El poble de l’Espluga es localitza a l’altra banda de la serra de Santa Creu i a l’esquerra del barranc que porta el seu nom. L’any 1068 el rei Sanç Ramírez dotà la restauració de l’església de Roda amb un excusat a in Speluncham Armentare. El 1089 aquest mateix rei i l’infant Pere de Ribagorça donaren en alou a Sant Vicenç de Roda el castell, la vila i l’església de l’Espluga, amb els termes i les pertinences que hi tenia aleshores el senyor d’aquest castell, des del mencionat torrent fins a la terra de la vall, i la vall damunt d’Arrafal (Vacamorta). Després de moltes disputes, l’any 1176 els canonges de Roda arribaren a un acord amb Gombau de Santalinya, el qual tindria mentre visqués en feu el castell de l’Espluga amb la meitat dels esplets, exceptuats els de l’església; en morir la senyoria revertiria a Roda. Aquest conveni es confirmà novament el 1236, amb el seu fill. Al final del segle XIII, amb motiu de les lluites nobiliàries, consta que el castell de l’Espluga estigué en poder del veguer de Ribagorça, Ramon de Molina. El 1295 els canonges de Roda el bescanviaren amb el monestir de Sant Victorià d’Assan, que en conservà el domini senyorial fins al segle XIX.
La gran cova que donà nom a l’indret es troba al sud del poble actual, als espadats de la serra i a l’obaga del puig de Santa Creu (1 376 m). Els naturals del país encara relacionen aquest lloc amb l’antic castell.