Aquest mapa representa les informacions referides a la construcció i comerç internacional d’armes. Malgrat la manca d’informació per a molts estats, es pot apreciar la importància significativa d’aquest capítol encara a l’actualitat. Els Estats Units són els principals exportadors de gran armament, només amb la competència de la Unió Europea; cal destacar, però, que molts estats exporten armes individuals, les més emprades a la major part de guerres (vegeu el mapa Les guerres).
A final del 1988, M. Gorbacˇov anuncià que abans del 1991, l’URSS reduiria unilateralment 500.000 homes, 10.000 tancs, 8.500 peces d’artilleria i 800 avions de combat de les forces armades soviètiques; l’11 de maig de 1989 anuncià que també reduiria unilateralment els míssils nuclears de curt abast. Alguns dies després, el president nord-americà G. Bush proposà una reducció massiva i bilateral d’armes convencionals. Era el començament d’un desarmament general que havia d’alterar el panorama internacional. La limitació de pressupostos militars influí en la política armamentista de les grans potències i la indústria d’armament va patir una recessió important.
Quan la crisi esclatà definitivament en l’URSS i tingué lloc la fi del pacte de Varsòvia, la venda d’armes es diversificà mentre la indústria s’agitava per la competència de nous productors com el Brasil, l’Argentina, Israel, Sud-àfrica, Corea del Nord, Txecoslovàquia, Romania i Iugoslàvia. La tendència s’ha invertit als Estats Units des de l’arribada al poder de George W. Bush i, sobretot, després de l’atemptat de l’11 de setembre a Nova York, ja que el govern nord-americà ha incrementat un 6% la seva despesa armamentística de l’any 2002, mentre que el 2001 només havia pujat el 3%. Els Estats Units encapçalen aquesta despesa amb el 47% mundial mentre que Europa gasta el 23%. La tornada a les grans despeses militars s’acosta altre cop als nivells de la guerra freda, amb un increment global del 14%. Únicament Europa conserva uns nivells significativament inferiors als de l’any 1993. La nova política nord-americana ha provocat que, al maig del 2003, el president rus V. Putin anunciés un nou impuls a la fabricació d’armament al seu país i l’enfortiment i la modernització del seu arsenal nuclear.
Les vendes d’armes soviètiques van caure verticalment amb la crisi de l’URSS. Els Estats Units van quedar com el principal venedor d’armes fins que Rússia ha recuperat el primer lloc. Actualment controla el 36% del comerç mundial. Els principals compradors són la Xina, que ha incrementat el seu pressupost militar el 18%, seguits per l’Índia i el Pakistan.
Mentrestant, Corea del Nord s’incorporava a l’anomenat club nuclear. El 1994 el govern d’aquest país es va comprometre a frenar el seu programa, però posteriorment el va reactivar. A l’abril del 2003, va reconèixer per primera vegada la possessió d’armes nuclears; actualment disposa de dues bombes atòmiques i podria fabricar-ne cinc o sis més. El president Kim Jong Il utilitza aquest armament per a implicar Washington en un tractat de no-agressió i eliminar les barreres comercials.
Les armes de destrucció massiva
Són també anomenades armes NBQ (nuclears, biològiques, químiques). Les més antigues són els gasos de guerra, que van tenir les primeres manifestacions al principi del segle XX i van ser utilitzades profusament a la Primera Guerra Mundial. Malgrat que van ser prohibides per l’acord de Ginebra, van ser utilitzades al període d’entreguerres per diversos estats, sobretot en campanyes colonials. Durant la Segona Guerra Mundial no van ser emprades, malgrat la gran quantitat que se n’havia produït i emmagatzemat. Després del 1945, les principals potències van desenvolupar-ne i es van acumular a la potencial destructivitat de l’armament nuclear just descobert. Tota la guerra freda va transcórrer sota la pressió de l’amenaça nuclear que podia destruir la humanitat sencera. Alguns analistes creuen que aquesta amenaça va evitar l’esclat d’una Tercera Guerra Mundial.
A aquestes dues amenaces se’n va afegir una altra, la possibilitat de desenvolupar armes biològiques, que podrien tenir encara efectes més destructius. El terror que desperten inicialment pot ser parcialment compensat pel fet que, si bé són de fàcil producció, la seva utilització militar és molt complicada i discutible a causa dels problemes que es presenten de conservació, difusió i protecció de la pròpia població.
Els nous equipaments militars
Els Estats Units han desenvolupat sistemes molt costosos d’armes terrestres d’alta tecnologia, a fi que els seus soldats disposin d’una total superioritat sobre l’enemic, per la potència i precisió de les armes i la capacitat de lluitar de nit. La superioritat tàctica ha transformat el combat d’infanteria, i ha reduït al mínim les accions a peu en benefici del combat a bord de vehicles blindats.
L’equipament i l’aspecte de la tropa ha canviat profundament i els soldats porten un pesant equip que inclou una armilla antibales i un casc de kevlar sobre el qual se situa un visor nocturn i unes ulleres protectores de la pols. El seu voluminós equipament inclou una motxilla de combat, bosses de munició, transceptors, criptadors i aparells de visió nocturna. L’arma bàsica és el fusell M-4, complementat amb les pistoles H&K P9S i els subfusells, com també els fusells de precisió PSG-1 per a tiradors especials.
El kalaixnikov, una arma de pobres
Mikhail Kalašnikov, nascut el 1919, era un jove mecànic quan la Unió Soviètica va entrar en guerra contra el Tercer Reich. Durant el conflicte es va interessar per l’armament individual. Les seves reflexions i proves van fer que, el 1947, inventés un fusell automàtic de concepció revolucionària, anomenat Avtomat Kalašnikova, que va ser adoptat per l’exèrcit com a arma reglamentària l’any 1949 i es començà a fabricar en sèrie durant els primers anys cinquanta. És una arma amb un carregador de 45 projectils, calibre 7,62 mm, 4,310 kg de pes, molt precís a distàncies curtes i extraordinàriament fiable en condicions ambientals extremes. Va ser adoptada com a arma d’ordenança en el pacte de Varsòvia, i la patent va ser venuda a la Xina, però altres estats en van fabricar sense llicència. Lliurada en grans quantitats a nombrosos moviments anticolonialistes i anticapitalistes, va convertir-se en l’armament característic de tots els combatents, soldats i policies antioccidentals, i la fabricació mundial d’aquesta arma es calcula en més de 70 milions de fusells.