La tardor

Acabada la brillantor de l’estiu, arriba l’estació de les fulles ocres i dels prats rossejants, de les ombres allargassades i les postes de sol llargues i roents, una tardor daurada que és seguida per la tardor freda i desavinent dels arbres nus, despullats, la de Tots Sants i el Dia de Difunts, només mitigada per l’estiuet de Sant Martí. La tardor fa pensar que es va cap al fred: “De Tots Sants a Sant Andreu, vent i pluja, fred i neu.” El sol minva fins al solstici d’hivern, és l’estació de les quatre setmanes d’advent, segons el calendari litúrgic, l’espera penitencial, l’esperança del Nadal. Es podria considerar que la tardor és el vespre, o el crepuscle, de l’any.

De fet, cal recordar que l’any agrícola va de tardor a tardor, de la llaurada i de la sembra, que en realitat assenyala el començament de l’any agrícola, a les veremes i al tast del vi novell. Tradicionalment, aquesta feina inicial té lloc d’octubre a desembre: “Quan octubre és arribat, sembra el sègol, l’ordi i el blat”, “Pel novembre, cava i sembra”, “Si vols all coent, sembra’l per l’Advent; si el vols bo i fi, per Sant Martí; però si el vols vertader, fes-ho pel gener.”

Per als romans començava el temps de Saturn, el déu que va ensenyar els humans a sembrar. I per a fer-ho, cal tenir en compte les llunes, entre les quals la nova o creixent es considera la més adequada. La terra reposa i s’aquieta tot esperant que comenci altra vegada el cicle vital de la natura, la germinació, la primavera. És temps de pluges que els sembrats agraeixen: “Pluja de tardor, pluja de saó”, però també és temps d’aiguats i rierades: “El setembre s’enduu els ponts o eixuga les fonts.” D’aquí que sant Galderic o Galdric, com a patró dels pagesos, fos invocat quan se’l necessitava. La tardor és temps de collir figues, ametlles, avellanes i nous, garrofes, safrà, pomes, caquis, magranes i codonys, de collir bolets, de fer confitures i de torrar castanyes. Té lloc la collita de l’arròs al delta de l’Ebre i a Pals, i de la patata a les comarques pirinenques. I comença la collita de l’oliva, que es pot allargar fins al gener.

Els animals senten el canvi de temps: els uns es preparen per hibernar, molts ocells migren i molts insectes moren. S’acaba la veda i comença la temporada de caça de llebres i conills de bosc, de senglars, tudons i becades, guatlles i perdius… I arriba el temps de la matança del porc, que ha d’omplir el rebost per a l’hivern, de Sant Martí a Nadal en què es posa el porc en sal, per això es deia: “Feliç el mes [de novembre] que comença amb panellets i acaba amb greixets”, és a dir, amb llardons.

En el calendari popular, l’equinocci de tardor comença amb Sant Miquel de Setembre, el 29 del mes, en lloc del 23, que és el punt de Balança, setena zona del zodíac que recorre el Sol en començar la tardor. Els equinoccis assenyalen també l’any ramader: a la tardor, els ramats tornen dels prats de muntanya, on han pasturat durant tot l’estiu, a la terra baixa, i hi seran estabulats fins que arribi el bon temps altra vegada. És quan se celebren els aplecs festius de pastors i les fires més importants de bestiar. La tardor té el punt final al solstici d’hivern, pel 21 o el 22 de desembre, en el punt de Capricorn, i tradicionalment el dia de Nadal.

Aquesta és la tardor que descrivia Joan Amades en l’obra Costumari català, tocat de tradició i ruralia. Ha passat més de mig segle. Avui continua essent útil, tanmateix, i amable per al record, i pot guardar un toc d’enyorança: la tardor és especialment enyoradissa. Però, en la vida urbana del segle XXI, la tardor comença quan s’acaben les vacances d’estiu, amb el començament del curs escolar, laboral i polític, després d’un estiu en què el temps s’ha mantingut entre parèntesi.

Amb tot, que acabin les vacances no significa que el calendari festiu no continuï. Ben al contrari, segueixen les festes majors, entre les quals destaquen la de Tarragona, pels volts de Santa Tecla, el 23 de setembre; la de Barcelona, per la Mercè, el 24; les festes de la Misericòrdia de Reus, pel 25, que, en aquesta obra, s’han descrit dins el cicle d’estiu. I ja plenament de tardor cal esmentar les de Sant Miquel, el 29, a moltes viles i ciutats; la de Sant Martirià de Banyoles, el cap de setmana més proper al 24 d’octubre; la del Sant Crist de Balaguer, pels volts del 9 de novembre; i les de Sant Martí, l’11, i de Sant Andreu, el 30, als pobles i a les viles que els tenen per patrons. Sense descuidar la diada de Santa Cecília, el 22 de novembre, data de la dedicació de l’església del seu nom –anterior al 313– al Trastevere romà. Fou adoptada com a patrona dels músics, i la seva advocació té associacions cecilianes arreu d’Europa: pertot se celebren concerts de grups instrumentals i corals, per festejar-la.

La tardor també és pròdiga en fires i festes a l’entorn de productes naturals i de bestiar: de la verema i del vi novell, de l’oli nou, de bolets, de productes del camp o de pastors i ramaders. Com la fira d’eugues, cavalls i muls d’Espinavell, el 13 d’octubre; la de Sant Ermengol a la Seu d’Urgell el tercer cap de setmana d’octubre; la fira de Puigcerdà per Tots Sants; la de la perdiu a Vilanova de Meià, el segon diumenge de novembre; la d’Organyà, el darrer cap de setmana del mateix mes, o la de Torroella de Montgrí, pels volts del 30. A moltes fires, la festa acompanya l’activitat comercial, com és el cas de la de Sant Miquel a Lleida al final de setembre; la de Santa Teresa al Vendrell pels volts del 15 d’octubre; les de Santa Úrsula a Valls, el 21, i les de Sant Narcís a Girona, el 29. Una tardor ben activa, doncs, en el calendari festiu i en el comercial.

El vi i l’oli nou

L’oli i el vi, juntament amb el blat, constitueixen la base de l’alimentació que se segueix a Catalunya i de l’anomenada cuina mediterrània. Les festes del blat s’escauen en ple estiu, les del vi i la verema tenen lloc després de la collita, i el tast del primer most, al setembre, fins a l’arribada del vi novell ja entrat el novembre, és a dir, del final d’estiu a la tardor. I les de l’oli, a l’entorn de la collita de les olives, del novembre al gener.

Fires i festes de la verema i del vi

A la fi de l’estiu o a l’entrada de la tardor era, doncs, el moment de fer la verema. De la vinya al cup i a la premsa. El most va directe a les bótes i, en la foscor reposada i silenciosa, fermenta.

La tradició prescrivia que les bótes destapades s’havien de tapar per Sant Martí i que si es tapaven en un dia de sol el vi sortiria millor i més lluminós. Després d’anar fiblant les bótes per tastar com el most s’anava tornant vi, al començament de novembre s’hi posava l’aixeta per poder-ne treure el vi novell. Cap al desembre, el vi ja era ben fet.

En acabar les veremes, molts municipis en què el conreu de la vinya és important i el vi hi té denominació d’origen organitzen festes de la verema, de la vinya, del most o del vi, generalment durant el mes de setembre i octubre: Alella, Sitges –vila que estrena una monumental font del vi–, Artés, l’Espluga de Francolí, Raïmat, Cubelles, els Hostalets de Pierola, Verdú… A la Ràpita, de Santa Margarida i els Monjos, es fa el concurs de poda, la gimcana de tractors i el concurs de tastavins. A Vilafranca del Penedès, l’acte ritual consisteix en la primera premsada. A Sant Sadurní d’Anoia se celebra la Setmana del Cava, entre el final de setembre i la primera quinzena d’octubre, també amb la premsada de les tres varietats de raïm –macabeu, xarel·lo i parellada– amb què s’elaborarà el xampany, i amb la coronació de la reina de la festa i la investidura de confrares d’honor; un gran sopar gastronòmic amb receptes amb xampany i desfilada popular de gegants i capgrossos, fil·loxeretes, tamborinaires, gralles i falcons del xampany… A Sitges, la festa de la Verema se celebra el segon cap de setmana de setembre. Es tracta d’una de les festes de la verema més antigues de Catalunya. El ritu consisteix en la benedicció i l’ofrena a la parròquia del primer premsat. Després té lloc el concurs de trepitjadors de raïm i la inauguració de la font del vi. La festa conclou amb una ballada de sardanes i un castell de focs. A Gandesa, a més de degustar els vins de la Terra Alta, per la primera setmana de novembre és costum de menjar la clotxa, un pa de pagès buidat i farcit d’arengada, tomàquet, botifarra i all escalivat.

De celebrar-se a l’interior dels masos i a les finques vitícoles, moltes d’aquestes celebracions s’han obert a la vila o la ciutat vinatera. Les de la verema solen incloure veremades populars i trepitjades o aixafades de raïm, demostracions de les tasques tradicionals de veremar, balls de veremadors, jocs, concursos, batalles festives amb el raïm sobrant, àpats populars, trobades de col·leccionistes i exposicions de les principals varietats de raïm.

Després de la verema amb les festes dels veremadors i veremadores, vindrà el temps de silenci fosc i pacient de la bullida del most. El poeta Marià Manent, a La collita en la boira, el descriu en aquests termes quasi olorosos:

“Bull el most i la lluna s’aprima
i pels núvols s’esmola el coltell.
La frescor matinal regalima
aquests dies d’octubre novell…”

Les festes del vi novell, ja al novembre, en celebren l’arribada amb cantades, amb l’acte ritual de penjar un ram o una branca de pi a la porta dels cellers, tot fent referència a l’ancestral tradició dionisíaca, com indica el refranyer: “Allà on vegis un pi, senyal que hi venen vi”, “Allà on vegis un ram, senyal que hi venen mam”.

Tenen com a motiu central el tast del primer vi de l’anyada, i mostres i exposicions comercials, degustacions i venda de vins i xampany de la denominació d’origen pròpia i de la denominació Catalunya.

