Situació
Vista aèria del conjunt format per l’església i les cases refetes sobre l’antic priorat de canonges augustlnians.
TAVISA
L’església de l’antic cenobi augustinià, en bona part arruïnat, es troba a l’extrem nord-est del terme municipal de Santa Coloma de Farners.
Mapa: 333M781. Situació: 31TDG676318.
Es troba a 11 km de Santa Coloma de Farners en direcció de ponent, vuit d’ells per la bona carretera de muntanya que enllaça Santa Coloma de Farners amb Sant Feliu de Buixalleu, per sota el castell i l’ermita de Farners. Un parell de quilòmetres més amunt del trencall del castell i l’ermita surt una pista a mà esquerra que baixa a l’església de Sant Pere. Durant l’estiu és habitada l’antiga casa rectoral o del priorat. La clau és guardada a la masia veïna. (JRR-APF)
Història
Mapa de les possessions i drets del monestir al començament del segle XIV.
A. Pladevall
L’any 1063 l’església de Sant Pere Cercada fou cedida al nou monestir de Sant Marçal del Montseny, amb una petita dotació, entre la qual hi havia un alou prop de Blanes el 1079, a fi que s’hi fundés un monestir o filial benedictina.
La decadència que aviat va caracteritzar el monestir del Montseny i l’oposició dels benedictins de Breda feren inviable la fundació, i l’església va continuar com a parròquia; al principi del segle XII hi vivia una comunitat de clergues sota les ordres del sacerdot Berenguer de Llavaneres.
Els nous corrents monàstics favorables a la regla canonical augustiniana feren que Berenguer de Llavaneres, juntament amb els Vilademany, feudataris de Santa Coloma de Farners, decidissin crear-hi una comunitat canonical. Per això, el 30 de març de 1136 obtingueren del prior i abat de Sant Marçal, Elies, la renúncia a la propietat del lloc, la qual cosa possibilità que en aquest mateix any el bisbe de Girona, amb els Vilademany, erigís l’església de la nova comunitat canònica augustiniana. Diu el document que d’aquesta manera esperaven redreçar el lloc, abans ric i pròsper, però aleshores en estat de deixadesa per les rapinyes i la incúria de la gent.
Berenguer de Llavaneres fou el primer prior d’una comunitat que en el temps de màxima esplendor, al començament del segle XIII, tenia cinc canonges i dos capellans beneficiats.
Diferents senyors de la comarca, especialment els Vilademany, els Xetmar d’Argimon i els Paba de Solterra, li feren cessions d’alous i masos, i el bisbe de Girona, Guillem de Peratallada, li va unir el 1167 les esglésies de Sant Martí de l’Esparra i Sant Iscle i Santa Victòria de Sauleda, a les quals s’havia afegit el 1198, segons una butlla de confirmació de propietats, les de Santa Coloma de Farners i Santa Eulàlia de Vallcanera. En el mapa adjunt en consten les possessions.
Al final del segle XII es va aixecar la nova església, l’actual, i el 2 de maig de 1245 fou consagrada pel bisbe de Girona, Guillem de Cabanelles.
La comunitat va decaure molt al segle XV i a partir del 1480 fou regida per priors comendataris. Ben aviat només residí al lloc un canonge o un simple sacerdot arrendatari, ja que els priors tenien altres prebendes. Fou secularitzat el 1592 i sis anys més tard les seves rendes s’uniren al convent d’augustinians calçats de la Seu d’Urgell, que delegà un frare o sacerdot per a servir la parròquia annexa al priorat. (APF)
Priorologi de Sant Pere Cercada
| Berenguer de Llavaneres | 1136-1146 |
| N. Rossell | 1153 |
| Pere de Togores | 1167-1170 |
| Ramon de Sant Martí | 1220 |
| Berenguer | 1234 |
| Guillem de la Figuera | 1244 |
| Pere de Pi | 1286 |
| Ramon de Javicà | 1303 |
| Berenguer Duran | 1306 |
| Pere de Fuirac | 1337 |
| Pere de Franquesa | 1371 |
| Jaume Cogul | 1414 |
| Joan de Ribes | 1417 |
| Pere Caselles | 1466 |
| Priors comendataris | |
| Gabriel Sarriera | 1493 |
| Joan de Margarit (bisbe de Girona) | 1504 |
| Joan de Ruinart | 1539 |
| F. Domingo Romeu (bisbe d’Utica) | 1551-1563 |
| Joan Pere de Mitjavila | 1563 |
| Manuel Franquesa | 1585 |
| Jaume Martí Picart | 1592 |
Donació de Sant Pere Cercada (30 de març de 1136)
Elies, abat de Sant Marçal de Montseny, dóna a Berenguer de Llavaneres el lloc de Sant Pere Cercada per tal que hi pugui viure sota la regla de sant Agustí.
