. A aquesta incertesa del passat cal afegir-hi la de la immigració de la segona meitat del segle XX, que “ha desestructurat aquell univers de relacions religioses, socials i culturals”. Tanmateix, reconeix:

“Hi ha, però, una realitat que continua tenint validesa en aquesta nova situació: la necessitat dels individus de vincular-se, de relacionar-se afectivament amb els altres. Cal no perdre de vista que el relligament que antany efectuava la religió (popular) ara no el fa ningú. Sindicats, partits polítics, grups de diversa mena no han arribat a omplir el buit que una religió suposadament «liquidada» ha deixat.”

Cal, doncs, valorar “la capacitat per crear festa, és a dir, per instituir una atmosfera on, de primer, la gent es trobi de gust i, a partir d’aquí, es pugui celebrar això que tradicionalment s’ha anomenat els acta et passia Christi”.