Castell d’Olius

Situació

A la dreta del riu Cardener, vers el costat nordoriental del municipi d’Olius, situat a la conca alta del Cardener, es troba emplaçat el conjunt format per la Torreta, l’església de Sant Esteve i el singular cementiri gaudinià.

Assentat damunt un cingle rocallós, dominant una part de la vall del Cardener, s’alça el mas la Torreta on, probablement, hi havia hagut l’antic castell d’Olius.

Mapa: 292M781. Situació: 31TCG812521.

Recorreguts 4,300 km de la carretera de Solsona a Berga, a mà esquerra, hom troba un trencall senyalitzat, a Olius, que amb 1,100 km porta a l’església de Sant Esteve. Davant l’escola hi ha un caminet que amb un minut a peu deixa a la Torreta. (CRP)

Història

El segle X els comtes d’Urgell tenien un palau a Olius. El trobem documentat el 7 de les calendes de març de l’any 985, a la donació que el prevere Duran feu a la casa de Sant Esteve d’Olius d’unes terres i vinyes “in castro Olius”.

Ermengol I, fill de Borrell i nét del primer comte d’Urgell, Sunyer, es trobava allí el 8 d’abril de l’any 1000.

Reunit el comte Ermengol, juntament amb el vescomte Ramon, el bisbe Sal·la d’Urgell, els jutges Isarn i Oliva, els levites Guillem i Guifré i alguns cavallers de la seva comitiva, a petició del prior de Solsona, Ramon, confirmà les franquícies i llibertats donades a la “ecclesiam Celsonensem suam avus meus construxit in sua propia dominicatura”, a la vegada que li atorgà la seva franquesa de Muntada.

L’any 1002, el mateix comte i la seva muller Tedberga donaren al seu fidel Isarn i a la seva muller Quideberga un alou del castell d’Olius, juntament amb l’alou de Guardiola de Madrona. Aquest mateix any, els comtes vengueren a Altemira un altre alou del terme d’aquest castell, pel preu de deu sous.

El comte Ermengol II, conegut també com Ermengol el Pelegrí o de Jerusalem, el 4 de les calendes de desembre de l’any 1029, feu una escriptura de franquícia i donació a Guillem i a la seva muller Guilla del cens que li corresponia d’un alou del castell d’Olius.

La comtessa Sança, filla del rei Ramir d’Aragó i vídua d’Ermengol III d’Urgell, reconegué la senyoria del castell d’Olius als comtes de Barcelona, Ramon Berenguer i Almodis, l’any 1067. Aquests portaren a terme una gran tasca de recuperació i acreixement del patrimoni comtal, a la vegada que desenvoluparen un vast programa d’afirmació de la potestat o senyoria dins els seus extensos dominis.

El 8 dels idus d’agost de l’any 1077, el vescomte Ponç i la seva muller Engelsia i llur fill Guerau, que segons Serra i Vilaró “[...] tal volta serien els titulats vescomtes de Girona i llur fill el comte de Cabrera”, lliuraren a l’església de Santa Maria de Solsona els alous que posseïen en aquest castell, el qual afrontava a llevant amb el terme de Besora, a migjorn amb els de Joval i Riner, a ponent amb Solsona i a tramuntana amb els de Lladurs i Valldelord.

Dos anys més tard, el bisbe Bernat d’Urgell, a petició del comte Ermengol IV, consagrà la nova església de Sant Esteve, bastida pels fidels de la zona. En aquella ocasió, “in Castellum Olius veneruntque multitudo copiosa” de clergues, laics i nobles per celebrar la festa. Consta a l’acta que el bisbe, amb l’aprovació de l’il·lustre Ermengol, destinà “[...] totum in circuito illius ecclesie quantum intra XXX passos peduum continetur excepto ab illa clima qua castellum consistit [...]. Per la seva proximitat, és probable que aquest castell sigui l’actual mas la Torreta.

