La catedral de Tarragona (segles XII i XIV)

Els canonges de Tarragona s’establiren al capdamunt de la ciutat, entre les ruïnes de l’antiga Tàrraco, on van construir la catedral. A mitjan segle XII, el 1154, l’arquebisbe Bernat Tort, el primer que va establir la seva residència permanent a la ciutat, dictà les seves ordinacions per a la vida en comú dels components del capítol, d’acord amb la norma o regla canonical de sant Agustí. Havia arribat de l’abadia de Sant Ruf, a la localitat francesa d’Avinyó, i la seva jurisdicció comprenia el territori prèviament assignat pel comte de Barcelona amb vista a la repoblació del Camp de Tarragona.

La reutilització de construccions romanes

El document d’organització del capítol de Tarragona esmenta algunes dades interessants arquitectònicament: una fortalesa que el prelat estava construint per a protegir-se dels estols sarraïns, on hom devia situar les diferents dependències. A la part baixa, el celler i el graner. Al damunt, el refetor, a més del dormitori, la cuina i la sala per a les reunions del capítol. Al costat d’aquesta fortalesa s’alçava una altra construcció destinada a capella, també de dos pisos, per a la pràctica religiosa diària, mentre les grans celebracions com ara els concilis, la consagració dels arquebisbes, i fins i tot la missa major del diumenge, devien fer-se a l’església de Santa Tecla. Es tractava, doncs, d’un grup reduït de canonges exposats als perillosos atacs dels musulmans que arribaven per mar, que disposaven de dos edificis de culte, la capella al costat de la torre i una església d’unes dimensions més grans, per a esdeveniments importants. Aquesta primitiva catedral ja estava dedicada a santa Tecla.

Aquests primers edificis eren sens dubte restes de construccions romanes que el 1154 l’arquebisbe rehabilitava perquè els canonges en fessin ús. Les excavacions arqueològiques a Tarragona fan aflorar contínuament vestigis de construccions que a l’edat mitjana encara devien ser habitables. Entre les més riques, les de la part lliurada a la mitra, amb edificis religiosos i administratius les restes dels quals van apareixent actualment. També pertanyien a la mitra torres de la muralla, com l’anomenada del Paborde, reconstruïda a l’època medieval i que ara forma part del palau de l’arquebisbe. Molt probablement, la fortalesa esmentada en el document de Bernat Tort és el poderós edifici quadrat que es conserva a la cantonada nord-oriental del claustre, destinat posteriorment a sala capitular i després a museu. A la part que corresponia a aquesta sala, s’hi pot veure la típica façana d’aspecte monàstic, molt a prop de la porta per la qual hom accedia a l’antic dormitori comunitari. La planta baixa és una clara mostra d’aprofitament de murs i materials romans en una reconstrucció molt precipitada. Queden a mitja alçària, a sota de la volta de canó apuntat, típica a la segona meitat del segle XII, les empremtes de forats de la bastida d’un antic embigat de fusta que devia suportar un pis superior. En angle recte amb aquesta construcció, començava un seguit de dependències en els dos nivells que marca el terreny. Entre aquestes dependències hi havia el celler i el graner, que actualment ocupen capelles i sales del Museu Diocesà, a més de l’esmentat dormitori. Al darrere es va construir la infermeria dels canonges amb la capella corresponent, la capella de Sant Pau de l’antic seminari de Tarragona. Amb el temps la zona propera al claustre, al nivell alt, es va convertir en habitatges per als canonges.

En un indret proper hi havia la basílica, que ja feien servir els primers cristians de la ciutat. Serra i Vilaró proposà la identificació d’aquesta basílica amb les restes d’un edifici romà de proporcions considerables, aproximadament de 20 e 18 m, que ell mateix va excavar a la part posterior dels jardins de la catedral, darrere de l’absis major. Un solar pavimentat amb lloses de marbre blanc que és ocupat parcialment per l’arxiu, la sala capitular actual i la capella del Corpus Christi. Quan l’estat avançat de les obres a la nova catedral va permetre que aquesta assumís les funcions del culte, l’antiga basílica va caure en desús i es començà a anomenar-la Santa Tecla la Vella, per diferenciar-la de la nova església de Santa Tecla. Un cop desapareguda definitivament, en va heretar el nom la capella funerària que s’hi havia construït al costat al segle XIII.

El claustre mateix és un espai d’arquitectura romana que condicionà la disposició del conjunt catedralici. De bon començament es va decidir de fer-lo servir com a tal. La seva forma de quadrat gairebé perfecte i les seves grans proporcions convertien aquest pati en el lloc més adient, fins i tot abans que no es completés amb les quatre galeries perimètriques de volta.

El començament d’una nova catedral

La informació documental que ha arribat fins a nosaltres sobre l’època en què es va començar a construir la nova catedral és molt escassa, i sovint indirecta, a través de notícies de donacions dels prelats, els canonges, els monarques i els particulars. Ni tan sols tenim coneixement de llibres d’obres anteriors a la data de consagració de la catedral, el 1331.

Les construccions romanes sempre van ser la principal font de materials nobles. Entre les pedreres d’on es va treure més material hi havia la de la Torre del Paborde, l’anomenada Na Cluilla o d’En Cluyla, la del “torrent de Canyelles”, i la pedrera la Dolç, que podria ser una antiga pedrera de superfície que era al costat de l’anomenada Torre d’en Dolça, possible nucli històric de Salou. La pedra dita actualment de llisós procedia de la “pedrera blanca”, part de la pedra de color ocre és del Mèdol, i el proveïment de calç es feia sovint al mas de la Pineda, on abundaven els còdols.

