Presentació geogràfica
Mapa de la comarca de la Noguera amb les divisions de municipis i les principals vies de comunicació.
.
La comarca de la Noguera és la més gran de Catalunya pel que fa a l’extensió, que abasta un total de 1 732, 96 km2 i representa el 5, 5% del territori català. Limita amb el Pallars Jussà al N, amb l’Alt Urgell al NE, amb el Solsonès, la Segarra i l’Urgell a l’E, amb el Pla d’Urgell i el Segrià al S i amb la Llitera i la Ribagorça a l’W. Aquest àmbit territorial és integrat per trenta municipis. Es poden establir diverses subcomarques: al N la subcomarca del Montsec, a l’E la del Segre Mitjà, al SE la de la Ribera de Sió i al S la de la baixa Noguera, integrada per les rodalies de Balaguer.
En 1932-36 la Noguera va quedar inclosa en la vegueria XIII; els ponents havien pensat fer una regió exclusiva per a la Noguera, atesa la seva gran extensió, però, tot i això, la comarca natural i la comarca resultant no coincidien.
La comarca actual de la Noguera s’apropa a l’àmbit territorial del partit judicial de Balaguer, que va ajudar en la configuració comarcal del 1936. L’enquesta del 1932 va mostrar que el nom de Noguera era ben poc popular; ho era molt més Balaguer. De fet, la Noguera no respon a un sentiment tradicional. Cal remarcar que una bona part de les reticències a acceptar els límits de la Noguera continuen avui dia, com per exemple el cas del municipi de Preixens, lligat estretament a Agramunt (Urgell), o de la franja est de la comarca, que tampoc no té cap relació amb Balaguer.
Vista aèria de la vall de Meià, amb el poble de Vilanova de Meià a primer terme, situat al peu dels impressionants espadats del massís pre-pirinenc del Montsec de Rúbies.
ECSA - M. Catalán
Des del punt de vista geomorfològic, la comarca pot dividirse en dos grans sectors: l’alta Noguera, amb pendents superiors al 20%, i la baixa Noguera, amb un territori planer. L’alta Noguera comença al massís pre-pirinenc del Montsec (1 688 m), que en aquest sector pren els topònims de Montsec d’Ares i Montsec de Rúbies; també limita al N amb les serres de Comiols i del Grau de les Moles. El conjunt pre-pirinenc és format per esquerps roquissars calcaris amb alguns enclavaments margosos i argilencs. Al peu s’estén la depressió de les valls d’Àger i de Meià, sinclinals formats per materials margosos i gresos eocènics d’orientació E-W. Entre aquestes valls i la Depressió Central hi ha tot un seguit de plecs formats per calcàries mesozoiques que formen la serra de Sant Mamet (1 374 m), la serra de Montclús (901 m) i la serra de Millà (1 001 m); més al S s’alcen la serra Carbonera (787 m), la de Montroig (951 m), la d’Os (913 m), la de Llorenç de Montgai (621 m), la de Sant Salvador (545 m) i la de Boada (761 m), entre d’altres menys significatives.
El sector NE té una altitud menor (500-1 000 m) que el sector NW pre-pirinenc (entre 1 000 i gairebé 1 700 m) i el rocam és menys esquerp, ja que els terrenys no pertanyen al Pre-pirineu, sinó a la Depressió Central. És un sector d’altiplans entallats per l’erosió del Segre i els seus afluents.
La baixa Noguera és planera. El contacte entre la muntanya i la plana és sobtat a causa d’una gran falla. Al S de la serra d’Almenara, la serra Llarga i Tamarit predominen les formes tabulars. El planell superior, d’uns 340-390 m, és format per dipòsits de piemont, on la xarxa hidrogràfica s’ha encaixat obrint amples entalladures esglaonades per diferents nivells de terrasses fluvials. Les terrasses més antigues han estat erosionades i reduïdes sovint a tossals.
El conjunt presenta restes fossilíferes abundants i de gran interès geològic.
L’abrupte relleu del sector N de la comarca provoca que els cursos d’aigua s’hagin encaixat profundament en congostos com el de Montrebei (Noguera Ribagorçana) i el de Terradets (Noguera Pallaresa).
El Segre penetra pels congostos de l’Alt Urgell corrent en sentit E-W fins que entra a la plana en direcció NE-SW i, després de 60 km, rep per la dreta la Noguera Pallaresa passat el pantà de Camarasa. La Noguera Ribagorçana desguassa també per la dreta al Segre en sortir de la comarca. El Segre recull tota l’aigua de la Noguera i hi conflueixen directament el Rialb, el Boix, el Llobregós, el Sió i el Farfanya. El Farfanya neix a la serra de Montclús, però a la part baixa pràcticament desapareix. Per la part E de la comarca entren el Sió i el Corb, els quals aboquen les aigües al Segre; avui dia serveixen de desguassos de la zona regada pel canal d’Urgell. Així, dels cursos locals, només els que provenen del Montsec tenen cabals permanents, però les majors aportacions d’aigua de la comarca vénen dels tres rius pirinencs, que resolen en gran part el dèficit hídric de la plana central catalana.
