Sobre les activitats que pot desenvolupar la gent gran, sobre allò que es creu que no poden fer —o, al contrari, que convé que facin— les persones d’edat, hi ha una sèrie d’equívocs molt estesos. Per exemple, es pensa que les limitacions derivades de l’edat els conduiran a una inactivitat ineludible, o que ja no els cal alimentar-se com abans.

Per bé que no és estrany que molta gent pensi que els ancians, a causa de les progressives limitacions naturals, hagin de deixar de banda pràcticament les activitats físiques, pot afirmar-se categòricament que aquest és un concepte erroni. Ara per ara, la pràctica d’exercici físic moderat i regular, adaptat a les possibilitats de cada cas, constitueix un dels factors prioritaris que tendeixen a proporcionar una millora en la qualitat de vida de la gent gran.

Un dels factors utilitzats per a determinar d’una manera més o menys arbitrària el moment en què s’inicia la vellesa és el determinant economicolaboral derivat de la jubilació. En aquest sentit, la vellesa ara s’anomena "tercera edat", en al·lusió al fet que ja ha passat la primera edat, d’instrucció i preparació per al món laboral, en la infància, i també la segona edat, de productivitat en la joventut i l’edat adulta.

La cura higiènica, així com és indispensable en les primeres etapes de la vida, és de la màxima importància en la vellesa.

Tota persona gran requereix una cura diària obligada. Mentre mantingui una certa autosuficiència, ell mateix podrà cobrir les pròpies necessitats; però, quan ja no sigui així, haurà de rebre un ajut, ja sigui de part de la parella o dels familiars, o bé per part de personal especialitzat. Cal tenir particularment en compte que les persones grans que viuen soles poden tendir a no tenir cura de si mateixes, i necessiten una supervisió.

Els hàbits alimentaris durant la vellesa condicionen en gran mesura l’estat de salut de la persona d’edat. Un excés de nutrients energètics l’abocarà a un excés de pes o una obesitat que li comportarà múltiples perjudicis. Per contra, una mancança nutritiva, per exemple derivada d’una deficient aportació de minerals o vitamines, pot donar peu a un deteriorament orgànic precipitat, o fins i tot a l’aparició de complicacions que empitjorin greument la qualitat de vida.

Dues qüestions d’importància fonamental pel que fa a la qualitat de vida de la gent gran corresponen, d’una banda, al seu allotjament, a les condicions d’habitabilitat i companyia de què disposen aquestes persones, i, d’altra banda, a l’atenció sanitària que rebin, tant en relació al tractament dels trastorns que pateixin com als requeriments derivats de les seves progressives limitacions naturals i a les mesures preventives que convingui adoptar.

Hi ha moltes persones grans que, mentre conserven les condicions físiques que els permetin una certa autonomia, la qual cosa es pot prolongar durant molts anys, prefereixen de viure en el seu domicili, ja sigui amb la seva parella o fins i tot, si no la tenen, sols. De fet, com a concepte bàsic, aquest és un desig que caldria intentar de respectar sempre que no hi hagi raons suficients per a inclinar-se envers una altra alternativa.

Una altra opció és que la persona d’edat visqui amb la seva família, i sobre aquest punt hi ha opinions molt diverses. Per a algunes persones grans és la millor opció i per a d’altres la idea de compartir la casa amb persones de diverses generacions —fills i néts— se’ls fa feixuga. Però deixant de banda les preferències particulars, que sovint no s’expressen per no causar conflictes familiars, la veritat és que la vida en família pot ésser una bona opció, tot i que presenta avantatges i inconvenients.

Una altra opció correspon a les residències-llars per a la tercera edat. En general, aquesta opció és mal vista per moltes persones grans que mantenen una certa autonomia, ja que l’associen als antics i deshumanitzats asils on calia enfrontar-se a una constant degradació física i mental sense que es fes res per a millorar-ne la qualitat de vida.

L’atenció sanitària de la gent gran presenta una sèrie de característiques específiques derivades de les particularitats que corresponen en aquest camp a la salut de la gent gran. De manera global, en la persona d’edat, la fisiologia de la qual varia en relació a la de l’adult, són més habituals les malalties cròniques, sovint sobreposades, la qual cosa, sumada al progressiu deteriorament orgànic propi de l’edat, fa que la seva diagnosi i tractament harmònic sigui complex.