"Ego Helias Dei gratia Minister Caduniensis cenobii, Sanctique Marcialis Montis Signi, ex spiritu karitatis adquiescens piæ petitioni tuæ, Berengari de Lavandariis, confratrumque tuorum, vobis ex integro concedo, dono et trado locum Sancti Petri de Cercada cum ómnibus ad eundem locum pertinentibus, sive inmobilibus, quibuscumque hunc vel hæc impetraverim vocibus. Hanc vero donationem vobis vestrique succesoribus in perpetuum ea propter karitative facio, ut ibidem omnipotenti Deo canonice et libere sub beati Augustini regula indesinenter militetis, meique qualiscumque peccatoris vestris in orationibus me moriam, si non iugiter, saltim aliquando habeatis. Prephatum autem locum universis sibi adiacentibus mihi cum alio scripto quod vobis trado personaliter impetravi a domino Berengario Sedis Gerundensis venerabili Episcopo cum Capituli sui assensu et consilio, et a Pedro Raimundi de Villademagno eiusque nepotibus Bernardo videlicet atque Guilelmo quorum omnium consilio atque approbatione presentem vobis donationem irrefragabiliter facio. Quæcumque vero persona contra huius donationis paginam ad irrupendum, quod absit, venire temptaverit, nisi commonita resipuerit, anathema maranatha sit. Actum est hoc scriptum III Kal aprilis anno ab Incarnatione Domini millesimo centesimo trigessimo sexto.
Berengarius, Dei grati Gerundensis ecclesie Episcopus ss + Helias, Dei gratia Caduniensis Abbas ss. + Berengarius, Abbas ecclesiæ Vilbertrandi, atque Archiadiaconus Gerundensis ss. + Arnallus Iohannis, Presbiter et Sacrista Sedis ss. + Signum Petri Raimundi de Villademagno + Signum Guillelmo de Villademagno. + Signum Bernardi de Villademagno + Signum Raimundi de Farners. + Signum Petri, presbiteri, qui hoc scripsit, die et anno quo supra."
Jaume Villanueva i Astengo: Viage literario…, vol. XIII, pàg. 205.
J.M. Millas i Vallicrosa i F. Rabassa i Arigós: Historia de Santa Coloma de Farners y su comarca, Santa Coloma de Farners 1951, pàg. 62.
Traducció
"Jo Elies, per la gràcia de Déu abat del monestir de Cadins i de Sant Marçal del Montseny, accedint amb esperit de caritat a la pietosa petició que m’has fet tu, Berenguer de Llavaneres, i els teus confrares, us concedeixo, us dono i us lliuro íntegrament el lloc de Sant Pere de Pere de Cercada amb totes les seves pertinences i immobles, qualssevol que siguin els conceptes pels quals ho vaig adquirir. Aquesta donació us la faig a vosaltres i als vostres successors mogut per la caritat i per sempre de manera que en aquest lloc us pugueu exercitar ininterrompudament en el servei de Déu omnipotent, de manera canònica i lliure, sota la regla de sant Agustí, i que en les vostres oracions us recordeu de mi, vulgar pecador, si no a cada moment almenys de tant en tant. L’esmentat lloc, amb tots les coses que porta annexes em va pervenir, juntament amb una altra escriptura que us lliuro personalment, del senyor Berenguer, bisbe venerable de la seu de Girona, amb el consentiment i consell del seu capítol, i de Ramon de Vilademany i dels seus nebots Bernat i Guillem, amb el consentiment i consell de tots els quals us faig la present donació de manera irrevocable. Qualsevol persona que gosi anar contra aquesta escriptura de donació per trencar-la, cosa que tant de bo no passi, si no restituïa les coses esmentades, sigui condemnat amb el més gran dels anatemes. Aquest escrit ha estat fet el dia tercer de les calendes d’abril de l’any 1136 de l’encarnació del Senyor.
