Situació
Antiga església del veïnat del Solà, ara abandonada, que depengué del priorat de Santa Maria de Nocelles.
ECSA - F. Parra
L’església de Sant Sadurní és al despoblat del Solà, que es localitza a llevant del terme tradicional del caseriu de Vacamorta.
Mapa: 31-10 (212). Situació: 31TBG885929.
Per a arribar-hi s’ha d’agafar una pista forestal que surt de la carretera C-139 abans d’arribar a Campo; la pista passa primer per Vacamorta i poc després, a l’esquerra, damunt un monticle, es veu l’església de Sant Sadurní del Solà. La pista continua vers Torrueco, Nocelles i Castellar. (JBP)
Història
Aquesta església estigué subjecta a la propera església de Santa Maria de Nocelles, un petit priorat del monestir d’Ovarra. El 1023 Rami de Castellar amb els seus germans Andira, Àlvar i Domènec, per a la remissió de llurs pecats, dotaren Santa Maria de Nocelles amb l’església de Sant Sadurní, amb tots els delmes, les primícies, les defuncions i les oblacions; el prevere Albí aportà en la mateixa dotació una vinya a Solanella. El 1119 l’abat Ponç de Sant Victorià d’Assan i el prior Bal·la d’Ovarra arbitraren una reclamació dels homes de Sant Quilis contra els del Solà.
Tot i aquestes notícies, potser Sant Sadurní del Solà s’hauria d’identificar amb l’església de Terrassa, de la qual hi ha una referència l’any 1092, en què el bisbe Ramon Dalmau proveí la canònica de Sant Vicenç de Roda amb les quartes episcopals de Vacamorta i Terraza, cosa que confirmà el 1093 assignant les rendes d’aquestes esglésies a la mensa capitular.
Tot aquest sector de la vall del Solà va pertànyer al bisbat de Lleida fins el 1956. Passà llavors al de Barbastre. Actualment, l’església es troba en ruïnes. (JBP)
Església
Planta de l’església, modificada per l’addició d’una sagristia i un campanar a banda i banda de l’extrem de llevant de la nau.
J.A. Adell
És un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular que arrenca d’una senzilla imposta bisellada, i reforçada per dos arcs torals, els quals parteixen de pilastres rectangulars adossades als murs laterals.
La nau és capçada a llevant amb un absis semicircular, obert directament a la nau, que només és alterada per un cor de fusta a ponent, una sagristia adossada al costat nord i un campanar de torre afegit a l’angle sud-est, que a la planta baixa forma una capella oberta a la nau.
Al centre de l’absis hi ha, paredada, una finestra de doble esqueixada. La porta original, feta amb un arc de mig punt i actualment també paredada, se situa a la façana sud; la porta actual, sense cap caràcter especial, s’obre a la façana nord. A la façana de ponent hi ha una altra finestra, també de doble esqueixada, resolta amb una llinda.
L’interior és enguixat, i els paraments exteriors presenten un aparell de carreuó ben escairat, disposat en filades uniformes i regulars. L’únic element ornamental de l’edifici és present a la façana absidal, on es desenvolupa una decoració amb els motius llombards d’un fris d’arcuacions, amb les dovelles tallades en pedra tosca, suportades per mènsules en cavet, i completades amb un fris en dents de serra.
El caràcter força evolucionat dels elements ornamentals permeten de situar l’església dins el context de les obres construïdes durant el segle XII que es mantenen fidels als plantejaments decoratius de l’arquitectura llombarda. (JAA)
Bibliografia
- Villanueva, 1851, vol. XV, ap. XLIX, pàgs. 301-304 i ap. L, pàgs. 304-306
- Martín Duque, 1965, doc. 102, pàgs. 91-93 i doc. 149, pàgs. 132-133