Sant Miquel de Castellvell (Olius)

Situació

Situada damunt el Turó del Castellvell, al costat de ponent del municipi d’Olius, l’església de Sant Miquel es troba al bell mig del recinte emmurallat del Castellvell i el turó del mateix nom, on hi havia un poblat ibèric.

Ruïnes de l’església, tal com es conservaven fa uns anys.

A. Borbonet

Mapa: 330M781. Situació: 31TCG761505.

Del punt quilomètric 3 de la carretera de Solsona a Sant Climenç surt una pista, a mà dreta, la qual, a uns 800 m té, a mà dreta, a frec de la carretera, les runes de l’església. (CRP)

Història

El matrimoni format per Bonhome i Riquilda donà a Santa Maria de Solsona, el 25 d’abril de 1008, l’alou que tenia al castell de Solsona, dins el comtat d’Urgell, “in apendicio Sancta Maria vel de Sancto Mikael”. Afrontava a orient amb Guardioles, a migjorn “in Stagna”, a occident “in ipso Pendetiz” i a tramuntana amb Tortelles.

En dos documents, datats respectivament el 13 d’abril de 1017 i el 29 d’abril de 1017, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, es fa referència a un alou que hi havia a Solsona “remaneat ad Sancti Mikacelis qui ibidem est...” i “...et ipsum alaudem que habebat in Celsona donare precepit ad sancti Mikael is que est ibi fundatus...”.

Per un document del 18 de desembre de 1020 de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell sabem que Guillem i la seva muller Ermengarda vengueren al bisbe Ermengol de la Seu d’Urgell un alou que tenien al terme del castell de Solsona “in apendicio sancti Michahelis archangeli, infra terminos de civitate Selsona...”.

Aquestes dades fan referència a una església de Sant Miquel que hi havia dins el terme del castell de Solsona, però no ens proporcionen les bases necessàries per a portar a terme una identificació plena amb l’església de Sant Miquel de Castellvell.

Aquesta surt identificada en un document pel qual el bisbe Pere d’Urgell, amb el consentiment previ del capellà Guillem, feu donació a l’església de Sant Miquel a Santa Maria de Solsona i al seu paborde Gauspert. L’església es trobava situada(“sita est”), al castell de Solsona. El document és datat el 28 d’agost de 1132.

En la butlla de confirmació de privilegis i esglésies atorgada pel papa Eugeni III al prepòsit solsoní Guillem, l’any 1151, confirmà a l’església de Santa Maria de Solsona la “ecclesiam Sti. Michaelis de Solsona”. Aquesta església surt novament esmentada en la segona acta de consagració de l’església de Solsona com a afrontació d’aquesta església.

En la butlla del papa Climenç adreçada al prepòsit Bernat de Solsona, l’església de Sant Miquel i totes les seves pertinences són novament confirmades a Santa Maria de Solsona.

Un document del final del segle XIII del Cartolari II, foli 99, de Santa Maria de Solsona proporciona una relació d’esglésies que pertanyen a la canònica de Santa Maria de Solsona per bisbats. Entre les esglésies esmentades, formant part del bisbat d’Urgell, figura la “ecclesia Castri Celsonensis”, sense que se n’especifiqui l’advocació. (CRP)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església, interessant edifici amb una capçalera amb tres absis.

J. Segués

De la primitiva església de Sant Miquel, solament resta alguna filada de la part inferior dels seus murs i de l’absis. Probablement es tractava d’una església d’una sola nau, de planta rectangular, capçada vers llevant per un absis central i dues absidioles laterals, les quals formaven una planta trevolada, de les quals solament es conserven dues filades arran de terra. L’absis i les absidioles han estat bastits damunt una plataforma semicircular que els comprèn tots tres.

L’estat de les restes no fa pas possible veure l’indret de la porta o altres obertures, i per les característiques del parament, fet amb carreus que segueixen filada, acuradament treballats i escairats, podem aventurar una datació dins el segle XII per a la seva execució. (CRP)

Talla

Procedeix de l’església de Sant Miquel de Castellvell una imatge de la Mare de Déu que es conserva actualment al Museu Episcopal de Vic, on consta abans de l’any 1893 i figura amb el núm. 1 280 del catàleg.