Berenguer, per la gràcia de Déu bisbe de Girona, ho subscriu. Elies, per la gràcia de Déu abat de Cadins, ho subscriu. Berenguer, abat de l’església de Vilabertran i ardiaca de Girona, ho subscriu. Arnau Joan, prevere i sagristà de la seu, ho subscriu. Signatura de Pere Ramon de Vilademany. Signatura de Guillem de Vilademany. Signatura de Bernat de Vilademany. Signatura de Ramon de Farners. Signatura de Pere, prevere, que ho ha escrit el dia i l’any esmentats."
[Trad.: Joan Bellès i Sallent]
Església
Planta de l’església formada per una nau i transsepte, amb un cimbori octogonal, i acabada a llevant per tres absis sobre un mateix eix.
J. Recarens
L’església actual és un magnífic exemplar característic de l’arquitectura catalana dels segles XII i XIII. De les dependències monàstiques, no en queden més que possibles restes entre les edificacions veïnes, més modernes i de diferents èpoques, a causa, sobretot, de la curta vida de la comunitat, que es dissolgué totalment a mitjan segle XVII.
L’església és de planta de creu llatina, amb una nau rectangular capçada a llevant per un transsepte, al qual s’obre un absis central cec i dues absidioles. A la intersecció de nau i transsepte s’aixeca un cimbori octogonal, amb cúpula interior sobre trompes. Entre les trompes, al tambor de la cúpula, llevat del costat de tramuntana, s’obren tres petits ulls de bou. La nau i el transsepte són coberts amb volta de canó de la mateixa alçada. Les dues absidioles s’obren al transsepte per mitjà d’un estret arc presbiteral. En canvi, l’arc presbiteral que marca la unió de l’absis principal amb la nau longitudinal és ben ample i dóna una considerable profunditat al presbiteri, que és tres graons més alt que la nau. Absis i absidioles foren coberts amb volta de quart d’esfera. Interiorment són llisos i centrats per finestres de doble esqueixada, molt més ampla la de l’absis principal. En un principi, a l’església hi havia tres portes d’entrada: la principal al mur de ponent, i una davant de cada absidiola, al mur de ponent del transsepte. Actualment, la de l’ala de tramuntana del transsepte és completament tapiada. La de migjorn és oberta i comunica a l’afegit de la sagristia, que és un simple cobert en molt mal estat de conservació. Al mur de migjorn del transsepte s’obre una finestra de doble esqueixada. En canvi, simètricament amb l’exterior, al mur de tramuntana, hi ha una finestra actualment tapiada i centrada d’una sola esqueixada, amb un ull exterior considerablement estret. Al mur de migjorn de la nau principal, entre el mur de ponent i l’arrencada de la cúpula central, hi ha dues finestres més de doble esqueixada, aquestes bastant més estretes que totes les altres.
L’interior de l’església de Sant Pere Cercada és gairebé del tot arrebossat, llevat d’alguns fragments de murs, com ara la part inferior del de tramuntana, que comprèn el cor, la superfície interior de dos arcs marcats als murs de tramuntana i de migjorn del transsepte, i la zona inferior a la volta de l’absis central. A l’absis hi ha un parament de carreus escairats, col·locat a trencajunt, amb les juntes ben amorterades, en filades horitzontals d’alçada molt variable. El parament del mur de ponent del transsepte sembla més desordenat.
Vista del temple prioral des del costat sud-est.
F. Tur
A l’exterior, les façanes es caracteritzen per la nuesa ornamental, llevat de la de ponent, en la qual s’obren la porta i la finestra superior, ben treballades. La porta, amb llinda i timpà llis, és emfasitzada per tres arcs en gradació.
Aquesta façana de ponent és coronada superiorment per un petit campanar d’espadanya de dos ulls, molt descentrat i refet en una bona part.
Com a coronament superior, a manera de ràfec, a les façanes laterals de les naus i als absis hi ha una senzilla motllura aixamfranada.
Sembla que a la zona de migdia, on s’obre la porta del transsepte i que ara és ocupada per la nova sagristia, podia haver-hi hagut un claustre, del teulat del qual no quedarien més restes que una filada de forats a les dues parets que formen la raconada, que devien servir per a encastar-hi els caps de les bigues de l’estructura. Un indici que fa pensar en aquesta possibilitat són les tres làpides sepulcrals datades pocs anys després de la construcció del temple (actualment, dues són dintre la sagristia i una a l’exterior, al costat del contrafort).