Les primeres al·lusions a la construcció de la nova seu es refereixen als preparatius i a la recaptació de fons, que es feia de maneres molt diferents. Així, el noble Pere de Queralt deixava el 1166 un important llegat en el seu testament. Mil sous, dels dos mil que li devia el bisbe de Barcelona. Sens dubte, aquest noble va pensar que el capítol de Tarragona aconseguiria cobrar allò que ell no va cobrar; amb tot, ignorem si aquesta quantitat va ser ingressada realment. Són més concrets i més directes els termes del testament sacramental de l’arquebisbe de Tarragona Hug de Cervelló, assassinat el 1171. En aquest document s’esmenta per primera vegada l’imminent començament de les obres: “Ad opus ecclesiae in-cipiendum”, per iniciar la construcció de l’església. Cal llegir el testament amb cura per a interpretar d’una manera correcta les diferents aportacions. Es deixaven per a la construcció de la catedral les possibles restes que sobraven de quantitats més elevades. Els mil morabatins que Ponç de Barberà havia portat del seu viatge a Roma eren destinats, en parts iguals, a començar les obres de l’església i a les oficines o dependències dels canonges. Tanmateix, no sembla probable que es lliurés amb la mateixa finalitat la considerable quantitat de dos mil trenta-un auris que devien a l’arquebisbe els templers de Montpeller. I finalment s’oferien els seus esclaus sarraïns, les mules, els petits anells que tenia a la capella i la meitat del pa i del vi. Tot plegat fa suposar que el difunt desitjava fermament de donar l’impuls definitiu que engegués la construcció.

Com era habitual, hom va començar la construcció de l’església per la capçalera, en una data imprecisa immediatament posterior a aquest 1171, amb una orientació al nord-est, obligada per les condicions del terreny. Ignorem el nom del primer mestre i les característiques del projecte inicial. No és probable que aleshores es pensés en un temple de les dimensions de l’actual, ni tampoc en tants absis i un creuer. Una anàlisi ben simple de la planta permet de constatar que no era previst l’espai necessari per a aquests absis. La presència del claustre, la sagristia i el refetor van ser un obstacle insalvable per al desenvolupament simètric dels diferents mòduls espacials, i donaren lloc a força improvisacions i enginyoses solucions arquitectòniques.

La capçalera

Tot fa pensar que al començament hom projectà una església amb una sola nau, de grans proporcions, a la qual devia correspondre un absis monumental. El traçat semicircular i la robustesa dels murs vinculen aquest absis i el romànic dominant en aquella zona a les últimes dècades del segle XII. L’aspecte exterior era el d’una fortalesa. Incloïa un camí de ronda a la part alta i cinc matacans perfectament practicables, per a tirar fletxes i llençar objectes contundents de tota mena contra l’enemic. Inicialment tan sols tenia set finestres molt estretes col·locades tan amunt que s’obren a sobre de la imposta de la volta de racó de forn de l’interior. Al cap d’uns quants anys, quan la seguretat era relativament garantida, l’absis va ser perforat amb tres finestres més grans, a sota de les anteriors.

Malgrat aquestes característiques, l’absis no és especialment auster. Sanefes dentades, carasses i altres motius ornamentals a les mènsules de les arcuacions cegues del coronament i els matacans, i esveltes columnetes angulars en decoren l’exterior. A l’interior, una garlanda de temes vegetals recorre la imposta, mentre l’arc triomfal apuntat recolza en parelles de mitges columnes amb capitells historiats i florals. Un arc ben gruixut de secció circular dobla el de triomf per l’interior. Hom en devia col·locar un altre d’idèntic cap a la nau, de manera que tots dos descansaven en les columnes dels angles. Aquest segon arc, però, no es va arribar a col·locar. Un canvi de plans demostrà la conveniència d’una disposició diferent.

A l’absis esmentat devia correspondre en aquest primer projecte una nau de 16 m d’ample distribuïda en espaiosos trams de volta de canó apuntat, amb arcs faixons doblegats del mateix tipus que l’arc triomfal. Tot fa pensar que al tram previ a l’absis, al costat de l’epístola (a la dreta), es preparava una porta monumental. Es va arribar a construir el frontis avançat per a engrossir el mur i facilitar l’obtenció d’una àmplia esqueixada. La volada encara és visible rere l’absis de Sant Oleguer. Fins i tot hom obrí un gran ull de bou que ha romàs intacte fins avui. Els canvis que aviat s’introduïren en el projecte per a engrandir el temple devien paralitzar la construcció d’aquest accés abans d’acabar. Grans carreus i materials romans van reblir aquesta possible obertura, on al segle XIV es devia col·locar la fornícula per al reliquiari de santa Tecla i, a sota, el monument funerari de l’arquebisbe Joan d’Aragó.

La sagristia i el refetor

Dos edificis del voltant del claustre són contemporanis d’aquesta primera fase constructiva de la catedral. Es tracta de la sagristia i el refetor. La sagristia, contigua a la fortalesa quadrada rehabilitada per als canonges per Bernat Tort, queda en part adossada a l’absis major de l’església. Dibuixa un perímetre rectangular amb volta de canó apuntat. Les finestres altes que presenta, les més antigues, apareixen pel sobreclaustre damunt de les voltes de la crugia corresponent. Posteriorment, a la sagristia es van fer altres adaptacions, principalment al segle XIV, en què, utilitzada també com a capella, s’hi va construir un magnífic cor elevat. L’adaptació més traumàtica es va fer al segle XVIII amb la col·locació d’un sostre pla de fusta que va aïllar la part baixa, com a sagristia pròpiament dita, de la sala per a guardar-hi roba a l’espai ocupat per la volta.

