Introducció
El comtat d’Urgell(*) fou el més destacat d’entre els comtats catalans després del grup Barcelona-Vic-Girona. Recordem, per exemple, l’ample abast de la seva política exterior, tant envers Lleó i Castella com Occitània, on assolí l’important domini de l’alta Provença o comtat de Forcalquer.(*) Fou també l’únic comtat, al marge del grup barceloní, que tingué una circulació àuria d’una certa importància; la seva habitual col·laboració amb Barcelona en les accions bèl·liques vers al-Andalus li assegurà una part assenyalada de la percepció dels tributs o paries a partir del segle XI.(*) La seva sèrie monetària és també una de les que tingué un paper veritablement rellevant i la darrera a desaparèixer d’entre les amonedacions comtals.(*)
La relativa abundància d’alguns tipus comtals urgellesos facilità que la seva sèrie fos estudiada de bona hora per Monfar i d’altres(*) i que s’arribés a l’obra de Botet i Sisó sobre les monedes catalanes(*) amb un coneixement força complet sobre el darrer sector de les amonedacions. L’estudi d’A.M. Balaguer permeté ampliar encara l’evidència i assenyalar els trets bàsics de la circulació monetària, (*) però sobretot aportà dues novetats fonamentals: avançar en gairebé un segle l’inici de les amonedacions i descobrir l’existència d’una sèrie monetària de caràcter episcopal fins llavors ni tan sols sospitada.
La data d’inici de les emissions
Botet i Sisó s’havia trobat els primers indicis d’amonedacions urgelleses el 1174, mentre que A.M. Balaguer ha obtingut una data segura per a la sèrie comtal del 1099 i una possible menció de la sèrie episcopal del 1051.
Aquesta correcció situa en una data molt més lògica l’inici de les amonedacions comtals, que resultava extremament tardana per a un comtat tan emprenedor. De retop, desdiu la hipòtesi d’unes possibles primeres emissions a Balaguer(*) perquè aquest primer esment monetari del 1099 es refereix a la moneda agramuntesa. Agramunt era ja llavors, anys abans que Balaguer fos definitivament conquerit, la seca comtal urgellesa. Cal també abandonar la idea tradicional que la seca agramuntesa havia estat establerta arran de la carta de poblament del 1163. Certament la data del 1099, per bé que molt més reculada, no dóna pas constància de l’inici de les emissions, sinó que és el testimoni més antic conegut per ara de la circulació en el comtat de la moneda agramuntesa.(*)
Catalogació de la moneda comtal urgellesa
Seguirem el criteri simplificat emprat en descriure les sèries de Girona i Barcelona, reproduint només un prototipus i les varietats destacades. No aportem reproducció en el cas que només es conegui un dibuix. Donem les peces en fotografies a mida real i una ampliació a doble o triple, segons la mida original de la peça i la necessitat o no de mostrar-ne algun detall. En algun cas, la peça a mida original i l’ampliació corresponen a exemplars diferents, sempre, però, del mateix tipus. Donem el corpus d’exemplars quan coneixem una evidència limitada. En els altres casos indiquem una aproximació de l’evidència i les col·leccions públiques o semipúbliques on poden ésser estudiades, i segons el següent quadre d’abreviatures.
