Sant Pol de Mar

Situació

Perspectiva del monestir, bastit sobre un petit tossal en-front del mar.

ECSA - J. Todo

L’església del que fou monestir de Sant Pau es troba a la població de Sant Pol de Mar, a la part més elevada propera al mar.

Mapa: L38-15(394). Situació: 31TDG684057.

Es troba al costat de la carretera N-II, a l’alçada del quilòmetre 671, dins la població, tot just després d’un revolt que fa la carretera; corona un petit turó que es veu al costat mateix de la calçada i que gaudeix d’una vista privilegiada al mar.

Sant Pau només és oberta al públic els dissabtes i per a oca sions especiais (celebracions o festes). Els altres dies és tancada, però es pot visitar si es demana la clau als encarregais que viuen al costat mateix de l’església. (MGE)

Història

El monestir de Sant Pol de Mar, emplaçat estratègicament dalt d’un promontori prop de la finia de mar, va tenir un paper important en el desenvolupament de la vida de la comarca.

Tant al promontori com als voltants, hi degué haver algun tipus d’emplaçament romà tal com es desprèn de les restes de materials d’aquest origen que s’han trobat en construccíons posteriors. Tanmateix, el promontori de Sant Pau va ser l’emplaçament d’una construcció tardoromana que es troba al dessota de la nau actual de l’església de Sant Pol, i que indicaria l’existència d’algun tipus de comunitat vers els segles V-VI.

Respecte al moment exacte de l’erecció del monestir o de la fundadó de l’església, no tenim cap referència documental que el confirmi. Els seus origens i els primers temps del monestir no són gaire clars a causa de la manca de documentació, si bé podem afirmar que la vida monàstica és confirmada cap a l’any 950. Segons Argaiz, tal com recullen Francesc Monsalvatje i J. M. Pons i Guri, la primera notícia seria del 882, en què el protector del cenobi és un bisbe de Girona anomenat Elies; no es coneix, però, el document esmentat per Argaiz ni l’existència de cap bisbe Elies. El precepte del rei Lotari de l’any 968 esmenta un protector de nom Elies, sense dir que fos bisbe, igual que un vescomte de nom Audeguer, del qual encara no tenim cap referència; podría ser de Girona, postser el vescomte Otger (949-965), fill de Lleopard.

Primera etapa

Aquesta primera etapa és la d’abadia benedictina, i arribaría fins a la segona meitat del segle XI.

La primera noticia documentada que coneixem del monestir de Sant Pau és de la donació d’una vinya al comtat de Girona que rebé el monestir el 955. Uns anys després, a requeriment de l’arquebisbe de Reims, Olderic, i de Gerberga, mare del rei Lotari, l’abat Sunyer de Sant Pol, que havia viatjat fins a la cort, obté un privilegi imperiai del rei Lotari del 17 de maig de l’any 968, pel qual autoritza Sunyer a governar durant la seva vida el monestir de Sant Pol, “in honorem sancii Pauli consecratum, situm est in comitatu Gerundense in loco qui dicitur maritima”, juntament amb el de Sant Feliu de Guíxols, sota la regia de sant Benet. Aquest precepte, a diferència amb els obtinguts per altres monestirs, no li concedeix la immunitat, tan sols el lliure dels impostos i censos. En el precepte s’esmenten per primera vegada les possessions del cenobi en lliure alou, que són confirmades. S’esmenten alous al Vallès, a Parets i al Corró, i també al Baix Maresme, a Llavaneres.

A la mort de l’abat Sunyer cada abadia recuperà la seva direcció independent. Si d’una banda la de Sant Feliu de Guíxols anà prosperant, la de Sant Pol va seguir una trajectòria en davallada.

El primer abat de qui tenim noticies és l’abat Sunyer, el 968; el segueix l’abat Ató deu anys més tard i l’abat Audeguer el 985.

Segons Jeroni Pujades, que segueix una obra manuscrita de l’abat Alonso Cano del monestir de Sant Feliu de Guíxols, el monestir de Sant Pol, junt amb el de Sant Feliu de Guíxols, foren incendiais i arrasats pels musulmans, però no tenim cap prova documental d’aquest fet, afirmat per altres autors com Puig i Cadafalch, que diu que el monestir fou derruït amb l’arribada d’Almansor.

El cenobi de Sant Pol des dels primers moments va rebre l’atenció comtal i fou afavorit amb donacions, ja que hi havia interès a mantenir els establiments per tal de repoblar la zona. En aquesta primera època el monestir devia tenir força importància, ja que a més de disposar de l’interès comtal, s’esmenta al costat d’altres grans cenobis de la Marca com Sant Pere de les Puelles o Sant Cugat del Vallès. El comte Borrell II, que ja havia prestai atenció al monestir de Sant Pol en una donació anterior al 985, en el seu testament del 993 especifica: “Et a coenobio Sancii Pauli in Marítima remaneat ipso meus alaudes quod habeo in maritima…”. Aquest alou era molt extens i radicava en el que després seria el terme del castell de Montpalau a la marina.