Les variacions anuals dels cabals són molt importants; la Noguera Pallaresa és el més cabalós dels tres rius importants de la comarca, amb 46, 8 m3/seg al pantà de Camarasa.
Dins la comarca s’originen els importants canals d’Urgell, de Sió i de Pinyana, els quals reguen un sector de la baixa Noguera. El 58% de la superfície del sector oriental és regat pel gran canal d’Urgell, i el 27% dels sectors central i occidental pels canals de Sió i de Pinyana.
Les aigües subterrànies troben terrenys apropiats a les calcàries del Montsec, també al sector de la plana d’Urgell; els gravers amb profunditats inferiors a 5 m constitueixen una bona reserva hídrica, i també les terrasses al·luvials dels rius. Aquests aqüífers són explotats per a usos diversos i tenen gran interès en les èpoques que no baixa aigua pel canal.
El clima de la zona és mediterrani continental de tendència àrida, ja que no hi arriba la influència reguladora de la mar i tampoc les pluges. Hi ha una diferència clara entre el N i el S de la comarca. A la zona N, les temperatures són més baixes: el desembre i el gener tenen una mitjana de 2, 7 °C a Ponts, mentre que a l’estiu les temperatures són també més baixes que a la zona S.
Les precipitacions són menys escasses a la part septentrional; 577 mm de precipitació mitjana anual a Ponts i 400 mm a la plana. Cal dir, però, que, en general, la precipitació mitjana és força baixa (560 mm).
A la plana, l’hivern és dur i llarg: el novembre, el desembre, el gener i el febrer tenen temperatures entre 5-10 °C. L’estiu també és llarg i molt calorós: el juny, el juliol, l’agost i el setembre tenen temperatures superiors als 20 °C. Així, el contrast entre l’hivern i l’estiu és molt fort. Aquestes dues estacions són realment seques. La tardor i la primavera són, en canvi, estacions curtes i amb oscil·lacions tèrmiques importants. L’amplitud tèrmica mitjana és de 20 °C i disminueix en direcció N-E.
Rarament les precipitacions són en forma de neu; a Balaguer neva aproximadament un dia a l’any. La boira persisteix una mitjana de vint-i-tres dies a l’any i els vents dominants són els del SW i els del NE.
El paisatge de la comarca reflecteix molt bé aquestes diferències. Al N, cap a la serra del Montsec, domina el carrascar (Quercus ilex ssp. rotundifolia), el boix (Buxus sempervirens) i la noguerola (Pistacia terebinthus); també hi ha alguns claps d’alzinar amb marfull (Viburnum tinus) on el clima és menys brusc. A l’alt Montsec la vegetació principal és la boixeda amb savina (Juniperus phoenicea) i la boixerola (Arctostaphylos uvaursi), que corresponen a antigues rouredes destruïdes i en un estat de degradació que va cap a la jonceda (Aphyllanthes monspeliensis). També hi són representades les garrigues i les brolles calcícoles. Al Montsec, la vegetació rupícola és important —te de roca (Jasonia glutinosa), corona de rei (Saxifraga longifolia) i orella d’ós (Ramonda myconii)—. Al NE de la comarca trobem el roure de fulla petita barrejat amb carrasca, i també la pinassa (Pinus nigra). Només a la part més alta que voreja la serra de Sant Marc, a la Baronia de Rialb, apareix el pi roig (Pinus silvestris). El sector NW ha estat objecte de replantacions importants, sobretot a la serra Llarga i la d’Almenara amb pinassa i pi blanc.
És, però, l’alzina carrasca l’arbre predominant dels boscos de la comarca, la massa d’alzinars més important de Catalunya. Quan l’alzina s’ha degradat, ha sorgit el garric formant masses de poc més d’un metre d’altura.
En la vegetació potencial a la plana, però, els alzinars amb poc sotabosc alternarien amb bosquines de garric i arçot, en els indrets secs i assolellats. Actualment, una part important de la zona és coberta per conreu, matollars nitròfils de siscall (Salsola vermiculata), botja pudent (Artemisia herba-alba) i erms.
Segons el mapa d’usos del sòl de Catalunya del 1990, més del 20% del territori comarcal és cobert pel bosc, sobretot al sector NW i de la manera següent: el 3% per bosc caducifoli, el 10, 4% per bosc d’esclerofil·les i el 6, 9% per bosc d’aciculifolis; el 32, 4% resta cobert per bosquines i prats i l’1, 6% per espais de vegetació escassa o nul·la. Del percentatge restant, el 43, 9% pertany al conreu i l’1, 8% a sòl urbanitzat i altres. D’aquestes dades podem extreure la gran importància del conreu en el paisatge comarcal. També cal destacar la presència de comunitats riberenques com les omedes, les alberedes i les salzedes, però sobretot llurs comunitats de degradació, les bardisses i les jonqueres. Finalment, cal assenyalar que la flora de la comarca presenta, a la zona del Montsec, alguns endemismes de gran interès botànic.