L’any següent, Ramon “Yuodalli” donà a Santa Maria de Solsona els molins de Rocafort, situats sota el castell, juntament amb els alous que posseïa en aquest terme i en els de Riner i Valldelord.

El segle XII, l’església de Solsona, a més de les donacions particulars que rebé, adquirí alous i altres béns del terme d’aquest castell. Amb tot aquest patrimoni, s’anava preparant la senyoria i el domini de l’Església de Solsona en aquesta contrada.

Al final del segle XI, Ermengol, conegut com Ermengol de Mollerussa, abans de partir a lluitar contra els sarraïns, feu una disposició testamentària verbal al seu home de confiança Guerau Ponç. El comte morí l’any 1102 a mans dels moros. L’any següent, Guerau Ponç, seguint la voluntat d’aquell, declarà per testament sacramental el desig del comte d’ésser enterrat a l’església de Solsona, a la qual llegava el castell d’Olius, juntament amb l’església de Sant Esteve i les seves sufragànies, posant com a condició que el seu fill Ermengol pogués gaudir, en vida, de la meitat del castell amb els drets corresponents i que pogués circular lliurement i guerrejar en tot el territori del castell. Les seves afrontacions eren, en aquella època: a llevant, el coll d’“Olzina” i els termes del castell de Capolat, fins al terme de Santa Maria de Sorba i cap a Sant Ponç; a migdia, termenejava amb Riner i Joval; a ponent, amb el terme del castell de Solsona i amb Lladurs; i a tramuntana amb els de Lladurs, Valldelord i Besora.

El seu fill, Ermengol VI, o de Castella, nom que li donaren pel fet d’haver-se criat en aquelles terres, on residien els seus avis materns Peranzures i Elo, era menor d’edat en morir el comte. No estant d’acord amb les disposicions del seu pare, per una escriptura del 8 dels idus de març de l’any 1115, infeudà el castell d’Olius a Ponç Guillem.

Finalment, l’any 1128 Ermengol VI, casat en segones núpcies amb Arsendes d’Àger, filla de Guerau Ponç de Cabrera, aprovà la donació d’aquest castell que havia fet el seu pare a favor de l’església de Solsona, encara que aquesta no el posseí fins uns anys més tard.

El 9 de les calendes d’abril de l’any 1143, l’esmentat Ermengol feu el seu testament, que no fou pas el darrer. Tal com el seu pare havia fet anteriorment, disposà que el seu cos fos enterrat a l’església de Solsona, a la qual deixà el castell d’Olius, després que aquest li fos tornat per Geralt Ponç, fill de Ponç Guillem, amb tots els seus drets i pertinences, per tal que “[...] los canónicos de Solsona la posean en paz” (segons traducció de Costa i Bafarull). Aquest text confirma les desavinences entre les parts posseïdores del castell. Referint-se al castell, el comte diu textualment: “[...] et dimitto sancte marie celsone castrum de olius cum suis pertinenciis ut chanonici loci ipsius habeant et possideant eum sicut ego melius habeo vel habere debeo”. En aquest testament, dona altres béns a l’esmentada església, entre els quals figuren els masos i les dominicatures que tenia a Oliana, i l’església de Linerola amb els seus delmes i les seves primícies.

A la butlla del papa Alexandre III, dirigida l’any 1180 al prepòsit solsoní Bernat, confirma la senyoria de l’església de Solsona al castrum d’Olius, “cum ecclesia decimis et primitiis suis”. Vuit anys després, el papa Climent III adreçà al mateix prepòsit una altra butlla, on confirmava novament aquest castell, com a possessió de Santa Maria.