Al segle XI, però, la situació del monestir anà en davallada, tot i que disposava de l’interès comtal. La comtessa Ermessenda es converteix en protectora del cenobi de Sant Pau, donant el 1006 terres a Caldes de Malavella i d’altres a Pineda i Arenys. El 1040 la mateixa comtessa li fa la donació d’un mas, i Sant Pol en rep el domini directe.

El 7 de febrer de 1048 la comtessa Ermessenda va cedir el monestir de Sant Pol amb tots els seus béns i possessions al monestir de Sant Víctor de Marsella, encara que de manera transitòria. En aquests moments la situadó del cenobi de Sant Pol era de precarietat.

Confirma la situació deplorable en què es troba el monestir de Sant Pau el fet que quan la comtessa Ermessenda —que obra amb el conseil i el consentiment del comte Ramon Berenguer, del bisbe de Girona i dels monjos del cenobi— ven un hort que el monestir posseïa a Barcelona el 1053, diu que Sant Pol es troba en una situació ruinosa i de fam “...maxima famis oppresione in prefati cenobii opprimuntur monachia…”. Amb els guanys de la venda, Ermessenda adquireix aliments i robes per als monjos, i es restaura el monestir, que en el seu estat de ruina necessitava tornar a alçar les parets.

La causa que portà a aquesta situació no es pot precisar, però és possible que hi hagués hagut alguna incursió dels pirates sar-raïns. Amb tot, tres anys després, el 1056, encara hi havia vida monàstica a Sant Pol, ja que el cenobi rep la donació d’unes terres a Pineda on es diu: “…in dominio et potestate predicti sancii Pauli et monachorum in supra scripto cenobio Deo servientium.” El monestir, però, mancat de recursos, seguí en total abandonament i passà a Ramon Berenguer el Vell.

La despobladó afectava en aquesta època gran part de Catalunya, i per això els comtes de Barcelona mantingueren una volun-tat repobladora. D’aquesta manera, el 1061, els comtes de Barcelona Ramon Berenguer i Almodis, concedeixen l’administració del patrimoni del monestir a Guillem Llobató, autoritzant-lo a concedir nous establiments. El monestir, i en general tota la zona, havia sofert els atacs continuais tant de musulmans com de cris-tians, i això l’havia portat a la fam i a la ruïna, que ja s’expressava anys abans en la darrera intervenció de la protectora comtessa Ermessenda.

Feia temps que Sant Pol estava sense abat, i ara Guillem Llobató n’administrava els béns, encara que aquest ja era present en una donació del 1056. Guillem Llobató era un cavalier de la host comtal que va morir al final de segle a conseqüència de les ferides que rebé en una de les expedicions contra la ciutat de Tortosa.

Durant aquesta primera etapa, el patrimoni del monestir de Sant Pol era prou important. Dins el comtat de Girona tenia alous a Pineda i Arenys i terres a Caldes de Malavella entre d’altres. El comtat de Barcelona tenia terres i vinyes a Taià, un mas a Agell, vinyes i terres a Mataró i alous a Parets i al Corrò. Disposava també de propietats, horts, terres i vinyes a la mateixa ciutat de Barcelona.

Al segle XI l’església de Sant Pol tenia un altar dedicat a sant Miquel.

Els comtes de Barcelona Ramon Berenguer i Almodis cediren l’any 1068 a l’abat Aldebert i al cenobi benedirti de Sant Honorat de Lerins el monestir de Sant Pau amb tal que continués la vida del cenobi amb una nova comunitat, des d’aleshores amb la condició de priorat.

Segona etapa

Mapa de les possessions del monestir.

A. Pladevall

En la seva segona etapa, el monestir de Sant Pol deixà de ser abadia i passà a ser un priorat benedirti de monjos de Lerins. Aquesta etapa s’allarga fins a la segona meitat del segle XIII.

Lerins era el nom original de les illes situades davant Cannes, a la Provença. L’illa més petita avui es coneix com Saint Honoré, conservant el nom del monestir fundat per sant Honorat al segle V. A partir del segle X aquest cenobi benedirti no va cessar d’engrandir-se, i el seu domini s’estengué des del litoral mediter-rani fins al N del riu Loira.

Roig i Jalpí, autor del Ilibre Feyts d’Armes de Catalunya, que ell atribuí a Bernat Boades, situa la fundació del monestir de Sant Pol, el 1068, a càrree dels monjos de Lerins, els quais, segons ell, també fundaren Breda, per encàrrec del comte Ramon Berenguer.