L’ocupació humana
La comarca de la Noguera era habitada des del paleolític. Al final de l’edat del bronze va tenir una etapa especialment rica i densa de poblament. Al llarg de la història, el comportament de la població s’ha caracteritzat per la inèrcia estacionària, malgrat les fluctuacions. Des del segle XIV fins al XVIII aquest estancament es fa més evident, i, de fet, aquesta tendència ha perdurat fins avui.
S’ha de diferenciar, però, entre el S de la comarca, generalment més actiu pel que fa al repoblament, i l’alta Noguera, menys inclinada a l’expansió poblacional, fet que es reflecteix molt bé en les dades demogràfiques del segle XVIII. El 1860 la Noguera tingué un augment important d’habitants per quilòmetre quadrat; a partir d’aleshores s’ha mantingut en una mitjana de 25 hab/km2. Al final del segle XIX l’única àrea expansiva era la de la plana d’Urgell. El primer terç del segle XX es caracteritza per una recuperació demogràfica produïda per la reducció del corrent emigratori. En el segon terç, aquesta tendència s’inverteix a causa de la crisi econòmica, la Guerra Civil Espanyola i la postguerra. A partir del 1960 es veu clarament el contrast entre la baixa i l’alta Noguera, contrast que tendeix cada vegada a accentuarse més. També es detecta un clar augment als municipis afectats pel canal d’Urgell i una emigració als municipis de secà. A partir del 1975 es dóna una progressiva reducció del ritme de creixement demogràfic, fins a arribar gairebé a l’estancament total des del 1981. Segons l’Anuari Estadístic de Catalunya del 1989, l’any 1986 a la Noguera hi havia 45 034 habitants, la qual cosa representava el 0, 7% respecte al total de Catalunya.
Es produeix, doncs, una concentració de la població a les zones planes i regades del S, que tenen una població poc disseminada amb predomini de l’assentament urbà i semiurbà. En contraposició, l’alta Noguera presenta una contínua emigració de població i el tipus d’assentament és molt més disseminat. Per tant, la Noguera manté una estabilitat aparent, ja que el creixement del sector S és en detriment del sector N, bàsicament. A causa d’això, l’estat demogràfic es caracteritza per una taxa d’envelliment alta, un creixement natural negatiu i un potencial insuficient de població en edat activa.
El 43, 9% del sòl és dedicat a l’agricultura, segons el mapa d’usos del sòl de Catalunya del 1990.
A les terres altes, la vall d’Àger, la conca de Meià, les serres de Montclús, Sant Mamet i el Montsec, el conreu és de secà i el regadiu no arriba al 5%; l’ordi, la civada, el blat, l’alfals i el farratge són els conreus predominants. Els tradicionals conreus arbustius de secà com l’olivera i la vinya es troben en regressió.
Al Segre Mitjà, l’agricultura comença a ésser important; el 45% del sòl és conreat i domina clarament el secà (85%), on destaquen l’ordi i el blat (70%), els quals s’alternen amb el girasol i els cigrons.
A la Ribera de Sió i a les planes de la Noguera el regadiu representa el 85% del conreu; els majors graus d’ús agrari es donen al SE de Balaguer.
Actualment es tendeix a la concentració de les explotacions agràries, la dimensió de les quals ha augmentat. La concentració activa agrària és del 40%, amb una mitjana d’edat avançada.
La ramaderia és un complement per a l’agricultura. A partir dels anys seixanta es produeix un creixement notable; destaca sobretot el sector porcí (60%) i, en segon terme, el boví, l’avícola i l’oví.
Malgrat el caràcter agrícola de la comarca, la indústria té una certa importància a la Noguera, sobretot als nuclis més habitats. Durant molt de temps l’activitat industrial s’ha basat especialment en el sector alimentari i en la transformació dels productes agraris. També els subsectors tèxtil i de la confecció, la indústria de la fusta, el paper, la química, el metall i la construcció han estat representats a la comarca. La indústria és dirigida sobretot a la demanda interior.
Pel que fa al sector terciari, les diferències entre la capital i la resta de la comarca són molt notables. Balaguer sobresurt com a centre industrial i comercial, i Ponts i Artesa de Segre fan de subàrees comercials. Tot i que el sector terciari és destinat bàsicament a proveir serveis als habitants, aquest sector té una importància creixent a la comarca.
Bibliografia
- Anuari Estadístic de Catalunya, CIDC (Consorci d’Informació i Documentació de Catalunya), Barcelona 1989
- M. Cortès: El Montsec, la muntanya de ponent, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1983
- El Segrià, les Garrigues, la Noguera i el Baix Cinca, Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. 10, Barcelona 1983, pàgs. 286-494 i segona edició, Barcelona 1994, pàgs. 2-140
- J.L. Peña Monné: La Conca de Tremp y Sierras Prepirenaicas comprendidas entre los ríos Segre y Noguera Ribagorçana. Estudio Geomorfológico, Institut d’Estudis Ilerdencs, Lleida 1983
- R. Pujades - I. Aldomà i altres: Diagnosi Comarcal. “La Noguera”, Departament de Política Territorial de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1988
- R. Serra: Comarques i subcomarques de Catalunya. Comarques de Ponent, vol. III, ed. Virgili i Pagès SA, Lleida 1988