La dispnea és un símptoma habitual en diverses alteracions càrdio-vasculars que es pot definir com una sensació de respiració dificultosa i sensació de manca d’aire. El terme dispnea es relaciona amb el grec antic, llengua en què dys significa ‘mal’ o ‘alterat’, i pnein, ‘respirar’.
Si bé la dispnea pot ésser deguda a malalties de l’aparell càrdio-vascular, pot tenir un origen molt divers. Així, aquest símptoma pot ésser degut a trastorns de les vies respiratòries com ara emfisema o bronquitis crònica; a alteracions metabòliques, com en el cas de la intoxicació per monòxid de carboni; a trastorns mentals, com crisis de pànic o histèria, o bé per un mínim esforç físic en persones obeses o sedentàries.
La dispnea d’origen càrdio-vascular és deguda a una acumulació de sang al teixit pulmonar, és a dir, una ingurgitació o congestió pulmonar. En condicions normals, la sang que circula pels capil·lars pulmonars per tal d’oxigenar-se és drenada per les venes pulmonars a través de les quals ateny l’aurícula esquerra, impulsada per diferències de pressió entre les diverses estructures. Tanmateix, quan per alguna causa la pressió interior de l’aurícula esquerra sobrepassa l’existent en els vasos pulmonars, la sang s’acumula al teixit pulmonar. En aquest cas, la musculatura respiratòria s’ha d’esforçar per tal de vèncer la rigidesa del parènquima pulmonar ple de sang i origina així la sensació de dispnea.
La congestió pulmonar que origina dispnea es presenta en general a conseqüència d’una insuficiència cardíaca esquerra, és a dir, la incapacitat per part de les cavitats cardíaques esquerres d’expulsar una quantitat de sang similar a la que reben. En aquests casos, la sang s’acumula en el ventricle esquerre o en l’aurícula esquerra i, per tant, augmenta la pressió interna d’aquestes cavitats. Aquest increment de pressió, quan arriba a un cert punt, impedeix el drenatge sanguini de les venes pulmonars i provoca la congestió pulmonar. L’origen de la insuficiència cardíaca esquerra pot ésser molt variat i és degut, entre altres coses, a un infart de miocardi, hipertensió arterial o bé alteracions de la vàlvula mitral i de la vàlvula aòrtica.
Com que la dispnea constitueix una manifestació subjectiva, la intensitat varia considerablement segons la sensibilitat concreta de la persona que n’és afectada. Així, en circumstàncies semblants hi ha persones que se senten del tot incapacitades i angoixades mentre que d’altres poden realitzar llurs activitats habituals amb una relativa normalitat. Tanmateix, però, la intensitat de la dispnea sol mantenir una relació estreta amb el volum de sang acumulada en el llit del capil·lar pulmonar. Així, a mesura que la insuficiència cardíaca esquerra esdevé més intensa també se sol incrementar la intensitat de la dispnea. D’acord amb aquestes variables, hom estableix diversos tipus de dispnea d’origen càrdio-vascular: la dispnea d’esforç, l’ortopnea, la dispnea paroximal nocturna, l’anomenada asma cardíaca i l’edema agut de pulmó.
L’anomenada dispnea d’esforç correspon a les molèsties respiratòries que es presenten en situacions en què el cor ha d’impulsar volums de sang més elevats del que és habitual, com quan es camina per una pujada o bé es pugen unes escales, o quan s’experimenten emocions com ara temor o ansietat. En condicions normals, la realització d’exercicis físics intensos o bé la vivència d’emocions sempre s’acompanyen d’un increment de l’activitat cardíaca i, per tant, fins a un cert punt és lògic que provoquin una dispnea més intensa o menys. Però quan la dispnea s’esdevé en efectuar activitats físiques lleus, com ara caminar un trosset curt de camí que fa pujada o bé pujar uns quants esglaons, sol ésser deguda a un trastorn de l’aparell respiratori o del sistema càrdio-vascular.
La dispnea d’esforç deguda a trastorns de l’aparell respiratori, com és el cas de bronquitis crònica, emfisema pulmonar o bé en persones que consumeixen quantitats importants de tabac, se sol presentar fins i tot per esforços físics gairebé insignificants com ara vestir-se i calçar-se. Tanmateix, la intensitat de la molèstia sol ésser més o menys constant, és a dir que no s’incrementa ràpidament. Al contrari, la dispnea d’esforç d’origen càrdio-vascular apareix al començament d’efectuar esforços una mica intensos, com una petita correguda o en pujar una escala i, si el trastorn causat no és tractat adequadament, se sol agreujar amb una certa rapidesa, de manera que aleshores es dóna la dispnea en altres situacions que requereixen progressivament menys esforç.
L’ortopnea és un tipus especial de dispnea que es presenta en posició horitzontal i desapareix quan la persona s’incorpora al llit i la part superior del cos queda elevada. Aquest tipus de dispnea pot ésser d’origen pulmonar o càrdio-vascular. En el primer cas és deguda al fet que en posició horitzontal els òrgans abdominals es distendeixen i poden comprimir el diafragma, de manera que la respiració esdevé més dificultosa. Quan és d’origen càrdio-vascular, en canvi, és deguda al fet que, en adoptar la posició horitzontal, la sang que en posició erecta es trobava acumulada en les venes dels membres inferiors tendeix a circular cap al cor, i aleshores s’incrementa el volum de sang circulant. Així, en general, quan la persona afectada s’estira al llit, al cap d’uns minuts comença a experimentar la sensació de manca d’aire i no pot dormir. Tanmateix, però, si en aquestes circumstàncies el malalt es col·loca dos coixins o tres sota el cap i, més encara, si deixa les cames penjant fora del llit, el volum de sang circulant torna a minvar, i així desapareix la dispnea.