Al costat de la sagristia, a la part posterior, a fora ja del recinte del claustre, hi devia haver la llotja, és a dir, la nau o taller dels obrers de la catedral. Precisament en les excavacions fetes davant de Santa Tecla la Vella es van trobar nombroses restes de peces de marbre romà i altres materials dels constructors d’aquella època.

Tots dos edificis estaven enllosats a la part superior, amb terrats sobre les cobertes. El 1430, el mestre major de la catedral treballava en “lo terrat de la sagrestia e de la lotga”.

A la galeria sud-occidental s’alça l’antic menjador o refetor. Les grans proporcions que ofereix palesen que havia augmentat considerablement el nombre de canonges i d’altres persones que compartien taula habitualment a la catedral. La construcció va resultar similar a la sagristia, tot i que més gran. Murs gruixuts, finestretes a la part alta i volta apuntada. Davant de la porta d’entrada des del pati, precursor del claustre, es va habilitar un aljub, al brocal del qual s’acostaven els canonges abans d’entrar; complien, així, el ritual de l’aigua que renta el cos i purifica simbòlicament l’esperit. Quan ben entrat el segle XVI els canonges van ser alliberats de l’obligació de la vida comunitària, el refetor, al contrari de la sagristia, es va deixar de fer servir. Se’n va transformar en capella la part més propera a l’església i es va dedicar al Santíssim. La meitat més allunyada es va convertir en magatzem, del qual es va suprimir una part en l’època moderna per obrir un pas que permetés de comunicar directament el carrer i les noves cases dels canonges amb el claustre. Actualment s’ha recuperat el vell magatzem com a espai per a exposicions i activitats culturals vinculades amb la catedral.

Un campanar inacabat

En aquesta primera etapa constructiva encara es va projectar un tercer edifici al costat del claustre, la construcció del qual, però, va quedar inacabada. Era un campanar, situat al peu de la sagristia. La funció d’aquesta torre no devia ser únicament convocar els fidels al so de les campanes. Devia fer també un paper defensiu protegint l’entrada de la sagristia i el pas cap al temple. La capacitat de la planta baixa ultrapassa la capella actual de Santa Maria dels Sastres. I el gruix dels murs en aquest punt era tan gran, que en el buit perforat en un d’ells s’allotja la sagristia privada d’aquesta capella. Tenia una escala de cargol, d’un radi considerablement desenvolupat. L’escala tampoc no es va acabar i ara es fa servir com a accés al guarda-roba dels canonges des del passadís que comunica el claustre amb la sagristia i l’església. Nombroses restes d’aquest malaguanyat campanar es podien veure amb claredat abans que fossin destruïdes gairebé totalment amb motiu d’una recent remodelació de les cobertes.

Un projecte més ambiciós

En un cert moment, cap al 1195, es devia donar el primer canvi de plans important. No coneixem els noms dels successius mestres ni l’abast de la seva intervenció. Sí que coneixem, en canvi, els esforços dels arquebisbes davant de les dificultats econòmiques i l’apatia dels seus feligresos respecte a una obra que sovint els era aliena. Sabem, per exemple, que Berenguer de Vilademuls, el segon successor d’Hug de Cervelló, havia retingut el 1188, d’acord amb el papa, penitents culpables de delictes i pecats greus que només podia absoldre a Roma el pontífex, per a col·laborar en la construcció de l’església i de les “defenses de la ciutat”. El 1199 Ramon de Rocabertí intentava un altre sistema per a arbitrar recursos. Va decidir imposar gabelles a la ciutat i a les poblacions del Camp de Tarragona. El poble es rebel·là contra els nous impostos. Els habitants de la capital adduïen que ja col·laboraven en la construcció de les seves pròpies parròquies, però l’arquebisbe argumentava que havien d’assistir a la catedral als oficis del diumenge. Els parers dels qui no residien a Tarragona encara eren més distants. Finalment, l’arquebisbe va cedir i va resoldre, el 1214, que les aportacions fossin voluntàries. Hom es pot imaginar la lentitud amb què progressava la magna obra de la catedral.

Tot i que la construcció d’una seu digna de figurar com a metropolitana i primacial es pogués considerar una qüestió de prestigi, a la pràctica semblava que només preocupava els prelats i alguns canonges, secundats sovint per la iniciativa reial. Els monarques hi col·laboraren, en efecte, amb generoses donacions. En el seu testament Alfons el Cast deixava, el 1194, “a l’església de Tarragona 300 sous perpètuament” de les rendes que posseïa a la ciutat, “per a l’obra de l’església mentre duri la seva construcció”. Tot això malgrat que el rei no havia mantingut unes relacions gaire bones amb l’arquebisbe Ramon de Castellterçol. Tanmateix, el seu fill Pere el Catòlic mantenia bona amistat amb Ramon de Rocabertí. El prelat acompanyà el monarca a les corts de Jaca el 1205, i va intercedir davant del papa dos anys més tard perquè aquest concedís al rei Pere i als seus successors la potestat de ser coronats i ungits a Saragossa de mans, però, de l’arquebisbe de Tarragona. Segurament consideraven que la Seo i sobretot la residència reial al palau àrab de l’Aljaferia, a la capital aragonesa, oferien un marc més adequat per a la cerimònia i les festes de la coronació.