Amb la donació de Sant Pol a Lerins el 1068, sembla que es millora la situació del cenobi. És molt probable que l’edifici ro-mànic fos alçat a la darreria del segle XI per aquests monjos de Lerins. Tres anys després de la donació, el monestir de Sant Pau ja torna a rebre donacions i obtencions dels fidels. És evident que la situació millora, ja que, si els darrers temps no hi ha constància de cap abat ni prior, el 1080 consta ja com a prior Bernard en l’establiment d’un mas a Hortsavinyà amb tal de repoblar la zona. El segueix el 1084 el prior Bremond, fins el 1090. L’any següent apareix el prior Contard en l’establiment d’un mas a la parròquia d’Hortsavinyà, i tal com diu J. M. Pons i Guri, no sembla que es tracti d’un personatge del país, sinó que devia ser un monjo d’ori-gen francès, de Lerins; el 1092 torna a ser prior Bremond.

Si Sant Pol rebé el benefici del comte Borrell en el seu testament del 993, no fou l’únie llegat testamentari que va rebre de personatges importants a la zona; el 1072 Ermengarda, en el seu testament, dóna a Sant Pol unes terres i el 1111 Bernat Umbert, bisbe de Girona i fill de Guillem Umbert, senyor del castell de Montpalau, fa donació en el seu testament d’unes terres a Pineda.

Durant el segle XII el cenobi de Sant Pol va augmentar considerablement els seus béns. Es rebia la protecció d’importants personatges dels quais es destacaren els senyors de la casa Estol de Sant Cebrià de Vallalta, o Guillem Umbert del Montseny, o el mateix Ramon Berenguer III, que afavorí el cenobi el 1131. Alguns personatges protectors del monestir, a part els seus llegats testamentaris, volgueren que el seu cos reposés en el monestir. Ponç de Montpalau en va ser un, i si durant la seva vida va afavorir el monestir amb donacions, en el seu testament del 1230 deixà un important llegat al cenobi, nomenant executor testamentari el prior Gaufred, i disposà ésser enterrat al monestir.

Malgrat que el monestir va augmentar el seu patrimoni en terres, masos, vinyes i alous, Sant Pol, malauradament, anà en da-vallada a la segona meitat del segle XIII, sense que la seva dependència dels benedictins de Sant Honorat de Lerins aportés un millorament substancial. La pèrdua de Provença per part de Catalunya dificulta les relacions entre tots dos monestirs. El dar-rer prior benedirti que tingué Sant Pol va ser Guillem Jordana fins el 1262. En aquests darrers anys la vida monàstica havia em-pitjorat, fins al punt d’arribar pràcticament a deixar de tenir vida regular. Entre el 1263 i el 1264 els darrers monjos de Lerins abandonaren el monestir i tornaren a Sant Honorat.

Tercera etapa

A la segona meitat del segle XIII, i fins al segle XV, el monestir de Sant Pol passà a ser una cartoixa dependent de la d’Escaladei.

L’abat Nicolau de Lerins va vendre el monestir de Sant Pol amb els seus béns, la seva jurisdiceió, els drets i el domini. La venda s’efectuà al maig del 1264, a favor de Guillem de Montgri, per 30 000 sous barcelonesos. Guillem de Montgrí, sagristà major de Girona i arquebisbe de Tarragona, ocupà Sant Pol i rebé les prestacions d’homenatge dels vassalls. En aquests moments el monestir va tenir les funcions pròpies d’un castell, fins al punt que Sant Pol és anomenat: “… castrum sancii Pauli Marítima …”, fet que va provocar diversos enfrontaments amb el senyor del castell de Montpalau.

Guillemó de Montclús, senyor de Montpalau, s’oposà a unes obres que es realitzaren en uns molins de Sant Pol. Llavors, com a compensadó, va exigir el compliment de les prestacions personals degudes al senyor del castell. Aquests litigis culminaren el 1267, quan es resolgué que es podien fer les obres i que els homes de Sant Pol eren lliures de tota prestado al senyor.

El 1269 Guillem de Montgrí cedeix als cartoixans d’Escaladei el monestir de Sant Pol. L’acta de donatió porta la data de 17 de gener de 1270, i una de les conditions de la fundació de la nova cartoixa era la permanència al cenobi d’un prior amb treize mon-jos; en el cas que no es complissin les condicions, la meitat dels béns del monestir havien de passar a l’Almoina de Girona i l’altra meitat s’havia de repartir a parts iguais entre els convents de fra-res menors i els predicadors de Girona. D’aquesta manera naixia la segona comunitat cartoixana catalana.

En els primers moments de la cartoixa de Sant Pol, les relacions amb els vescomtes de Cabrera es normalitzaren, i el cenobi rebé donacions i privilegis per part d’aquells. Guerau de Cabrera va renunciar els seus drets sobre uns masos el 1269, reconegué uns béns del monestir que ell i els seus avantpassats havien pres al cenobi i els retornà declarant lliures el monestir i els seus homes de tota mena de prestacions; així mateix prometé posar-los sota la seva protecció.

El 1271 el prior de Sant Pol va acollir sota la seva protecció els pescadors de la parròquia de Sant Cebrià de Vallalta, amb pagament de part de pesca. Dos anys després el papa Gregori X va concedir dues butlles confirmant els privilegis reials i eclesiàs-tics concedits anteriorment.

