Situació
Bestorre de planta quadrangular situada a l’angle sud-est del recinte.
ECSA - J. Bolòs
El castell de Castre, o Castro, es troba a sol ixent de la vila de la Pobla de Castre, encimbellat a 744 m d’altitud, damunt un penya-segat excavat verticalment per l’Éssera. La particular disposició d’aquest relleu, tan trencat i abrupte, explica la notable importància de Castre, veritable porta d’accés a la Ribagorça Occidental.
Mapa: 31-12 (288). Situació: 31TBG770675.
De la carretera que va de Graus a Barbastre surt, a mà dreta, la carretera que porta a la Pobla de Castre. Des de la carretera, sense que calgui entrar al poble, surt el camí i, a pocs metres d’aquest, la pista de terra que, en pocs quilòmetres, cap al sud-est, porta fins a l’església i el castell de Castre. (JBP-JBM)
Història
L’indret on hi ha el castell és un lloc de poblament molt antic. Sembla que fou el successor de Labitolosa, antic municipi romà conegut a través de testimonis epigràfics del segle I, recollits vora mateix del castell, al tossal parió anomenat el Calvari, on les excavacions estan descobrint l’antiga ciutat romana. Aquest vell districte romà va perviure després de la desaparició de l’imperi Romà i fins a l’arribada dels musulmans.
Castre fou conquerit i organitzat vers l’any 1080, en els preparatius de la campanya definitiva de Graus (1083). El terme de Castre és esmentat des del 1085, any en què el rei Sanç Ramírez donà al bisbe Ramon Dalmau una quadra del terme de Castre, amb els seus termes, que el rei Sanç havia de fixar.
D’acord amb la seva importància, la senyoria de Castre restà repartida entre els principals llinatges del país. Bé que la documentació aragonesa no permet distingir prou bé els lligams feudovassallàtics, en principi es troben documentades almenys tres castlanies. La primera era en mans de Bernat Ramon de Castre (1083-1110), que no era altre que el fill de Ramon IV de Pallars Jussà; fou succeït pel seu nebot Arnau Mir, comte també de Pallars Jussà. Així ho consignen els escatocols reials des del 1137; aquests drets revertirien a la corona catalano-aragonesa en temps d’Alfons el Cast, a través de Valença, néta del comte Arnau Mir (1182), o a través de Dolça de So (1192). En segon terme s’hi troben consignats els senyors de Capella, òlim de Lierp. Ramon Guillem apareix com a senyor des del 1089, i el seu testament de vers el 1095, malauradament incomplet, informa que la seva muller Sicarda tenia per dot l’alou de Castre. La tercera branca estaria representada pels Benasc. L’any 1094 és esmentat Llop Sanxis, vora Ramon Guillem i Berenguer de Capella, in Castrum. Finalment, s’endevina el domini de l’infant Sanç Ramírez com a comte de Ribagorça. De fet, la seva vídua, la comtessa Beatriu de Bigorra, donà a Sant Vicenç de Roda l’almúnia que tenia per dot del marit al territorio de Castro i la sal de la part de la salina que ella va obtenir allí del seu difunt marit l’any 1110.
Posteriorment, la complicada política d’aliances familiars i d’herències no permet de seguir fidelment la línia successòria. Berenguer Gombau de Capella, nét de Ramon Guillem, es titula senyor de Castre entre els anys 1094 i 1130, i successivament s’endevinen transmissions a través de Pere Ramon II d’Erill (1125-37), Ennecó Llop de Benasc (1134), Garcia Garcés de Grostan (1135), Guillem Berenguer de Capella (1137), Assalid II de Güel (1175) i Bernat, senyor de Castre (1188). El testament de la senyora Urraca de Capella va ésser signat per Marc de Castre, fill de Sança (1202), probablement sots-castlà i avantpassat del cavaller Pere de Castre, que lliurà a Ovarra un lexiu a Fontova abans de mitjan segle XIII. El 1212 Pere el Catòlic confirmà a Ermessenda d’Erill, vídua de Guillem de Capella, tots els castells i les possessions del seu difunt marit i dels seus antecessors, entre ells la meitat del castell de Castre. Hom suposa que l’altra meitat era en poder dels Estada, ja que Blanca d’Antillón i d’Erill cedí els drets a Jaume I el Conqueridor (1241), amb el qual estava amistançada i tingué un fill natural anomenat Ferran Sanxis. Aquest fou l’origen de la cèlebre baronia de Castre car, poc després, el rei concedí el castell de Castre amb altres del rodal al seu fill Ferran Sanxis, en recompensa pels seus esforços en la conquesta de València.