Seccions longitudinal i transversal de l’església catedral.

J.Fi. i J.C.G.

El nou projecte comportava engrandir l’edifici molt més que no es preveia per convertir-lo en un gran temple amb planta basilical de tres naus, un ampli creuer i quatre absis secundaris, a més del central. Calia buscar un espai adequat per als diferents àmbits. Pel que sembla, al costat de l’epístola no hi havia edificis propers que obstaculitzessin l’expansió de l’església. Sí que n’hi havia, però, al costat de l’evangeli, on s’havien construït el pati destinat a claustre, la sagristia i el refetor. Per tant, era impossible d’alinear de la forma habitual l’arrencada dels cinc absis i el creuer. Com que l’absis major ja s’havia acabat, els dos laterals es van esglaonar abans d’arribar a la nau transversal, que es va situar a l’altura del refetor. Aquesta disposició atípica condicionà també les dimensions de cadascun dels elements. L’absidiola del costat nord va ser més petita que la meridional i es va convertir a la pràctica en una mena d’exedra, sense repercussions a l’exterior. Per contra, el seu homòleg mostrava íntegrament el perímetre semicircular, de manera que envaïa l’espai que suposem reservat a la portalada en l’antic projecte de nau única. Això no obstant, restava l’escala de cargol que pujava fins a les defenses de la part superior de l’absis.

L’hemicicle d’aquests dos absis laterals va establir les proporcions que podien assolir els nous trams de la nau central. Van resultar més curts del que s’havia pensat. Calia disposar-hi al davant sengles espais voltats per a aconseguir el nivell del creuer. I es van cobrir amb voltes de creueria gòtica. Voltes poc elevades, en funció de l’arc de mig punt, amb nervis de secció circular que descansen en capitells decorats amb fullatge i pinyes penjants, semblants a alguns de la galeria més propera del claustre, als del de Vallbona de les Monges i als del pòrtic occidental de Santa Maria de Poblet. També a les naus laterals de Poblet es va fer servir, cap al 1200, la creueria, encara que tan sols ha quedat aquesta tipologia de l’arc de secció circular a la del costat nord i a la girola, després de les reformes efectuades a la meridional durant el segle XIV. I, a pesar de l’experiència, a l’església de Poblet no es va fer servir aquesta forma de volta gòtica per a la nau central, on per a cobrir trams tan grans es va seguir el tradicional sistema del canó apuntat. Encara més semblants a les de Tarragona que les de Poblet són les voltes de les dues capelles que configuren el fals creuer a l’església de Santa Maria a la localitat de la província d’Osca de Santa Cruz de La Serós, vinculada amb Poblet a causa del bisbe d’Osca García de Gudal, i amb Tarragona en general per la monarquia. Sigui com vulgui, els trams previs a les absidioles de la seu de Tarragona són la conseqüència immediata de la forma adoptada per a l’arc que dobla el triomfal a la capçalera, i ja no es va repetir a la nau central, construïda una mica més tard.

El claustre

Mentre es feien aquests canvis en l’obra de l’església, es començava la construcció de les galeries del claustre. Hom ha suposat que es van iniciar a partir del 1194, en la prelatura de Ramon de Castellterçol, i que les va continuar Ramon de Rocabertí, perquè en uns cimacis de la galeria nord-oriental apareixen castells i torres. Si bé les torres d’escacs són molt significatives del llinatge dels Rocabertí, hi ha moltes altres famílies que també tenen el castell com a emblema. Des del punt de vista arquitectònic, fins i tot la data del 1194 sembla una mica prematura. I el fet que apareguin els dos motius heràldics gairebé junts ens fa pensar si no es devia tractar del canonge Berenguer de Castellet, que ostentà la dignitat de cambrer del capítol probablement cap al 1214 i que va ser contemporani de l’arquebisbe Ramon de Rocabertí. És com si el prelat, decebut per la falta de col·laboració econòmica dels habitants de la diòcesi, s’hagués abocat en l’obra del claustre, per a la qual deixà una important quantitat de diners el 1214 en el seu testament, l’últim document conegut sobre aquesta part del conjunt de la catedral. Berenguer de Castellet hauria estat, en aquest cas, el seu principal col·laborador, perquè en aquella època el pes i la direcció de l’obra del claustre anaven a càrrec de la cambreria.

Planta del conjunt monumental. Escala 1/800.

J.Fi. i J.C.G.

