Sant Romà de la Clusa (Castell de l’Areny)

Situació

L’església de Sant Romà de la Clusa, tinènça de la parròquia de Castell de l’Areny, es troba situada a 1 400 m d’altitud, al bell mig de la vall principal de les quatre que formen aquest esplèndid paratge de l’Alt Berguedà. Al costat hi ha la casa pairal del mateix nom; ben a prop passa el rierol de la Clusa. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 255-M781: x 12,2 — y 71,3 (31 TDG 122713).

Vista de l’església des del costat de llevant, amb la capçalera a primer terme.

J. Pons

Una vista de l’església des del costat de migjorn en el qual hi ha oberta la porta d’entrada, coberta per un arc adovellat de mig punt, i una finestra, oberta modernament.

J. Pons

Per anar-hi cal prendre la pista forestal de 10 km que comença en les darreres cases de Vilada, a mà esquerra, seguint la carretera de Berga a Sant Quirze de Besora. Millor utilitzar un vehicle tot terreny. El camí que segueix, tallat en la roca en el pas de l’Escalell, es troba penjat sobre profunds precipicis solcats per la riera de la Clusa.

S’hi pot anar també des de la Nou, Sant Julià de Cerdanyola i la Pobla de Lillet per pistes forestals, dificultoses, sobretot les dues darreres, difícils de seguir per un desconeixedor del país. Per visitar-la cal demanar la clau als masovers de la casa de Sant Romà. (JRS)

Història

Situada dins l’antic terme del Castell de l’Areny, dins el comtat de Berga, l’església de Sant Romà de la Clusa fou parroquial durant tota l’edat mitjana sota la jurisdicció del bisbat d’Urgell. El segle XIV l’església amb tot el terme de l’antic castell de l’Areny s’integrà en el terme del castell veí de Roset.

La primera notícia documentada del lloc és de l’any 961; els marmessors testamentaris d’Ava donaren al monestir de Sant Llorenç prop Bagà un alou, que tenia a la Clusa com un dels seus límits (in ipsa (c) lusa). L’any 983, en l’acta de consagració de l’església monacal de Sant Llorenç prop Bagà, s’especifica que el monestir posseïa al lloc de la Clusa dos masos amb les seves terres (...Et in ipsa Clusa masos .II. cum suas terras).

L’església de Sant Romà de la Clusa apareix esmentada com una de les esglésies que formaven part del bisbat d’Urgell en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu, document datable del final del segle X o començament de l’XI (illa Clusa).

L’any 1003, el vescomte Bernat de Conflent deixà, en el seu testament, el seu alou de la Clusa a l’església de Sant Joan de Vilada.

L’església de Sant Romà consta com a parroquial en la visita efectuada al deganat de Berga l’any 1312 pel prefecte de la Seu d’Urgell. Abandonat i destruït el castell de Castell de l’Areny, el lloc de la Clusa amb l’església de Sant Romà s’integrà al terme casteller veí de Roset; l’any 1336 Pere de Fonollet vescomte d’Illa, en nom de la seva muller Marquesa, senyora de la Portella i Lluçà, cedí als homes de la parròquia de Sant Romà de la Clusa, al terme del castell de Roset, tot el bosc conegut amb el nom de la Clusa, per al seu ús i servei (...parrochie sancti Romani de la Clusa, de termino castri nostri de Roseto…).

El segle XVIII Sant Romà era ja sufragània de Sant Vicenç de Castell de l’Areny, categoria que conserva en l’actualitat. (RSR)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau rectangular, de petites dimensions, rematada allevant, per un absis se-micircular. Cal notar com la finestra que s’obre al mur de migjorn és ober-ta en època moderna.

J. Pons

L’edifici és del segle XII. D’una sola nau coronada vers llevant per un bell absis pel cantó de sol ixent. La nau té una volta de canó lleugerament apuntada. Hi ha tres finestres de doble esqueixada: la de l’absis i la de ponent foren retrobades durant les obres de restauració efectuades entre els anys 1965-1968; en canvi la de migjorn no existia. Fou construïda seguint el model de la de l’absis durant aquestes obres, que foren efectuades per la Diputació de Barcelona.

El mur frontal, a ponent, és rematat per un esvelt campanar d’espadanya, de dues obertures acabades amb sengles arcs de mig punt adovellats. En el de migdia, al començament de la nau, s’obre la porta d’entrada, coronada per un arc de mig punt adovellat.

L’edifici no té cap mena d’ornamentació, ni interior, ni exterior, llevat d’uns quants carreus estriats, disposats en filada, que s’observen a la part superior del mur de l’absis, sota mateix de les lloses que el cobreixen.