Es tracta d’una talla que fa 67 cm d’alt. És policromada i pertany al grup d’imatges romàniques que tenen el seu origen en la iconografia de la Kyriotissa bizantina i en les quals la Mare actua de Sedes Sapientiae, de setial de Jesús. Aquí la figura del Nen s’ha perdut, però la posició dels braços i les cames de Maria en demostren l’existència. Per un document gràfic de l’Institut Amatller d’Art Hispànic de Barcelona (núm. de clixé 1 577), fet entre els anys 1930 i 1938, sabem que aquesta mutilació ha d’ésser encara més antiga. També podem comprovar que, ja en possessió de la col·lecció vigatana, i en un moment comprès entre els anys en què fou feta la fotografia i l’actualitat, la Mare de Déu del Castell de Solsona ha estat, almenys, objecte d’una restauració. També ho podem constatar a partir de la descripció feta per Josep Morgades i Gili (Catálogo del Museo Arqueológico-Artístico Episcopal de Vich, Vic 1893, pàg. 194).

Imatge de la Mare de Déu procedent d’aquesta església i conservada actualment al Museu Episcopal de Vic, on és catalogada amb el núm. 1280.

G. Llop

L’aspecte que oferia era força precari: la cara de Maria apareixia despintada, la corona escapçada —com amb rosecs—, el braç dret havia desaparegut i a la mà esquerra els dits eren mutilats. La resta, a banda de la renovació feta en la capa de pintura, es conservava en aparença com ara.

Maria vesteix una túnica blanca, ornada amb uns quadres i unes franges de color marró, que només és visible a la cama dreta i a partir del genoll, on la sobretúnica queda arromangada formant uns plecs naturalistes. Aquesta segona vesta és de color ataronjat amb zones marronoses, i va arrapada al cos i als braços fins als canells. L’escot acaba en punxa i no té cap ornamentació; al damunt, però, hi ha un fermall circular que cenyeix el mantell. Aquest, de color marró fosc i decorat amb estrelles i un galó d’un to una mica més clar, cau per damunt les espatlles i baixa verticalment. La Mare de Déu llueix també una corona sense merlets, sota la qual podem veure una porció de cabells ondulats al front i recollits en unes trenes llarguíssimes que baixen per l’esquena sobre el mantell i fins a l’altura dels genolls. Els peus, calçats amb unes sabates fosques i punxegudes, surten de sota la túnica, a la qual provoquen una lleugera ondulació, i descansen sobre el marxapeu. El setial sobre el qual seu Maria s’acosta més al tipus de cofre-escambell que no pas al de tron; és, de fet, una banqueta amb motllures. Tant el seient com el marxapeu descansen damunt una fusta llisa i prima que actua de tarima.

Per la posició de les mans, amb els palmells encarats, deduïm que la Mare no agafava el Nen; aquesta posició la trobem en molts altres exemples, com ara a la marededeu de la catedral de Girona, o a la de Ger (Museu d’Art de Catalunya). També hem de suposar que l’Infant seia al mig de la falda de la Mare, beneint amb la mà dreta i sostenint el llibre dels Evangelis amb l’esquerra.

Pel que fa als trets facials de Maria, ressalten els ulls grossos i les celles arcades, que, passats amb un traç negre, contrasten amb la blancor del rostre. El nas és llarg, però poc esmolat, i la boca és indicada només per una incisió horitzontal. El conjunt, recollit en un oval eixamplat a la part baixa per unes galtes extremadament rodones, i suportat per un coll ample i robust, fa una sensació d’inexpressivitat. De fet, tant la rudesa del rostre, com tota la configuració d’aquesta imatge, denoten una factura senzilla, feta més aviat per un artesà que conegué i imità un altre model que per un veritable artista. El resultat és aquest tipus de marededeu arcaïtzant.