Les relacions amb els Cabrera continuaren essent molt bones. La comtessa de Cabrera va vendre al cenobi el delme de Sant Esteve de Tordera. Però el 1281 les relacions s’enterboliren, i no-vament començaren els problemes amb els Cabrera. El papa Martí IV, en una butlla del 1282, tornava a confirmar els privilegis, les indulgencies i les immunitats donades anteriorment pels seus antecessors. Sis anys després, el papa Nicolau IV atorgà nous privilegis al cenobi.

El 1292 l’empitjorament dels últims anys de les relacions amb els Cabrera arriba a una situació greu. Ramon de Cabrera havia fet prendre blat i d’altres béns dels habitants dels masos del monestir que eren al terme de Montpalau. Els litigis que es derivaren dels fets culminaren amb el reconeixement, per part de Ramon de Cabrera, de la falta comesa; prometé no reincidir-hi i confirmà els drets concedits a Sant Pol pels seus antecessors. Però aquest reconeixement va servir de poc. El successor de Ramon, Bernat de Cabrera, va continuar causant malvestats als súbdits del monestir mitjançant els seus homes, que obligaven a pagar impostos.

Al segle XIV els antics propietaris del monestir, els monjos de Lerins, van reclamar sobre la possessió del cenobi, fet del qual es fan ressò els capítols generals dels cartoixans de 1310-1311.

Quan Bernat I de Cabrera, al segle XIII, va decidir triar el Iloc de Calella dins el terme de Montpalau per tal d’establir-hi el mercat, part dels terrenys eren propietat seva, però d’altres ho eren del cavalier Bernat de Menola i dels monestirs de Sant Salvador de Breda i de Sant Pol. D’aquesta manera, quan Bernat de Cabrera atorgà privilegis a qui anés a poblar el Iloc de Calella per tal de fomentar i estimular la construcció d’una vila amb el mercat, donaren llur conformitat i juraren els privilegis el cavalier Bernat de Menola, l’abat Jasper de Sant Salvador de Breda i el prior Arnau Sarroca de Sant Pol, tal com s’expressa en la carta de poblament i erecció del mercat de Calella el 29 de novembre de 1327: “… et religiosus frater Jaspertus abbas monasterii Sancii Salvatoris Bredensis et etiam venerabilis et religiosus frater Arnal-dus prior monasterii Sancii Pauli de Maritima oridinis Cartusiensis…”. El prior Arnau hi consentí i signà la carta de poblament i erecció del 1327; així, la cartoixa de Sant Pol intervenía en el nai-xement del mercat i el poble de Calella.

El 1310, i fins el 1347, el prior de la cartoixa va ser Arnau Sarroca, i durant el seu govern tornaren els enfrontaments amb els Cabrera.

Els priors de Sant Pol eren convocais als sínodes diocesans de Girona. Al segle XIV consta “Prioratos sancii Pauli de Marítima” en la relació d’esglésies i monestirs amb representació en els sínodes.

El 6 d’octubre de 1344 Blanca de Centelles, filia de Bernat i Saurina de Terrassa, cedeix als priors d’Escaladei i Sant Pol, amb l’acceptació del prior general de l’orde, l’antic castell de Vallpa-radís per tal de fundar-hi una cartoixa, que va agafar el nom de Sant Jaume de Vallparadís. Aquesta va ser la tercera cartoixa que es va fundar a Catalunya, i ho fou el 1345 amb monjos vin-guts d’Escaladei. Però la nova cartoixa de Vallparadís va tro-bar-se amb idèntics problèmes que la de Sant Pol. Ni el Iloc ni la situació no eren els més adients per a la vida eremítica de l’orde.

Al segle XIV la cartoixa de Sant Pol posseïa un patrimoni molt considerable, que s’havia hagut de dividir en batllies per a poder administrar-lo. Aquestes eren a Barcelona, al Vallès, a Taià, a Sant Cristòfor i a Premià; un altre a Mataró i Argentona, a Arenys i Canet, a Sant Cebrià de Vallalta, a Pineda, a Sant Pere de Riu i Vallmanya, a Tordera i a Sant Llorenç de Maçanet. Sant Poi va esdevenir també un centre cultural prou important que disposava de scriptorium.

L’etapa cartoixana de Sant Pol va ser força esplendorosa, encara que l’emplaçament i les característiques del monestir no eren els adients per a la vida eremítica dels cartoixans. Tanmateix, els diversos conflictes amb els vescomtes de Cabrera no afavorien gens el retir i la vida individualitzada a la cartoixa.