Clau d’abreviatures
| Ba.C | Fons de Banca Catalana. Barcelona |
| Ca.P | Fons de la Caixa de Pensions. Barcelona |
| Ca.S | Fons de la Caixa de Sabadell. Sabadell |
| FNMT | Museo de la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre. Madrid |
| GNC | Gabinet Numismàtic de Catalunya. Barcelona |
| IVDJ | Instituto Valencia de Don Juan. Madrid |
| MAN | Museo Arqueológico Nacional de Madrid |
| MEV | Museu Episcopal de Vic |
| MPP | Museu Puig de Perpinyà |
| VQR | Antiga col·lecció Vidal-Quadras (França) |
Referències bibliogràfiques del catàleg
- Bal— Anna M. Balaguer: Les primeres amonedacions episcopals i comtals d’Urgell, “Acta Numismatica” (Barcelona) 21-23 (en curs de publicació)
- Bal. AN— Anna M. Balaguer: Redescoberta del diner urgellès de Pere el Catòlic, “Acta Numismatica” (Barcelona), 12 (1982), pàgs. 167-171
- Corpus— M. Crusafont, Anna M. Balaguer i Ignasi Puig: Els comtats catalans: les seves emissions i àrees d’influència, “I Simposi Numismàtic de Barcelona”, Barcelona 1979, pàgs. 377-508. Crus— M. Crusafont i Sabater: Numismática de la Corona catalano-aragonesa medieval, Madrid 1982
- Crus. AN— M. Crusafont: Novetats a la numaria tardana del comtat d’Urgell, “Acta Numismatica” (Barcelona) 21-23 (en curs de publicació)
- Crus. L— M. Crusafont: La moneda catalana local, Barcelona 1990
- Crus. AR— M. Crusafont: Aurembiaix, retrobada, “L’Ardit” (Barcelona) 8, (1991), pàgs. 22-25
- Crus. ARD— M. Crusafont: Nova incusa comtal d’Urgell, “L’Ardit” (Barcelona) 4, (1989), pàgs. 133-135
- Dom. S — F. Domingo Sellart: Òbol inèdit del comtat d’Urgell, “L’Ardit” (Barcelona) 5, (1990), pàg. 176
- R. Com— Rafael COMAS: Una moneda inèdita del comtat d’Urgell, “L’Ardit” (Barcelona) 4, (1989), pàg. 136
La sèrie monetària episcopal
Un taller monetari episcopal urgellès apareix situat a Sanaüja a mitjan segle XI. Recordem que els bisbes urgellesos exercien en aquesta població un important domini i jurisdicció.
Un conveni del temps del bisbe Guillem Guifré (1042-75) constata que el bisbe percebia del castell de Sanaüja la meitat del benefici de la moneda. Un segon conveni del 1106 —pel qual el bisbe encomana a Pere Ramon el castell de Sanaüja— torna a assenyalar que els guanys derivats de la moneda seran repartits per meitats entre el bisbe i el beneficiari.
El fet que un nou conveni del 1118 entre el bisbe Ot i el mateix Pere Ramon no esmenti ja la moneda sembla indicar que llavors o poc abans s’havia estroncat aquesta sèrie episcopal. El cert és que, en endavant, cap nova menció no tornarà a donar fe de la seva existència, mentre que sí que hi haurà proves de la participació episcopal en els beneficis de la moneda comtal.(*)
La duplicitat comtal i episcopal en els tallers d’Agramunt i Sanaüja fins a l’inici del segle XII i la compartició de beneficis posteriors porta al convenciment que el comte i el bisbe degueren arribar a un acord per a batre una única moneda, la comtal, i que se’n repartien els beneficis de l’emissió. Seria un conveni semblant al que per aquests temps havien establert el bisbe de Vic i el vescomte de Cardona. D’altra banda, ens ofereix una nova mostra de la participació episcopal o eclesiàstica en les emissions monetàries a afegir a les ja conegudes per a Barcelona, Vic, Girona i Besalú.
Quan i on s’iniciaren aquestes emissions? Encara que no ho sabem amb exactitud, podem assenyalar una menció del 1051 de solidos XII de denarios de Vicco, que pel context sembla al·ludir a la Sede Vicco Urgelli, és a dir, a la Seu d’Urgell.(*) En aquest cas tindríem un primitiu taller episcopal a la Seu que potser seria traslladat a Sanaüja arran de la donació feta per Ermengol IV al bisbe urgellès d’aquest castell.(*)
No deixa de ser significatiu que l’aparició l’any 1471 d’una moneda local a la Seu (i quan ja la moneda comtal urgellesa s’havia extingit) sembla que es dóna sense cap al·lusió a la necessitat d’una autorització reial. Els jurats de la vila episcopal es troben, com moltes altres poblacions, mancats de moneda menuda, i amb una expressió de realisme molt català acorden senzillament: “ques face moneda si bona se pot fer e que no si perde”.(*) Però el convenciment de la tinença de dret monetari per part dels bisbes urgellesos sembla encara més evident quan el Capítol de la Seu autoritzà l’any 1587 la vila d’Organyà perquè batés també moneda local.