L’altar actual fou reconstruït l’any 1976; la llosa que serveix d’ara (l’antiga?) es trobava en la part central del graó que separa la nau de l’absis.

La restauració duta a terme és molt ben feta. Llàstima de la capriciosa finestra de migjorn i de la col·locació de les lloses encimentades i sense trencaigües, que comportaran inevitablement esquerdes a causa dels freds, amb els consegüents degoters. (JRS)

Crist

L’església de Sant Romà de la Clusa conservava una bella imatge de majestat vestida que fou destruïda l’any 1936. Era de talla sobre fusta policromada, però havia sofert una restauració en època posterior, que va deixar la túnica daurada. La seva mida era de 111 × 119 cm segons Gispert, és a dir, que tenia més envergadura que altura, particularitat no única però sí molt rara en el romànic català.

Joaquim de Gispert i de Ferrater va fer-ne un interessant estudi titulat La Majestat de Sant Romà de la Clusa, publicat a la “Revista de la Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa” (volum III, 1901-1902, pàgs. 542-550), i del qual reproduïm aquí alguns fragments descriptius, ben convençuts que ofereix més garanties que l’examen de la deficient fotografia que reproduïm, que és de l’Arxiu Mas i l’única que era coneguda. Recentment varem identificarne una altra amb la imatge de perfil, obtinguda des de dalt del cor de l’església, i conservada a l’Institut Ametller, però amb el clixé original perdut. Més recentment, encara, foren trobats uns clixés, en un arxiu particular i ara integrats a l’arxiu d’A. Bastardes, els quals mostren la imatge frontalment i en complementen el coneixement, però no milloren sensiblement l’examen de la talla.

“A mà esquerra de la mateixa porta d’entrada del santuari —diu Gispert— i aplicat a la paret a regular alçada, hi ha un dosser de vermelloses cortines damunt de dos graons, formant el tot un pobre altaret per a soplujar i fer honor a un Sant Crist de la classe de les majestats, permetent-nos el seu coneixement posar-ne un altre al catàleg de les que fins ara havien estat estudiades per nosaltres.

La Majestat de Clusa és de mitjanes proporcions, ja que té un metre amb onze centímetres des del cap als peus, i un metre amb dinou centímetres de l’extrem d’una mà a l’extrem de l’altra; els braços enterament horitzontals i el cos ben recte i aplanat damunt la creu; la testa dreta, fisonomia molt regular i ulls oberts, amb bigoti, i barba tallada en punta; els peus els té solts i movibles. El trajo està format per una gonella llarga i closa a la manera bizantina, dos amples mànegues amb plecs regulars i simètrics, coberta per l’estola o sobregonella, encara que en el dia gairebé queden confoses ambdues peces d’indumentària, perquè en la restauració de què fou objecte en altre temps es dauraren per complet, fet que demostra una sensible falta de criteri en l’autor de la restauració... L’última de les esmentades robes està fermada per l’acostumat cinturó acabant al davant amb un nus i dues llargues caigudes, tot ell pintat de vermell... En els peus, encara que mancats de claus o clau, com correspon al present cas, s’hi veuen pintades les llagues que degueren produir en el suposat de que hagués portat els dits claus; és aquest un altre detall que ens mostra plenament la mal entesa restauració de què fou objecte.”

Després d’estendre’s molt sobre el concepte de majestat, sense dolor ni sofriment, al qual aquesta imatge s’ajusta del tot, diu: “en tots conceptes correspon perfectament al tipus estètic religiós admès per l’església en el darrer període de l’època romànica”. Però cal pensar que Gispert, d’acord amb la norma general que atribueix a tots els estils uns començaments d’imperfecte arcaisme, cosa que no succeeix en aquestes talles del Crist, atribueix la major perfecció formal a una època madura o àdhuc tardana.

El dosser de cortines vermelles que menciona Gispert no és visible a la reproducció que donem, perquè queda més alt, però es veu bé en altres còpies més àmplies del mateix clixé, així com a la petita còpia (sense clixé conegut), recentment identificada.

Manuel Trens, a Les majestats catalanes, vol. XIII de “Monumenta Cataloniae”, Barcelona 1967, comenta aquesta imatge a les pàgs. 123 i 124, i làm. 21, però el seu comentari es recolza només en l’examen de la fotografia de l’Arxiu Mas, que és la que reprodueix. També reprodueix l’article de Joaquim de Gispert, però molt defectuosament, i les mides que indica són errònies.