L’ortopnea d’origen càrdio-vascular sol constituir un índex d’insuficiència cardíaca esquerra una mica avançada. Igualment, com més s’intensifica, es considera que l’agreujament de la malaltia és també més elevat. Hom sol avaluar la intensitat de l’ortopnea, indirectament, per la quantitat de coixins que el pacient ha de col·locar-se sota el cap per tal de poder respirar amb normalitat.
D’altra banda, la dispnea paroximal nocturna és un tipus de dispnea exclusiva de la insuficiència cardíaca esquerra, que es caracteritza perquè es presenta sobtadament durant la nit, al cap d’una hora o dues d’haver agafat el son. Com en el cas de l’ortopnea d’origen càrdio-vascular, la dispnea paroximal nocturna es produeix per un increment del volum de sang circulant, que ocasiona un augment de l’esforç del ventricle esquerre, insuficient, ja que no pot exercir satisfactòriament la funció que li correspon. Tanmateix, en aquests casos, la dispnea apareix al cap d’un període de temps variable després que hom ha adoptat la posició horitzontal, i la dificultat respiratòria no cedeix elevant la part superior del cos. Així, la persona afectada experimenta una necessitat sobtada de llevar-se, moure’s, i fins i tot d’obrir les finestres amb la pretensió de respirar millor. Com que en aquests casos la congestió pulmonar és important, els bronquis estan comprimits i es presenta tos. Igualment, la sensació de sufocació se sol acompanyar de palpitacions, sensació de mareig, dolor en la part posterior de l’estern, pal·lidesa, sudació i refredament de la pell. L’episodi pot durar des d’uns pocs minuts a mitja hora, i després de vegades desapareix espontàniament. Això no obstant, tendeix a repetir-se, bé al cap d’algunes setmanes, diàriament, o fins i tot la mateixa nit. En els casos més greus pot ésser seguit per un edema agut de pulmó.
L’asma cardíaca constitueix una dificultat respiratòria deguda a l’obstrucció de les ramificacions dels bronquis, o bronquíols, causada per la congestió pulmonar. La sang acumulada als capil·lars pulmonars comprimeix els bronquíols i per tant s’obstrueix el pas de l’aire pel seu interior. En aquests casos, la dispnea causada per la congestió pulmonar s’agreuja a conseqüència de l’obstrucció bronquiolar, i la respiració, a més d’ésser dificultosa, s’acompanya d’uns sorolls semblants als xiulets, que s’anomenen sibilacions.
L’asma cardíaca es presenta quan hi ha una congestió pulmonar important. Així, és un component habitual de la dispnea paroximal nocturna. De vegades, però, apareix en l’ortopnea, o fins i tot en la dispnea d’esforç.
D’altra banda, l’anomenat edema agut de pulmó constitueix una manifestació greu d’una insuficiència cardíaca esquerra d’evolució ràpida. Es produeix per una congestió pulmonar voluminosa, en què una part de la sang travessa la membrana dels capil·lars i la dels alvèols pulmonars i inunda d’aquesta manera l’interior del parènquima pulmonar. Aquesta manifestació no sol correspondre a una insuficiència cardíaca esquerra de llarga evolució, perquè en aquest cas les membranes alvèolo-capil·lars es van engruixint de manera progressiva i, per tant, la sang acumulada al llit capil·lar no les pot travessar. Al contrari, en cas d’insuficiència cardíaca esquerra d’evolució ràpida, aquestes membranes conserven el gruix normal, i per això, si es produeix una congestió pulmonar important, una part de la sang pot penetrar a l’interior dels alvèols.
L’edema agut de pulmó es produeix bàsicament pels mateixos mecanismes que l’ortopnea i la dispnea paroximal nocturna. Gairebé sempre es presenta durant la nit o, si més no, quan el malalt es troba ajagut al llit. Pot aparèixer espontàniament, o bé precedit per un episodi de dispnea paroximal nocturna. A més de la important dificultat respiratòria i la sensació de manca d’aire, l’edema de pulmó es caracteritza per l’expectoració d’unes secrecions espumoses i rosades en què es barregen aire, sang i substàncies mucoses. Igualment, s’acompanya de les mateixes manifestacions que la dispnea paroximal nocturna i de vegades d’uns sorolls comparables als produïts per una olla d’aigua que bull, anomenats crepitacions, que denoten els desplaçaments de bombolles d’aire enmig de la sang continguda en les vies respiratòries.
L’edema agut de pulmó constitueix una de les complicacions més greus de la insuficiència cardíaca esquerra, i sempre requereix un tractament immediat. La gravetat que presenta depèn bàsicament de la quantitat de sang que hagi penetrat en l’espai alveolar, perquè com més elevada sigui més alteracions provocarà en l’oxigenació de la sang, i el volum de les secrecions pulmonars serà superior. En els casos més greus, la persona afectada es pot arribar a ofegar a causa d’aquestes secrecions.