Situació
L’església parroquial de Sant Vicenç s’aixeca en el pla anomenat del Capell, formant una petita plaça amb les cases veïnes que es troben a redós dels encinglerats penyals de les Roques del Castell, que formen una aresta entre les valls de la Clusa i de Vilada o Camprubí. El lloc és a cavall d’un aflorament de roques que el creuen de llevant a ponent, amb fortes balceres, sobretot pel cantó de migjorn, que van a morir a la riera de la Clusa, que passa per la fondalada de ponent. Es troba a 8 quilòmetres de Vilada. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 255-M781: x 13,0 — y 69,7 (31 TDG 130697).
S’hi arriba per una pista forestal, en bon estat, de 7, 5 km, partint de la carretera de Berga a Sant Quirze de Besora, que es troba a la sortida de Vilada, a mà esquerra, entre els quilòmetres 36 i 37. Per visitar l’església cal demanar la clau a l’hostal o al rector de Vilada. (JRS)
Història
Sant Vicenç de Castell de l’Areny fou, a la vegada i des dels seus inicis, l’església del castell de l’Areny i la parroquial del lloc, dins el comtat de Berga i l’àmbit territorial del bisbat d’Urgell. La primera notícia de l’església és de l’any 905 car Sant Vicenç surt esmentada com un dels límits de l’església veïna de Sant Jaume de Frontanyà en l’acta de consagració d’aquesta església (...usque in termino de Sti. Vincentii que sita est in Castro Adalasindi…).
L’església devia ésser propietat de la família comtal de Barcelona juntament amb una part de les terres de Castell de l’Areny, car el juliol del 988, el comte Borrell de Barcelona permutava amb el bisbe Sal·la d’Urgell i els canonges de Santa Maria de la Seu, uns alous al comtat d’Urgell per les esglésies berguedanes de Sant Andreu de Sagàs, Santa Maria de Merlès, Sant Esteve de Pardinella i Sant Vicenç de Castell de l’Areny, amb tots els seus termes i propietats (Et ipsa ecclesia sancti Vincencii de kastro Adalasende, cum sua parrochia et suas fines vel terminis et cum omnia huius ecclesie pertinencium, siiliter totum ad integrum nobis connustagtis…).
Sant Vicenç de Castell de l’Areny és esmentada en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, document del final del segle X o del començament de l’XI (kastro adalasindo).
L’església conservava el seu caràcter parroquial l’any 1312, car és referenciada com a tal en la visita d’aquest any efectuada pel prefecte de la Seu d’Urgell al deganat de Berga.
El segle XVIII tenia com a sufragània l’església de Sant Romà de la Clusa i avui conserva encara aquest caràcter. (RSR)
Església
L’església és molt modificada bé que és d’origen romànic. Al llarg dels anys hi han estat fetes, però, tantes reformes, que n’han desfigurat substancialment les seves característiques originals. L’edifici és orientat de llevant a ponent. No conserva l’absis i al mur de tramuntana s’observen alguns carreus que segurament corresponen a l’època romànica.
Al mur de migjorn hi ha obertes dues finestres de doble esqueixada que possiblement corresponen al lloc on hi havia les originals.
La porta d’entrada s’obre al mur de ponent. És d’estructura simple.
L’edifici, que es troba en bon estat de conservació, és coronat per un campanar de torre, quadrat, d’època posterior. (JRS)
Forja
Porta d’entrada a l’església amb aplicacions de ferro.
R. Viladés
Un dels elements, senzill però interessant, que es conserva d’època romànica són les aplicacions de ferro forjat que hom pot veure a la porta d’entrada.
Constitueixen aquestes aplicacions dotze jocs que es distribueixen, meitat per meitat, a cada batent de la porta. A aquests cal afegir encara un petit complement que ocupa la part més alta.
Aquests jocs són formats per unes cintes estretes i solcades de manera que cada cinta sembla formada per la juxtaposició de dos nervis. Les cintes apareixen disposades horitzontalment en grups de quatre. Les dues exteriors més curtes fan terminar els seus extrems en unes volutes poc obertes, a diferència de les interiors que, més llargues, cargolen més els seus extrems per donar lloc també a unes volutes. Els extrems d’aquestes volutes han estat aplanats i prenen la forma d’un cap de serp molt rudimentari en el qual el clau de fixació del forjat a la fusta té l’aparença d’un ull.
A desgrat de la seva simplicitat, aquesta ferramenta, que hom aplicava a les portes com a reforç i com a ornamentació, té un singular encant a causa, sobretot, de la seva sobrietat i rudimentarietat. Possiblement es tracta d’un treball fet al començament del segle XII. (JVV)
Bibliografia
- Cebrià Baraut: Les actes de consagració d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia”, vol. I, la Seu d’Urgell 1978, pàgs. 50, 52 i 74
- Cebrià Baraut: Documents dels anys 981-1010, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, “Urgellia”, vol. III, la Seu d’Urgell 1981, pàg. 45
- Domingo Costa y Bofarull: Memorias de la Ciudad de Solsona y su Iglesia, vol. II, Barcelona 1959, pàgs. 686-687