La moneda episcopal de Sanaüja i les possibles primeres emissions episcopals de la Seu no ens han deixat, ara per ara, evidència numismàtica.
Pel que fa a la sèrie local començada al segle XV, darrerament s’ha pogut demostrar que els petits escuts heràldics que porta corresponen als bisbes respectius, amb la qual cosa la seva datació s’ha pogut fixar amb molta més precisió.(*)
La sèrie comtal urgellesa
En cap de les sèries comtals catalanes no hi ha hagut els darrers temps tantes noves descobertes com a la urgellesa. Si l’evidència s’ha ampliat amb un nombre espectacular d’exemplars, el nombre de tipus s’ha doblat des dels temps de Botet i Sisó.(*) Aquest cúmul de nous tipus ha obligat a una reconsideració de la sèrie, la qual ens ha variat sobretot al sector inicial de les amonedacions. Efectivament, d’Ermengol VIII en endavant han aparegut sobretot òbols de diners ja coneguts o, en el cas d’Aurembiaix, el diner d’un òbol ja descrit. Per tant, la major part de novetats absolutes se situa en el període anterior a Ermengol VIII, en la primera etapa de les encunyacions comtals d’Urgell. No cal dir que la reculada cronològica de les mencions ajuda a situar les noves descobertes.
L’amplada del període emissor és ara superior als tres segles, ja que s’ha d’haver iniciat abans del 1099, en què ja consta la circulació de la moneda urgellesa, i es clou amb la mort de Pere II d’Urgell el 1408, darrer comte per al qual tenim numerari conegut. Ni l’un ni l’altre extrem són, però, inamovibles. Les emissions pogueren haver-se iniciat abans i res no impediria que també Jaume II el Dissortat (1408-13), darrer comte d’Urgell, hagués emès moneda comtal.(*)
Les primeres emissions: Ermengol IV (1066-1092)
Sèrie comtal urgellesa. Tipus 1 i 2. Diners d’argent, Ermengol IV (1065-1092 i 1066-1092).
Dos tipus monetaris recentment apareguts s’aparten del tot de les característiques habituals de la moneda urgellesa perquè són fetes d’argent i no pas de bilió com totes les altres.(*)
Aquest fet es correspon bé amb el que hem observat en altres comtats com Barcelona, Girona o Besalú, i permet de situar els tipus d’argent, probablement diners de pes feble, al capdamunt de la sèrie.
El parentiu tipològic d’aquestes dues monedes amb el tipus més antic de bilió fins ara conegut ens menen a la conclusió que no hi pot haver molta distància cronològica entre les dues sèries. Efectivament, els tipus nous porten efígie a l’anvers i una creu doblada d’aspa al revers, i el diner de bilió més antic porta igualment efígie i un crismó al revers. Només la factura canvia molt, ja que és molt més rude en els diners d’argent.
No fóra gens estrany que Ermengol IV, conqueridor d’Agramunt, hagués iniciat l’emissió de la moneda agramuntesa. De tota manera, la manca d’esments durant el seu mandat no ens permet descartar que siguin tipus alternatius o divisors dels diners que atribuirem a Ermengol V. Sí que podem descartar, en canvi, que siguin peces episcopals, perquè malgrat les dificultats en la lectura de les lletres estrafetes, en un dels exemplars es pot identificar el fragment ERMENG(0)C, clara al·lusió al comte Ermengol.(*)
El tipus del crismó: Ermengol V (1092-1102)
Sèrie comtal urgellesa. Tipus 3. Diner d’argent, Ermengol V (1092-1102).
Ja fa uns quants anys que A.M. Balaguer suposà que calia capgirar els dos tipus que encapçalaven la sèrie urgellesa construïda per Botet i considerar més antic i d’Ermengol V el tipus amb efígie i crismó.
