Situació
Vista exterior, des de llevant, de l’església amb la capçalera.
J. Recarens
El santuari és situat al coll que li dóna el nom, entre les valls d’Osor i de Susqueda, a la part nord-oest del terme municipal d’Osor, tocant al de Susqueda.
Mapa: L38-13(333). Situació: 31TDG608453.
Al punt quilomètric 9,65 de la carretera GE-542, d’Anglès a Sant Hilari Sacalm, a uns 250 m de la vila d’Osor, en direcció a ponent, surt una carretera estreta, però asfaltada, que en uns 5 km porta al santuari. (JRR)
Història
Aquest antic priorat benedictí, filial d’Amer, fou transformat el 1855 en una parròquia rural de la diòcesi de Vic, ara vinculada a la parròquia de Sant Pere d’Osor. Es troba just al límit amb el municipi de Susqueda, al qual pertany ja l’hostal que li fa costat.
Hom creu que es tracta de l’alou d’Auzor o Ozore, que des del 860 pertanyia al veí monestir de Santa Maria d’Amer. L’església és citada els anys 1184 i el 1187, en els quals rebé donacions que permeteren construir-hi l’església actual i erigir una petita comunitat benedictina, formada en els temps de la seva màxima esplendor per un prior i tres o quatre monjos.
Una butlla del papa Climent III del 1187 esmenta aquesta església com a priorat dependent d’Amer. El seus priors formaven part de la comunitat d’Amer i alguns passaren a ésser abats de dit monestir. De bon principi tenia la cura d’ànimes sobre un sector de territori i per això estava subjecte al sínode i a les visites del bisbe de Vic, segons una concòrdia del 1320. La seva subjecció a Amer es regulava per una altra concòrdia de l’any 1369. Des del 1482 un monjo d’Amer tenia el títol de prior del Coll, i només residia al monestir un monjo i un sacerdot que tenia la cura d’ànimes. L’any 1592 el seu títol prioral es va refondre amb el títol abacial d’Amer, i l’església fou servida per un sacerdot i un ermità o monjo seglar. El 1835 passà a ple domini de la diòcesi de Vic. (JHC-APF)
Priorologi de la Mare de Déu del Coll
| Pere Hug | 1200 |
| Berenguer | 1235-1238 |
| Bernat | 1242 |
| Ramon | 1242 |
| Guillem | 1249-1277 |
| Bernat | 1280 |
| Guillem de Prat | 1281-1283 |
| Berenguer de Castelló | 1289-1300 |
| Bernat de Canet | 1313-1317 |
| Ramon d’Esparraguera | 1318-1321 |
| Ramon de Roca-salva | 1327-1343 |
| Ramon de Bolós | 1344 |
| Astruc Bollonc | 1351 |
| Ramon de Coma | 1357 |
| Arnau de Vallmanya | 1369-1377 |
| Pere d’Illa | 1383-1388 |
| Berenguer Tafurer | 1388-1434 |
| Pere de Boada | 1450-1457 |
| Nicolau Masó | 1463-1469 |
| Joan des Bosch | 1470-1474 |
| Francesc de Bosch | 1475-1492 |
| Darrers priors comendataris | |
| Bernat Mas | 1509 |
| Miquel Mercader | 1560-1570 |
| Gabriel d’Olmera i ça Rovira | 1573-1613 |
Església
Planta de l’església, d’una gran simplicitat de línies.
J. Recarens
De l’antic priorat benedictí actualment resten algunes parets de la casa prioral i, sobretot, l’edifici de l’església, conservat gairebé intacte.
Es tracta d’una església d’una sola nau rectangular d’uns 20 m de llarg, capçada a llevant per un absis semicircular que s’hi obre per un doble plec i forma un arc presbiteral. La nau no és perfectament rectangular, ja que es va tancant des de ponent fins a trobar-se amb l’absis a llevant, després de perdre gairebé 1 m d’amplada.
La nau té dues portes: l’entrada actual centrada al mur de ponent i una altra tancada amb un vitrall a la part central del mur de migdia. Sobre la porta de ponent hi ha una finestra de doble esqueixada. El mateix tipus de finestra completament llisa es troba també a banda i banda de la porta de migdia. En aquest mateix mur, prop de l’absis, s’obre una porta posterior a l’edifici, que dóna a una sagristia, únic element afegit, l’any 1893, a l’edifici inicial de l’església.