Igualment, la cartoixa de Vallparadís patia el mateix problema que Sant Pol. Aquesta situació fou determinant perquè el 1415 el prior de Vallparadís es decidís a vendre l’edifici i comprar unes terres en un Iloc més apropiat. Això era a Tiana, al peu del priorat agustinià abandonai de Montalegre. D’aquesta manera naixia la quarta cartoixa a Catalunya, que començava a construir-se el 1415 amb les donacions dels fidels i els rèdits de les terres i les possessions de la cartoixa de Vallparadís. El 24 de setembre de l’any 1415, en una butlla des de Perpinyà, el papa Benet XIII autorit-zava la comunitat de Sant Pol a incorporar-se a Montalegre, ja que la situació i els inconvenients del Iloc de Sant Pol continuaven impedint el desenvolupament normal de la vida cartoixana. (EMLIC-JVA)

Abats i priors del monestir de Sant Pol de Mar

ABATS
Sunyer	968
Ató	978
Audeguer	985-994
Vives	1018
PRIORS
Bernard	1080-1083
Bremond	1084-1090
Contard	1091
Bremond	1092
Ramon Ricart	1141-1167
Pere	1170-1180
Bernat	1196
Bremond	1200-1204
Hug Galí	1208-1214
Gaufred	1215-1230
Hug de Romolís	1233-1237
Bremond	1250-1252
Guillem Jordana	1256-1262
Anselm	1276
Guillem Savasset	1276-1291
Tomàs	1291-1292
Ramon Ferrer	1293-1302
Arnau Sarroca	1310-1347
Jaume Rahull	1348-1357
Arnau	1358
Jaume Rahull	1367
Guillem Ferrer	1368-1381
Mateu Clarà	1382-1393
Berenguer de Gallac	1393-1401
Joan Sanç	1402-1433

L’extinció del monestir

Encara que el papa Benet XIII au-toritzés la incorporació a Montalegre des del primer moment, la inclusió definitiva s’allargà divuit anys. En aquells moments, la situació de Sant Pol era de pobresa i d’abandonament, tan sols hi havia tres monjos i encara un d’ells paralític. Fins al darrer moment, els problemes amb els Cabrera es mantingueren. El 1427 es repeteixen les usurpations i les injúries als homes del cenobi. Alfons IV atorgà un decret assenyalant penes ais qui produïssin algun mal a les persones, als béns o als súbdits del monestir.

Els problemes de la incorporació eren causais pels inconvenients que representava la venda de Sant Pol. Quan Guillem de Montgrí va fer la donació del cenobi de Sant Pol als cartoixans el 1269, va imposar una clàusula per la qual no es podia vendre l’edifici, i si es destinava a d’altres objectes que el propi de monestir, Sant Pol havia de passar a l’Almoina de Girona. Els conflictes s’allargaren fins el 1433, en què el papa Nicolau V va revocar la clàusula en una butlla.

El 30 de març de 1433 es pot donar com a definitiva la incorporació a Montalegre, després que el prior de Valldecrist, visitador en nom del capítol General de l’Orde, anés a tots dos mo-nestirs i llegís les clàusules de la unió, que foren aprovades pels priors respectius.

El 27 d’agost de 1434, després de l’autorització del visitador del Capítol General de l’Orde i del prior d’Escaladei, es va pro-cedir a la venda del monestir de Sant Pol, amb tots els seus drets, al vescomte de Cabrera per 90 000 sous barcelonesos.

A la segona meitat del segle XV, l’antic monestir de Sant Pol fou fortificat per Bertran d’Armendaris, senyor circumstancial dels Castells de Montpalau i Palafolls. Després de segles d’ésser destinat al culte i al retir, l’edifici de Sant Pol era emprat com a construcció militar. Tot i la seva situació estratègica, Sant Pol no tardà, però, a ser abandonat novament, ja que com a castell, ús al qual es volia destinar, no oferia prou condicions en aquells temps més moderns en què l’artilleria tenia un paper important.

Al llarg del temps, al voltant del promontori de Sant Pau s’anà consolidant l’establiment humà. En un principi la vila de Sant Pol fou un barri marítim de Sant Cebrià de Vallalta. El 1497 es re-gistraven 46 focs, el 1515 augmentà a 51 i a 73 el 1553.

Als segles XV i XVI Sant Pol depenia de la parròquia de Sant Cebrià, i al peu del promontori hi havia una petita capella sota l’advocació de sant Jaume. El 1574 Sant Pol s’independitzà ecle-siàsticament de Sant Cebrià, i el 1590 es construí la nova església parroquial sobre la petita ermita de Sant Jaume, de la qual conservà l’advocació. La nova església es construí en estil gòtic tardà. En aquests moments es degué remodelar la nau actual de l’esglé-sia del monestir, amb la torre rectangular a ponent. Al segle XVII Jeroni Pujades hi havia vist encara les restes fortificades de la construcció monàstica. Durant la guerra del Francès, l’església de Sant Pau es fortificà de nou i va ser incendiada pels francesos.

Sens dubte l’emplaçament geogràfic del monestir de Sant Pol va marcar el seu esdevenir històric. Si bé d’una banda la seva situació prop de la línia de mar el féu accessible als atacs pirates, el seu emplaçement estratègic dalt d’un turó, barrant el pas de Girona a Barcelona, el feia presa cobdiciada pels seus enemies del moment.