Hi havia l’argument d’un pes superior i d’un parentiu molt estret amb algunes peces d’Alfons VI de Castella-Lleó (1073-1109), ben avinent per a aquest comte que, segons Botet, passà la major part de sa vida a Castella.(*) L’esment del 1099 ajudava també a poder recular l’atribució.(*)
Actualment, l’aparició dels tipus de plata amb efígie reforcen l’atribució, mentre que altres noves monedes de bilió permetran d’omplir el buit deixat per aquest tipus.
Sembla, doncs, que amb les dades actuals més aviat es reforça la hipòtesi d’aquesta atribució.
Els tipus d’Ermengol V tenen una excel·lent factura, amb les lletres regulars i clares que donen la lectura Ermengau Comes/Urgilo.
Pedro Ansúrez i la minoritat d’Ermengol VI
Sèrie comtal urgellesa. Tipus 4. Diner de billó, Pedro Ansúrez, tutor, minoritat d’Ermengol VI (1102-1108).
La prematura mort d’Ermengol V l’any 1102 deixà el comtat en mans del petit Ermengol VI. L’avi del comte nen, el comte de Zamora Pedro Ansúrez, noble lleonès d’important paper a Castella-Lleó, vingué a Catalunya i es féu càrrec del govern comtal. Reprengué Balaguer, que s’havia tornat a perdre, i regí un temps els dominis del seu nét.
A ell s’atribueix una moneda fins ara única i només coneguda per un dibuix que porta les llegendes Petrus Comes/Urgello DVS. El títol comtal ha de correspondre a Zamora (o Saldaña, etc.), de la mateixa manera que el bisbe de Girona, Pere de Carcassona, feia gravar la llegenda Petrus Ep(ISC)0(PU)S a les seves emissions carcassoneses. Pel que fa al revers, la interpretació més clara és llegir-la Urgello D(Omin)US, senyor d’Urgell, al·ludint al seu paper de tutor. Botet s’oposava a aquesta lectura perquè no tenia constància que Pedro Ansúrez s’hagués titulat mai senyor d’Urgell, però A.M. Balaguer trobà un document on s’estableix un contracte entre Ramon Berenguer de Barcelona i els comtes d’Urgell on es llegeix: “Hec est conveniencia quam facio ego comes Petrus et nos seniores de Urgello vobis domino Raimundo Berengario comiti et uxori vestre.”
En aquest cas el nos inclou el nét, i és clar que Pedro no es titulà pas comte d’Urgell sinó comte, amb al·lusió a Zamora (o Saldaña, etc) i senyor d’Urgell. No hi ha raó, doncs, per a rebutjar la interpretació Dominus.
Majoritat d’Ermengol VI (1108-1154). Les seves emissions
Sèrie comtal urgellesa. Tipus 5. Òbol de billó, anterior al 1118, Ermengol VI (1108-1154). Tipus 6. Òbol de billó. Inici participació episcopal, Ermengol VI (1108-1154).
Vers el 1108 concloïa l’actuació de Pedro Ansúrez, i Ermengol VI, encara jovenet, es feia càrrec del comtat, assistit pel vescomte Guerau Ponç II de Cabrera. Durant el regiment d’aquest comte desapareixen les mencions de la moneda episcopal, que es deuria extingir entre el 1106 i el 1118, com hem dit abans.
Darrerament han aparegut tres tipus urgellesos completament nous. Aquests tenen força trets comuns i enllaços tipològics clars que semblen haver de correspondre a l’espai que resta buit entre l’emissió de Pedro Ansúrez i els diners i els òbols amb bàcul sobre V, els quals fins ara s’havien atribuït als comtes Ermengol VII i Ermengol VIII.
Hem de tenir present que la sèrie que s’inicia amb aquest darrer tipus té unes característiques molt persistents, amb la presència constant d’un bàcul, primer sobre V o variacions d’aquesta forma, i després entre dos trèvols i amb una evolució estilística i paleogràfica que fan inversemblant d’intercalar-hi cap dels tres tipus nous. Aquests darrers presenten també pesos superiors i relacionables amb els exemplars que encapçalen la sèrie urgellesa. D’altra banda no resta cap comte de nom Ermengol posterior a Ermengol VIII sense moneda, tenint present que Ermengol IX va sobreviure pocs dies el seu pare Ponç I i no és gens probable que arribés a encunyar.