El claustre manté una gran unitat des d’un punt de vista arquitectònic. Cadascuna de les quatre galeries es distribueix en vuit trams, dels quals els angulars són comuns. Pilars molt gruixuts, amb els oportuns contraforts cap al jardí, marquen les línies divisòries. Alguns inclouen tubs ceràmics de l’època que, a la manera de baixants, recollien l’aigua de la pluja des de la cornisa per a drenar el sobreclaustre. Un cop al subsòl del jardí, l’aigua circulava cap a una claveguera romana. Adossades als pilars hi ha unes columnetes per a recolzar els arcs faixons i formers, que descansen en el mur interior sobre mènsules decorades amb temes variats, de tradició romànica i, en alguns casos, cistercenca. Els nervis de les voltes, però, troben el suport adequat només en les quatre cantonades del claustre. Els altres s’incrusten directament al mur a sobre dels cimacis, sense columnes ni capitells propis. S’hi observa, doncs, una clara dificultat a l’hora d’aplicar el sistema de les voltes de creueria gòtiques, que es va resoldre més bé al claustre de Poblet, on les galeries són més modernes. Els arcs formers dels diferents trams es reflecteixen cap al jardí i acullen sèries de tres finestres amb dos ulls de bou de descàrrega sobre els corresponents carcanyols. Hi predomina la decoració de puntes de diamant, com les de la façana de l’antic hospital de Santa Tecla, que s’alça davant del braç sud-oriental del creuer. Però a sota de la cornisa exterior apareix un element ornamental nou. Es tracta d’un seguit d’arcuacions cegues lobulades, de clara tradició islàmica. Tot i que en un primer cop d’ull semblen iguals, hi ha almenys tres tipologies diferents. No és possible de trobar l’origen d’una decoració com aquesta a Tarragona mateix, on no s’han localitzat restes arquitectòniques importants de l’època àrab. La lògica fa pensar en una via de transmissió des de Saragossa i Lleida, afavorida pel caràcter itinerant de la cort reial, i el coneixement dels temes decoratius propis de l’art musulmà, a partir fonamentalment de monuments com ara l’Aljaferia de Saragossa, tan vinculats a la monarquia. Hom troba arcuacions del mateix tipus a les façanes de la capelleta de Sant Pau, una de les joies del voltant de la catedral.

Malgrat que el claustre està molt relacionat arquitectònicament amb els d’alguns monestirs del Cister, el conjunt de la catedral no estava sotmès a les normes d’austeritat d’aquest orde. Per contra, un dels principals atractius artístics que ofereix correspon a la decoració de capitells, cimacis i mènsules, com també a la porta que condueix a l’interior de l’església. Els relleus són deguts a mans de diferents mestres i els temes són variats, d’acord amb la tradició historiada del romànic. La nota de modernitat s’observa fonamentalment en les senzilles fulles de lliri planes, semblants a les utilitzades pels cistercencs, d’una part de la galeria davant de l’esmentada porta. I la nota més clàssica, justament a la zona propera a la porta, amb frondosos capitells de fullatge i animals, tractats amb un realisme exquisit.

Mereix un esment especial la porta que comunica l’església amb el claustre, una de les incògnites més interessants que planteja la catedral. Va ser treballada amb marbre blanc en diferents peces, i després traslladada al lloc que ocupa ara. Les grans dimensions que tenia van obligar a rebaixar-la d’altura. Per aquesta raó, la base i el capitell del mainell són massa grans per a la longitud del fust. I el timpà, al seu torn, és massa curt en proporció amb l’amplada. Això no obstant, el conjunt es pot considerar excepcional dins de l’últim romànic a Catalunya.

L’adaptació d’aquesta portalada va exigir també modificacions al tram de claustre corresponent, la qual cosa es repeteix a la volta de l’angle de l’antiga sala capitular. L’arc faixó es desvia cap a l’est per trobar el suport en el muntant i no enmig de la porta. I als dos trams corresponents de la galeria van haver de fer el mateix per a no ocultar part de la portalada. Fins i tot hi ha altres detalls indicatius de la reforma. Concretament, unes marques de picapedrer molt particulars, petites i cal·ligràfiques, als arcs dels finestrals d’aquests trams que no apareixen en altres punts de la catedral abans del 1230. Encara que la forma d’aquests arcs i els motius de puntes de diamant es mantenen en la decoració, els capitells no tenen temes historiats, sinó les fulles planes típiques del gust cistercenc.

És evident que la portalada va ser adaptada al lloc que ocupa. Hem de preguntar-nos, però, d’on ve. Sembla improbable que procedeixi de l’antiga basílica paleocristiana, afegida a l’edat mitjana, com tampoc no sembla que s’esculpís per col·locar-la a la façana principal de la catedral actual. Hi ha, tanmateix, un indret per al qual hauria pogut ser destinada: per a l’entrada que hipotèticament hem situat al primer tram de la nau única, segons el projecte inicial de la catedral, allotjada en el buit que la construcció de l’absis de Sant Oleguer, al final, va eliminar. Exactament a sota de l’ull de bou que s’ha conservat. El capitell d’una columneta de l’exterior de la seu, al racó d’aquesta mateixa absidiola, té una carassa del mateix estil que els seus relleus. La pèrdua de l’esmentat buit devia ser compensada amb la porta de Santa Tecla al tram posterior. Si es confirmés aquesta hipòtesi, els relleus fets per a aquesta portalada, que, atesa l’altura de la volada i de l’ull de bou, devia ser bastant més gran que el tram del claustre, no s’haurien arribat a col·locar o s’haurien retirat, quan es va decidir de modificar el projecte per a construir una catedral més gran i luxosa. Poc temps després devien ser situats definitivament al lloc actual, al claustre, amb els afegitons necessaris i les lògiques reformes.

La primera consagració al culte

Segons una tradició no confirmada, cap al 1230 s’hauria fet la primera consagració, encara provisional, del nou temple. Aleshores era arquebisbe Aspàreg de la Barca, un lluitador infatigable contra l’heretgia valdesa, que havia succeït Ramon de Rocabertí. Aquest esdeveniment suposa que es podien celebrar les funcions del culte a l’espai hàbil de la capçalera i els trams anteriors al creuer, amb la utilització del magnífic frontal treballat en marbre que es conserva davant l’altar major. Als altres espais del recinte devien continuar les obres.