Malgrat les diferents donacions que els comtes d’Urgell feren del castell d’Olius a Santa Maria de Solsona, aquesta no en fou totalment senyora fins el 4 de les calendes de gener de l’any 1183, en què el comte Ermengol VII, conegut per Ermengol de València, IX comte d’Urgell, li ho lliurà definitivament. En aquest document, el noble reconeix que el seu avi, Ermengol de Mollerussa, ja l’havia donat a l’església esmentada, i que tant ell com el seu pare havien comès “iniuriam” i, si bé el seu pare n’havia lliurat una part, n’havia, també, retingut una altra sense raó. Així, doncs, per l’ànima dels seus avantpassats i per la seva pròpia, donà, tal com havia decidit el seu avi, tot el castell amb l’església de Sant Esteve i les seves sufragànies, amb els delmes, primícies, oblacions, franquícies, masos, molins, rescloses... i per tal que això s’acomplís sempre més, disposà: “[...] et mando uxori mee et filio meo ut faciant hoc tenere et possidere in pace ecclesie Sancte Marie in perpetuum”.

Dos anys després, per escriptura del 15 de les calendes d’agost de 1185, el prepòsit Bernat de Solsona comprà pel preu de vint-i-sis morabatins, els drets que hi posseïa el castlà dels comtes, Guillem de Ponç, el qual passà a ésser feudatari de l’Església de Solsona.

Ramon de Torroja —o Tarroja—, casat amb Gaia de Cervera, al seu testament de l’any 1196 deixà al seu fill Hug tot el que posseïa al castell d’Olius.

El mes de novembre de l’any 1211 Guillem de Calders, juntament amb altres cavallers, signà els desposoris de Ramona, germana de Berenguer de Peramola, amb Guillem Arnau de Besora. En aquest casament la núvia aportà un dot de tres mil sous i el nuvi garantia amb el castell de Besora i amb tot el que posseïa als castells d’Olius i de Joval.

Hug de Torroja, co-senyor de Solsona, en presència de Guillem Pere disposà el seu testament el 6 d’agost de l’any 1218. Declarà hereva universal la seva neboda Agnès de Torroja i llegà a Santa Maria de Solsona tot el que posseïa al castell d’Olius. Aquesta donació es fa palesa en el necrologi d’aquesta església, on consta: “XIV kals, Ianuarii. Anno Dni MCCXXI. obiit Ugo de Turrerubea frater noster in civitate Marciliae qui Ecclesiae Coelsonae dimisit suam partem Castri de Olius ut annuatim in Quadragesima sacerdos pro anima sua Missam celebravet”.

L’esmentada Agnès de Torroja es casà amb Ramon Folc, fill de Guillem, vescomte de Cardona, el qual havia donat a Santa Maria de Solsona la seva part del castell d’Olius, tal com es llegeix al seu antic necrologi del 3 dels idus de juliol de l’any 1235.

L’any 1234, la família Merola tenia la castlania d’Olius. Guillem de Merola, la seva muller Maria i llur fill Arnau vengueren la castlania, pel preu de tres-cents cinquanta sous, a Ponç del Vilaró, el qual la podia posseir en vida; després de la seva mort, havia de passar novament a mans de la família Merola.

El vescomte de Cardona, Ramon Folc V, donà el 14 de les calendes de gener de 1258, al paborde Bernat i al monestir de Solsona, els drets que retenia en aquest castell, amb llurs cavallers, homes... per tal d’afermar la cooperació entre els feudataris de l’esmentat monestir. Segons Serra i Vilaró, això era la confirmació de la donació atorgada per Hug de Torroja i la seva mare.