Situats per exclusió i per consideracions ponderals en el període indicat, no ens resta més que assajar una ordenació i unes atribucions raonades per a aquests tres tipus.
Tots tres porten la indicació de la seca d’Agramunt, a diferència de les peces anteriors, que només mencionaven, en tot cas, el comtat. Aquesta circumstància les fa enllaçar bé amb el tipus posterior que porta la llegenda AGRIMONTURGL.
Dos dels tres tipus porten un bàcul entre dos signes, mentre que el tercer porta una creu entre creixents. Sembla lògic considerar que el tipus de la creu ha de ser el més antic perquè els bàculs enllacen amb les peces posteriors. D’altra banda, la creu alçada equival als símbols de la T o del crismó anteriors.
El fet que dins el període d’aquest comte s’hagi produït l’acord amb el bisbe per al cessament de la sèrie episcopal porta a suposar que l’aparició del bàcul indica justament aquest acord. Recordem el cas de Provença, on l’acord entre Alfons I de Catalunya-Aragó i el bisbe d’Arle dóna com a resultat una peça que porta una mitra a l’anvers.(*) Aquesta hipòtesi troba finalment una explicació en l’aparició i la persistència d’un bàcul a la moneda urgellesa, qüestió a la qual fins ara no s’havia trobat una solució satisfactòria.(*)
Així, doncs, els tipus amb creu alçada han de ser els emesos per Ermengol VI, després de l’actuació de Pedro Ansúrez (1108) i la conclusió de l’acord amb el bisbe. Aquest, que degué establirse en un espai indeterminat entre els anys 1106 i 1118, ha de situarse, doncs, no gaire lluny del 1118. Un cop conclòs el conveni, començarien els tipus amb el bàcul, per als quals tenim ara els dos tipus nous, que encara no porten una V a la base. Quin dels dos hem de situar primer? Probablement el que porta un bàcul entre anell i creixent, més apropat que l’altre, que té una T i una creu flanquejant el bàcul al tipus anterior entre creixents. D’altra banda, aquest tipus és anònim i només menciona el Comte Vrgel sense concretar el nom. Ens trobem altra volta amb un cas paral·lel al de Provença, on a la moneda abans citada consta el REX ARAGONE(NSIS), però no pas el nom d’Alfons. Aquesta actitud reservada sembla més adient per a un moment immediatament posterior al pacte. L’altre tipus, en canvi, porta ja la menció ERMGO COMS i deu ésser posterior.
Reservem, doncs, per al període de majoritat d’Ermengol VI dos dels nous tipus: el de la creu alçada, que seria anterior al conveni amb el bisbe, i el del bàcul i anònim, que seria posterior.
Les encunyacions d’Ermengol VII (1154-1184)
Sèrie comtal urgellesa. Tipus 7. Òbol de billó, Ermengol VII (1154-1184).
El darrer nou tipus que resta, amb bàcul sol entre T-creu i a nom d’Ermengol, sembla avinent per al comte Ermengol VII. Aquest tipus presenta una extremitat en forma de triangle que sembla prefigurar la V dels tipus posteriors, de manera que constitueix l’enllaç entre el tipus anònim i l’atribuït a Ermengol VIII.