El creuer i la zona del voltant

Els canvis que es feien a l’església eren realment espectaculars. La nau es cobria amb esveltes voltes de creueria que arribaven fins a 26 m d’alt i que ultrapassaven amplament la cúspide de l’arc de triomf de l’absis. Un mur, alleugerit per una finestra circular, salvava aquesta distància en altura. I aquesta no era pas l’única dificultat que havia calgut resoldre. Els nervis de les voltes de creueria necessitaven suports concrets que no s’havien previst en els pilars ja fets. De manera que les columnes dels angles, destinades en principi a rebre els arcs cilíndrics que devien doblar els arcs faixons, canviaren de funció. Els van fer servir per a suportar els nervis encreuats. Amb tot, en aquests trams anteriors a l’absis major, els pilars ja tenien els seus propis capitells col·locats a una altura inferior. Calia elevar-los més. En va resultar una solució esplèndida. S’hi va alçar al damunt un segon pis de columnes, més curtes, encara que també decorades. Recordaven la superposició d’ordres pròpia de l’arquitectura clàssica, de la qual Tarragona posseïa sens dubte prou exemples per a inspirar-s’hi. No és pas estrany de trobar en catedrals italianes d’aquesta època casos semblants: Bèrgam, Ferrara, etc., i fins i tot d’altres de més propers, com ara el de l’església del monestir de Sant Pere de Rodes. Una solució que, tot i ser improvisada, no deixava de ser útil i harmònica.

La construcció del doble pis de columnes continuà fins al començament del creuer, on es degueren interrompre les obres durant algun temps. La nau transversal plantejava nous i importants problemes que requerien una reflexió ben profunda. No sabem quin va ser l’arquitecte que va proporcionar les respostes, però aquestes estan associades a la presència d’un picapedrer molt especial. Tal vegada era el mateix magister operis, o tan sols un obrer especialitzat. El cas és que hi ha una marca de picapedrer molt concreta a tots els punts clau de la construcció relacionats amb el creuer. Es tracta d’una lletra essa molt gran, gravada com si pertanyés a una inscripció molt curosa, que en un primer cop d’ull aparenta que té un origen romà. No és pas així, perquè no respon a cap text, sinó que ocupa tota sola la part més visible de bases i carreus. Fins i tot llueix amb ostentació a l’ampit de marbre de la gran finestra inferior que es va obrir al centre de l’absis principal, a sota de les finestres altes, més petites i antigues. L’esmentada essa es repeteix a les bases de tots els pilars que configuren els trams del canvi de projecte i de l’ampliació. És a dir, que es troba a sota dels arcs de triomf dels altres absis, dels arcs del creuer, incloent-hi els més occidentals que hi ha al creuer, com també a les dovelles de l’arc toral davanter tangent al cimbori. La marca, per l’acabat que palesa i les dimensions que té, és inconfusible i no admet cap mena d’error quant a una possible semblança amb altres marques que representen la mateixa lletra.

Aquest impuls a l’obra de l’església que crida tant l’atenció sembla que correspon al segon terç del segle XIII. Precisament el 1238 era elegit arquebisbe Pere d’Albalat, un aragonès amic de Jaume I. El cronista Blanch n’explica que va sol·licitar del papa Innocenci IV indulgències per als qui contribuïssin a l’obra de la catedral, ja que s’havia començat amb tanta sumptuositat que no n’hi havia prou amb els recursos propis i es construïa molt a poc a poc. A partir d’aquesta iniciativa hi va intervenir un nombrós grup de picapedrers. Les seves marques, algunes de molt significatives, es repeteixen amb insistència per tot el creuer i avancen cap als peus per les naus. Aleshores devia ser mestre d’obres el germà Bernat, el primer arquitecte el nom del qual coneixem. La referència en què s’esmenta és molt breu, i la proporciona el necrologi de la catedral: “Eodem die anno MCCLVI obiit frater Bernardus magister operis ecclesie”. Havia mort l’11 de març de 1256. El 1254 també havia mort l’arquebisbe. I almenys des de feia deu anys era canonge obrer Ramon de Milà, a l’epitafi del qual, datat el 1266, s’enorgulleix d’haver construït deu voltes. És evident que Pere d’Albalat havia triat adequadament els seus col·laboradors.

Ja s’ha esmentat abans que el refetor és un dels edificis medievals més antics del conjunt de la catedral. La presència de la façana lateral va marcar el límit del braç septentrional del creuer, que va resultar més curt que el braç sud. Va ser la presència del claustre, però, el que en condicionà l’amplada. És obvi que es desitjava construir una absidiola a cada costat del creuer, sense obstaculitzar la porta de comunicació entre l’església i el claustre. De manera que la de la capella de Sant Lluc va poder desenvolupar plenament el seu perímetre semicircular cap a l’exterior del temple, mentre que la capella actual de Santa Bàrbara va ser només una exedra situada entre el mur i el robust pilar que facilitava l’esqueixada de l’esmentada porta. Això a part, el disseny de la resta de l’edifici va ser preparat d’una manera rigorosament geomètrica. A més del traçat general ad quadratum, l’eix transversal que marca el creuer coincideix amb la base d’un triangle equilàter imaginari els costats del qual fossin tangents al perímetre dels absis. Igualment, un seguit de cercles concèntrics a partir del centre del cimbori va situant, exactament, tots els pilars de les naus i la longitud que haurien de tenir els braços del transsepte. A pesar de càlculs com aquest, la desigualtat d’aquests dos braços, per les raons indicades abans, era inevitable. Una gran volta de creueria, més gran del que és habitual, en cobreix el tram meridional. Això no obstant, al costat nord l’extrem es va dividir en tres trams, progressivament més curts, més estrets i més baixos, coberts cadascun amb sengles voltes de canó apuntat, que en cap moment resulten arcaiques. L’arquitecte va aconseguir d’aquesta manera un esplèndid efecte de perspectiva espacial, amb la qual cosa es provoca una profunditat visual més gran de la que hi ha en realitat. Sigui com vulgui, res no va impedir que sengles rosasses coronessin el creuer als dos extrems, ni que s’obrissin a la part baixa del costat meridional dues finestres de dimensions petites, ara ocultes per l’interior darrere de les capelles que el canonge Barceló sufragà a la catedral al principi del segle XVI. Per completar la singularitat d’aquesta part del transsepte, al principi del segle XIV es col·locaren als murs urnes funeràries amb les restes d’arquebisbes morts a les dues centúries anteriors i que havien estat sepultats fora de la catedral actual.