Fires i festes de l’oli nou

Les fires i festes de l’oli nou tenen lloc a l’entorn de la collita de l’oliva en els indrets d’olis amb denominació d’origen protegida, com són Siurana, les Garrigues, la Terra Alta i el Baix Ebre-Montsià, i s’hi presenta el primer oli de la temporada. El tast de l’oli nou sol fer-se en una rostada, un àpat popular on la menja principal són les rostes –bòfies, a les terres de l’Ebre–, les llesques de pa torrat que tradicionalment els pagesos sucaven a la naquera del trull plena de l’oli verge acabat d’obtenir. També les cooperatives olieres n’ofereixen als visitants, amb productes del porc i vi bo. El programa d’aquestes visites inclou xerrades sobre l’elaboració de l’oli i jornades de portes obertes als molins, amb l’objectiu genèric de promocionar la cultura de l’oli i l’olivera tot destacant al mateix temps la tradició del conreu, la qualitat i el respecte al medi ambient. Arreu de les comarques esmentades se celebren fires, festes i rostades: entre d’altres es poden esmentar les localitats d’Alforja, Riudoms, Cabacés, les Borges Blanques, Castelldans, Móra la Nova i Espolla. La festa de l’Oli de la Fatarella, una de les que té més anomenada, i que se celebra pels volts del 8 de desembre, atreu multitud de visitants a l’esmorzar a base de clotxa, i també a la mostra d’olis i altres productes agrícoles.

Els bolets

Catalunya és un país de tradició micòfila. A partir del setembre i fins ben entrat el novembre o al principi de desembre, segons la meteorologia –pluges, sol i un toc de fred–, els boscos s’omplen de bolets de tota mena: llenegues, fredolics, rovellons, ceps, carlets, rossinyols, camagrocs, moixernons, ous de reig… i les penyes i colles de boletaires en multituds s’apressen amb fal·lera a collir-ne –a ‘caçar-ne’, a les comarques gironines– per la seva qualitat gastronòmica. A més de boletaires, hi ha societats i associacions de micòlegs que estudien els bolets, els classifiquen i en divulguen el coneixement a través d’exposicions, xerrades, cursets i sortides guiades a collir-ne. L’interès per la cultura dels bolets augmenta: la sèrie televisiva Caçadors de bolets de TV3 va obtenir l’any 2005 una audiència insospitada.

Arreu s’organitzen fires i mercats de bolets acabats de collir, juntament amb altres productes alimentaris naturals (patés, confitures, conserves, formatges, embotits, etc.). També es fan concursos que premien el qui ha collit més bolets, o el qui n’ha trobat l’exemplar més gros o més exòtic. Algunes d’aquestes celebracions inclouen jornades gastronòmiques en què els restaurants locals ofereixen la cuina de bolets de la comarca.

Les fires i els mercats del bolet de més renom són les de Berga –amb el concurs de bolets de Puigventós–, la Pobla de Lillet, Guardiola i Vilada, Cardona, amb la Fira de la Llenega, Isona, Setcases, Seva, Llagostera i Sant Julià de Ramis, Montseny i Castellterçol, Calella i Vilassar de Dalt.

Els pastors i el bestiar

La Fira de l’Hostal del Vilar, a la fotografia vers mitjan s. XX, té més de dos-cents anys d’antiguitat. Fou una de les fires catalanes més importants a camp obert, en què els pagesos compraven i venien bestiar, i fins i tot acordaven algun casament.

CPCPTC/Arxiu del Patrimoni Etnològic de Catalunya/Fons Joan Amades i Gelats

A la tardor, els ramats baixen dels prats comunals de pasturatge, de muntanya a poblat. Les trobades de ramats i els aplecs de pastors comencen tradicionalment amb la festa de la Nativitat de la Mare de Déu, anomenada popularment de les marededéus trobades, el 8 de setembre, a l’entorn de les ermites on es veneren aquestes imatges antigues, una celebració destacada del calendari ramader. Tot i que actualment ja, al final d’agost, s’avancen els concursos de gossos d’atura, entre els quals tenen renom el de Castellar de n’Hug i l’aplec de pastors de Sant Gil, al santuari de Núria. La tardor és també temps de fires ramaderes. Bona part d’aquestes fires, com les de Salàs de Pallars i la Pobleta de Bellveí (la Torre de Cabdella), Sort, Bossost i Salardú, Vilaller, la Seu d’Urgell (Fira de Sant Ermengol), o l’Hostal del Vilar (Sant Agustí de Lluçanès), han anat perdent el caràcter de grans mercats de bestiar que havien tingut fins fa unes dècades, i s’han convertit en una mostra del passat ramader de les poblacions que les organitzen. Entre les fires que han mantingut una certa anomenada es poden esmentar, a més, la Fira de Bestiar de Fontalba (Queralbs) al final de setembre; la Tria de Mulats d’Espinavell (Molló), la Fira de Santa Teresa d’Esterri d’Àneu, la Fira de Santa Teresa-Fira Catalana de l’Ovella a Ripoll i la Fira Ramadera de Bellver de Cerdanya, a l’octubre; i la Fira de Puigcerdà i la de Sant Andreu d’Organyà, al novembre.

La fira d’eugues, cavalls i muls d’Espinavell

La fira, d’origen medieval, s’escau el 13 d’octubre, dia de Sant Eduard, quan el temps encara és benigne i les pastures no estan cobertes de neu, i té lloc a Espinavell (Molló).

Espinavell, indret de pas obligat vers el Vallespir, des de Setcases, Camprodon, Ripoll i Olot, ha estat, des de temps molt reculats, un lloc de trobada dels ramaders de la vall de Camprodon amb tractants de bestiar equí. Actualment, tot mantenint el seu caràcter comercial, la Tria de Mulats s’ha convertit en una cita que atreu un nombre considerable de visitants.

La fira comença a mig matí, quan centenars de cavalls baixen de les pastures pirinenques a les planes d’Espinavell per passar l’hivern a les quadres. La baixada dels cavalls, les eugues i els mulats semisalvatges en aquest marc natural incomparable és un espectacle poc freqüent. Un cop allà, comencen els tractes entre negociants i ramaders. En aquest context té lloc el lliurament de premis als exemplars més notables, escollits per un comitè veterinari, amb guardons a la millor parella, la millor euga i el millor mulat.

Després es fa un dinar popular en homenatge als ramaders, amb productes típics de la comarca. I a la tarda comença la Tria dels Mulats, la separació de les eugues mares dels pollins. Els ramaders fan gala del seu coneixement del bestiar, i separen ràpidament els mascles de les femelles, que són agrupats en espais diferents. Actualment, la fira d’Espinavell és, alhora, el mercat tradicional de cavalls que ha estat sempre –quasi tots de raça hispanobretona–, un modern mercat d’hípica i una fira de productes artesans del Ripollès i la Garrotxa.

Sant Miquel

Sant Miquel, sant Martí i sant Andreu són la gran tríada de sants de la tardor. Segons les escriptures apòcrifes, l’arcàngel sant Miquel és el protagonista de la lluita contra el diable i el cabdill dels àngels fidels contra els rebels amb Llucifer al capdavant, convertits en diables.

Taula central del retaule de Sant Miquel de Cruïlles, obra del s. XV realitzada per l’equip d’artistes de Lluís Borrassà. La lluita contra el drac, el Bé contra el Mal, és una de les escenes més freqüents en la representació de sant Miquel.

Bisbat de Girona/Museu d’Art de Girona, fons del Museu Diocesà/Arxiu d’Imatges

A Catalunya, la devoció a sant Miquel va arribar a través dels francs. La seva veneració procedeix de Síria, on fou identificat amb el déu egipci Anubis, el pesador de les ànimes: per això és representat amb unes balances. També en l’Alcorà és un dels quatre arcàngels: presideix els núvols, el vent i la pluja i dóna a les ànimes el coneixement i el desig de perfecció: és resplendent i de dimensions incommensurables. En la cristianització dels pobles germànics, vingué a substituir Wotan, déu de la guerra i vencedor també de dracs, dimonis i serpents. A més, en la tradició que recullen els cants espirituals negres –Michael on the boat ashore–, mena la barca que passa les ànimes d’una riba a l’altra del Jordà, afigurat com el riu de la Mort, talment un Caront cristià. Tingut com el guerrer del cel, era invocat en les croades contra els infidels. Segons observa A. Ariño, una mateixa icona amb tres variants relaciona l’arcàngel sant Miquel trepitjant el diable, sant Jordi llancejant el drac i sant Jaume dalt del cavall calcigant el moro: tres expressions de la lluita del Bé contra el Mal. De les antigues representacions de les lluites d’àngels i diables, han derivat els actuals balls de diables i els de moros i cristians.

El calendari tradicional inclou dues festes en honor de sant Miquel, commemoratives de dues aparicions. L’una se celebrava el 8 de maig, amb motiu d’un fet estrany succeït en tal dia de l’any 390 al mont Gargano, a Itàlia: l’amo d’una bovada, en trobar en una cova un bou que s’havia perdut, li disparà un fletxa, però aquesta va girar cua i va ferir qui l’havia llançada. Sant Miquel s’aparegué dient que havia fet aquell miracle perquè s’assabentessin que ell era el vigilant d’aquella cova. L’altra festa se celebra en record de l’aparició del sant al bisbe d’Abranches el 29 de setembre de 710, ordenant-li que edifiqués una església en honor seu allà on trobés un toro que uns lladres havien robat. L’indret era un illot rocós enmig del mar, a Normandia, conegut avui com el Mont-Saint-Michel en memòria del poderós arcàngel.

El calendari agrícola i ramader tradicional tenia en compte aquesta doble festivitat: per Sant Miquel de Maig –conegut també com Sant Miquelet o Sant Miqueló– s’iniciaven les tasques de l’estiu i la transhumància ramadera, i per Sant Miquel de Setembre –la Santmiquelada–, la verema, la sembra i el retorn dels ramats a la cleda i les fires de bestiar. Joan Amades, en el Costumari català, es refereix a un estel anomenat de Sant Miquel, conegut també com l’estel Veremador. També afirma que “solen abundar les pluges d’estels, i que al Priorat i al Camp de Tarragona creuen que aquest fenomen és averany de bones veremes”. L’estel Veremador també és identificat com l’estel Sementer i anuncia el dia de començar la sembra.