En l’actualitat l’església del que fou monestir de Sant Pol és una petita capella dependent de la parroquial de Sant Jaume, oberta al culte els dissabtes. (JVA-EMLLC)

Església

Plantes de l’església i de la dependència situada sota la part central de la nau del temple.

J.A. Adell

Es tracta d’un edifici que respon, en la seva forma actual, a diverses fases constructives que li han configurat una estructura força complexa, amb nombrosos interrogants, tant de caire tipològie com arqueològic.

En el mateix edifici i el seu entorn immediat (on cal lamentar un profund rebaix dels terrenys en el seu costat N), s’aprecien nombrosos vestigis de materials d’època romana, especialment elements ceràmics de construcció, i blocs d’opus signinum, jun-tament amb vestigis que podien veure’s en els marges de la carretera al seu pas pel turó de Sant Pau abans que fos urbanitzat. Aquests vestigis posen en evidència que el Hoc era poblat des d’aquesta època, i que les edificacions medievais es troben en el Hoc d’una construcció romana, probablement una villa rural.

Aspecte de l’enigmàtica cambra situada sota la nau.

J.A. Adell

Detall dels arcs formers de la cambra inferior de l’esglé-sia, construits amb peces de ceràmica reaprofitades d’obres d’època romana.

N. Ontiveros

Aquesta preexistència de construccions romanes —d’altra banda no gens estranya en una regió com el Maresme— assoleix, en el cas de Sant Pol de Mar, una rellevància especial per tal com, en la part inferior de la nau de l’església, formant-hi com un soterrani, es troba una sala o cos d’edifici que presenta importants interrogants, i un excepcional interès arqueològic i ar-quitectònic.

Aquesta sala fou identificada arran d’uns treballs de neteja i restauració duts a terme l’any 1976 per la Delegació d’Excavacions Arqueològiques d’Arenys de Mar, conjuntament amb el Servei de Conservadó i Catalogació de Monuments de la Diputació de Barcelona. Quan es desmuntà Pespitllera que s’obria a la façana N, de la qual encara es veuen vestigis a la llinda, es comprovà que l’espitllera tancava una porta d’accés a la sala, que fou netejada, i s’hi trobà una sitja i una tomba de tipus antro-pomorf que actualment és tapada sota el paviment de formigó de la sala.

Es tracta d’una sala rectangular, amb l’eix principal en direcció N-S, coberta amb una volta de canó, de perfil semicircular, que conserva les empremtes de la cintra d’encanyissat amb què fou construida i reforçada al centre per un arc toral, de mig punt, més baix que el nivell de la volta, per la qual cosa produeix un acusat efecte de partió de l’espai interior. La volta de canó és suportada per quatre arcs formers, de mig punt, lleugerament deformats, que reforcen el mur, formant com quatre arcosolis.

La porta s’obre a la façana N, al Iloc on existia l’espitllera esmentada fruit d’una reforma posterior, i és flanquejada per dos petits nínxols, de forma cúbica, buidats en el mur. La testera S de la sala presenta una altra porta, amb llinda de fusta, que devia comunicar amb les dependències monacals i era l’accés quan la sala serví de dependència agrària, i el mur en el qual s’obre presenta senyals clars de correspondre a una etapa constructiva di-ferent a la resta de la sala.

El cos principal de la sala és construit amb un aparell de reble molt irregular, amb molts elements ceràmics incorporais al pa-rament, que és unit amb una gran abundància de morter de calç, amb juntes molt grasses i sobreïxents que es confonen amb l’ar-rebossat que es conserva en bona part dels paraments interiors i dels arcs. Aquests són construits en la seva totalitat amb peces céramiques, la major part tègules retocades, reaprofitades d’obres d’època romana, amb juntes molt grasses, i d’extradós extrema-ment irregular, circumstància que no devia preocupar gaire els constructors, per tal com el parament fou arrebossat amb el mateix morter que l’emprat per a la construcció del mur.

Exteriorment, el parament presenta les mateixes característiques, però amb una cura especial per no emprar peces de terrissa, i compondre el reble amb blocs de pedra, més o menys escairats, i amb la inclusió de grans carreus granítics en la formadó de la porta i en les cantonades, col·locats al llarg i de través, sempre amb la presència de juntes molt grasses de morter de calç. La presència de les dues cantonades en el parament N delimita per-fectament l’àmbit d’aquesta edificadó, i la seva alçada original, just per sota del paviment de l’església actual, sembla assenyalada per una filada horitzontal de tègules.

És molt diferent el parament del mur que tanca la sala pel costai S, format per un aparell de carreus molt irregular, que ten-deix al reble, però amb les juntes molt menys grasses, més seques, amb absència de peces de terrissa, i amb les llindes de la porta formades per un embigat de fusta, motiu pel qual hem de suposar que aquest mur, o bé talla la continuïtat vers el S de la sala, o bé substitueix el tancament original, circumstància que sembla més probable atès el context general que presenta l’edifici en l’actua-litat.