Del document, probablement traduït l’any 1560, transcrit per Serra i Vilaró a Notes històriques d’Olius, extraiem alguns paràgrafs que manifesten clarament l’esperit de la donació. El text comença dient: “Coneguem tots que nos en ramon per la gratia de deu vezcomte de Cardona per nos e tots succehidors nostres presents e esdevenidors en testimoni de aquesta present publica carta per tostemps valedora e per remedi de la nostra anima e de la senyora mare nostra na Terroya e de tots nostres parents dam reddem e atorgam [...] a la benaventurada verge maria de solsona e a vos en bernat paborde e an bernat de puig de pons sellerer e a tot lo convent de aquella tot aquell dret o cossa o quant havem o haver deuem en tot lo castell de olius o los termes daquell que a totes les dites coses e sengles ja ha donat e atorgat Nugo de tarroya e la dona mare nostre na terroya [...]”. Tot ho deixa “[...] en perpetua pocessio ab plen dret així com en vostra cossa propia ha haver tenir em per tostemps plenariament pocehir sens ninguna retencio de nos edels nostres [...]”. Tanmateix dona, a més del que ja hem esmentat, “[...]una somada de sal a la qual sglesia de solsona en la nostra salina de cardona o enarigno o tall deia sal enper tostemps per cascuna setmana de tot lany cascum any [...]”. feu aquest atorgament per la salvació i remei de les seves ànimes i com a reparació de la injúria comesa contra l’església solsonina, a la qual Hug de Torroja i mare d’aquest vescomte ja havien deixat anteriorment tot el que posseïen al castell. La carta de donació és signada pel vescomte i els testimonis, entre els quals figura Guillem de Ponç, que, com ja hem vist anteriorment, era castlà d’aquell lloc. El document és datat el “XIIII de les K. de jener en lany de nostre senyor M.CC.LVIII”.

El castell d’Olius surt esmentat en un bon nombre de pergamins de l’Arxiu Episcopal de Solsona dels segles XI, XII i XIII, a les vendes i donacions que es realitzaren dins el seu terme i també com a afrontació de béns d’altres llocs.

L’any 1378, en tot el seu àmbit solament hi havia quinze focs. Aquest baix índex de famílies s’atribueix, segons Serra i Vilaró, a la pesta que delmà la població de la zona.

L’any 1588, la contrada d’Olius, sota el govern dels cònsols de Solsona, era coneguda com la quadra d’Olius. Des de feia anys, el castell havia entrat en una fase d’abandonament i de decadència. (CRP)

Castell

El mas la Torreta d’Olius, que és possible que sigui situat al mateix lloc on hi havia el castell d’Olius, és compost d’un edifici i de diverses ampliacions d’èpoques diverses. A llevant hi ha una petita torre de planta rectangular. El seu costat llarg fa, a l’exterior, uns 5,30 m i el costat curt només uns 3 m. Té una alçada d'aproximadament 10 m. Per les característiques de l’aparell constructiu d’aquest edifici, el podem datar d’una època semblant a la del proper molí dels Cups, de vers el segle XIII. En un moment plenament gòtic, a ponent d’aquesta torreta fou afegida una altra construcció i, ja en l’edat moderna, encara s’adossà a aquest segon edifici, més cap a ponent, una tercera construcció.

A l’interior del mas la Torreta hi ha, a la planta baixa, una sala orientada en direcció nord-est, de planta rectangular coberta amb volta de canó a full de llibre i construïda d’argamassa. Els seus murs sobrepassen un gruix de 72 cm. Aquesta sala és en comunicació amb dues dependències que donen vers migjorn. (CRP-JBM)

Bibliografia

• Joan Serra i Vilaró: Notes històriques d’Olius, Tipografia L’Avenç, Barcelona 1908.
• Antoni Bach i Riu: Un poble del Solsonès. Olius, Gràfiques Molins, Berga 1964, pàgs. 40 i ss.
• Joan Serra i Vilaró: Història de Cardona I. Els senyors de Cardona, Sugrañes Hnos. Ed., Tarragona 1966, pàg. 207.
• Santiago Sobrequés i Vidal: Els Grans comtes de Barcelona, Ed. Vicens Vives, Barcelona 1980, pàgs. 56-59.
• Antoni Llorens i Solé: Vinculació del trobador, Guillem de Berguedà, i dels seus pares, amb el monestir de Santa Maria de Solsona, Centre d’Estudis Berguedans, 1, Publicacions de l’Ajuntament de Berga, Berga 1982, pàgs. 79-88. (CRP)