L’aparell general exterior és format per carreus no gaire treballats ni regulars, tenint en compte que l’actual església fou consagrada l’any 1245, en plena època del que anomenen segon romànic. (JRR)
Capitell
La decoració exterior de Sant Pere Cercada és austera; els únics motius esculpits són a la façana de ponent, on hi ha la porta d’entrada composta per quatre arcs en gradació aguantats per sengles capitells esculpits. Actualment els capitells originals han estat substituïts per unes reproduccions; els autèntics es troben a la sagristia de l’església de Santa Coloma de Farners.
Els quatre capitells tenen una cistella allargada i estreta per damunt el collarí, que s’eixampla bruscament a la part superior.
Tres dels capitells que ornaven la portada de l’església, de factura clarament gòtica; actualment són a Santa Coloma de Farners.
F. Tur
Els dos del centre tenen la mateixa estructura i decoració, només varien dos motius. El primer s’inicia a la base, amb una palmeta a cada cara de derivació corintia i amb moltes estries que es vinclen uns pocs centímetres a l’exterior. Al seu damunt, dues pinyes que es toquen a la base es torcen a banda i banda. Aquests dos motius diferencien un capitell de l’altre, en el qual no hi ha les pinyes i les palmetes són més estilitzades. Enmig d’aquest motiu i a cada angle sobresurten sengles rostres pentinats amb serrell i bucles a banda i banda de la cara. Al cim i a cada cara del capitell, tres anelles de cinta perlejada s’entrellacen; a l’interior s’inscriuen motius vegetals de fulles i flors. El més característic d’ambdós capitells és la inscripció que hi ha als àbacs, en la qual es commemora un canonge que havia establert un aniversari i deixat les rendes per tal que una llàntia cremés perpètuament davant l’altar de Sant Pere. La inscripció diu el següent: “Hic sepeliur R. de turre canonicus habens aniversarium suis sum ptibus stabilitum et dedit lampadem altari”.
El capitell exterior del costat esquerre s’inicia al collarí, amb fulles en forma de palmeta que es vinclen a l’exterior. Damunt seu, les restes de dues cintes perlejades formen dos cercles i s’eixamplen en forma de fulla per contenir una pinya. Les dues cintes són cenyides per un anell. L’àbac del capitell és decorat per flors de quatre pètals buidats de fulles rodones i allargades, que s’alternen amb dos pètals triangulars oposats i col·locats verticalment.
L’últim capitell segueix el mateix esquema a base de palmetes llistades que s’inicien al collarí per pujar retorçant-se fins a la meitat del capitell, on es vinclen les puntes; entremig d’aquestes apareixen sengles caps esculpits de faccions dures. La part superior és composta per cintes perlejades que s’inicien als angles més superiors en forma de vegetal retorçant-se a les cares dels capitells en forma de fulla i obrint-se per inscriure una pinya.
Una de les bases que ornaven la portada de l’església, de factura clarament gòtica; actualment són a Santa Coloma de Farners.
F. Tur
L’últim element decorat són les bases, de forma quadrada i amb un tor convex de perfil semicircular. Als angles de la base hi ha esculpits uns caps d’animals de faccions molt senzilles.
Els capitells esmentats, com comenta Puig i Cadafalch (1918, pàg. 107) “…senyalen la vinguda del nou estil gòtic”-, els elements que els componen i la seva forma mostren un factura tardana. Cal tenir en compte que l’actual església fou consagrada pel bisbe de Girona Guillem Cabanilles el 2 de maig de 1245, any al voltant del qual podria correspondre la realització d’aquest conjunt arquitectònic.
Tanmateix, les inscripcions dels àbacs segurament devien referir-se a les obres de l’església consagrada en aquestes dades. (NPP)
Pica
A l’exterior de l’església es conserva una pica baptismal circular de grans dimensions i de tosca factura, que des del punt de vista estètic no mereix atenció. (NPP)
Teixit
El teixit de l’Àguila de Sant Pere Cercada procedeix del monestir del mateix nom. Se’n conserven fragments al Museu Episcopal de Vic (nums. d’inv. 8538 i 10812, on ingressaren el 1920), i al Museu Tèxtil de Terrassa (núm. d’inv. 5576, procedent de la col·lecció Viñas (1957, pàg. 75), de la qual tenia el núm. 1958).
