Reben el nom de mielodisplàsies o displàsies medul·lars un grup d’alteracions hematològiques caracteritzades per la funció anormal d’una part de les cèl·lules hematopoètiques medul·lars. Aquest tipus d’alteracions són anomenades també anèmia refractària, i fa referència a una de les seves conseqüències principals, l’anèmia, i al fet que no respon als tractaments emprats en les anèmies d’altres orígens.

És anomenada coagulació intravascular disseminada o coagulopatia per consum un trastorn complex de la coagulació originat per una activació anòmala del mecanisme de formació de coàguls capaç de provocar hemorràgies importants que, encara que rebin un tractament immediat, solen causar la mort del malalt.

La malaltia de von Willebrand és un trastorn de la coagulació degut a una alteració genètica hereditària que es caracteritza per l’aparició d’hemorràgies o la prolongació de les que es presenten per altres causes.

La malaltia de von Willebrand és poc freqüent i afecta igualment els dos sexes.

La malaltia de Waldenstròm o macroglobulinèmia primària és una alteració d’origen desconegut que es caracteritza per la funció anormal d’un sector de plasmòcits o cèl·lules plasmàtiques que elaboren grans quantitats d’una immunoglobulina específica.

Aquesta alteració és més aviat estranya. Anualment afecta cinc persones de cada milió d’habitants. És més freqüent en el sexe masculí i se sol presentar després de cinquanta anys.

L’aparell respiratori es compon d’un conjunt d’estructures la finalitat primordial de les quals és permetre a l’organisme d’obtenir un element vital, l’oxigen que necessiten les cèl·lules per a mantenir llur activitat, com també d’eliminar el diòxid de carboni, un producte residual d’aquesta activitat. Aquesta funció es realitza amb la introducció d’aire atmosfèric en l’organisme per mitjà d’una sèrie de conductes, les vies respiratòries, fins a atènyer els pulmons.

L’aparell respiratori és format per una sèrie d’estructures que s’adapten a la realització d’una funció vital: l’intercanvi de gasos entre l’aire atmosfèric i l’interior de l’organisme, indispensable per al manteniment, en la sang, dels nivells d’oxigen i diòxid de carboni adequats per al metabolisme de les cèl·lules. Algunes d’aquestes estructures, les vies respiratòries, permeten l’entrada de l’aire en l’organisme en condicions adients; altres estructures especialitzades, els pulmons, permeten l’intercanvi de gasos amb la sang.

La major part de l’aparell respiratori es compon de les vies respiratòries o vies aèries, les estructures per on circula i es condiciona l’aire procedent de l’exterior fins que ateny els pulmons. Des del punt de vista anatòmic, les vies respiratòries es divideixen tradicionalment en superiors i inferiors.

Les vies respiratòries són recobertes internament per una mucosa o túnica mucosa, una mena de membrana que revesteix les cavitats viscerals que es comuniquen directament o indirecta amb l’exterior; la denominació d’aquest tipus de membrana fa referència al moc, una substància viscosa que la recobreix formant una pel·lícula fina. Per sota de la mucosa hi ha la submucosa, constituïda bàsicament per teixit conjuntiu.

El nas és l’estructura de l’aparell respiratori que es troba en contacte directe amb l’exterior, la qual cosa fa que constitueixi la via natural d’accés de l’aire cap a l’interior de l’organisme. Exteriorment, forma una estructura prominent al bell mig de la cara: la piràmide nasal; a l’interior hi ha les cavitats per on circula l’aire: les fosses nasals.

Els sins paranasals no són estrictament part de les vies aèries, tot i que se’ls considera conjuntament, perquè es tracta d’unes cavitats situades a l’interior dels ossos que envolten les fosses nasals, s’hi troben en comunicació i, també, són recoberts de mucosa respiratòria. Hi ha quatre sins a cada banda, amb la mateixa denominació que la de l’os al costat del qual es troben.