Així com a pagès molts tractes anaven de Nadal a Sant Joan, entre pastors es comptaven de Sant Miquel de Maig al de Setembre: “Per Sant Miqueló, muda de pastor”, “Sant Miquel passat, tant mana l’amo com el criat”, i també:

“De Sant Miquel primer a Sant Miquel segon
jo fóra pastor de tot el món;
de Sant Miquel segon a Sant Miquel primer
pastor jo no en vull ser.”

Hi ha moltes viles i pobles, monestirs, ermites i castells arreu de Catalunya dedicats a sant Miquel: des de Sant Miquel de Cuixà i de Sureda a la Catalunya del Nord, a Sant Miquel de Fluvià, de Cruïlles, de Lillet, de Montornès, d’Escornalbou… I són nombrosíssimes les poblacions que celebren la festa major per Sant Miquel: Alforja, Bell-lloc d’Urgell, Mont-roig del Camp, Vallfogona de Balaguer, Lleida… Una d’aquestes festes majors és la de Molins de Rei: del seu programa d’actes destaquen els “esmorzars dels Miquels”, en els quals els qui es diuen Miquel conviden tothom que hi acudeixi.

Per Sant Miquel, patró de la Barceloneta, surt pel barri un canó conduït per un general napoleònic. Al crit de “foc!” es dispara, i tots els qui l’acompanyen cauen a terra “ferits” o “morts”, però de seguida petits i grans s’apressen a recollir els caramels que han sortit del canó. Aquesta tradició es remunta al 1912.

CPCPTC/Arxiu del Patrimoni Etnològic de Catalunya/Fons Joan Amades i Gelats/Arxiu Cuyàs

Una altra festa major típica és la del barri barceloní de la Barceloneta: un vell canó conduït per una mena de militar napoleònic carregat de galons i amb el sabre brandant volta pels carrers disparant salves de caramels i joguines per a la canalla. Sembla que l’origen se situa al principi del segle XX, a iniciativa d’un matricer del barri, un tal Pancràs Farell, tal vegada volent figurar un combat naval com els que es feien per Corpus a la plaça de Sant Miquel. El canó fou lliurat a la parròquia de Sant Miquel del Port i per això cada any per Sant Miquel la quitxalla i els joves el reclamen picant a la porta del temple i cridant: “Senyor rector, volem el canó!”, fins que el canó surt menat per l’histriònic general. El programa de festa major és prou extens –gegants, sardanes, carrers engalanats, correfoc de diables, una cursa popular–, però l’element més característic és el canó.

Fira de Sant Miquel de Lleida

També sant Miquel convoca fires i mercats agrícoles i ramaders importants, com la de la capital de l’anomenada Terra Ferma. Els Camps Elisis són l’escenari de la Fira Agrícola de Sant Miquel, una de les més rellevants del sector agrícola i ramader català, que té lloc pels volts del 29 de setembre.

Fira de Sant Miquel de Lleida. La fira, en una imatge del 1971, és un dels esdeveniments del sector agrari més importants de l’estat espanyol.

Fira de Lleida

La concessió de la fira es remunta a un privilegi de Jaume I, datat l’any 1232, si bé la seva configuració actual s’establí a mitjan segle XX. S’estructura al voltant del Saló Nacional de la Maquinària Agrícola i del Saló Internacional de la Fruita, l’anomenat Eurofruit, i inclou en el seu programa un concurs d’innovacions en el sector de la fruita i la trobada de tècnics assessors en el sector de la fruita de Catalunya i França, a més d’activitats diverses de contingut especialitzat. També s’hi exposa ramaderia selecta amb caps de bestiar boví, oví, cabrum, equí, a més de conills i estruços. El firal ocupa una superfície de 65 000 m2: s’hi compten més de 250 expositors i hi participen cada any més de 25 000 professionals acreditats i centenars de milers de visitants.

Els antecedents de la Fira de Sant Miquel es troben en l’exposició organitzada per la fundació Fira de Lleida, el 1946.

Fira de Lleida

A l’entorn de la Fira de Sant Miquel es van originar les festes de la tardor. Es tracta d’un conjunt d’activitats festives i lúdiques complementàries de la fira. El dia de Sant Miquel és festa local i hi tenen lloc els actes festius més emblemàtics: a primera hora, matinada de grallers i seguici popular en el qual desfila el bestiari –amb la presència de l’àliga i del tradicional marraco–, els gegants de la Paeria i els de les diverses entitats i associacions, capgrossos, cavallets, bastoners, ministrers i colles de diables. La nit del diumenge les festes conclouen amb un espectacular castell de focs a la vora del Segre.

El Roser d’Octubre o Roser de tot el món

El rés del rosari és una devoció mariana originada al segle XII pels cistercencs, com un salteri dedicat a la Mare de Déu, i represa pels dominics. Consisteix a passar, d’un a un, un enfilall de grans agrupats en cinc denes, tot resant avemaries i contemplant els misteris de Maria, de goig, de dolor i de glòria. És una versió cristiana d’una devoció musulmana anterior, consistent a pronunciar, en solitari i en actitud meditativa, els noranta-nou noms d’Al·là, tot passant els grans d’una mena de rosari d’ambre polit anomenat subha, ja emprat anteriorment pels cristians de Síria per escandir també els noms de Déu. Els dominics van ser els grans propagadors d’aquesta devoció. D’aquí la creença difosa per l’orde que la intervenció de la Mare de Déu del Roser havia estat decisiva en la batalla de Lepant (1571) entre la Cristiandat i el Turc. Aquesta creença va ser la causa que el papa Gregori XIII decretés que la data de la victòria contra els turcs, el 7 d’octubre, fos considerada la festa del Roser de tot el món. Això va comportar que moltes de les festes del Roser celebrades dins el cicle del mes de maig es traslladessin a l’octubre, fora del context primaveral d’on havien sorgit. Però no fou tan sols un canvi de data –del maig a l’octubre, una festa del Roser en un mes en què no hi ha roses–, sinó un canvi de devoció de la Mare de Déu del Roser a la del Rosari. Tot i això, a Catalunya, les noies batejades sota aquesta advocació es continuen anomenant Roser, i no pas Rosari. Diverses poblacions catalanes, com Ulldemolins, la Pobla de Lillet i Martorell, celebren alguna festa o aplec el primer cap de setmana d’octubre, en honor de la Mare de Déu del Roser.

En decantar-se la festa del Roser al Rosari, un dels actes propis de la festa del Roser d’Octubre van ser les processons propagadores de la pràctica del rosari. Una de les més assenyalades era la del rosari de l’aurora, que recorria els carrers a primera hora del matí cantant-ne les avemaries. La fama d’aquest rosari no es relaciona tant amb la seva religiositat com amb els intents anticlericals sorgits de la Revolució de Setembre del 1868 de desbaratar l’acte, amb veritables batalles entre devots i agitadors.

De la fira a la festa

Com en el cas de la Fira de Sant Miquel, les fires de tardor solen portar festes majors al seu voltant, unes celebracions que agafen un protagonisme especial. Així com les festes majors d’estiu se situen sovint a l’entorn de les collites, les de tardor es configuren al voltant de les fires, algunes de les quals havien tingut un origen ramader. Aquesta tradició es remunta a l’època medieval; de fet, aquests esdeveniments signifiquen una inflexió important en el sorgiment de moltes viles i ciutats, i tenen importància en la formació de la seva identitat col·lectiva, com també influeixen en el paper de la pagesia i la ramaderia, i al mateix temps col·laboren en el desenvolupament dels gremis i el d’una incipient burgesia comercial.

El fet continua essent que moltes fires es guarneixen de festa, i al mateix temps moltes de les festes noves o renovades deixen un espai complementari a fires d’artesania i de productes naturals.

Fira de Santa Teresa del Vendrell

La capital del Baix Penedès celebra la seva fira pels volts del 15 d’octubre, festivitat de Santa Teresa. Al segle XIX, el Vendrell, per la seva situació geogràfica i per les noves vies de comunicació, representava un punt de trobada de venedors i compradors agrícoles i ramaders. Avui, però, a partir del model de fira de mostres desplegat durant el segle XX, s’ha convertit, sobretot des de la dècada del 1980, en un exponent multisectorial de gran ressò. Hi concorren empreses d’alimentació, d’automoció i d’habitatge que exposen els seus productes i serveis de cap a cap de la rambla. Cada dos anys es complementa amb el Mostraví, que ofereix degustacions dels millors vins del país.

La part festiva, a més de reproduir el model de tantes altres festes, inclou els principals elements del seu patrimoni cultural tradicional, com són el ball de diables amb els versots i una destacada exhibició castellera a la Plaça Vella, on els Nens del Vendrell són, alhora, amfitrions i protagonistes.

Fires i festes de Santa Úrsula de Valls

La Fira de Santa Úrsula –princesa bretona martiritzada pels bàrbars juntament amb les onze mil verges que l’acompanyaven, segons la llegenda transcrita al Flos sanctorum– se celebra pels volts del diumenge després del 21 d’octubre, festivitat de la patrona de la capital de l’Alt Camp. Si en els seus orígens tenia un caràcter estrictament comercial, amb els anys s’ha convertit en una gran festa que inclou nombrosíssimes activitats de tota mena. Un dels actes destacats és la Trobada de Bestiari Infantil que, el dissabte a la tarda, fa sortir al carrer tot el bestiari que durant els darrers anys han construït els alumnes de les escoles de Valls. La idea va sorgir a les Festes Decennals de la Candela de l’any 2001, en el marc de les quals es va realitzar la primera Trobada de Bestiari Infantil de Catalunya i la primera, també, del Bestiari de les Escoles de Valls. A la nit esclata el ball de diables i la Festa-Foc, que inclou l’actuació dels dracs, la cercavila de foc i les carretilles finals dels diables. El diumenge es fan les matinades dels grallers, la cursa Ciutat de Valls (des del 1980) i, sortint de l’ofici solemne, la ballada dels gegants i la mulassa. Cal dir que les fires i festes de Santa Úrsula tenen un lloc destacat en el calendari casteller: diumenge a la una del migdia, a la plaça del Blat, es tanca la temporada castellera amb una exhibició altament competitiva entre la Colla Joves i la Colla Vella dels Xiquets de Valls.