Al centre de l’absis s’obre una quarta finestra de doble esqueixada també llisa com les altres i coronada superiorment per un arc de mig punt en gradació. El mur de tramuntana és completament cec, i tant aquest com el de migjorn, a més d’anar tancant cap a l’absis, tenen un punt d’inflexió a partir del qual el tancament és més acusat.
L’absis té una volta de quart d’esfera, però una mica apuntada, i la nau, una volta igualment apuntada a la unió amb l’absis, però més arrodonida a ponent, per la diferència d’amplada de la nau, mantenint l’horitzontalitat de l’intradós de la clau de volta. Les dues voltes arrenquen d’una imposta seguida als murs laterals i a l’absis, situada uns 25 cm damunt les finestres.
Façana de ponent de l’església de l’antic priorat benedictí del Coll.
E. Pablo
Les façanes són llises, sense decoració escultural, llevat de la mènsula cornisa, que corona superiorment les façanes de tramuntana i de migjorn i l’absis, a manera de ràfec. Al cim de la façana de ponent hi ha un campanar d’espadanya, alt i pesant, amb dos nivells d’ulls.
L’aparell és format per uns carreus no gaire grossos, però molt ben tallats i escairats, amb unes juntes ben estretes.
Per tots els detalls anteriorment esmentats i per la documentació conservada hom pot assegurar que l’actual edifici fou construït al final del segle XII.
A més de l’esmentada esquerda central de l’absis, l’edifici en presenta dues més de bastant remarcables. L’una és a la unió de l’absis i la nau i l’altra, a l’altura del punt d’inflexió del mur de tramuntana. També hi ha un problema d’assentament puntual sobre les claus de les dues voltes de la porta d’entrada de ponent. (JRR)
Talla
Al Museu Episcopal de Vic es conserva una mare dedéu, tallada en fusta i policromada, procedent de l’església de la Mare de Déu del Coll (vegeu Bargalló, 1986, pàgs. 94-95).
A l’Institut Amatlier d’Art Hispànic, de Barcelona, hi ha documentació fotogràfica sobre aquesta marededéu. S’observen algunes diferències fonamentals respecte a la peça actual; els braços drets de la Mare i de l’Infant apareixen mutilats, i els peus de la Mare tenen un altre aspecte, com també el marxapeu. Antoni Pladevall (1974, pàgs. 16-17) assenyala el fet que en aquest museu es conserven tres o quatre marededéus de les mateixes característiques que la del Coll i afirma que ha estat impossible identificar-la entre aquelles; segons aquest autor, la imatge del Coll tenia els braços de la Mare i del Nen mutilats, i quan ingressà al museu tenia el núm. 74 d’inventari; Francesc Monsalvatje (1910, pàg. 374) ja ho esmentava en el seu volum dedicat als monestirs de la diòcesi gironina. D’altra banda, la descripció que féu Josep Morgades (1893, pàg. 191) de la marededéu que té el núm. 74 d’inventari no correspon a la de la imatge actual. Aquesta sèrie de testimonis posen en dubte la procedència de la Mare de Déu que actualment és inventariada amb aquest número al MEV; és probable que inicialment el núm. 74 correspongués a la Mare de Déu procedent del Coll i que en una època posterior, i per raons que ignorem, la imatge fos substituïda per una altra.
Per les característiques d’estil pot considerar-se com una peça atípica. El seu aspecte arcaïtzant l’allunya de les marededéus que s’han considerat com a prototípiques perquè encapçalen o representen diversos tipus estilístics. Segons A. Noguera (1977, pàgs. 291-292), la sobretúnica que duu la Mare de Déu és un element de signe arcaïtzant i característic de les imatges que pertanyen al tipus que ell anomena garrotxí. Tanmateix, no hi ha cap altre punt de contacte amb aquest grup.
Atesa la seva rusticitat i simplicitat formal, factors, d’altra banda, que obvien la mala qualitat artística de la peça, no podem datar la peça probablement més enllà del segle XII. (EBC)
Pintura
El Museu Episcopal de Vic conserva un frontal procedent de l’església de la Mare de Déu del Coll amb el núm. d’inv 3 (aquesta peça ha estat il·lustrada i tractada amb més profunditat en el volum XXII d’aquesta obra, pàgs. 148-151).