Un cimbori gòtic

Malgrat l’indubtable interès que ofereix una solució tan original per al braç nord del creuer, l’atractiu més gran d’aquesta part del temple és al cimbori. Segurament va ser el mateix mestre d’obres Bernat qui ideà la fórmula d’aquest nou element arquitectònic que constituïa una nova fita en el gòtic català del segle XIII. Amb aquest llanternó, que suposem construït cap a la meitat de la centúria, es ressuscitava en aquesta zona l’antic tema cupular, tan freqüent en el romànic, abandonat durant un quant temps per influència del Cister i les prevencions d’aquest orde davant de tot el que pogués ser ostentós.

El cimbori de Tarragona era una obra arriscada. L’arquitecte no tenia precedents propers respecte a construccions que exercissin la funció desitjada, a la qual cosa s’afegia una dificultat especial, l’altura, perquè s’havia de col·locar més amunt dels 26 m de les voltes. La solució va ser valenta i cauta alhora. Valenta, perquè, tot i els inconvenients, va prevaler la idea de dotar l’edifici dels elements simbòlics i de prestigi que corresponien a una catedral metropolitana i primacial. I cauta perquè es va buscar un equilibri encomiable entre la tècnica i l’estètica per a aconseguir una construcció estable i bella a la vegada.

Tradicionalment, els cimboris evoquen un espai diví, i la forma cupular acull la divinitat. El gòtic es va estimar més el polígon que no pas el cercle, i va mantenir símbols idèntics. El llanternó del creuer de Tarragona es va elevar sobre un perímetre en octàgon irregular, amb un sistema de trompes atípiques, no pas còniques sinó obertes i extremament planes. Els quatre costats més llargs de l’octàgon corresponen a la part que recolza fermament sobre els arcs torals de les voltes de la nau. Els quatre costats curts, al vol de les trompes sobre l’espai buit dels angles. Quatre cercles traçats des del punt central de cadascun dels trams que envolten el cimbori marquen, en tallar-se, el punt exacte dels quatre vèrtexs. Des d’aquesta mateixa base es van llançar directament els arcs de la volta de creueria partint de mènsules piramidals de caràcter cistercenc tradicional. Són molt semblants les que hi ha a la capella de Sant Pau, propera a la catedral. Tots s’encreuen al centre formant un nus giratori d’aspecte que evoca el moviment etern sense principi ni fi. No hi ha, doncs, cap mena de tambor com a element vertical de transició entre la base, recolzada sobre els arcs de la nau central i de la del creuer, i la volta del cimbori pròpiament dita. I tanmateix, per fora sembla que n’hi hagi. Es tracta, en realitat, del reflex exterior de les llunetes formades pels nervis de la creueria octagonal que, com que procedeix de costats llargs i curts alternativament, permeten l’obertura de quatre o tres finestres als murs respectius. Algunes conserven les vidrieres originals. A més d’il·luminar l’espai interior, i complir, així, la funció de llanternó exercida pel cimbori, els buits de les finestres alleugereixen els murs i col·laboren en l’es-tabilitat de l’obra.

El precedent formal del conjunt que s’obté d’aquesta manera es podria trobar també en el Cister. Concretament, als templets per als lavabos dels claustres de Poblet i de Santes Creus. Es tracta de construccions petites, centrals de pla, que es podrien relacionar amb el tema cupular de tants edificis cristians. De tots dos, el de Santes Creus és més evolucionat i tècnicament més proper al de la catedral. Sobre els seus nervis gòtics s’ajusten els plements, a les llunetes apuntades dels quals hi ha situades les finestres; en resulta una volta de creueria capalçada. Es van disposar, lògicament, contraforts angulars, com al cimbori tarragoní, amb la diferència fonamental, però, de l’altura: deu metres afegits als 26 anteriors. D’aquí ve el caràcter més esvelt que es va donar al templet de Santes Creus, que recolza directament a terra, respecte al cimbori de la catedral. Pel que fa als contraforts del cimbori, es podria dir que són una rèplica dels del claustre de la catedral, i que els trobem també a les capelletes de Sant Pau i Santa Tecla, on se’n van fer, a més, a les cantonades per contrarestar l’empenta diagonal dels nervis encreuats. Els detalls de l’ornamentació, entre els quals abunden els d’origen islàmic, són en molts casos còpies estilitzades d’alguns temes decoratius del claustre. El ressò de l’impacte artístic del cimbori de Tarragona es va escampar fins a altres construccions del primer gòtic a Catalunya, no pas al de la catedral de Lleida, de cap al 1270, on es van triar fórmules diferents, però sí al de l’església del monestir de Sant Cugat del Vallès.

