Allotjament i assistència sanitària en la vellesa

Dues qüestions d’importància fonamental pel que fa a la qualitat de vida de la gent gran corresponen, d’una banda, al seu allotjament, a les condicions d’habitabilitat i companyia de què disposen aquestes persones, i, d’altra banda, a l’atenció sanitària que rebin, tant en relació al tractament dels trastorns que pateixin com als requeriments derivats de les seves progressives limitacions naturals i a les mesures preventives que convingui adoptar.

Una de les preocupacions més importants pel que fa a la vellesa és decidir quin és l’allotjament més adequat, avaluant com es podran cobrir millor les seves necessitats d’assistència i atencions bàsiques i les seves preferències individuals. Aquest és un tema molt complex, ja que són diverses les circumstàncies que cal tenir en compte i molt diverses les situacions en cada cas concret: hom pot tenir parella o família, o bé estar sol; la pròpia autonomia pot ésser més o menys segons el cas i la salut pot requerir cures mínimes o bé una vigilància o assistència adequades.

En aquest sentit, l’Organització Mundial de la Salut, com a consell bàsic que inclou en totes les seves programacions, s’inclina a intentar de mantenir les persones grans a casa seva, de manera que se n’afavoreixi el manteniment de la independència i integració social tot evitant la segregació que suposaria viure en un món tancat i apartat de la societat.

D’altra banda, fins i tot tenint en compte que l’envelliment no constitueix en si mateix una malaltia, és cert que en les persones d’edat augmenta la incidència i la prevalença de moltes alteracions, de vegades concomitants. I que llur autonomia i benestar físic i psíquic, limitats progressivament, poden requerir mesures de suport que no sempre es poden atendre en el si de la comunitat. De fet, en la nostra societat, entre el 20% i el 30% dels llits dels hospitals de malalts aguts són ocupats per persones de més de 65 anys, amb una estada mitjana superior a la de col·lectius més joves; igualment, gairebé el 20% dels ingressos als serveis d’urgència i el 30% de les activitats que es realitzen als centres d’assistència primària són destinats a persones d’edat. Tanmateix, però, fins i tot tenint en compte aquests fets, la tendència actual és intentar de reduir al màxim la necessitat d’ingrés hospitalari, limitant-lo estrictament a les situacions i els períodes en què siguin imprescindibles.