Hem dit abans que el tipus, ja de temps enrere conegut, amb el bàcul sobre V, havia estat atribuït fins ara a Ermengol VII i Ermengol VIII com un cas d’immobilització, bastant freqüent en aquesta època. L’aparició d’un tipus atribuïble a Ermengol VII sembla que hauria de desfer completament aquesta hipòtesi, si no fos per un altre factor que fa dubtar. Els tipus de bàcul sobre V, abans força escassos, s’han fet actualment abundants, i l’òbol, abans desconegut, ha aparegut en una desena d’exemplars. En canvi, el tipus que hem atribuït a Ermengol VII és un òbol únic. Certament que això podria ser simple conseqüència de diferències importants en els volums respectius d’emissió, però pensem que no es pot descartar totalment que el nou tipus pugui correspondre també a Ermengol VI, com els altres dos recentment apareguts, ni tampoc que sigui una primera emissió d’Ermengol VII, seguida al cap de poc temps per la del bàcul sobre V, que continuaria emetent-se amb Ermengol VIII i constituint així una immobilització parcial. Les dades actuals no permeten, però, discernir amb tanta precisió. És per això que creiem més avinent deixar de moment aquest tipus com d’Ermengol VII i el del bàcul sobre V com d’Ermengol VIII.
Ermengol VIII (1184-1209)
Sèrie comtal urgellesa. Tipus 8. Diner de billó, Ermengol VIII (1184-1209). Tipus 9. Òbol de billó, Ermengol VIII (1184-1209).
Amb Ermengol VIII comença a encunyar-se el tipus que servirà de model a gairebé la totalitat d’emissions posteriors; un bàcul sobre V a l’anvers i una creu interior patent al revers.
També en iniciar-se aquest tipus observem un reajustament metrològic, no sabem si aparellat també amb un rebaix de llei. Els pesos dels diners anteriors es movien entre 1 gram i 1, 2 grams, mentre que la major part dels que s’emetran a partir d’ara oscil·laran entre 0, 7 i 0, 8 grams. També el mòdul es redueix una mica, fet que es fa més evident en els òbols o mitjos diners. És possible que aquest reajust i d’altres de llei que desconeixem per manca de sèries completes d’anàlisi responguin a una voluntat d’equiparar els valors dels diners urgellesos i barcelonins. Les dues sèries monetàries ens consten documentalment com a equivalents de valor el 1175, el 1196 i el 1315. Atenent a l’evolució del valor de la moneda barcelonina, aquestes dades equivalen pràcticament a una paritat permanent des del 1175.
Els comtes urgellesos foren protectors del monestir de Poblet. Si ja Ermengol VII l’havia pres sota la seva protecció, l’any 1208 Ermengol VIII li cedia el delme de la seva moneda. El més interessant ara d’aquest document, que abans s’havia pres com a motivador de l’aparició del bàcul, és que el comte féu la donació respecte a la moneda feta a Agramunt o en altres llocs del comtat.
És una previsió que contrasta amb la unicitat de seca observada fins a aquest moment en la moneda comtal urgellesa.
Una llarga crisi: 1209-1231
Sèrie comtal urgellesa. Tipus 10. Diner de billó, Pere I de Catalunya-Aragó, tutor i comte d’Urgell (1209-1213). Tipus 11. Diner de billó, Guillem de Cervera, tutor d’Aurembiaix (1213-1228).
La transmissió del poder comtal prevista per Ermengol VIII, que el deixava inicialment a la seva muller Elvira i després a la seva filla Aurembiaix, llavors de pocs anys, no fou acceptada pel vescomte Guerau Ponç IV de Cabrera, que assajà d’emparar-se del comtat. La usurpació fou evitada pel rei Pere I, el qual esdevingué tutor i es titulà comte d’Urgell en els pocs anys que sobrevisqué a Ermengol VIII: 1209-14. A la mort de Pere I, Guerau Ponç IV de Cabrera usurpà de nou el comtat aprofitant la minoritat de Jaume I. La comtessa vídua Elvira es maridà llavors amb el poderós Guillem de Cervera, castlà de Lleida pels comtes d’Urgell, i sembla que en aquesta ciutat meitat reial i meitat urgellesa hi residí durant aquest període crític. Guillem fou llavors el tutor d’Aurembiaix, paper que es reforçà a la mort d’Elvira.