En l’estat actual dels nostres coneixements sobre l’ocupació humana del turó de Sant Pau hem de considerar que les hipòtesis establertes fins ara sobre la filiadó d’aquest edifici (Marià Ribas el considera una obra d’arquitectura no cristiana datable dins el segle VI, o potser anterior, i Hug Palou coincideix amb Marià Ribas a situar la construcció dins els segles V-VI, amb preferència cap al segle V, dins un context cristià, i potser arià) són hipòtesis que poden ser vàlides com a eina de treball, però que no estan confirmades per l’evidència arqueológica o estratigràfica, i no des-diuen altres possibles datacions més tardanes, ja dins l’època medieval.

D’altra banda, no coneixem cap element que permeti afirmar el caràcter no alt-medieval d’aquest edifici, ja que les seves característiques constructives i l’aprofitament de materials romans són circumstàncies que no són estranyes en el que coneixem de l’arquitectura catalana anterior al segle X, on els aparells de reble, amb reforçament de les cantonades amb grans carreus al llarg i de través, són ben coneguts, i l’aprofitament de materials romans és una pràctica no gens estranya en edificis de fins ben avançat el segle XI, i molt plausible en un Hoc tan romanitzat com el turó de Sant Pau, si hem de jutjar pels vestigis que s’hi conserven, o que foren reaprofitats.

Detall del coronament de l’absis amb un fris d’arcuacions cegues i un cos sobrealcat i fortificat.

J.M. Altimira

En tot aquest context, el que és més clar és que es tracta d’una obra anterior al segle XI, ja que l’absis i tota l’església superior s’hi superposen clarament; i cal dubtar del seu caràcter d’edifici religiós, per tal com restructura i l’orientació no s’avenen al que coneixem de les esglésies anteriors al segle XI, però sembla cliar que es devia tractar d’una dependència, d’ús desconegut, del monestir, i que, a tall d’hipòtesi no pot descartar-se que es tracti d’una construcció pertanyent a les estructures monàstiques del segle X, o fins i tot anterior, però ja en època alt-medieval, com poden indicar-ho les seves característiques constructives, car les tipològiques no permeten afirmacions més avançades. Caldria, en tot cas, una revistó arqueològica del subsòl, especialment pel costai S, per tal d’intentar identificar altres estructures amb les quais estaria relacionada, que poguessin donar Ilum sobre els moments d’ocupació humana del turó de Sant Pau.

L’església romànica de Sant Pau de la Marina és situada per sobre el nivell de la volta d’aquesta sala inferior, que ocupa el lloc de la seva nau, mentre que el volum de l’absis i del cos afegit a ponent que forma el campanar se situen sobre sengles terraplens, encara no explorais, que allarguen l’edifici de la sala inferior en direcció a llevant i a ponent, respectivament.

L’església és un edifici d’una sola nau, coberta amb una volta de canó, de perfil lleugerament apuntat, suportada per dos grans arcs formers adossats als murs N i S, i que té a llevant un absis semicircular, obert a la nau a través d’un arc presbiterial de mig punt, que actualment presenta una relació molt forçada amb la nau, provocada per l’estrenyiment de la seva ampiada, ja que els pilars de suport dels arcs formers regruixen els murs de la nau.

Vista de la capçalera de l’església amb el seu absis trilobulat.

J.A. Adell

L’absis és ornamentat interiorment per tres nínxols, de planta semicircular totalment deformada; el central té unes dimensions molt més grans que els altres dos i una deformació diferent. Aquesta irregularitat ha fet pensar que es tractava de reformes posteriors a l’obra de l’església, circumstància que semblava rao-nable, quan el conjunt dels paraments era totalment arrebossat. Actualment, l’interior de l’església ha estat escatat i queda a la vista l’aparell constructiu dels paraments, en el qual s’integra cor-rectament l’obertura dels nínxols. També cal tenir en compte que les finestres obertes en els nínxols central i N corresponen a reformes tardanes, però en el nínxol S s’ha identificai una finestra d’una sola esqueixada, orientada, molt forçadament, a llevant, i amb l’arc format per petites peces céramiques reaprofitades, que per les seves característiques sembla obra medieval, i per tant, caldria interpretar que el conjunt dels nínxols, tot i les seves mo-dificacions tardanes, correspon, en essència, a l’obra original. Així, l’absis de Sant Pol, per les proporcions dels seus nínxols, desmesuradament grans, seria un cas especial dins el tipus d’es-glésies de la seva època, que presenten l’interior del semicilindre absidal amb aquest tipus d’ornamentació arquitectònica.

Al costai N de l’arc presbiterial es conserva una finestra, d’es-queixada recta, amb la volta interior formada per formigó enca-nyissat, de situació i tipologia molt singulars, que per l’exterior conserva encara l’encintat de les juntes de les dovelles de l’arc.

En el mateix costat N, al mur de la nau es conserva una finestra tardana paredada i vestigis d’un gran arc paredat, que no podem excloure que es tracti d’un arc de descarrega, pensat per alliberar de càrregues restructura de la sala inferior.

