Situació
Vista aèria del conjunt que formen les ruïnes del castell I el santuari modern.
TAVISA
Aquest castell es troba situat dalt un turó de 471 m d’altitud, en un contrafort avançat de la Serralada Prelitoral des d’on té un domini immediat sobre la vall de l’Esparra i bona part de la riera de Santa Coloma. A més, des d’aquest punt podem albirar el territori comprès entre el Montseny i la serra del litoral de les Gavarres, controlant conjuntament amb altres enclavaments defensius les planes de la Selva, lloc de pas de les vies de comunicació tradicionals.
Mapa: 365M781. Situació: 31TDG698312.
Per anar-hi cal agafar la carretera que va de Riudarenes fins a l’Esparra, d’on surt una pista de terra d’uns 3,5 km que porta als peus de les restes del castell. (ACC)
Història
Tal com veiem en l’Atlas Històric de Catalunya, l’any 925 ja surt esmentat el “castro Argemundo”. Tot i que l’origen del topònim Argimon hagi estat motiu de diverses discussions, evidentment es tracta d’un nom basat en un antropònim d’origen germànic, segurament el d’un dels primers habitants del lloc o bé el del primer senyor d’aquest castell anterior a l’any 1000. En un document datat entre l’any 1050 i el 1053, la vescomtessa Ermessenda, vídua de Guerau, feu un jurament de fidelitat al comte de Barcelona, en relació amb els castells de Cabrera i de Blanes. Tal com trobem en el Liber feudorum maior, el fill d’Ermessenda, Ponç Guerau de Cabrera (“Poncius vicecomes filius qui sum de Ermessendis”), en una data compresa entre l’any 1050 i el 1076, va fer així mateix un jurament de fidelitat al seu senyor, el comte Ramon Berenguer I de Barcelona i Girona, d’una manera especial pels castells de Blanes (“castro de Argemundo sive de ipsas fortedas que ibi sunt aut in antea ibi erunt”) i de Cabrera, i per les torres i fortaleses que tenia a la ciutat de Girona. Com és usual en aquests instruments de convinença, el vescomte es compromet que “no.ls li vedaré —els castells— ne. Is li devedarei ne ab forsfait —amb un delicte— ne sine forsfait”. Entre el 1096 i el 1105, en un document també conservat en el Liber feudorum maior, el vescomte Ponç jurà novament fidelitat al comte Ramon Berenguer III pel “castro Argemundo”. En un document una mica més tardà, ja datat, de l’any 1106, Guerau Ponç II, vescomte de Girona (“Guerallus Poncii vicecomes filius Ledgardis vicecomitisse”) jurà fidelitat al mateix Ramon Berenguer III. Hi són esmentats els castells de Blanes, d’Argimon i de Cabrera, amb les fortificacions que hi havia en llurs territoris (“et de ipsis castellis que habeo et teneo per te, scilicet de Blanes et Argemun et de Cabrera atque de omnibus fortezis que in predictis castris sunt”). Durant els segles XII i XIII, ja des del 1111, els castlans d’aquest castell eren els Xetmar, originaris de Castellterçol (Vallès Oriental) i més tard establerts al Gironès.
Al darrer decenni del segle XII hi hagué un enfrontament entre el vescomte Ponç III de Cabrera i el rei Alfons I. Sembla que l’any 1194, a precs del comte d’Urgell, el rei va restituir al vescomte els seus castells. En una convinença feta en aquesta data, Ponç de Cabrera jurà fidelitat pels castells de Sant Iscle, de Torcafeló i d’Argimon. En un document fet al mateix moment i conservat en el Liber feudorum maior, s’esmenten els “castrum Sancti Aciscli, Torcafelon, Ostalric, Avellana ac Mediona”; sembla que en la part no conservada de l’instrument també constava el castell de Montsoriu i potser el d’Argimon. D’acord amb allò que afirma Enric C. Girbal, l’any 1196, el vescomte Ponç degué concedir en feu a Pere Ramon de Vilademany els castells d’Argimon i de Brunyola. En un document de convinença fet l’any 1199, conservat també en el Liber feudorum maior, Guerau IV de Cabrera (“Geraldus de Capraria vicecomes”) jurà fidelitat pels castells d’Argimon (“castro d’Argemone”), de Cabrera, de Girona, de Montpalau i d’altres de la Catalunya de ponent. Segons una notícia proporcionada per Bonaventura Pedemonte, l’any 1367 hom prengué mesures contra Pere de Milany, que de nit feia fer focs o senyals als castells de Montsoriu i d’Argimon per tal d’ajudar el vescomte Bernat III de Cabrera. És interessant l’existència d’aquesta forma de fer senyals, que ja trobem documentada en d’altres llocs. Aquest mateix any, el 1367, el rei Joan I, segons Rafael Tasis, féu assetjar i destruir els castells d’Argimon i de Castelló d’en Bas, que eren de Bernat III. Sembla que en aquest moment Bernat de Vilademuls tenia el castell d’Argimon pel comte d’Osona i vescomte de Cabrera. (JBM)
Castell
D’aquest castell, n’han romàs restes d’una torre quadrangular i la capella del castell, afectades en part pel santuari de la Mare de Déu d’Argimon construït al segle XVIII.
La torre aixecada en el punt més alt del turó té unes dimensions exteriors de 5,8 per 5,8 m, amb una amplada del mur d’un poc més d’1 m i una alçada actual d’uns 8 m. Devia constar de tres plantes, amb l’accés a l’interior des de la planta intermèdia per la banda meridional, en un punt on la roca natural aflora pràcticament al nivell de la porta. Cal fer esment de l’existència de dues finestres, una al sector de llevant, tapiada, i l’altra al sector de tramuntana. Des de la planta intermèdia es pot baixar al pis inferior per una petita obertura de 40 per 70 cm. Hom arriba al pis superior per un forat rectangular, situat a l’angle nord-est, fet al sostre de volta amb restes d’encanyissat.
La torre, feta normalment amb pedres que tendeixen a marcar filades horitzontals, té a les cantoneres carreus grans (45 per 25 cm) ben escairats i disposats al llarg i de través. El mur del cantó de llevant queda parcialment modificat, sobretot el pis intermedi i el superior, per una paret moderna que delimita l’espai d’entrada al recinte del santuari. Al parament observem alguns encaixos més o menys regulars que degueren servir per a aixecar bastides.
Es fa difícil donar una datació d’aquest element en l’estat actual de la investigació sobre fortificacions i sense cap intervenció arqueològica. Malgrat que podria ser una obra del segle XII, alguns detalls (els tipus de finestres, la disposició dels carreus als angles…) fan pensar més aviat en una construcció més tardana, del segle XIII. Posteriorment la torre sofrí reparacions i modificacions. (ACC)
Bibliografia
- Girbal, 1885, pàg. 9; Pedemonte, 1929, pàg. 295; Sobrequés i Vidal, 1957, pàgs. 47 i 163-182; Tasis, 1959, pàg. 47; Pons i Guri, 1964, pàg. 58; Els castells catalans, 1971, pàgs. 416-421; Bolòs-Hurtado, 1987, pàgs. 97-98.