Fira de Sant Ermengol de la Seu d’Urgell

És la primera fira de Catalunya per la seva antiguitat, i la primera de totes les fires peninsulars documentades. La data de la seva fundació és incerta, però per fonts secundàries se sap que la concessió comtal fou poc anterior a l’any 1048, quan el comte Ermengol III féu donació, a l’església de Santa Maria, de lleudes i teloneus –impostos i contribucions– pagats pels mercaders que acudien a la fira.

El nom de Fira de Sant Ermengol és significatiu. Ermengol, bisbe d’Urgell, va viure a cavall dels segles X i XI. Va ser un gran impulsor d’unes obres públiques que serien clau per al desenvolupament de les terres urgellenques: va iniciar les obres de la catedral romànica i va edificar moltes esglésies, però sobretot és venerat com a constructor de ponts i camins per passos difícils, que van facilitar les comunicacions pirinenques. Un dels ponts més importants fou el pont de Bar, que comunicava els pobles de Bar i Toloriu. Ell mateix, mentre dirigia les obres de construcció del pont, va caure al riu i va morir. Els goigs ho destaquen:

“Dos ponts sobre el Segre obràreu
i un altre afegir volguéreu,
que és el de Bar, d’on caiguéreu
i en el riu vos ofegàreu”.

Aquesta és la raó del costum de resar-li una oració en passar pel seu pont, fins a la riuada del novembre del 1982 que se’l va endur aigües avall. A més de patró de la diòcesi d’Urgell, n’ha estat també dels constructors de ponts i dels ponters. I també dels contrabandistes de tabac, que l’invocaven quan creuaven ponts i passos arriscats. La seva vida va ser representada en el Retaule de sant Ermengol, una creació d’Esteve Albert.

Des del segle XIV la fira de la Seu d’Urgell s’ha celebrat el 4 de novembre, per Sant Ermengol, d’on li ve el renom. Actualment té lloc el tercer cap de setmana d’octubre i és una fira multisectorial, com altres, però molts urgellencs conserven vius els records de com era la fira de quan eren infants: de com entraven els traficants a la Seu amb el bestiar i les mercaderies; de com, de bon matí, amb la seva brusa negra i tapaboques de llana, duien el bestiar al firal; de les parades de porcs, truges i porcells al carrer dels Tambors; del mercat d’aviram i conills i productes del camp al Carrer Major; dels allers, cantirers i ganiveters pregonant les mercaderies que duien a les albardes dels matxos; de la remor de la plaça del Passeig; de personatges com el pregoner d’un ungüent que ho curava tot, del venedor de mantes i piteus, dels torronaires d’Agramunt, del cantaire de romanços… Avui destaca la fira de formatges artesans dels Pirineus i la de l’esquí nòrdic. Però, tot i els canvis soferts, continua essent veritat que “Per Sant Ermengol, la fira es mou”, fent referència al fet que durant el dia del sant la fira es preparava per a celebrar-se el 4 de novembre.

Sant Martirià, festa major i Fira de Banyoles

La festa major de Banyoles s’escau el cap de setmana anterior a Sant Martirià, el 24 d’octubre. El culte a sant Martirià, bisbe i màrtir, patró de la ciutat, és documentat d’abans del 1279, quan la seva antiga capella fora vila va ser abandonada i el seu culte traslladat al monestir de Banyoles. Una tradició antiga que encara es conserva és la processó de les rogatives amb l’arqueta de les relíquies. Entre els actes religiosos de la diada destaquen la veneració d’aquestes relíquies i el cant dels goigs, després de l’ofici. Aquesta és la tradició. El cartell d’actes festius destaca les “barraques”, les ballades de sardanes i els concerts de cobla.

Al recinte de la Farga, als afores de la vila, les barraques constitueixen un entorn festiu molt peculiar format per un conjunt de casetes instal·lades al voltant d’un gran escenari on, les nits de festa major, de dijous a dilluns, tenen lloc concerts musicals amb una presència remarcable de grups locals, que atreuen multitud de jovent. Aquest model d’espai festiu dedicat a la música viva, darrerament estès a altres festes majors catalanes, és originari de Banyoles.

Al seu torn, el Foment de la Sardana de Banyoles organitza, a la Plaça Major, un certamen de tres dies de durada. El primer dia, a la tarda, se celebra la Competència de Cobles Joves i la Competència d’Orquestres. L’endemà al matí, es fa el concurs de colles sardanistes, i a la tarda, a la plaça de les Rodes, competeixen les cobles grans: cinc cobles, cinc rondes. El concurs conclou a la nit amb la Sardana-Foc, repetició de la sardana de conjunt amb els llums apagats a la claror d’una espectacular lluminària de la colla de diables local, les Gàrgoles de Foc. El tercer esdeveniment i un dels actes més tradicionals és la Festa de la Música per a Cobla, que té lloc el matí de Sant Martirià al pavelló de la Draga amb l’actuació de les cobles més destacades del país.

Al programa de festa major, a més d’espectacles i activitats d’animació per a la mainada, no poden faltar-hi les competicions esportives organitzades pel Club Natació Banyoles: la tradicional Regata, una cursa amb embarcacions de rems, i la travessia de l’estany que es fa nedant, que cada any rep una participació més nombrosa.

La Fira de Banyoles, concedida l’any 1243, desmarcada de la festa major, se celebra al cap d’un mes, el tercer cap de setmana de novembre: a més de fira comercial multisectorial, hi ha un concurs-exposició de bestiar. Els antecedents es troben al segle XIV, concretament en la fira ramadera que se celebrava a la plaça de les Rodes i que es basava en la compra i venda d’animals. L’estructura de la fira tal com es coneix en l’actualitat se celebra des del 1978; va ser recuperada pel Club Hípic de Banyoles i, a més del Concurs Exposició de Bestiar Rossam, inclou la Fira del Dibuix i la Pintura, el Mercat d’Artesania i el Firestany. Així, els concursos amb els animals de peu rodó i boví conviuen, durant tot el dia, amb les parades d’artesans: embotits, pa i pastissos, caramels, etc.

Fires i festes de Sant Narcís de Girona

Pels volts de Sant Narcís, Girona s’omple d’artesania, teatre, música, gegants, castellers, focs artificials i moltes altres activitats, com la Fira de Mostres, multisectorial, que el 2005 va arribar a la seva 44a edició.

Montse Catalán

Les Fires i Festes de Girona se celebren al voltant del 29 d’octubre en honor del patró de la ciutat, sant Narcís. Bisbe i màrtir, com ressenya el santoral, les seves relíquies es veneren a la col·legiata de Sant Feliu, des d’on la ciutat, si es fa cas de la llegenda, continua rebent-ne favors. Quan el rei francès Felip III l’Ardit envaí Catalunya, l’any 1285, conta Bernat Desclot en la seva Crònica la plaga de les mosques que Déu els envià, i que els gironins han atribuït a sant Narcís:

“Car primerament los tramès pestilències de mosques que hi hac tantes que el romanent del món no foren anc vistes tantes ensems; e eren mosques ben tan grosses e tan grans com un glan, e entraven per les narils als cavalls e davall per lo ses, que no hi valien mantes, ne tanques de cuir, ne nengun giny que fessen, que els ho poguéssen vedar; e mantinent que els eren entrades per un dels llocs damunt dits, no hi havia tan forts ne tan poderós cavall, que tantost no caigués a terra mort fred, així que bé en moriren en aquella host, per aquelles mosques, quatra milia cavalls de preu e ben vint milia d’altres, sens to si, que anc la plaga que Déus donà en Egipte al rei Faraó no poc ésser major que aquesta.”

Semblantment va succeir en posteriors setges a l’“esforçada i lleial” ciutat de Girona, tres vegades immortal. D’aquí el refrany que diu que “per Sant Narcís, cada mosca val per sis”. És tingut per senyor de les mosques, perquè en el seu dia sol fer una fredorada que les mata totes i no tornen fins l’any vinent.

Les fires de Sant Narcís ja es troben documentades al segle XIII, tot i que sembla que no sempre s’havien celebrat al final del mes d’octubre. Al voltant de les fires, de caràcter agrícola i comercial, hi ha les festes: vuit dies d’actuacions al carrer, gegants, castellers, sardanes, havaneres, concerts, teatre, competicions esportives, atraccions al parc de la Devesa… i una espectacular cloenda de focs artificials.

Del programa festiu destaca un acte ben elemental: l’aixecada del Tarlà, anomenat també xato o encantat, un ninot vestit d’arlequí. Originàriament es tractava d’un personatge grotesc que era elegit rei i passejat triomfalment a so de tabal, guarnit de ramatge i fullaraca i amb cintes i galons, com un estrafolari ninot de carnestoltes o com un geni del cicle festiu del mes de maig. El seu nom havia estat proferit, també, per fer creure les criatures. Posteriorment fou substituït per un ninot de palla, un mamarratxo que es penjava d’una corda estesa de banda a banda de carrer i que es feia giravoltar. Ja se n’havia perdut la tradició, però s’ha tornat a aixecar des del 1986 per la festa major.

Sant Galderic

Sant Galderic ha estat patró dels pagesos catalans en moltes contrades, sobretot a la part del Rosselló, si bé a partir del segle XVI fou desbancat per sant Isidre. La seva festa s’escau el 16 d’octubre. El poeta rossellonès Josep Sebastià Pons el presenta com el gran patró de la pagesia rossellonesa. Nasqué i morí a Tolosa. Fill de pagesos, obrà molts miracles. Una vegada, tot fent la batuda del blat, es desfermà una tempesta i Galderic implorà l’ajut de Déu; efectivament, el cel s’asserenà, però només damunt les garbes esteses. En una altra ocasió, uns veremadors el van provocar dient-li que no tenien altre déu que una portadora plena de vi; ell va alenar-hi i se n’alçà una nuvolada roja que va atreure una pedregada que els malmeté les vinyes: encara es parla de la pedregada de Sant Galderic. Quan els moros van envair el Rosselló, va fer una creu amb l’arada i els féu fora del país. El comte Guifre I anà, de nit, amb uns monjos del Canigó, a robar les relíquies del sant a Tolosa, on era enterrat: per més que van voler obrir la sepultura, fou endebades, fins que van pregar al sant.