A aquest període sembla que han de correspondre dues singulars monedes de tipologia més aviat aragonesa, l’una a nom de Pere i l’altra a nom de Cervera, que degueren ésser emeses a Lleida pels dos tutors successius. La de Pere porta la menció URGEL, i la de Cervera la significativa llegenda PAX V(0)B(I)S. Com que Lleida era dins l’àrea de circulació del diner aragonès o jaquès, aquestes peces potser es poden alinear amb aquelles emissions, justificant així unes vagues notícies de batiments de jaquesos a Lleida de què parla Botet i Sisó.(*)
Sèrie comtal urgellesa. Tipus 12. Diner de billó, Guerau Ponç IV de Cabrera (1208-1209 i 1213-1229).Tipus 13. Òbol de billó, Guerau Ponç IV de Cabrera (1208-1209 i 1213-1229). Tipus 14. Diner de billó, Aurembiaix (1229-1231). Tipus 15. Òbol de billó, Aurembiaix (1229-1231).
L’any 1228 i essent ja Jaume I qui regia directament els seus estats, Guillem de Cervera assolí d’aquest que reposés Aurembiaix al soli comtal urgellès, tot rebutjant novament l’usurpador Guerau de Cabrera. La comtessa pogué fruir poc de la sobirania perquè morí el 1231, però va arribar a batre uns rars diners i òbols al seu nom, de tipologia molt acostada a la moneda del seu pare i amb la particularitat d’ésser les llegendes en català i no pas en llatí, com era habitual.
Guerau Ponç IV de Cabrera (1209/1213-1229)
En l’interludi de possessió del comtat, Guerau de Cabrera també va emetre el seu numerari, igualment apropat als tipus d’Ermengol VIII. Però si en els darrers tipus d’aquell comte i en els d’Aurembiaix el bàcul sembla sustentar-se sobre una U quadrada, en les peces de Guerau la base sembla una doble fulla que s’obre als costats. Les emissions degueren produir-se a l’etapa 1213-28 segons indiquen les dues notícies següents. Una del 1223 diu que Guerau cedí al bisbe de la Seu el delme del benefici de la moneda. Sembla molt probable que aquesta donació no fos altra cosa que una confirmació de drets anteriors justificada pel canvi de dinastia. L’altra notícia diu que l’any 1226 el comte empenyorava la moneda a Ramon Pere en seguretat del pagament de certes quantitats.(*)
La gran raresa dels diners a nom de Guerau i encara més dels òbols recentment descoberts, indiquen una feble emissió.
La nova dinastia dels Cabrera: de Ponç (1236-1243) a Ermengol X (1267-1314)
La mort d’Aurembiaix i els tractes del seu marit i successor amb Jaume I deixaren el comtat en mans reials. L’any 1235 el rei accedí, però, a cedir-lo en feu a Ponç I de Cabrera, fill de Guerau Ponç IV, que hi reclamava drets d’herència.
Sèrie comtal urgellesa. Tipus 16. Diner de billó, Ponç I de Cabrera (1236-1243). Tipus 17. Òbol de billó, Ponç I de Cabrera (1236-1243). Tipus 18. Diner de billó, Ermengol X (1267-1314). Tipus 19. Òbol de billó, Ermengol X (1267-1314).
Així fou com la família dels Cabrera aconseguí finalment obtenir el comtat. Els Cabrera adoptaren tot seguit els emblemes urgellesos, i així veiem com a la seva sigil·lografia desapareix tot seguit la cabra heràldica del seu llinatge substituïda pels escacs d’Urgell. Tampoc no feren alteracions en la moneda. L’única variació tipològica és una petita modificació de l’anvers on hi veiem ara el bàcul entre dos brots de trèvol.
Dels quatre comtes d’aquesta dinastia només coneixem monedes del primer, Ponç I, i del darrer, Ermengol X. Per bé que és ben justificable la manca de moneda per a l’efímer Ermengol IX, que només sobrevisqué uns dies el seu pare, resulta més sorprenent la manca d’emissions en temps d’Àlvar (1243-67). L’evidència numismàtica mostra ara unes emissions abundoses de diners per als dos comtes citats, però en canvi els òbols són extremament rars.
