Situació
Vista del sector sud-est de l’església, amb l’absis decorat amb motius llombards d’arcuacions entre lesenes.
ECSA - J.A. Adell
L’església parroquial de Sant Pere és a l’extrem de ponent del petit poble de Senz, al nord-oest de Campo.
Mapa: 31-10 (212). Situació: 31TBH835016.
Per a accedir-hi, cal prendre la carretera C-139 que va de Graus a Benasc. Un cop passat el poble de Campo i superat el quilòmetre 65, s’haurà d’agafar una carretera que porta a Senz. (JAA)
Història
Hom trobà fa pocs anys, durant la restauració de l’església, sota l’ara d’altar original, un petit pergamí que reporta la notícia de la seva consagració l’any 1130 per part del bisbe Pere Guillem de Roda. Cal situar aquesta església dins l’àmbit d’acció de Sant Vicenç de Roda. Depenia molt probablement de l’arxipreste de Campo. Tanmateix, al cap de poc temps passà a l’òrbita del veí monestir de Sant Victorià d’Assan, gràcies al fet que l’any 1135, quan Ramir II anà a la festa de Sant Pere de Taverna, donà al dit monestir i a l’abat Martí la vila de Senz amb tots els seus termes, drets i pertinences. Aquesta aportació reial va ésser completada el 1155 per Berenguer de Bardaixí, que, amb motiu del seu ingrés a la societat monàstica, lliurà a Sant Victorià d’Assan una heretat a Senz.
Aquest vilar restà de l’abadiat nullius de Sant Victorià fins a la desamortització, bé que era consignat dins els termes del comtat de Ribagorça. D’ençà del 1571 l’església de Senz formà part del bisbat de Barbastre. Recentment ha estat restaurada. (JBP)
Església
Planta de l’església, que té afegits a la façana original de migdia un campanar i un porxo que aixopluga la porta d’entrada.
J.A. Adell
És un edifici d’una sola nau coberta amb volta de canó de perfil semicircular. La volta és reforçada per dos arcs torals, dels quals el situat més a llevant és acusadament apuntat, amb clares traces d’haver estat reformat, pel seu perfil i per les rústegues impostes de les quals arrenca.
La nau és capçada a llevant amb un absis semicircular, obert a través d’un estret arc presbiteral. Aquest arc té el brancal sud totalment alterat pel regruiximent del mur en aquest sector a causa de la construcció d’un robust campanar de torre adossat a l’angle sud-est de la nau. A la planta baixa del campanar hi ha una capella rectangular, oberta a la nau.
La porta, d’arc de mig punt i amb grosses dovelles irregulars, s’obre prop de l’extrem oest de la façana sud. Correspon a una reforma —probablement contemporània del campanar i el porxo que l’aixopluga— de la porta original, de la qual es conserva l’obertura interior.
A la mateixa façana sud es conserva, molt emmascarada, una finestra, cruciforme a l’exterior i d’esqueixada recta a l’interior. Això constitueix una singularitat, ja que aquest tipus de finestres generalment són col·locades a la façana de ponent de la nau. En canvi, la finestra que s’obre a la façana de ponent és de doble esqueixada, com les tres finestres del semicilindre absidal, de les quals la del costat nord ha estat oberta en les recents restauracions.
L'asimetria de la nau que provoca el campanar al mur sud s’accentua al mur nord, on els dos trams de llevant presenten sengles arcs formers, de poc relleu. Aquests arcs no poden interpretar-se com a reforços estructurals, sinó com a elements d’articulació dels paraments. La mateixa funció compleix el rengle de nínxols quadrats que s’obren al mur de ponent, al qual s’adossa un banc d’obra, que segueix pel primer tram del mur nord.
Les façanes són totalment llises i mancades d’ornamentació, llevat de la façana absidal, on es desenvolupa una decoració de clàssics motius llombards, d’arcuacions sota el ràfec distribuïdes en tres plafons, amb un ritme de 3-6-3 arcuacions entre lesenes.
L’edifici ha estat totalment repicat i per sota del seu acabat interior, que era arrebossat amb morter de calç, amb restes de decoració pictòrica, s’hi observa un aparell de carreuó, escairat, sense polir, irregular i disposat molt ordenadament en filades uniformes i desiguals. Aquest aparell, juntament amb la decoració absidal i la tipologia de l’edifici, constaten clarament la seva adscripció a les fórmules de l’arquitectura llombarda. Fórmules que foren aplicades fora del seu temps en un edifici que consta que fou consagrat el 1130, llevat que acceptéssim la hipòtesi que la cerimònia de consagració es realitzà en un edifici construït uns quants anys abans, al principi del segle XII, a tot estirar, i ja allunyat dels corrents dominants en l’arquitectura del seu temps. (JAA)
Bibliografia
- Martín Duque, 1956, docs. 335 i 358
- Balaguer, 1962, núm. 7, doc. 6
- Iglesias, 1985-88, vol. I/3, pàgs. 54-59