L’ordenació dels espais d’aquesta peça és molt habitual, amb quatre compartiments delimitats per una aurèola central i una banda horitzontal que imita la pedreria amb relleu.
L’estat de conservació de la peça és bastant acceptable, tot i que es veuen unes esquerdes a les fustes que fan de suport de la pintura. El desajust d’aquestes fustes potser és degut a la degradació de les tires d’endrapat que sota l’enguixat cobrien les unions de la fusta i així aconseguien una superfície plana i llisa. També es pot veure el desgast dels pigments en alguns indrets de la superfície; així, del rostre del sant Josep de l’escena inferior esquerra, gairebé no en resten traces. Malgrat tot, no costa gens entendre totes les escenes representades.
Dintre l’aurèola i presidint l’escena hi ha la Mare de Déu, asseguda en posició frontal i amb el Fill sobre el braç esquerre, mentre que amb la mà dreta aguanta una flor de lis. El Nen, girat cap a la Mare, beneeix amb la mà dreta i amb l’esquerra aguanta un llibre.
La Verge és inclosa dins una aurèola ametllada que imita la pedreria, i seu en una cadira curul encoixinada, amb poms i peus en forma d’animals. Porta un mantell clos de color blau fosc, decorat amb espurnes daurades, i al cap un vel en forma de caputxa i una rica corona amb imitació de pedres precioses. Sota el mantell hi ha la túnica amb amples plecs recargolats, els quals, a l’altura dels genolls, es converteixen en flors i elements decoratius. El nen Jesús seu sobre el braç de Maria, trencant així amb una certa rigidesa i tendint cap a una humanització de la figura de l’Infant.
Aquest model iconogràfic correspon al de les marededéus tallades en fusta i policromades, esteses per tot Catalunya, i també al de les representacions en pintura mural, presidint alguns absis, i en la pintura sobre fusta, ocupant —com al frontal del Coll— la part central de frontals. En tots els casos Maria és representada com a tron del Salvador i com a mitjancera entre els homes i Déu.
Dins els carcanyols que deixa lliures la màndorla central hi ha els símbols dels evangelistes o tetramorf. Al costat de cada símbol podem llegir el nom de l’evangelista. A la part superior, MATEUS i JOANNES, i a la inferior, MARCHUS i LUCHAS.
El fet que la figura de la Maiestas Mariae sigui acompanyada pel tetramorf no és estrany en la pintura romànica sobre taula a Catalunya.
El conjunt d’escenes representades en cadascun dels quatre compartiments restants s’inclou dins el cicle iconogràfic de la vida de Maria, malgrat que aquests episodis es relacionen també molt directament amb el cicle de la infantesa de Jesús. Concretament, hi són reproduïdes les escenes de l’anunciació, nativitat, presentació i mort i assumpció de Maria.
L’escena de l’anunciació (representada sovint en els frontals romànics catalans) la componen dos personatges, Maria i l’arcàngel Gabriel, que porta el missatge anunciador de la maternitat. Maria, al seu costat, dempeus igual que l’àngel, escolta amb actitud de sorpresa amb les mans obertes sobre el pit. Ambdues figures resten emmarcades sota unes arcuacions separades entre elles per una columna al mig de l’escena; d’aquesta manera cada personatge ocupa un lloc individual dins la narració. Tot i així, hi ha un intent per part de l’àngel Gabriel de trencar amb aquesta compartimentació: el gest que fa amb la mà tot assenyalant Maria sobrepassa els límits de l’espai que li ha estat atorgat. L’arcàngel és, dels dos personatges, el que mostra un moviment i un dinamisme més accentuat; és representat sempre en actitud de caminar i té un peu més endavant que l’altre. Al contrari, Maria apareix completament estàtica.
El tema de la nativitat o naixement de Crist continua al compartiment inferior. A més dels protagonistes principals, Maria, Jesús i Josep, hi ha també l’àngel Gabriel. La presència d’aquest àngel indicaria la inclusió de l’episodi en què Josep, entre somnis, rep l’avís de l’àngel de la persecució d’Herodes.
