La claudicació intermitent constitueix una síndrome o un conjunt de símptomes, entre els quals destaca l’aparició de dolor en un determinat sector del cos, en general una extremitat, que es presenta quan es duu a terme un esforç físic i desapareix si hom manté el membre que n’és afectat en repòs. Aquesta manifestació és deguda a una inadequada aportació de sang oxigenada al teixit muscular en moments d’activitat física. L’origen d’aquest trastorn és una estretor progressiva del diàmetre d’una determinada artèria perifèrica deguda al creixement de plaques d’ateroma a la superfície interna de la paret arterial. Les localitzacions més habituals d’aquesta síndrome són les cames, el panxell de les cames, les plantes dels peus, les cuixes, les natges i els malucs.
D’altra banda, la claudicació intermitent sol aparèixer sobtadament durant la marxa o l’exercici físic. Així, és habitual que després de caminar una determinada distància sense cap molèstia, de cop i volta es presenti un dolor molt intens que impedeix la continuació de 1 activitat que es realitzava. Sovint, el dolor s’acompanya de sensació de rampes, formigueigs i opressió en la mateixa localització. El terme claudicació fa referència a la impossibilitat de moure activament la zona afectada; el terme intermitent és degut al fet que el conjunt de símptomes que correspon a aquesta síndrome es manifesta durant l’exercici i desapareix amb el repòs, quan disminueixen les necessitats d’oxigen dels músculs irrigats per l’artèria lesionada.