Ferran Sanxis es titulà baró de Castre, almenys, entre el 1261 i el 1275. Aquesta baronia ocupava bàsicament un territori al sud del comtat de Ribagorça, limitat pels rius Cinca i Éssera fins a llur confluència; a curt termini formaren part d’aquest districte els castells i les viles d’Estadella, Pomar, Antillón, Olvena, Rodellar, Bolturina, Secastella, Foradada, Pinzano, Larbés i Sena. Ferran Sanxis fou, finalment, ofegat per l’infant Pere al Cinca, davant de Pomar. El seu fill i successor, Felip I Ferrandis de Castre i Ximénez de Urrea (1275-1302), desposseït dels dominis paterns, romangué sota la tutela de la seva mare, Aldonza Ximénez de Urrea. El 1286 recuperà, però, la baronia per gràcia d’Alfons el Franc. De la seva muller María Álvarez de Haro, de Biscaia, tingué dos fills, Aldonça i Felip II Ferrandis de Castre i d’Haro (1304-28), que el succeí. Estigué sota la tutela de l’àvia Aldonza, i successivament sota la dels seus besoncles Juan, Lope i Miguel Ximénez de Urrea, arquebisbe de Tarragona. Es casà vers el 1322 amb Elionor de Saluzzo, parenta del rei. S’oposà a l’erecció del comtat de Ribagorça a favor de l’infant Pere i a l’exercici de la jurisdicció d’aquest en les seves terres (1322-28). El succeí el seu nebot, Felip III de Castre i de Peralta, fill d’Aldonça de Castre i de Ramon de Peralta, que adoptà el nom de Castre quan heretà aquesta baronia, a la qual uní la baronia veïna de Peralta, que li pervingué, bé per herència paterna, bé per compra al seu germà Guillem de Peralta, comte de Caltabellotta. Així, doncs, els Castre foren titulars també de les baronies ribagorçanes dels Saluzzo i dels Peralta, amb la qual cosa ampliaren llurs dominis fins a més de trenta pobles. Segons sembla, els barons de Castre traslladaren llavors llur residència a terres més planeres, primer a Estada i després a Estadella.
En morir el seu fill, Felip IV de Castre i Alemany (1371), senyor de les baronies de Castre, Peralta i Guimerà, la seva germana Aldonça de Castre, muller de Bernat Galceran I de Pinós, recollí l’herència. Llur fill Pere Galceran de Castre-Pinós (1371-1413) heretà els béns materns, i es casà amb Joana de Tramaced i de Ahones, que aportà en dot la baronia de Tramaced (a l’Aragó). Mort Felip VII Galceran de Castre-Pinós i de Mendoza, vers el 1509, sense fills legítims que el sobrevisquessin, l’herència passà als Cervelló, a través de Joana Castre-Pinós, germana de Felip VII, que heretà la baronia de Castre i es casà amb Berenguer Arnau III de Cervelló, baró de la Llacuna.
El títol de marquès de la Pobla de Castre va ésser concedit el 1625 a Estefania de Cervelló i d’Alagó, òlim de Castre, baronessa de Castre i la Llacuna. Passà als Alagó-Espés, barons d’Alfajarín, als Montcada, marquesos d’Aitona, i als Fernández de Córdoba, ducs de Medinaceli. El testament de la duquessa María Luisa (1781) consigna dins la baronia de Castre els pobles d’Aler, Casterlenes, Barasona i Estanya, mentre que la resta del patrimoni ribagorçà estava distribuït entre la baronia de Peralta i la senyoria dels Quatre Castells. (JBP)
Castell
Planta, a escala 1:400, del castell, format per una torre rectangular i un recinte protegit amb bestorres.
