El castell de Menàrguens era situat en el tossal que encara porta el topònim de “Castellet”, a la part més elevada de l’actual nucli urbà de Menàrguens, municipi situat a 12 km al sud de Balaguer, en direcció a Lleida.
El topònim “Menàrguens”, grafiat Mesanicos, apareix en una escriptura de donació de l’any 1146. Dos anys més tard, el 1148, es consigna documentalment el castell. Segons que consta en aquest instrument, datat el 17 de juny, Guillem Pere i la seva muller Sicarda atorgaren als esposos Pere de Puigverd i Sibil·la el castell de Menàrguens amb tots els seus termes i pertinences (“..ipsum castrum de Menarges sive con suo termino..”), el qual els provenia, segons consta en l’escriptura, del comte Ermengol IV d’Urgell. Quinze anys més tard, pel desembre del 1163, els comtes d’Urgell Ermengol VII i Dolça concedien als habitants del castell de Menàrguens una carta de poblament, per la qual els cedien totes les terres i pertinences incloses en els límits del terme del castell, el qual s’assenyala específicament en l’escriptura; també els assignava un lot de terra individual per al conreu en canvi d’un cens anual i amb dret d’ús de la sèquia. Finalment, els cedia la potestat de poder construir cases i els atorgava la condició jurídica d’homes lliures. El comte, per la seva banda, es reservava la propietat dels molins i el dret d’exercir la justícia.
En els anys successius, segons la documentació conservada, els comtes Ermengol VII i Dolça feren diverses donacions de terres i béns a particulars (1165, 1170, 1172-73, 1177) dins el terme del castell de Menàrguens. Cal fer esment, per l’especificitat del seu contingut, d’una escriptura per la qual els comtes feien donació a Joan d’Albesa i a Bernat Escrivà de la sèquia de Balaguer i de Menàrguens per meitat, a fi que hi construïssin tants molins com es poguessin fer, i els donava tots els drets que se’n derivessin, però el comte es reservava la tercera part dels drets de la moltura.
Durant el segle XIII, i dins els turbulents esdeveniments polítics per a la successió del comtat d’Urgell, el castell de Menàrguens, mitjançant un conveni signat entre el rei Jaume I i Ponç de Cabrera l’any 1236, fou donat en feu pel monarca a aquest darrer. Posteriorment, el castell pervingué a Àlvar d’Urgell, fill de Ponç de Cabrera, i quan va morir l’heretà la seva vídua, Cecília de Foix. Morta aquesta el 1270, el rei Jaume I incorporà la fortalesa i la vila de Menàrguens a la corona i tot seguit la infeudà a Arnau de Calaf.
Pocs anys després, el 1278, Pere II de Catalunya-Aragó donava en feu a Ermengol X el comtat d’Urgell, i per tant Menàrguens va ésser també infeudat. Aquest comte, el 1285, atorgà al prepòsit de Solsona, Ponç de Vilaró, un privilegi pel qual confirmava a l’església de Santa Maria de Solsona els drets que la comunitat tenia en les viles i castells de Menàrguens, Albesa, Balaguer, etc., i li prometia una especial protecció. Uns anys més tard, el 1314, el rei Jaume II, amb motiu del casament del seu fill, l’infant Alfons, amb Teresa d’Entença, li cedia, entre d’altres, el lloc i castell de Menàrguens.
Després de la rebel·lió del comte Jaume d’Urgell contra el rei Ferran I d’Antequera—la qual finí amb la incorporació definitiva a la corona de l’antic comtat d’Urgell—, el monarca va vendre l’any 1415 a l’abat del monestir de Poblet per 13 500 florins d’or, la vila i el castell de Menàrguens amb totes les rendes i els drets que havien tingut els comtes d’Urgell. A partir de llavors, Menàrguens romangué sota el domini de Poblet fins a l’extinció de les senyories al segle passat.
Actualment, no hi ha restes que puguin ésser atribuïdes a la fortificació islàmica i feudal. Només hi ha una referència als vestigis arquitectònics de possible adscripció al castell, en un article de la revista Acta Mediaevalia redactat per investigadors de l’Institut d’Estudis llerdencs (González i altres, 1986, pàg. 95-97). Segons aquests estudiosos, l’any 1985 encara es podia veure una cisterna excavada a terra que tenia pilars de pedra per a sostenir la coberta, i un dipòsit seccionat per la meitat, de forma paral·lelepipèdica i construït amb pedra.