En aquest període es manté l’equivalència entre els diners barcelonins i els urgellesos. Les anàlisis de contingut d’argent i el recull de pesos permeten afirmar que la igualtat es basa en uns pesos diferents (0, 76/1 grams Urgell/Barcelona) compensats per unes riqueses d’argent millors (33%/25% Urgell/Barcelona), amb la qual cosa el contingut final d’argent per peça i, per tant, el valor eren iguals.
Un document del 1303 mostra que persistia la participació episcopal en el benefici de l’emissió de moneda.(*)
Extinció dels Cabrera. Teresa d’Entença (1314-1327)
Sèrie comtal urgellesa. Tipus 20 i 21. Pugesa de llautó incusa (un sol encuny), Teresa d’Entença (1314-1327).
La mort d’Ermengol X sense descendència i els acords previs amb el monarca català feren revertir novament la plena sobirania del comtat a la corona. El rei Jaume II el cedí al seu primogènit, Alfons, i alhora resolia les reclamacions dels descendents de Constança, una de les mullers d’Àlvar, maridant Teresa d’Entença, que en recollia els drets amb el seu fill. Teresa d’Entença no sembla que arribés a batre moneda agramuntesa de bilió, però li coneixem uns llautons incusos, emesos probablement a Balaguer, que devien córrer pel valor d’una pugesa o quart de diner. Uns porten el seu nom amb les formes abreujades TE COM o TER COM i d’altres només indiquen COMS, que al nostre parer són igualment una al·lusió a la comtessa en la forma COM(ITI)S(A). Aquests darrers serien de les primeres emissions.(*)
La branca reial. Pere d’Aragó (1347-1408)
En morir Teresa d’Entença l’any 1327, el rei Alfons III cedí el comtat al seu segon fill vivent, de nom Jaume, mentre que el primer, Pere, seria el seu successor a la reialesa.
Sèrie Comtal Urgellesa Tipus 22: Diner de bilió, Pere II (1347-1408). Tipus 23: Diner de bilió, heràldic, Pere II (1347-1408). Tipus 24: Òbol de bilió, heràldic, Pere II (1347-1408).
Jaume I d’Urgell (1328-47) iniciava així la tercera i darrera branca comtal urgellesa, de la qual només coneixem monedes de Pere, fill de Jaume I. Les primeres amonedacions d’aquest comte són idèntiques —fora del nom del comte—, que les dels dinastes Cabrera, però no ens n’han arribat òbols. L’any 1374 el comte Pere rebé autorització del seu oncle Pere III el Cerimoniós de fer batre la moneda a Barcelona pels argenters Joan Alegre i Ramon des Feu. És molt probable, com diu Botet, que correspongui a aquesta emissió un nou tipus monetari que trenca finalment amb la llarga tradició del bàcul, que és ara substituït per un escut en cairó amb les armes de la nova dinastia i que combina els escacs urgellesos amb els pals catalans. No seria gens estrany que en aquest temps la participació episcopal en la moneda comtal urgellesa hagués cessat, perquè consta que l’any 1332 el rei Alfons III hagué de reconvenir el bisbe de la Seu perquè feia córrer a Sanaüja la moneda barcelonina en lloc de la urgellesa que li era pròpia. Represàlia o no, el que sí que diu aquesta notícia és que el bisbe no tenia cap interès a fer que el camp de circulació i per tant el volum d’emissió del diner urgellès fos important, prova que no hi tenia participació.
Els tipus heràldics del comte Pere són força rars i fins fa pocs mesos no foren descoberts els òbols, dels quals en coneixem només dos exemplars. Aquests tipus afegeixen també a les llegendes la terminació ET VI, que, com ja digué Monfar, cal completar amb ET VI (cecomes Agerensis), ja que els comtes havien acumulat la dignitat dels fins llavors vescomtes d’Àger.
Els dos tipus emesos per Pere semblen abaixar una mica el pes, que se situa ara, per als diners, entre els 0, 65 i el 0, 7 grams, però no tenim constància que hagués variat la paritat amb el barceloní.
Els diners heràldics del comte Pere clouen, ara per ara, la sèrie comtal urgellesa.