La sèrie de fenòmens que s’esdevenen repetidament durant els batecs del cor són anomenats cicle cardíac. El cicle cardíac és, bàsicament, el període comprès entre el final d’una contracció i el final de la contracció següent. Alhora, aquest període inclou una fase de relaxació del miocardi ventricular, anomenada diàstole, i una fase de contracció també del miocardi, que rep el nom de sístole.

La pressió arterial és la força que efectua la sang en les parets arterials, gràcies a la qual pot circular per l’interior de l’arbre arterial i vèncer la dificultat —la resistència vascular perifèrica— que ofereix al seu pas la reducció progressiva del diàmetre, és a dir, la reducció progressiva de la llum que s’esdevé entre l’aorta i els capil·lars.

Les parets de les venes són molt més dilatables que les de les artèries. Així, doncs, les venes poden mantenir-se dilatades i acollir a l’interior una gran quantitat de sang. De fet, tant el sistema venós pulmonar com el sistèmic constitueixen la reserva de sang més important de l’organisme.

L’activitat cardíaca constant impulsa una quantitat variable de sang a l’interior del sistema circulatori, el volum de la qual depèn fonamentalment de la rapidesa amb què se succeeixen els batecs cardíacs i del volum de sang que el cor impulsa envers l’arbre arterial en cadascun d’ells. Així, segons aquestes variables, s’estableixen uns valors determinats especialment per tal de poder mesurar el funcionament cardíac tant en condicions normals com en condicions patològiques.

Les alteracions de l’aparell càrdio-vascular poden generar manifestacions molt diverses. Així, es poden presentar manifestacions subjectives, els anomenats símptomes, com ara dispnea, dolor precordial, claudicació intermitent o palpitacions. O bé és poden produir alteracions objectives, els signes, d’entre les quals destaca l’edema i les modificacions de la coloració i la temperatura cutània, com cianosi, rubefacció, pal·lidesa i fredor cutània.

La dispnea és un símptoma habitual en diverses alteracions càrdio-vasculars que es pot definir com una sensació de respiració dificultosa i sensació de manca d’aire. El terme dispnea es relaciona amb el grec antic, llengua en què dys significa ‘mal’ o ‘alterat’, i pnein, ‘respirar’.

El dolor precordial, és a dir el dolor localitzat al pit, davant el cor, és un símptoma de nombroses alteracions, tant del sistema càrdio-vascular com d’altres òrgans.

La claudicació intermitent constitueix una síndrome o un conjunt de símptomes, entre els quals destaca l’aparició de dolor en un determinat sector del cos, en general una extremitat, que es presenta quan es duu a terme un esforç físic i desapareix si hom manté el membre que n’és afectat en repòs. Aquesta manifestació és deguda a una inadequada aportació de sang oxigenada al teixit muscular en moments d’activitat física.

La palpitació és una sensació desagradable, incòmoda o fins i tot de vegades gairebé dolorosa, que hom experimenta al pit en percebre o esdevenir conscient del batec cardíac; com que gairebé sempre es tracta de més d’un batec, hom parla en general de palpitacions, en plural. Aquestes palpitacions solen ésser descrites pels malalts com a sacseigs o cops al pit, o bé com a salts del cor.

L’edema consisteix en una acumulació de líquid en l’espai intercel·lular que habitualment es pot advertir per l’existència d’una inflor del teixit cel·lular subcutani, el teixit que es troba sota la pell. El terme edema es relaciona amb el grec antic, llengua en què oidema significa justament ‘inflor’.