En èpoques de secada era costum de baixar les seves relíquies en processó fins a la plana de Perpinyà, ran de mar, per impetrar la pluja. Si la sequera persistia, posaven una arengada a la boca de la imatge per fer-li venir set i incitar-lo a fer ploure.

Des del 1993, els pagesos de la Ribera d’Ebre, la Terra Alta i el Priorat organitzen una trobada, en una data pròxima a Sant Galderic. La diada inclou una processó amb el sant, com la que mostra la imatge, feta a Cornudella de Montsant el 1996.

Carrutxa

Des del 1994, Rubí ha volgut rescatar el patronatge de sant Galderic com l’autèntic patró de la pagesia catalana, amb una fira d’art, agricultura i ramaderia organitzada pels pagesos i les entitats culturals constituïts en l’Associació Sant Galderic. El centre de Rubí es transforma en un mercat de les arts i la pagesia. Al seu entorn es fa una plantada de gegants i una cercavila, una botifarrada popular i la Tronada de Sant Galderic, un espectacle pirotècnic organitzat per la colla de diables de la localitat. La fira es complementa amb activitats diverses, entre les quals destaca la Trobada de Plaques de Cava (des del 2001) i el Tast de Vins (des del 2002). Altres poblacions pageses també han volgut recuperar la festivitat de Sant Galderic, a la Terra Alta, el Priorat i la Ribera d’Ebre. A Gallecs, de Mollet del Vallès, té lloc una gimcana de tractors i el concurs de munyir una vaca. Al pla de Martís, al monòlit dedicat a aquest sant, que marca la partió dels termes d’Esponellà, Serinyà, Porqueres i Fontcoberta de la comarca del Pla de l’Estany, se celebra una missa a l’aire lliure en la qual es fa ofrena dels fruits dels camps; en acabar es realitza un campionat de fangar, al qual segueix un dinar popular i una ballada de sardanes.

Sant Simó

Sant Simó fou un dels dotze apòstols de Jesucrist. Fou anomenat també Cananeu i Zelador, potser perquè se l’ha relacionat amb un moviment nacional de resistència jueva als romans, els anomenats zelotes. La tradició el fa evangelitzador d’Egipte i de Pèrsia, on devia morir. A Mataró els mariners l’invocaven per protegir-se dels atacs dels pirates que assetjaven la costa del Maresme.

L’aplec de Sant Simó

Pel 28 d’octubre se celebra l’aplec de Sant Simó, a l’ermita que es troba a la sortida de Mataró pel cantó de llevant, bastida al final del segle XVII en honor d’aquest apòstol. Abans de ser parcialment destruïda durant la Guerra Civil, era plena d’exvots de caràcter mariner. L’exvot més valuós de tots havia estat la “coca”, un magnífic vaixell de proporcions reduïdes a imitació dels que navegaven per la Mediterrània al segle XV, avui al Museu Marítim Prinz Hendrich de Rotterdamm.

Les autoritats locals hi fan acte de presència, després de retre homenatge al mataroní Miquel Badia, l’impulsor del primer ferrocarril de la Península, de Barcelona a Mataró, que fou inaugurat en aquesta diada. És la festa mataronina de tardor. Al voltant de l’ermita hi ha parades de panellets —la festa s’escau en vigílies de Tots Sants— i de “sabres”, uns pastissos en forma de sabre, de totes mides i gustos: de massapà, confitures, fruita confitada, etc. Des de mitjan segle XIX, cada any hi ha constància d’aquest aplec. Així, el 1924, “La Vanguardia” del 2 de novembre publicava: “Mataró. Se ha celebrado con mucha animación la tradicional romería de San Simón, en la ermita. Como cada año, no han faltado las clásicas paradas de panecillos y ‘sabres’.” Els programes d’actes anuncien cercavila amb els gegants de l’ermita, espectacles d’animació per a la canalla, concursos, sardanes, havaneres i ball amenitzat per una cobla orquestra.

Tots Sants i el dia de difunts

Tots Sants, la tardor freda i nua, s’anuncia amb l’olor de castanyes torrades i moniatos, i la gent en compra paperines curulles. Les castanyeres torren castanyes a les voreres amples dels carrers i a les places, ben abrigades, amb els fogons de copa, rodons i fondos, fumejant. Darrerament, també són els estudiants els qui n’organitzen la venda, amb l’objectiu de recollir fons per als viatges de fi d’estudis, per exemple.

Els aparadors de les pastisseries mostren plates de panellets de pinyons, d’ametlles, massapà, coco, xocolata… i d’aristocràtics marrons glacés, al costat d’ampolles de moscatell, mistela i malvasia. La fruita confitada, elaborada amb la recollida a l’estiu, també és típica d’aquesta diada. En algunes viles i ciutats, com a Reus, s’organitzen rifes de panellets, i en d’altres es fan fires de Tots Sants relacionades amb els productes gastronòmics propis d’aquestes diades, on s’exposen varietats locals de castanyes; es convoquen concursos de torradors i menjadors de castanyes i s’organitzen narracions de contes a la vora del foc.

Tots Sants també comporta la visita multitudinària als cementiris per complir amb els familiars difunts: el contrapunt de la dolça revetlla. Corrues de cotxes i autobusos acosten les multituds als cementiris de les ciutats, on moltes famílies s’adrecen a dipositar ciris, clavells, crisantems i semprevives –les flors dels morts–. En alguns pobles es va en processó al cementiri en sortir de missa, enmig del luctuós toc de morts de les campanes. L’antiga tradició precristiana i preromana de la visita a les tombes dels difunts familiars perviu religiosament.

Algunes viles i ciutats reten homenatge als ciutadans il·lustres difunts a l’entorn de la seva tomba. A Barcelona, és costum d’anar al cementiri de Montjuïc a visitar i posar flors a les tombes dels poetes, artistes i polítics que hi descansen: Verdaguer, Guimerà, Salvat-Papasseit, Clarà, Macià, Prat de la Riba, com també de J.M. de Sagarra, que copsà tan bé els colors de Tots Sants:

“Sota del pont camina l’aigua trista,
és l’aigua de la pluja de Tots Sants;
el cel és malva i rosa i ametista,
hi ha un or de fulles pels camins forans.”

La castanyada i el Halloween

La castanyada és una de les festes més esperades a l’escola, sobretot en l’aspecte gastronòmic: per als petits, fer els panellets és tot un repte. I per berenar, la castanyera reparteix paperines de castanyes torrades.

Eva Guillamet

Actualment, parlar de Tots Sants és parlar de la celebració de la festa de la Castanyada. En família, amb el veïnat, però cada vegada més en colles d’amistats. S’ha convertit en la revetlla de tardor, com la nit de Sant Joan és la revetlla d’estiu i la de Nadal o de Cap d’Any són les d’hivern. Un sopar, popular o distingit, seguit d’unes postres obligades: panellets –les anomenades mitgetes en terres lleidatanes–, castanyes i moniatos, i tot plegat regat amb xampany, que ha ocupat el lloc dels vins dolços o rancis d’abans. En moltes poblacions, la castanyada és organitzada per l’ajuntament, o bé per ateneus, associacions de veïns, grups de jovent, entitats culturals, centres excursionistes o penyes esportives.

Un seguit de noves tradicions han aparegut a l’entorn de l’àpat tradicional de la castanyada: a Vilanova de Prades i a Viladrau se celebra, a l’octubre, pels volts de Sant Galderic, el mercat o la Fira de la Castanya, que ofereix passejades per les grans castanyedes i un tast gastronòmic d’aquest fruit de la tardor, i s’obsequia tothom amb torrades amb all i mel de castanyer. I en altres viles i ciutats es convoca un concurs anyal de torradors de castanyes: a Calaf, en el marc de la festa de Tots Sants, amb una mostra de fruits de tardor, una exhibició d’elaboració de codonyat i tast del vi novell; a Amer, el concurs de torrar castanyes té lloc a mitjan novembre.

Però la tradicional castanyada es veu avui envaïda i distorsionada per les imatges del Halloween importades dels EUA. Estupor de carbasses que sovint són de plàstic amb ulls i boques estrafolàriament il·luminades, per jugar a fer por, i disfresses extravagants, de bruixes, fantasmes i altres éssers terrorífics. S’han anat esborrant els tradicionals rituals dels morts i s’acaba anant a raure a la recreació de fantasmes amarats de la superficialitat de banals “disneylàndies”.

En l’antiga tradició mediterrània eren els càntirs i les olles els que expressaven la fragilitat de la vida humana, amb “l’ànima de càntir” presonera al seu interior, alliberada en els rituals de trencar l’olla, convertits posteriorment en joc de festa major; en les velles cultures ameríndies, en lloc d’olles, els difunts eren sovint representats amb carbasses, amb les llavors a dins, el sacseig rítmic de les quals –les maraques actuals– permetia escoltar-ne l’ànima; o bé convertides en efígies dels morts, amb ulls d’esglai per la claror vacil·lant de les espelmes enceses al seu interior. Però l’antic All Hallow Even, el ‘Vespre de Tot allò Sagrat’, que iniciava l’any del calendari cèltic, s’ha estrafet amb l’actual Halloween nord-americà –ben diferent, per cert, de la festa mexicana dels Morts plena de calaveres– i ha retornat, buida de significació i de pietat, a la vella Europa cèltica –a Irlanda encara se celebra–, com una forma neopagana de colonització pròpia de l’híbrida cultura global.

Així és com la moda del Halloween s’ha introduït fins i tot en centres educatius, que han deixat de banda la típica castanyada, una de les quatre festes tradicionals proposades pels departaments educatius municipals creats pels primers ajuntaments democràtics, en el marc de la renovació pedagògica.

Les rifes de panellets

Els panellets, que en algunes comarques lleidatanes reben el nom de migetes, són un producte de rebosteria fet bàsicament amb ametlla, sucre i rovell d’ou. Els de qualitat inferior inclouen una part més o menys important de moniato o patata. Poden anar coberts de pinyons, i a moltes cases se’n fan d’especials afegint-hi coco, xocolata, etc. Joan Amades explica que antigament els pastissers reusencs n’elaboraven amb escorça de síndria.

