La pressió arterial és la força que efectua la sang en les parets arterials, gràcies a la qual pot circular per l’interior de l’arbre arterial i vèncer la dificultat —la resistència vascular perifèrica— que ofereix al seu pas la reducció progressiva del diàmetre, és a dir, la reducció progressiva de la llum que s’esdevé entre l’aorta i els capil·lars.
La pressió arterial s’origina fonamentalment a partir de les contraccions dels ventricles, que generen un flux intermitent de sang a l’interior de les grans artèries. De fet, però, com que les parets d’aquestes artèries són elàstiques, en primer lloc es distenen de manera notable, recuperen després el diàmetre anterior i impulsen la sang cap a la resta de l’arbre arterial en un flux ininterromput. De totes maneres, si en un gràfic es representen les oscil·lacions de la pressió arterial a l’interior de l’arrel de l’aorta, al llarg del cicle cardíac, s’obté una corba en què es pot veure una pressió arterial màxima i una presió arterial mínima.
Gairebé a la meitat de la sístole, el buidament ventricular origina un gran flux de sang que penetra a l’aorta, i la pressió al seu interior s’eleva al màxim. Aleshores es parla de pressió arterial màxima o pressió sistòlica. Més endavant, quan ja ha acabat el buidament ventricular i la vàlvula aòrtica s’ha tancat, la sang acumulada en el trajecte inicial de l’aorta avança al llarg d’aquesta artèria i penetra en les ramificacions. En aquests moments, que coincideixen amb la diàstole, la pressió arterial minva progressivament fins a atènyer el grau mínim, l’anomenada pressió arterial mínima o pressió diastòlica, just abans que s’iniciï una altra sístole.
En circumstàncies normals, en persones joves i en repòs, el valor de la pressió arterial màxima és d’uns 120 a 140 mm Hg, i el de la mínima, d’uns 80 mm Hg.