Situació
Antiga parròquia del terme del castell de Castre, avui esdevinguda una ermita de la Pobla de Castre.
ECSA - F. Parra
L’església de Sant Romà és al costat de les restes del castell de Castre, al sud de la Pobla de Castre.
Mapa: 31-12 (288). Situació: 31TBG770675.
Cal seguir el mateix camí que per anar al castell. Per a entrar-hi cal anar a la Pobla de Castre i demanar la clau. (JBP)
Història
Poques són les notícies històriques sobre aquesta església, ara esdevinguda una ermita de la parròquia de la Pobla de Castre. M. Iglesias reporta la presència al mur de migdia d’una inscripció funerària referent al diaca Andreu, datada el anno millesimo secundo, cosa que documentaria la pervivència en aquest indret d’una comunitat mossàrab. L’onomàstica dels primers instruments cristians sembla que confirma aquest fet.
Abans del final del segle XI es troba documentada per primera vegada l’església de Sant Romà, concretament en el testament dels senyors de Castre, Ramon Guillem de Capella i la seva muller Sicarda, la qual va establir que el seu alou de Castre que havia rebut del seu marit en dot romangués en mans del seu espòs mentre visqués i que un cop fos mort passés a Sant Romà de Castre. Tot indica que Sant Romà de Castre devia ser una església vinculada als senyors del castell, bé que va tenir consideració de parròquia. Segons la dècima papal dels anys 1279 i 1280, l’església de Castre, dins l’ardiaconat de Terrantona, gaudia d’un patrimoni considerable, ja que les rendes de l’abat foren taxades en 100 sous i les del beneficiat Jaume, en 18 sous. Posteriorment, els barons de Castre hi aportaren un ric patrimoni litúrgic i mobiliari. Unes taules gòtiques dedicades a sant Pere i a sant Pau que es conserven avui al Museo Diocesano de Barbastro són segurament part d’un retaule de l’any 1303, i són considerades peces importants. A l’església destaca especialment el cor, decorat amb fantasies de gust oriental amb variada policromia.
L’actual parròquia de la Pobla de Castre guarda el notable retaule de Sant Romà, del segle XVI, que procedeix d’aquesta església. Fou declarada monument històrico-artístic nacional el 1944 i ha estat restaurada fa pocs anys per la Dirección General de Bellas Artes. (JBP)
Església
És un edifici d'una arquitectura molt ambiciosa, resolta amb gran seguretat i contenció formal, que es completa amb l’extraordinària decoració de les bigues del cor, construït entre els segles XIII i XIV, temps després que s’hagués bastit l’església.
La seva estructura és la d’una església d’una sola nau, coberta amb una volta de canó de perfil semicircular, que és reforçada per tres arcs torals que arrenquen de sengles pilars. Aquests pilars es corresponen amb uns contraforts prismàtics adossats als murs nord i sud.
La nau és capçada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un profund arc presbiteral. El semicilindre interior de l’absis és ornamentat amb un sistema de cinc arcuacions, suportades per pilastres semicilíndriques coronades amb capitells esculpits que emmarquen les tres finestres de doble esqueixada, amb arcs concèntrics. Aquesta solució decorativa del mur absidal és poc usual en el context de l’arquitectura catalana del seu temps, però es retroba en esglésies com ara Santa Maria de Sant Martí Sarroca (vegeu el volum XIX, pàgs. 172-175, de la present obra), on s’aplica un concepte decorativista que també és present, de manera molt més elaborada, a l’església del castell de Loarre o a Santa María de Iguacel.
La porta, d’arc de mig punt i d’una nuesa i austeritat extremes, s’obre a la façana de ponent, on també hi ha una finestra de doble esqueixada i un campanar d’espadanya de dos ulls. Al mur nord hi ha obertes dues portes, de dimensions més reduïdes, i al mur sud una finestra.
La façana de ponent és completament llisa i mancada d’ornamentació. Les façanes nord i sud presenten un ràfec sense motllures suportat per un fris de permòdols. La superfície d’aquestes dues façanes és articulada pels prismes dels contraforts que es corresponen amb els arcs torals, més un altre contrafort a l’extrem de ponent, que representa una perllongació lateral de la façana oest.
La façana absidal conserva una decoració sota el ràfec formada per un fris d’arcuacions distribuïdes en sèries de 3-5-5-5-1 entre lesenes prismàtiques.
L’estructura del parament és molt acurada, amb un aparell de carreus desiguals, perfectament tallats i polits, disposats molt ordenadament en filades regulars. Aquesta cura en la talla dels carreus es troba fins i tot en les arcuacions absidals, que són tallades en peces semicirculars.
La qualitat de la seva arquitectura i els aspectes ornamentals permeten situar l’església de Sant Romà de Castre com una obra exemplar dels corrents decorativistes de la plenitud del segle XII, que conserven encara el vocabulari formal de l’arquitectura llombarda. (JAA)
Escultura
L’església de Sant Romà de Castre és força pobra quant a l’ornamentació, i poques són les mostres que es poden analitzar. D’una banda, a l’interior hi ha la característica banda escacada col·locada a l’altura de la línia d’arrencament de la volta, element força emprat en conjunts dels segles XII i XIII d’aquesta comarca.
D’altra banda, a la porta d’entrada, d’arc de mig punt i força simple, hi ha gravat sobre la dovella central un crismó, amb els elements habituals en aquest tipus d’imatges (creu, aspa i lletres P i S corresponents al mot [C]P[I]S[TOS], i la A i la ω). Canellas i San Vicente diuen ([1979] 1981, pàg. 432) que és un carreu reaprofitat de la construcció primitiva, però sembla que la pedra de l’arc de la porta i la del carreu descrit són del mateix tipus.
A l’interior, adossades a l’absis, es conserven quatre columnes amb capitells ornamentats. La decoració que mostren és força simple, a base de motius vegetals i geomètrics força estereotipats, a més de figures d’animals i humanes. M. Iglesias ha posat aquestes escultures en relació amb les de la portada de Xalamera, però en aquest cas hi ha una intenció de programa iconogràfic clara, mentre que a Castre no és així. Els motius apareixen com extrets d’un altre programa més extens, descontextualitzats i havent perdut el significat que potser haurien d’haver tingut.
La datació per a tots aquests relleus, tant el dels escacats com el del crismó i els capitells, ha d’anar en consonància amb la de la fàbrica de l’edifici. (LCV)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Villanueva, 1851, vol. XV, ap. XLIX, pàgs. 301-304 i ap. L, pàgs. 304-306
- Yela, 1932, pàgs. 71-72 i 160-161
- Rius, 1946, vol. I, pàgs. 123 i 142
- Ubieto, 1951, doc. 129, pàgs. 392-393
- Alvaro, 1982
- Iglesias, 1985-88, vol. I/1, pàgs. 184-195
Bibliografia sobre l’escultura
- Canellas-San Vicente, [1979] 1981, pàg. 432
- Iglesias, 1985-88, vol. I/2 pàgs. 187-188
- Enríquez, 1993 [1987], pàg. 154