L’origen dels panellets com a menjar característic de la diada de Tots Sants és poc clar. Antigament, hi havia un tipus especial de panets d’ofrena que es destinava als difunts. Potser els nostres panellets tenen els seus orígens en costums funeraris avui perduts. En alguns indrets la gent portava els panellets a l’església en cistells, es beneïen i es menjaven dins del mateix temple en comunitat.

Les rifes de panellets eren pròpies de les ciutats o poblacions grans, sobretot de Barcelona. Els cafès preparaven taules molt ben ornades, amb profusió de plats plens de panellets i fruita confitada. Anaven rifant-los, tot procurant refer els de la taula perquè aquesta fes sempre goig i convidés a prendre part a la rifa. També els pastissers organitzaven les seves rifes, i rifaires particulars que, a Barcelona, posaven les seves taules en diferents indrets de la ciutat per rifar plats de panellets i pollastres.

A Reus s’ha conservat la tradició de les rifes de panellets, que són organitzades per diferents entitats. A la fotografia, la parada de panellets i altres productes que participaren en la rifa de l’Orfeó Reusenc el 1998.

Carrutxa

A Reus, després d’uns anys de crisi en la dècada de 1970, la rifa de panellets es va revitalitzar i avui està força arrelada. Des d’antic, han estat les entitats culturals, recreatives o esportives les organitzadores de les rifes, que funcionen de la forma següent. Hi ha una taula amb tres persones: dues, encarregades de recollir i anotar les apostes, i l’altra, encarregada de fer girar el bombo, on hi ha vint boles, numerades de l’1 al 20. Hom pot apostar els plats que vol a cada número i cada aposta val una determinada quantitat de diners. Quan la majoria de números estan coberts, qui fa anar el bombo crida …i va bola! i en treu una. Aquells qui han jugat al número guanyador reben els plats corresponents al valor de la seva aposta. A més de plats de panellets i confitura, hom pot escollir ampolles de vermut o d’altres licors. La gent va d’un lloc a l’altre jugant una mica aquí, una mica allà.

Del calendari cèltic al cristià

Cal advertir que la festa dels morts, pròpia de la tradició cèltica, va trigar segles a ser assumida per la litúrgia i el costumari cristià: no es va incorporar al santoral fins al segle IX. Al principi del segle VII, el papa Bonifaci IV va consagrar el Panteó de Roma a la Mare de Déu i Tots els Màrtirs: el nom pan théos –‘tots els déus’– passà de significar un temple a donar nom als monuments funeraris. Més tard, l’any 835, la festa s’amplià a Tots els Sants, i Gregori IV en fixà la celebració al primer de novembre, sota la insistència del rei franc Lluís I el Pietós i dels bisbes de les Gàl·lies. Així, doncs, es féu coincidir amb la festa cèltica de Samuhin, dedicada als morts, i formà part de l’estratègia integradora de les devocions paganes més arrelades a la fe oficial.

Però, si bé l’Església permetia el culte als sants, als seus sepulcres i a les seves relíquies o “cossos sants” –que havien de ser autentificats amb senyals miraculosos–, el culte als morts, que incloïa sacrificis, ofrenes i àpats funeraris a les tombes, continuava essent fortament combatut com a supersticiós. Finalment, en acabar el segle X, amb l’impuls de l’abat de Cluny sant Odiló, fou agregat a la festa de Tots Sants, el 2 de novembre, el dia dels fidels difunts, conegut popularment com el dia dels Morts o dia de les Ànimes.

Tanmateix, el caràcter pagà d’aquesta diada es manté, encara avui, amb la visita als cementiris, que s’estén fins al cap de setmana més proper. Les famílies gitanes tenen una especial devoció als seus morts. Amb tot, la seva adhesió al pentecostalisme evangèlic els prohibeix d’oferir-los ciris. També fins a tocar del segle V l’Església prohibia l’ús de la cera en el culte, perquè el consideraven propi dels cultes pagans.

Costums i creences a l’entorn dels morts

Les Parentalia eren les festes romanes dels difunts, que estaven dedicades als pares i als manes o esperits dels avantpassats familiars: se celebraven al febrer, mes de la purificació: es visitaven els cementiris portant gresols i candeles enceses, es guarnien les tombes amb flors i hi deixaven menjar i beguda. D’aquí prové la Candelera, festa de la Purificació de Maria després del part. Les anomenades Lemuria, en canvi, tenien lloc pel mes de maig: s’hi acomplien ritus dedicats als lemurs o mals esperits que vagaven pel món, perquè no fossin malastrucs envers els vivents i retornessin altre cop a recloure’s, un any més, a l’Hades. Sembla, doncs, que les creences populars tradicionals a l’entorn dels morts tenen arrels ben antigues.

Es creia que el vespre de Tots Sants les ànimes del Purgatori –que esperaven purgar els seus pecats pendents per entrar al cel– traspassaven el portal entreobert del país dels morts i tornaven a la terra. Així ho explica Apel·les Mestres:

“A les dues de la tarda del dia de Tots Sants, les ànimes del Purgatori tornen totes a la terra a habitar les cases que habitaren en vida i a enrotllar-se de les persones amb qui les lliguen llaços més o menys estrets. Durant la nit vetllen entorn dels llits dels seus parents o successors, pacífiques i resignades. […] A l’endemà, això és, a les dues de la tarda del dia dels Morts tornen altra vegada al Purgatori, des d’on parteixen directament al Cel les que durant les vint-i-quatre hores que han romàs a la terra han recollit bons records i pregàries.”

Les campanes sonaven planyívoles convidant a recollir-se vora la llar: no es podia anar pel carrer, per no topar-se amb les ànimes. I encara, segons J. Amades:

“…es creu que mentre toquen les campanes dels difunts hom no pot mirar-se per res al mirall, perquè el qui ho fa es torna calavera.”

I adverteix que, durant els nou dies abans del dia dels Difunts:

“…a entrada de fosc hom veia, a l’horitzó marítim, mig confosa entre els núvols, la barca de les ànimes. Es distingeix de les altres embarcacions perquè el patró comanda la gent amb l’ajut d’un corn marí que ressona pregonament.”

Fragment d’un sarcòfag, del s. IV, procedent de la capella de Santa Llúcia de la catedral de Barcelona, amb les suposades figures d’un difunt (a l’esquerra) i un geni de la tardor (a la dreta).

Fototeca.cat/Museu d’Arqueologia de Catalunya. Barcelona

Al matí s’oïen tres misses de difunts que se celebraven –consecutives o simultànies– a totes les esglésies amb ornaments negres i ciris de cera groga, en les quals els fidels feien ofrena de panets o panellets –anomenats també absoltes o pa d’ànimes– i candeles. Al vespre, tot torrant castanyes, se’ls resaven les tres parts del rosari, a fi de no rebre escarment o maledicció de part seva. S’encenien candeles o llànties d’oli davant dels seus retrats i en alguns llocs era costum de posar plat a taula al difunt més recent, de parar-li llit i deixar la llar de foc encesa. El menjar tenia un caràcter de comunió amb els morts i recordava els antics àpats funeraris: llegums i fruita seca, castanyes i moniatos –fruits de la tardor–, panellets o panellons –els panets de l’ofrena de la missa– i vi ranci, moscatell o de la nova anyada. A Gandesa encara és costum que els padrins obsequiïn llurs fillols amb un “panilló” farcit amb tota mena de queviures.

Encara actualment, en molts pobles s’encén a la plaça una foguera per als difunts, i s’hi torren castanyes, com és el cas de Vilanova de Prades. En altres llocs havia estat costum d’anar a menjar les castanyes al voltant de la tomba del darrer difunt de la família. Sembla que, d’aquests àpats cultuals de la vetlla del dia dels Morts, hauria anat evolucionant l’actual castanyada, de la qual es té constància des del final del segle XVIII.

El Baró de Maldà, en el seu Calaix de sastre, descriu el costumari de Tots Sants a la Barcelona del final del segle XVIII, unes escenes en les quals, al cap de més de dos segles, malgrat distàncies no tan sols temporals, encara és possible reconèixer-s’hi:

“Dia 1 de novembre festa de Tots los Sants.

…en la tarda la concurrència de fidels a pregar per los difunts; la concurrència major és dintre de l’Hospital General a veure amortallats i seguir les cambrades; dia i tarda de molt despatx de panellets ensucrats, fins i ordinaris de pasta en moltes parades d’estos, i en varis forns o botigues de forners […] tot gènere de panellets, amargos castanyes almivarades, i diferents altres dulces […] sent moltes les torradores de castanyes, i més en tal nit de Tots Sants, que ja comencen per Sant Francesc 4 de octubre, fruita d’entrada d’hivern, a torrar-ne al foc, anant dient pels carrers ja des que comencen les castanyes: ‘calentes i grosses, qui en vol ara que fumen’.

Lo endemà dia dels Morts, complerts en lo matí 2 de novembre los sufragis i misses en les iglésies, en la tarda és la gran concurrència de poble al Campo Santo…”

Es creia que les animetes baixaven per la xemeneia –si bé en altres cultures era a la mitjanit de Nadal que baixaven– i anaven pels racons: es procurava no passar-hi per no trepitjar-les i es tancaven les portes amb mirament. També existia la creença que en la Nit d’Ànimes sortien de les tombes els avantpassats mítics més senyers, el rei en Jaume i Guifré el Pelós, a observar si la nació catalana es mantenia lliure i puixant com ells la van forjar, o si patia l’opressió d’altres regnes. També es deia que s’apareixia el comte Arnau cavalcant pel cel nocturn fent sonar el corn, seguit d’una munió d’ànimes en pena i dels lladrucs dels gossos de caça.