Pel lloc de procedència de la imatge, sembla que en la seva execució hom prengué com a model la bonica imatge de la Mare de Déu del Claustre, de la catedral de Solsona, que, a partir d’A. Kingsley Porter (1928, pàg. 33), es considerà obra de l’escultor Gilabert, vinculat a Tolosa. La imitació es concreta clarament en les trenes llargues poc freqüents, d’altra banda, en talles romàniques i en la decoració que ja hem descrit de la túnica. També W.W.S. Cook i J. Gudiol i Ricart (1950, pàg. 306; 1980, pàg. 310) han coincidit a veure aquesta imatge com una versió tosca i arcaïtzant de la Mare de Déu del Claustre. En efecte, la vinculació d’ambdues marededeus és evident; això no obstant, creiem que la conservada al Museu Episcopal de Vic no prengué la del Claustre com a model directe. La simplificació i l’estereotipatge dels trets més definitoris en són la prova. Una altra marededeu, pertanyent a la Col·lecció Ricart i datada de la primera meitat del segle XIII, podia haver imitat més directament el model i haver servit, al seu torn, d’exemple a la que estudiem. Aquesta imatge, a la qual ens referim, anteriorment pertanyia a la Col·lecció Soler i March, de Barcelona i fou publicada per Lluís Monreal i Tejada (Imaginería medieval en la colección de escultura Ricart, Filograf, Barcelona 1955, núm. 15). Walter William Spencer Cook i Josep Gudiol i Ricart l’havien classificada com a obra logronyesa (Pintura e imaginería románicas, Ars Hispaniae, vol. VI, Madrid 1950, pàg. 364), bé que a la reedició de l’any 1980 no reiteren pas aquesta opinió.

En comparació a la del Castell de Solsona, veiem que la imatge de la Col·lecció Ricart agrupa també les característiques de la del Claustre i s’ajusta més a la iconografia. Tot plegat té més qualitat d’execució, donat que dóna com a resultat una marededeu més delicada i no tan hieràtica.

Un altre indici que reforça aquesta hipòtesi és el fet que la imatge de la Col·lecció Ricart porta un fermall rodó, que subjecta el vestit, fermall que no trobem a la del Claustre de Solsona i sí, en canvi, a la del Castell.

Quant a la datació, tenint en compte que tant la imatge de la Mare de Déu del Claustre com la de la Col·lecció Ricart han estat datades del final del segle XII i del segle XIII, respectivament, situarem la marededeu del Castell de Solsona un xic més tard que les anteriors, és a dir, en ple segle XIII. Aquesta cronologia no es contradiu pas amb el que explica A. Noguera (1977, pàg. 79) sobre les imatges que a partir del segle XIII es feien per a les esglésies humils, les quals agafaven com a models els exemplars dels monestirs propers. Quant a la posició de les mans, classificada per aquest autor de primitiva, no creiem que sigui un aspecte decisiu per a fer canviar la data, ja que hem de tenir en compte que el braç dret és fruit d’una restauració. (MGM)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Manuel Riu i Riu: La canònica de Santa Maria de Solsona. Precedents medievals d’un bisbat modern, “Urgellia”, núm. 2, la Seu d’Urgell 1979, pàgs. 211-256.

Bibliografia sobre la talla

• Josep Morgades i Gili: Catálogo del Museo Arqueológico-Artístico Episcopal de Vich, Vic 1983, pàg. 194.
• Arthur Kingsley Porter: La escultura románica en España,: vol. II, Ed. Gustavo Gili, Barcelona 1928.
• Manuel Trens i Ribas: María. Iconografía de la Virgen en el arte español, Ed. Plus Ultra, Madrid 1946.
• Walter William Spencer Cook i Josep Gudiol i Ricart: Pintura e imaginería románicas, Ars Hispaniae, vol. VI, Ed. Plus Ultra, Madrid 1950 i 1980.
• Luís Monreal Tejada: Imaginería medieval en la colección de escultura Ricart, Filograf, Barcelona 1955.
• Antoni Noguera i Massa: Les marededeus romàniques en terres gironines, Artestudi Edicions, Col. Art Romànic, núm. 5, Barcelona 1977. (MGM)