Situació
Al costat nord-oriental del municipi d’Olius, en un planell de camps conreats, a la serra de Sussiats, prop de la rasa que rep aquest mateix nom, hi ha la pagesia de Sussiats amb l’esglesiola de Santa Maria.
Mapa: 330M781. Situació: 31TCG820532.
S’hi arriba per la carretera de Solsona a Berga. Passat el pont de la Farga, al punt quilomètric 5 hi ha un trencall, a mà esquerra, que, transcorreguts uns metres, es bifurca. Continuant per la pista de mà dreta, hom arriba, recorreguts 2,500 km, a la capella de Sussiats, de propietat privada, on ja no se celebra culte.
Història
A l’acta de consagració de Sant Esteve d’Olius, de l’any 1079, duta a terme pel bisbe d’Urgell Bernat Guillem en presència del comte Ermengol IV, figura l’església de “Sancte Marie de Sussiats” com a sufragània de la d’Olius.
Al final del segle XI, Guillem “Jozlen” i la seva muller donaren i vengueren a Santa Maria de Solsona i la seva canònica, un alou que tenien al terme del castell d’Olius. Entre les afrontacions d’aquest alou figura “sive ultra ipsum rivum [es refereix al riu Cardener] in manso predicte Sancte Marie que vocant Sussiads”.
Santa Maria, que, segons la consueta d’Olius del segle XVI, era dedicada a santa Magdalena, ha sofert posteriorment diverses reformes.
Església
Una vista de l’exterior de l’església.
L. Prat
Es tracta d’una capella d’una sola nau, de planta rectangular, coberta amb volta de canó apuntada, la qual arrenca d’una imposta aixamfranada, reforçada per dos arcs torals també apuntats.
Els paraments han estat fets amb carreus treballats a punta, de mides diferents, disposats en filades molt uniformes. Els dos angles del mur de llevant han estat reforçats. En aquesta mateixa façana hi ha els vestigis d’un arc aparellat, el qual possiblement devia obrir l’absis, si és que s’arribà a construir. El mur esmentat fou aixecat per tancar la nau i lliga amb el mur de migjorn, no pas al seu angle, sinó uns 35 cm més entrat.
A tramuntana es conserva la cornisa trapezoidal amb bisell.
La porta d’arc de mig punt adovellat s’obre a migjorn. Al frontis hi ha una finestra d’arc de mig punt treballat a la cara inferior d’un paral·lelepípede.
La coberta de teules a dos vessants conserva sota seu una part de la coberta de lloses.
El possible absis que devia capçar aquesta nau ha desaparegut, i, per tant, no sabem res de les seves característiques ni tampoc de la seva existència. Tot i amb això podem considerar aquesta església com una obra avançada de vers el final del segle XII.
Bibliografia
- Joan Serra i Vilaró: Notes històriques d’Olius, Tipografia L’Avenç, Barcelona 1908.
- Antoni Bach i Riu: Un poble del Solsonès. Olius, Gràfiques Molins, Berga 1964, pàgs. 29 i 75.