Vora del foc, en la vetlla de les ànimes, s’explicaven rondalles de morts apareguts, d’ànimes en pena i d’ànimes agraïdes. També es feien processons de caràcter estrafolari pels carrers espantant el veïnat, i es representaven peces de teatre popular al carrer, com els balls de la mort, de tradició medieval. Aquest costum es traslladà als teatres i derivà en representacions com El convidado de piedra de Tirso de Molina, substituïda després per Don Juan Tenorio de José Zorrilla, que en reprengué el tema. En aquesta darrera, el Comendador assassinat compareix en l’àpat on té seient i plat parat, ja que Don Juan Tenorio, que li ha donat mort, l’ha convidat. L’anunci publicat per l’empresa del Teatre Odeón de Barcelona l’any 1853 ho anunciava així:

Siendo costumbre inmemorial en España ofrecer para el día de hoy una función análoga que contribuya como es justo a honrar con un tributo de homenaje, el santo y piadoso respeto de veneración a la fúnebre memoria de los que dejaron de ser, la empresa ha dispuesto poner en escena el grandioso drama religioso-fantástico en dos partes, dividido en siete actos, original del distinguido literato don José Zorrilla, titulado Don Juan Tenorio, exornado con todo el aparato escénico que requiere su interesante argumento.

El costum de representar el Tenorio, si bé ja no es fa cada any, és encara vigent, tot i que l’“escena del sofà” s’ha imposat a la del Comendador convidat. Actualment, els rituals i costums propis del dia dels Morts s’han concentrat a Tots Sants.

A aquella barreja d’ancestrals tradicions –cèltica, romana i cristiana–, s’hi ha afegit la moda del Halloween nord-americà.

Consideració de la mort en la societat actual

D’una banda, la laïcització de la Castanyada; de l’altra, la pervivència dels cultes pagans que demostren, al cap de dos mil anys, l’escassa incidència del cristianisme en l’abolició de determinades creences i supersticions populars. Confusió dels vells cultes als morts i la devoció a les ànimes del Purgatori amb l’escampada de bruixes i fantasmes, catalans i estrangers, en una societat laica que defuig la presència de la mort i alhora en fa, dels morts, estadístiques, els difon en les sessions de successos dels mitjans de comunicació, els integra tot naturalment en les sèries televisives i els trivialitza en els videojocs. El sociòleg Gérard Imbert fa una diagnosi ben clara del que significa la mort en l’actual societat occidental:

“La mort ja no és un fenomen que es visqui de manera comunitària; és un signe més de la soledat de les grans urbs, de la «soledat dels moribunds». Fins els ritus de dol s’han tornat pràctiques solitàries. Hi ha un tabú sobre la mort. Fa nosa, tal vegada perquè s’han esborrat els límits entre vida i mort (mitjançant la prolongació artificial de la vida) o perquè vivim més «el tempo» (el ritme, allò puntual, allò efímer) que «en el temps» (la història, la reflexió, la relació). Aquestes mutacions reflecteixen sens dubte una crisi profunda de valors: ja no es creu en la immortalitat i no obstant això tot apunta a eternitzar l’instant, a impedir qualsevol mena de transformació / degradació del cos (cremes «per a no envellir», règims, modes «per a sentir-se sempre jove» –i els moderns líftings i tractaments estètics–). Allò que s’eternitza és una «imatge» de la vida (vida igual a joventut) que reflecteix una negació rotunda del cicle vital, un pudor excessiu envers la mort.”

Abans la mort estava socialitzada: la comunitat, mitjançant ritus funeraris, absorbia la mort particular per a perpetuar-se com a grup. M. Montaigne deia que “nosaltres vivim més amb els morts que no amb els vius”, tot i que es donava una separació física entre els espais dels vius i els dels morts, enterrats als fossars. Fins al principi del segle XIX no es van establir els primers cementiris municipals, que substituïen els vells fossars, a l’exterior de les ciutats, i que avui, amb l’expansió urbana, van quedant enquistats al seu interior, i es creen moderns i asèptics tanatoris.

Xavier Fàbregas, a Tradicions, mites i creences dels catalans, reflexiona sobre els sentiments profundament contradictoris que es barregen en l’actitud del català contemporani davant la mort:

“Ens erraríem si el crèiem un ésser indefens i atemorit davant l’amenaça dels revenants; però també ens erraríem si el crèiem un ésser escèptic, impermeable al misteri del més enllà. Els antecedents culturals i la pràctica quotidiana el condicionen en dues direccions diferents, i el sotmeten a una situació contradictòria […] Tots sabem la basarda que inspira la proximitat d’un cementiri, i com són moltes les persones que eviten de passar-hi a prop així que tomba el capvespre. […] Els morts constitueixen una amenaça imprecisa i cal evitar-los. Cal, també, prevenir llur retorn i donar-los una satisfacció.”

El costum preromà de visitar les tombes dels familiars difunts s’ha mantingut en la societat actual. Els cementiris queden ornats amb rams i creus de flors que es compren especialment en aquestes dates. La imatge correspon a la rambla de les Flors de Barcelona el 1915, per Tots Sants.

Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya - Carles Fargas Bonell

Temps enrere el dia dels Morts era tan sols un dia intensiu de presència dels morts; en canvi, actualment, el record dels morts –complir amb els morts– es redueix per a molta gent al dia de Tots Sants. Perduda la vivència del caràcter sagrat de la mort, la seva dimensió simbòlica i el seu efecte psicològic es dilueixen, alhora que s’esquiva, des de l’agnosticisme envers els “darrers moments” i de la por de fer-hi front, de parlar-ne i d’assumir-la com una realitat existencial, inherent a la condició humana. En aquest context es dóna avui el costum ancestral de la visita als cementiris. Aquest costumari, però, es troba en procés de canvi: actualment, un 30% dels difunts barcelonins ja no són enterrats, sinó incinerats, i no sempre les urnes són dipositades als columbaris, sinó que sovint són guardades a casa o bé, en compliment de la voluntat del difunt, les cendres són llançades a mar o escampades al vent.

Sant Martí

“De Tots Sants a Sant Martí, onze dies i un matí.” L’11 de novembre és Sant Martí. L’estiuet l’anuncia: és un parèntesi meteorològic de cel clar i assolellat i clima temperat al bell mig del rigor de la tardor, com un miracle de la natura que la tradició atribueix a sant Martí.

S’escau dins el cicle de Tots Sants a Nadal i alhora dins el cicle anual dels difunts. Josefina Roma, en l’obra Calendari de festes de Catalunya, ho deixa prou clar:

“La tardor i l’hivern marquen moments de l’estat protector dels avantpassats, que visiten la casa, concretament la llar, on troben regals i on deixen la prova del seu pas. Són festes que van de Tots Sants a Reis. Al llarg de la tardor i l’hivern tenim també indicis d’actuació dels sants transportadors de difunts [com sant Miquel, el dia de les Ànimes, sant Martí, sant Nicolau]. El guiatge dels difunts cap al món superior va acompanyat de festes que utilitzen, en el seu ritual, la llum…”

Per això, sant Martí ha estat invocat com a psicopomp o menador de les ànimes al reialme dels Difunts amb el seu cavall blanc, el pàl·lid cavall de la Mort.

Martinus és derivat de Mart, déu de la guerra. La llegenda el fa soldat romà de la regió de Pannònia, part d’Hongria i part de Romania. Vet aquí que, muntat dalt del cavall, travessava un bosc i una intensa nevada el va fer deturar en un hostal; l’endemà, tot i que encara nevava, va reprendre el viatge i pel camí va trobar un captaire mig mort de fam, de set i de fred, i el sant –catecumen, no batejat encara– es va partir amb ell el pa, el vi i la capa, que va tallar amb la seva espasa, en nom de Jesucrist. En pronunciar aquest nom, va parar de nevar i un resplendent arc de Sant Martí va aparèixer: el sol va fondre la neu, les flors van poncellar i van cantar els ocells: fou el primer estiuet de Sant Martí. En temps del rei Jaume, l’arc ja duia el nom del sant, com diu la Crònica: “Horre temps de levant e feu un arch blau i vermeyl d’aquests quen diuen de Sant Martí.” Verdaguer descriu així l’acte cavallerós de partir-se la capa amb un pobre:

“El Sant, des del cavall, vestit de malla,
encès d’amor d’un cop d’espasa talla,
per abrigar a un pobre, son rebesat mantell.
Gentil l’aligó tendre, sa armadura
contempla i amb coratge que no dura,
–Mon pare –diu– voldria ser cavaller com ell.”

Martí va abandonar la milícia i va ser elegit per aclamació popular bisbe de Tours. Va morir el 8 de novembre de l’any 397 a Candes, però la seva despulla no va arribar a Tours fins al dia 11, que és la data en què se celebra la seva festa. Fou el primer a ser nomenat sant sense haver estat màrtir, i el seu culte s’estengué aviat arreu, per la fama del seu llegendari.

Una altra versió diu que a la nit se li aparegué Nostre Senyor abrigat amb la mitja capa que havia donat al pobre, i que llavors el soldat Martí decidí deixar les armes i fer-se cristià. D’aquí ve que fos invocat abans d’entrar en batalla, i que els cavallers i comtes reis catalans tinguessin en gran veneració l’espasa de sant Martí.

Per als catalans, fou patró de cavallers, abans que ho fos sant Jordi, més popular que no aquest, ja que la seva protecció s’estenia a tots els qui, per ofici, menaven cavalls i mulats, bestiar de ferradura. Per això a moltes portes d’esglésies dedicades a sant Martí hi havia ferradures votives.

També, arreu dels Pirineus, sant Martí ha estat patró de fargaires, ferrers, forjadors i manyans, ja que fou el demiürg que va ensenyar als humans l’art de la forja: d’aquí que s’anomeni martinet l’instrument de batre el ferro i martinets els nans de sota terra forjadors d’espases de virtut, com la del comte Arnau i la de sant Martí.

Moltes són les viles i esglésies dedicades a sant Martí, una advocació estesa per Carlemany en la repoblació de la Marca Hispànica: Sant Martí del Canigó, d’Empúries, de Sant Celoni, de Montnegre, de Montgat, de Provençals, de Centelles… Des del campanar de Borrassà es veuen vint-i-nou pobles que tenen sant Martí per patró. El poema Canigó de Jacint Verdaguer comença amb l’aplec de Sant Martí:

“Avui s’escau l’aplec a l’ermitatge;
endiumenjats hi van en romiatge
pagesos i artigaires, pastors i cavallers,
i a sant Martí quiscun un do demana,
un do que els concedeix de bona gana
als camps bones anyades, infants a ses mullers.”