La relació completa del dibuix, segons la reconstrucció ideal feta en dibuix per Josep Gudiol i Ricart, que és al Museu Episcopal de Vic, mesura 58 cm d’alçada per 48,50 cm d’amplada. Originàriament devien ésser rengles horitzontals de cercles formant el tipus de teixit anomenat en els documents “palla rotata”, decorats al seu interior per una àguila bicèfala amb les ales esteses a la part superior de les quals hi ha dos animals no identificats. Els cercles són formats per dues sanefes, perlades, l’una interior i l’altra exterior. La central, més ampla, presenta repetitivament el tema de dues feres perseguint-se. A la circumferència exterior del cercle hi ha una inscripció cúfica. Els cercles s’uneixen entre ells, tant per dalt i baix com lateralment, de manera tangent, i el punt d’unió és un floró de forma estrellada que ocupa l’amplada de dos cercles. Als intersticis entre els cercles hi ha florons de forma suposadament estrellada, als quals van a parar quatre palmetes originades al floró de tangència dels cercles.
Es conserven molt pocs fragments d’aquest teixit, tant al museu de Vic com al de Terrassa, sense els quals no es pot reconstituir la relació completa. Aquests fragments són molt mal conservats, amb pèrdues d’ordit i trama i els consegüents esfilagarsaments. D’altra banda, hom desconeix la manera com va arribar el teixit del monestir de Sant Pere Cercada.
El tema de l’àguila bicèfala amb les ales desplegades és usat des de Mesopotàmia. Pèrsia el va reprendre, i de l’art persa-sassànida sembla que passà a Bizanci i també a l’art islàmic. Iconogràficament, la peça pot comparar-se amb l’Àguila de Quedlinburg en la decoració i les mesures que presenta.
El mal estat de conservació dels fragments conservats no permet de fer-ne una anàlisi completa i acurada.
El teixit té dos ordits, l’un de fons (a) i l’altre de lligadura (b). L’ordit a és de seda groga i el b és de seda blava. És format per tres trames, una de seda blanca (A), l’altra de vermella (B), i la tercera de verda (C), molt enfosquida per l’oxidació, les quals lliguen amb els ordits amb tafetà simple 1 a 1 per fer el fons i bastes de trama lligades amb tafetà per a fer les decoracions. Una quarta trama, suplementària, d’or —làmina d’or embolcallant fil de seda groga— (D), treballa en niu d’abella només en alguns indrets com el cap i les potes de l’àguila. Es tracta del tipus de teixit que en alguns documents antics és anomenat baldaquí. Shepherd l’anomena diaspre (1957, pàg. 378) i el situa en el grup de teixits d’El Burgo de Osma, és a dir, el dels teixits de les dalmàtiques de Sant Bernat Calbó (R.M. Martín pàg, 1986), teixits hispanoàrabs del segle XII.
La situació dins aquest grup prové de l’ús de la tècnica de lligar en tafetà per bastes de trama i tenir una trama suplementària d’or que lliga en niu d’abella, característiques que només es troben en l’escola tèxtil hispanoàrab definida per Shepherd (SHEPHERD, 1957, pàgs. 378-379).
Dins aquest grup situa també l’Àguila de Quedlinburg, abans esmentada, i assenyala que ambdues tenen la característica de presentar els cercles molt més grans que la resta dels teixits d’aquest grup. També compara ambdós teixits amb el de Santa Librada de la catedral de Sigüenza. Tant aquest com el de Sant Pere Cercada presenten inscripcions cúfiques al voltant del cercle. Altres autors com Partearroyo (1982, pàg. 358), seguint Shepherd, relacionen també els tres teixits.
Shepherd (1957, pàg. 380) situa Sant Pere Cercada com fet en un taller andalusí, potser a Almeria, a mitjan segle XII, com la major part dels teixits menys fins del grup d’El Burgo de Osma. (RMMR)
Bibliografia
Bibliografia general
- Villanueva, XIV, 1850, pàgs. 210-211; Monsalvatje, 1909, pàgs. 290295; Millàs-Rabassa, 1951, pàgs. 61-68.
Bibliografia sobre la pica
- Puig i Cadafalch, 1918, pàgs. 106-107.
Bibliografia sobre el teixit
- Col·l. Viñas, 1957; D. Shepherd, 1957; C. Partearroyo, 1982; R.M. Martín i Ros, 1986.