La porta, en arc de mig punt, s’obre a la façana S, on tot el parament presenta un arrebossat tardà que emmascara les seves característiques constructives. Aquestes són plenament evidents al cos de l’absis i a la façana N, on s’observa un parament de carreus irregulars diposats amb una certa regularitat, peró amb sectors on predomina l’aparell de reble, amb aprofitament de materials constructius romans, sobretot ceramics, especialment re-llevants en els arcs d’obertura de l’absis.

L’edifici és orfe d’ornamentació, i només la façana absidal pre-senta una ornamentació constituïda per un ràfec format per unallosa que sobresurt del parament, sota la qual es desenvolupa un fris seguit d’arcuacions llombardes, formades per peces de terris-sa, romanes, que arrenquen de petites impostes triangulars de pe-dra sorrenca.

Vista de ponent del monestir amb la torre fortalesa contra la pirateria.

J.A. Adell

L’església fou allargada, pel costat de ponent, amb l’afegitó d’un cos d’edifici de la mateixa amplada que la nau, que a l’in-terior forma un cor suportat per un arc rebaixat, i s’eleva per so-bre del nivell de les cobertes, formant una torre coronada per dues petites espadanyes al S i a l’W, que destaca per sobre de la resta de l’edifici, que també fou sobrealçat, amb clares finalitats defensives, com ho palesen les espitlleres i el petit matacà que hi ha al mur N, just en la vertical de la porta d’accés a la sala del soterrani, signe evident que en el moment de fortificar-se l’església aquesta dependéncia i l’aecés N eren plenament funcionals dins l’estructura del conjunt.

Els interrogants que presenta el conjunt de l’església de Sant Pol de Mar estan perfectament reflectits a la façana N, on s’ob-serva el cos de l’edifici inferior de la nau, amb els seus extrems de llevant i ponent perfectament definits; també el cos de l’absis, la construcció del qual hem de situar al segle XI dins les tendéncies de l’arquitectura llombarda, s’adossa perfectament al cos inferior, terraplenant el subsól de l’absis per tal de situar el seu pa-viment al nivell de la coberta de la sala inferior i formant una junta constructiva perfectament marcada amb el cos de la nau, amb el qual, curiosament, no forma cap cantonada, sinó que són dos volums de la mateixa amplada, disposició per altra banda molt anómala en l’arquitectura del seu temps. Tanmateix, l’extrem de ponent de la nau també se situa en la vertical de la cantonada W de la sala inferior.

Altrament, aquesta clara junta constructiva posa en evidéncia que el volum absidal i el cos de la nau, en la seva forma actual, corresponen a dues fases constructives diferents. No tenim dades sobre el cos d’edifici anterior a la nau actual, al qual es devia obrir l’absis del segle XI, per sembla que no devia tenir relació amb la sala inferior, per la clara interrupció de les seves cantonades al nivell del paviment de la nau. Amb tot, és clar el respecte que els constructors del monestir, a partir del segle XI, tingueren d’aquesta sala inferior, que no fou alterada en la llarga história constructiva de l’edifici, incloent-hi l’ampliació a ponent, que també arrenca des del nivell més inferior, adossada al cos de la sala inferior i de la nau medieval, que hem de suposar construïda, o refeta, al segle XII. La gran complexitat constructiva i l’extraordinari interès de les estructures conservades a l’esglèsia de Sant Pol fan evident la necessitat de l’exploració arqueológica del seu entorn, especialment del costat S, on poden trobar-se vestigis de les estructures monàstiques o de les edifications anteriors, i de la seva relació amb el cos de l’esglèsia. (JAA)

Sitja

Sitja excavada a l’interior de la sala inferior, prop de l’entrada actual.

N. Ontiveros

Dins la sala inferior de l’església, prop de l’entrada actual, hi ha una sitja excavada en el sauló de 2,5 m de profunditat i diàmetre màxim d’1,5 m, de secció piriforme. Maria Ribas, en un breu estudi, la descriu com a sitja romana(*). D’altra banda, Hug Palou dubta de la romanitat que Maria Ribas dona a la sitja, a la qual ell dona una datació contemporània a la construcció del portal S i a la conversió de l’entrada en espitllera, que correspon a l’etapa cartoixana del mo nestir (1269-1434), possiblement al segle XIV(*). No podem rebutjar, peró, la possibilitat que sigui, com la major part d’aquestes sitges, de l’època inicial del monestir. (EMLIC)

Bibliografia

• Villanueva, 1850, pàg. 270
• Monsalvatje, III, 1904, pàg. 118
• Puig i Ca-Dafalch, 1911, pàg. 276
• Pons i Guri, 1931, pàgs. 413-433
• Pons i Guri, 1966, passim
• Ribas i Bertran, 1975, pàg. 119
• Rais, 1982
• Pons i Guri, 1984, pàssim
• Palou i Miquel, 1985, pàgs. 683-697