Entre moltes viles i pobles que fan la festa major per Sant Martí, com són Altafulla, Calonge de Mar, Puig-reig, Sentmenat, Torrelles de Llobregat, Viladecans, Xerta i els que tenen l’advocació del sant en el seu topònim, cal remarcar Teià i Arenys de Munt per la tradició gastronòmica dels farcits de pomes, guisades a la cassola a foc lent i de gust exquisit: pomes i peres farcides de carn picada, que se serveixen com a segon plat, o bé de dolços diversos, com ara xocolata i suc de llimona. Actualment, aquesta tradició casolana ha agafat anomenada amb l’organització de concursos i degustacions i de tallers i cursos de molta acceptació entre el jovent. També es fan farcits de pomes a Sant Andreu de Llavaneres per la festa major, i a Vilafant i altres viles empordaneses amb pomes verdes, que es farceixen de botifarra dolça, acompanyades de teules, picada d’ametlles i pinyons i es banyen amb suc de sucre cremat, xocolata, canyella o anís.

Cal recordar que el calendari tradicional assigna el tast del vi novell i la matança del porc a la seva diada: “Per Sant Martí, mata el porc i enceta el vi.” Festa d’abundància en la tradició popular, perquè del porc tot s’aprofita, inclòs el brou bufat que resta després de bullir les botifarres; una abundància que pren connotacions de Carnestoltes amb el cant dels funerals del porc o “epístola fartuòrum”, que té el precedent en un Testamentum porcelli del segle IV, on ja es parla del lardus (‘llard’) i de la lucanica (‘llonganissa’). La gresca tenia lloc al vespre de la matança o a la capvuitada a l’entorn d’un àpat greixós i grotesc, que concloïa amb ballades:

“De vianda en queda prou
per a les Carnestoltes;
los deixo tot el meu cos,
botifarres moltes;
també us deixo lo poltruc,
menjau’s-el, que jo no puc,
procureu viure amb salut,
després feu-me absoltes…”

Les matances s’estenen tradicionalment fins a Nadal, “posarem el porc en sal”, i Sant Tomàs el 21 de desembre, “agafa el porc pel nas”. El fred ja comença a ser rigorós.

Festa major del Sant Crist de Balaguer

Les fires i festes de tardor continuen. Els dies 8 i 9 de novembre Balaguer celebra la festa del Sant Crist, una talla de fusta d’un realisme corprenedor que la llegenda atribueix a Nicodem, un dels seguidors de Jesús que participà en el davallament de la creu. La imatge, llençada a mar pels infidels, navegà miraculosament, com si fos un bastiment, de Judea fins a les boques de l’Ebre, i s’enfilà riu amunt contra corrent, seguint pel Segre fins a decantar-se a la riba a tocar de Balaguer.

El 8 de novembre es fan ofrenes florals de la xicalla i dels grans, en comitiva des del Mercadal al santuari, amb acompanyament dels gegants i capgrossos, i l’endemà, ho fan la corporació municipal amb els macers obrint pas, i la ciutadania. Després hi ha missa solemne, gegants i sardanes.

La festa abasta tot el cap de setmana: el dissabte al matí és típic el multitudinari esmorzar de germanor amb coca de recapte, al Mercadal. I el diumenge el concurs de pesca als marges del Segre, la cursa atlètica, el concurs de colles sardanistes i la ballada de gegants. La festa major de Balaguer acaba amb concert, ball de fi de festa, i, a la nit, castell de focs sobre el riu Segre.

Fira de Sant Martí o de la Perdiu de Vilanova de Meià

La Fira de la Perdiu és tot un atractiu turístic per a la població de Vilanova de Meià. Els compradors troben bons exemplars de perdiu vermella, la qualitat de la qual és molt apreciada pels repobladors i criadors.

Montse Catalán

El segon diumenge de novembre, a Vilanova de Meià té lloc la Fira de la Perdiu. El seu origen es remunta a l’any 1347, quan el rei Pere III va concedir als paers de la vila el privilegi de celebrar fira cada any per Sant Martí. A la fira de Vilanova de Meià s’hi comercialitzaven tota mena de productes del camp, a més de roba i calçat, però el que li donava la fama era el mercat de les perdius: els pagesos de la vall de Barcedana en caçaven i les peixien a casa, i la vigília de Sant Martí les perdiuaires les baixaven engabiades a la plaça de la Creu, on acudien molts caçadors que tenien vedats per poder-les-hi aviar. La més preuada era la perdiu roja, però també els perdigots que fossin bons cantaires, els quals eren venuts com a reclams.

La fira havia decaigut molt, fins que l’any 1968 l’ajuntament es va proposar de recuperar-la, i actualment, amb el nom de Fira de la Perdiu, atreu cada any milers de visitants. A més de perdius, s’hi exposen i venen tords, guatlles, faisans, becades, ànecs collverds i altres aus de carn apreciada, i tota mena d’aviram. També hi ha parades de productes artesans i una mostra canina. Al seu entorn es fan exhibicions, concerts i altres actes culturals i festius. L’any 1984 es va erigir un monument a les perdiuaires, a la plaça de la Creu, on antigament se celebrava el mercat.

Sant Andreu

La devoció catalana a sant Andreu és molt antiga: moltes viles i pobles porten el seu nom i el tenen per patró: Gurb, Ivars d’Urgell, la Selva del Camp, Sant Andreu de Sureda, de la Barca, de Llavaneres, de Palomar… on cada any, en el marc de la festa major, té lloc la vetlla de Sant Andreu, una representació teatral sobre la vida del sant.

Sant Andreu és un dels dotze apòstols, germà de sant Pere i pescador com ell. Va predicar l’evangeli a l’Àsia Menor i Grècia i va morir màrtir, clavat en una creu en forma d’aspa, coneguda per aquest motiu com a creu de Sant Andreu. Ha estat tingut com a patró dels pescadors d’art menor i de canya, de rius i de llacs, mentre que sant Pere, el primer dels apòstols, és patró dels pescadors de mar, de barca i xarxa. D’aquí que a la festa major d’Òrrius es reparteixin peixos de rebosteria en sortir d’ofici. Tanmateix s’ignora el perquè i el com de la seva veneració a Catalunya. Ara bé, el seu culte a Catalunya és molt antic, i fou escollit patró honorable del Consell de Cent de Barcelona.

El refranyer agafa el dia de Sant Andreu com a data de referència del començament del clima hivernal: “Per Sant Andreu, pluja o neu, o fred molt greu.” Quan neva, a muntanya diuen que hi ha festa al cel i que plomen oques per al banquet: els flocs de neu que cauen. El pagès agraeix la neu, perquè afavoreix la germinació de les llavors i és el millor adob de la terra. Aquesta data també és referencial per a les feines agrícoles i ramaderes pròpies de la tardor: “Per Sant Andreu, si no heu sembrat, sembreu”, “El vi novell, per Sant Andreu ja és vell”, “Per Sant Andreu, l’oliva al trull poseu”, “Per Sant Andreu, mata el porc teu”, “Per Sant Andreu, el xai ja és corder”.

D’aquí que antigament hi haguessin fires a moltes poblacions, algunes de les quals encara són vigents.

“A Organyà, bon bestiar”

A Organyà, la Fira de Sant Andreu, pel 30 de novembre, se sap que ja se celebrava al segle XII i que era una de les més concorregudes dels Pirineus catalans. Durava més d’una setmana i concentrava pastors i ramaders de la comarca, d’Andorra, la Cerdanya, el Solsonès, l’Urgell, el Pallars i Aragó, i també de l’altre vessant dels Pirineus, i del País Valencià. Era un punt de trobada indispensable per a la compra i la venda de bestiar. Actualment la fira té lloc el darrer cap de setmana de novembre, proper a Sant Andreu. El mercat de bestiar es fa a la plaça de les Homilies: hi ha bestiar equí, boví, oví i cabrum. Als voltants del nucli antic s’instal·la una fira multisectorial, amb exposició i venda de vehicles, eines i maquinària agrícola, com també tecnologies aplicables a l’agricultura i la ramaderia. A més, a la plaça de l’Església hi ha una mostra de productes artesans i naturals de la comarca, que es complementa amb demostracions d’oficis antics –cistelleria, vidre, ferreria, puntes de coixí, etc.–, actuacions musicals i competicions esportives. La fira d’Organyà ha assolit un gran renom i congrega cada any milers de visitants d’arreu.

Fira de Torroella de Montgrí

També per Sant Andreu, a Torroella de Montgrí hi ha fira, la més important de l’Empordà. Igualment és d’origen medieval: se sap que a l’inici s’havia celebrat pel maig, i que l’any 1393 el rei Joan I, a petició del consell de la vila, va concedir-los de poder-la celebrar per Sant Andreu. Durant molts segles hi acudien mercaders a comprar bestiar i productes del camp. Actualment, però, s’ha anat especialitzant en maquinària agrícola i vehicles, i el bestiar tan sols és objecte d’exhibició i de concursos.

Santa Bàrbara

Moltes ermites, sobretot a la Catalunya meridional, són dedicades a Santa Bàrbara, que celebra el sant el 4 de desembre. Originària d’Egipte o de Síria, el seu culte fou molt difós a Orient i a Occident. És representada amb una gran espasa, amb la qual fou decapitada; i també amb una torre, dins la qual el seu pare va tancar-la. Nostre Senyor va voler premiar la seva fermesa en el martiri oferint-li el govern de les tempestes. Per això és invocada pels pagesos contra llamps, trons i pedregades: “Santa Bàrbara bendita, mos guarde la collita!” És patrona de barrinaires, miners, i del cos d’artilleria.

A Cercs i a Saldes, on encara hi ha mines de lignit, després de l’ofici solemne de la diada, es fan explotar traques de gran potència que retrunyen per tot el terme. Santa Bàrbara també se celebra a altres llocs, com Bellmunt del Priorat, antiga població minera, mentre que a Torres de Segre i a Ogassa hi té lloc la festa major.

I havent passat les darreres festivitats del cicle, ja entrat el desembre: la tardor va cap a la fi. Així ho expressa Joan Maragall: “Caieu fulles, caieu fulles, que ja s’acosta Nadal…”