Maria apareix ajaguda sobre una màrfega a la manera bizantina. Té la mirada fixada en el Nen, situat en un espai superior. Aquest jeu embolcallat dins un bressol, que és representat per una franja rectangular en posició horitzontal i sense cap indici de perspectiva. Darrere seu, apareixen els caps del bou i la mula. Sota mateix de l’espai ocupat pel Nen, sant Josep, en la posició habitual, resta assegut amb un bastó a la mà dreta i reposa el cap sobre l’esquerra.
Cadascun dels quatre personatges queden emmarcats per una arcuació, la disposició de les quals constitueix un cas únic dins la pintura romànica sobre taula.
La “raresa” o originalitat de la composició està en la representació superposada de Josep i el Nen amb el bou i la mula, inclosos en dos àmbits diferents i definits per sengles arcs i columnes. Aquesta solució pot haver estat fruit de la necessitat d’assignar a cada personatge de l’escena un marc clarament delimitat.
Seguint el cicle iconogràfic d’aquest frontal d’altar, el següent episodi fa referència a la infantesa de Jesús. Narra l’escena de la presentació de Jesús al temple quaranta dies després del naixement i el ritu de la purificació de Maria segons la llei mosaica. Maria dóna l’infant al vell Simeó, que el rep amb les mans cobertes per un vel i el sosté sobre un altar cobert per una roba. Josep, des d’un extrem i en segon terme, porta els quatre colomins per a l’ofrena.
Al darrer quadre, a la banda superior dreta, hi ha representades dues escenes que corresponen estrictament al cicle de Maria. Es tracta dels temes de la dormició o mort de Maria i de la seva assumpció al cel. El primer és un episodi molt tractat en obres bizantines, i que més endavant seria adoptat en repertoris de peces d’Occident. En aquest cas, Maria jeu estirada en un llit, vestida amb una túnica blanca, els braços creuats i els ulls tancats, i es troba envoltada pels dotze apòstols.
La meitat superior del mateix compartiment és ocupada pel tema de l’assumpció. Maria és representada frontalment dempeus, amb les mans alçades en posició semblant a la d’una orant, i flanquejada per les figures de dos àngels que l’agafen de les mans i que sostenen el llençol sobre el qual és situada. Per damunt del cap de Maria, el nimbe s’introdueix en un núvol representat en forma de segment de cercle.
Cal destacar la simetria del conjunt, que es repeteix tant en la composició de les escenes com en la superfície de fons. Els cinc compartiments que divideixen el frontal tenen un fons monocrom, els uns groc i els altres vermell. S’hi adoptà també una solució bastant habitual en els frontals romànics catalans, que és la de simetritzar i contraposar els colors que ocupen aquests espais. D’aquesta manera es fa ressaltar la importància dels colors que, a més del paper purament decoratiu, en juguen d’altres primordials per a la composició formal del frontal.
La figura de la Mare de Déu és representada en cadascun dels requadres i es distingeix perquè va vestida quasi de la mateixa manera. Els nimbes canvien de color segons els fons, groc sobre vermell i a l’inrevés.
Hi té un paper destacat la línia: a cops gruixuda, sembla que retalli les figures sobre el fons; hom diria que acaba perdent la seva funció delimitadora i es converteix en un mitjà per a crear elements decoratius (espirals, formes vegetals o purament filigranes).
Hi ha també un intent de trencar els marcs arquitectònics que l’artista mateix crea. En els episodis de l’anunciació i la nativitat, la mà de l’àngel se sobreposa a dues de les columnes. En l’escena de la presentació el cap del vell Simeó traspassa el límit definit per l’arc i, finalment, en l’escena de la dormició els dos apòstols de la dreta envaeixen una part del carcanyol on apareix l’àguila, símbol de sant Joan.
Cal destacar els elements arquitectònics que apareixen com a fons de composició dels episodis inferiors i el mobiliari, centrat en el tron de Maria.
Pel que fa a la datació, tots els autors estan d’acord en situar el frontal del Coll en ple segle XII, preferentment cap a la darreria d’aquest segle. (RRG)
Bibliografia
Bibliografia general
- Monsalvatje, 1908; Ginesta, 1972; Pladevall, 1974; Arnau, 1983.
Bibliografia sobre la talla
- Morgades, 1893, pàg. 191; Monsalvatje, XVIII, 1910, pàg. 374; Pladevall, 1974, pàgs. 16-17; Noguera, 1977, pàgs. 291-292; Bargalló, 1986; pàgs. 94-95.