J. Bolòs
Castell format per una torre de planta rectangular i per un recinte ampli, fortificat al costat meridional per quatre bestorres de planta quadrangular.
La torre mestra era situada al cim més alt, a l’extrem septentrional del recinte. Actualment veiem la paret del costat sud, amb una longitud de 7,4 m, i les dels costats est i oest. El mur nord, situat a uns 10 m del meridional, es troba molt destruït. La paret sud es conserva en una alçada de 3 m. Els carreus d’aquests murs són de forma molt sovint quadrada o quasi quadrada (17 cm d’alt per 23 cm de llarg) i units per un bon morter de calç. Les pedres dels caires són molt semblants a les de la resta de la paret. Per fora sembla que aquests murs eren recoberts amb un arrebossat, que a la part alta ha saltat.
El recinte tenia una longitud de nord a sud d’uns 55 m. Als costats nord, est i oest hi ha cingles que servien de defensa natural. A més, en aquests tres costats hi devia haver un mur amb un gruix d’uns 95 cm, arran de l’espadat; en resten, però, pocs fragments. El costat meridional, el menys defensat pel relleu, fou fortificat amb un mur que encara s’ha conservat en tota la seva longitud de 68 m. En molts sectors la muralla es conserva en una alçada d’uns 3 m. Per augmentar la fortificació d’aquesta muralla meridional, com hem dit, també s’hi bastiren quatre torres.
La tercera torre de la muralla, començant per l’est, força ben conservada, té una longitud de 480 cm i sobresurt uns 340 cm del conjunt del mur. La bestorre que hi ha al seu costat est sobresurt menys (uns 140 cm). A l’extrem est de la muralla, hi ha una torre més llarga, que arriba fins a l’espadat. A l’extrem oest de la muralla, tot el mur, al llarg dels darrers 19 m, sobresurt uns 4 m; a més, el tram de l’extrem surt enfora uns 165 cm i té una longitud de 260 cm. L’aparell constructiu d’aquesta muralla meridional és molt semblant al de la torre.
Al sud-oest de la torre mestra, entre aquesta i la muralla meridional, hi havia un aljub o cisterna que feia 5 m de llarg per 2,3 m d’ample (Scales, 1990, núm. 4, pàg. 97).
Datar aquesta construcció és difícil. En principi sembla que es tracta d’una mena de fortificació que recorda, ni que sigui per la planta, les fortificacions musulmanes, com, per exemple, les de Balaguer, Àger, la Maçana, Ponts o la Costa de Sant Joan, de la comarca de la Noguera. Tot i que no es pugui assegurar, d’acord amb el seu aparell i, sobretot, amb la seva planta, és molt possible que aquest castell fos construït abans de la conquesta cristiana. (JBM-JJBR)
Bibliografia
- Villanueva, 1851, vol. XV, ap. LXXIII, pàgs. 369-370, ap. LXXIV, pàgs. 370-371, ap. LXXV, pàgs. 371-372 i ap. LXXIX, pàgs. 374-375
- Moner, 1878-80, vol. V, pàgs. 431-434
- Fita, 1884, vol. 4, pàg. 218
- Serrano, 1912, pàg. 264, nota 2, i pàg. 267
- Yela, 1918, doc. 19, pàgs. 345-346 i doc. 21, pàgs. 348; 1932, pàgs. 23-24, 71-72, 160-161 i 139
- Ubieto, 1951, doc. 14, pàgs. 224-226 i doc. 129, pàgs. 392-393
- Duran i Gudiol, 1963-65, vol. I, doc. 1, pàgs. 17-19 i vol. II, doc. 416, pàg. 409
- Martín Duque, 1965, docs. 145,165,178 i 182
- Scales, 1990, núm. 4, pàgs. 7-134