Les naus

Si s’analitza la turbulenta trajectòria de l’arquebisbe Benet de Rocabertí, és fàcil d’entendre que l’obra de la catedral tragués poc profit del seu interès personal. Quan es va fer càrrec de l’arxidiòcesi, Bernat d’Olivella va haver de prendre mesures dràstiques. Amb l’ànim de reduir despeses, es va retirar a Escornalbou, d’on era prior per dret arquebisbal. Segons diuen els documents, desitjava construir les dues últimes naus. Cal suposar que el text es refereix als dos últims trams de cadascuna de les naus laterals, necessaris per a acabar les voltes de la nau central. Res no indica, des d’un punt de vista estilístic, canvis importants entre els trams anteriors de les naus laterals i aquests. Segurament es va mantenir deliberadament la forma que s’anava fent servir des de feia uns quants anys, per aquella mena d’inèrcia que s’observa també a les portes laterals corresponents de la façana principal, amb arc de mig punt a pesar de l’època en què van ser fetes, tot i que la porta lateral dreta, la del costat de l’epístola, sembla que ha estat decorada i construïda alhora, ja que sobre les arquivoltes només hi ha mig arc de descàrrega, mentre que la del costat de l’evangeli, a l’esquerra de l’espectador, presenta un arc complet independent de les arquivoltes i el timpà corresponents, que es degué col·locar posteriorment. Aquestes portes també van tenir les respectives finestres circulars, més petites que les rosasses del creuer.

La zona on sí que es nota un canvi radical és en els dos trams de la nau central més propers a la façana, i a la façana principal d’aquesta. Havia arribat un altre prelat emprenedor de debò, el sevillà Rodrigo Tello, que va destinar a l’obra nombroses rendes. Amb tot, segons explica Blanch en el seu arxiepiscopologi, al final, el 1305 va pagar del seu propi peculi la volta del penúltim tram, i va amenaçar amb l’excomunió els canonges obrers que, com els anteriors, fessin servir amb altres finalitats els fons de l’obreria. En aquesta informació no queda gaire ben parat el canonge Ponç de Guàrdia, que havia estat obrer almenys des del 1283 fins al 1302, en què morí. El seu escut es veu a la pilastra interior de la façana principal, que separa la nau major de la del costat de l’epístola. Alterna amb l’escut de la mitra, la .T. de santa Tecla, amb els dos punts, tal com l’arquebisbe Rodrigo havia ordenat que es fes en tots els documents, el 1291.

La part interior d’aquesta façana inclou els elements arquitectònics necessaris per a suportar l’última volta, al peu del temple. I totes dues, façana i volta, haurien de ser imprescindibles per a fer la penúltima, que tancava definitivament la construcció de l’església. Tanmateix, els nous murs de la penúltima volta no van encaixar bé amb els que ja hi havia, i aquesta falta d’adaptació es pot veure amb claredat per sobre de les naus laterals corresponents. Entre les causes, podem apuntar-ne dues: o entre l’època de Pere d’Albalat i la decidida aportació personal de Rodrigo Tello havien passat prou anys perquè la part ja aixecada de la nau central fes els lògics moviments d’assentament, o bé la penúltima volta es va construir sense haver-se completat la darrera, ja que les marques de picapedrer de la part mitjana de la façana central coincideixen amb les de la zona del campanar que es va construir entre el 1310 i el 1334. També és el punt on s’abandona definitivament a sota del coronament la decoració d’arcuacions cegues lobulades i l’escacat, que s’arrossegaven des del creuer, per començar a fer ús d’altres arcuacions plenament gòtiques sobre petites mènsules amb carasses.

Les armes de Rodrigo Tello devien figurar a l’escut de la clau de la volta que ell sufragà. A partir d’aquest moment, iniciat ja el segle XIV, les obres van seguir, amb més o menys continuïtat, a la part exterior de la façana i a diferents punts del conjunt de la catedral.

Bibliografia consultada

Cirlot, s.d.; Gudiol i Ricart, s.d.; Pons d’Icart, 1572; Ponz, 1785; Villanueva, 1803–51, vol. XIX i XX; Piferrer – Parcerisa, 1839; Flórez, 1859; Morera, s.d., 1897–1959 i 1904; Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909–18, vol. II, pàg. 197–206, i vol. III, pàg. 479–495; Street, 1926; Capdevila, 1935; Gramunt, 1946; Sarthou, 1946; Pijoan, 1948; Blanch, 1951; Sánchez, 1954; Dalmau, 1956; Martinell, 1957; Serra i Vilaró, 1960a i 1960b; Tomás, 1963; Bassegoda, 1966b; Recasens, 1966–75; Sánchez, 1969; Ramon – Ricomà, 1970; Vicens, 1970; Laborde, 1974; Carbonell, 1975; Liaño, 1976–77; Cirici, 1974; Carbonell – Cirici, 1977; Lambert, 1977; Barral, 1979; Batlle, 1979a i 1979b; Liaño, 1980; Ricomà, 1980; Liaño, 1983a, vol. III; Ramon, 1984; Dalmases – José, 1985; Liaño, 1986, 1987a, 1987b i 1989; Azcárate, 1990.