Creiem també molt interessant transcriure la descripció que en fa Cèsar August Torras en una de les seves guies del Pirineu català (Berguedà, Barcelona 1905, pàg. 110): “Guarda aquesta església en son interior una joia notable en la Santa Majestat que es venera en un dels costats del temple entrant a mà dreta. Està vestida la imatge amb túnica closa, porta llarga estola damunt la vestidura i té el cos cenyit per un cinturó lligat al davant. És de regulars proporcions, rostre sever, cap alt, mirada clavada al cel, barba tallada en punta a l’estil oriental, cos i braços erts i enravenats, coberts per les amples mànegues de la túnica, els peus clavats amb dos claus seguint l’estil bizantí. Sembla ésser dels segles XI-XII. Sofrí una desencertada restauració en el pintat i el daurat de son ropatge.”

La fotografia ens mostra, efectivament, unes discontinuïtats, de cintura en avall, amb dos trencats que fan suposar l’existència d’una roba superposada a la túnica. M. Trens hi veu un mantell o pal·li, deficientment interpretat, que es confon completament de cintura en amunt; però tant Gispert com Torras coincideixen a parlar concretament d’una estola, i pensem que una estola, seguint la direcció vertical dels plecs, potser només es distingia per la policromia primitiva.

Els plecs de les mànegues no són inclinats, sinó verticals, i s’aturen a sota l’aixella, en lloc de continuar per damunt del tòrax sense interrupció, com a la majestat Batlló. M. Trens li atribueix un modelat rústec i poc valent, i li sembla afectada d’imprecisió escultòrica a les faccions, cabell i barba, però no creiem que una fotografia talment deficient pugui autoritzar un dictamen tan sever, sobretot coneixent l’existència d’una restauració que ambdós comentaristes coincideixen a considerar desafortunada.

De totes maneres, el conjunt del cap, però principalment la barba en punta, la separen bastant del Taller de Ripoll; sense oblidar, però, que àdhuc els tallers organitzats podien intentar innovacions i provatures originals, al marge dels seus esquemes tradicionals, i l’atribuïm a la mateixa època: primera meitat del segle XII.

La Majestat de la Clusa fou també citada al llibre de Jordi Vigué i Albert Bastardes, El Berguedà, que es limita a reproduir la fotografia de l’Arxiu Mas, i el comentari de Cèsar August Torras.

També fou extensament analitzada per Rafael Bastardes i Parera a Les talles romàniques del Sant Crist a Catalunya.

A la circular núm. 20 dels “Amics de l’art romànic”, de febrer-març 1983, Albert Bastardes i Parera, en un comentari pòstum titulat Els vells negatius de vidre, donà a conèixer i reproduí un dels clixés d’aquesta imatge, llavors recentment ingressats al seu arxiu, i obtinguts, en dos viatges distints, l’any 1933 i el 1935. El comentari, d’acord amb el títol, és sobretot informatiu, i la documentació que recull és volgudament incompleta, ja que oblida, entre d’altres, el seu propi llibre El Berguedà. (RBP)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Cebrià Baraut: Les actes de consagració d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia” vol. I, la Seu d’Urgell 1978, pàgs. 50, 52 i 103
• Cebrià Baraut: Documents dels anys 981-1010, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, “Urgellia”, vol. III, la Seu d’Urgell 1981, pàg. 113
• Joan Serra i Vilaró: Les Baronies de Pinós i Mataplana, vol. III, Barcelona 1950, pàgs. 88 i 317
• Els castells catalans, vol. V, Barcelona 1976, pàg. 928

Bibliografia sobre el crist

• Albert Bastardes i Parera: Els vells negatius de vidre, “Amics de l’art romànic”, circular 20, Barcelona febrer-març 1983, vol. I, pàgs. 234, 235 i coberta 225
• Rafael Bastardes i Parera: Les talles romàniques del Sant Crist a Catalunya, Barcelona 1978, Artestudi Edicions, Col·lecció Art romànic”, núm. 9, pàgs. 150-153
• Joaquim de Gispert i de Ferrater: La Majestat de Sant Romà de la Clusa, “Revista de la Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa”, vol. III, 1901-1902, pàgs. 542-550
• Cèsar August Torras: Pirineu Català. Guia itinerari V. Berguedà. Valls altes del Llobregat, Barcelona 1905, pàg. 110
• Manuel Trens: Les Majestats Catalanes, vol. XIII de “Monumenta Cataloniae”, Barcelona 1967, pàgs. 123 i 124, i làm. 21
• Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, “Monuments de la Catalunya Romànica” núm. 1, Barcelona 1978, pàgs. 201 i 202