Situació
Vista aèria de la vila, on queda reflectida l’estructura medieval, centrada a la Plaça Nova.
ECSA - J. Todó
La vila d’Alcover es troba en una zona limítrofa del Camp de Tarragona, en l’àrea de contacte entre el Camp i les Muntanyes de Prades.
Mapa: 34-17(446). Situació: 31TCF468697.
Alcover és a 8 km a ponent de Valls. Per a arribar-hi des d’aquesta població, cal prendre la carretera local T-724. (CPO)
Història
Els orígens de la vila
Alcover és un dels indrets del Camp de Tarragona documentats de més antic. És esmentat des del 1060, quan el comte de Barcelona Ramon Berenguer I va donar el puig d’Ullastrell a Bernat Amat. En una de les confrontacions és anomenada Santa Maria d’Alcover. Hom ha considerat prematura aquesta aparició documental i ho ha atribuït a una possible convivència d’una comunitat cristiana amb una població sarraïna. No hi ha, però, cap més notícia fins el 1154, quan la butlla d’Anastasi IV esmenta de nou l’església de la vila d’Alcover.
Plànol del sector antic de la vila, amb indicació del nucli inicial i de la seva ampliació als segles XIII-XIV.
J. Bolòs
Però malgrat aquella prematura notícia, o fini tot la del 1154, la vila devia tenir, a l’entorn d’aquesta segona data, un nombre molt reduït de veïnat; el lloc confrontava ja amb el territori de Siurana i s’hi trobava parcialment inclòs. N’és una mostra la donació feta el 1157 a les rodalies d’Alcover a favor de Pere Voltor d’un lloc erm i deshabitat al territori de Siurana. N’hi ha altres mostres, com la descripció del terme de Siurana feta el 1154, que situa la línia fronterera sobre el Cogoll i el Pont de Goi, partint el terme alcoverenc o bé el terme de Samuntà, pertanyent a Alcover, que va formar part del comtat de Prades.
El 9 d’abril de 1166 Alcover va rebre una carta de poblament de mans d’Alfons I que només coneixem per un breu regest on figuren les confrontacions del terme i segons la qual els veïns gaudirien dels costums de Siurana. Aquest darrer detall situa la carta dins la dinàmica de colonització de les Muntanyes de Prades després de la desfeta dels darrers reductes sarraïns.
La senyoria d’Alcover
La vila sembla que des dels inicis va tenir una doble senyoria: el rei i l’església de Tarragona, representada per l’arquebisbe i el paborde. En canvi, no hi ha notícia sobre si hi va tenir algun dret Guillem de Tarragona o bé si mai hi hagué algun castlà encarregat de portar endavant l’ocupació efectiva de l’indret. L’arquebisbe era el veritable senyor eminent d’Alcover —com de tot el Camp de Tarragona— i a la vegada també n’era senyor directe. El 1276 rebia la meitat del delme sobre el blat i sobre tots els honors de la vila i el seu terme, a més de la cinquena part dels drets sobre les justícies, el mercat, el forn vell, la fàbrega, el bovatge i els molins. Finalment, rebia censos sobre els molins, la carnisseria, la peixateria, l’escrivania i el forn nou. El 1293 l’arquebisbe va cedir els seus drets al paborde, però es va reservar la jurisdicció, la justícia i el nomenament del batlle. El paborde disposava d’una sèrie de drets sobre la vila des del segle XII com també —si més no a la segona meitat del segle XIII— de jurisdicció, ja que tenia un batlle propi que actuava conjuntament amb els de l’arquebisbe i el rei. Els seus drets van augmentar considerablement a partir del 1293. El rei disposava de la meitat del delme, com també d’una dominicatura i una sèrie de rendes, com les derivades dels forns, els molins i la justícia. La part de la jurisdicció reial no sempre va estar a mans del rei, sinó que anà lligada als canvis de jurisdicció que es produïren a les Muntanyes de Prades i finalment, ja en el segle XIV, també hi tingué drets el comte de Prades.
Hi hagué també altres senyories menors, corresponents a alguns drets que hi tenien els canonges obrer, ardiaca major i hospitaler de Tarragona. Els templers també hi van posseir alguns honors.
La vila al segle XIII
A l’entorn del primer quart de segle la vila sembla que va conèixer un creixement notable. Entre el 1228 i el 1229 hi hagué una vintena de casaments, una vuitantena d’establiments i compra-venda de terres, particularment horts, i una quinzena de cases. La població, segons es desprèn dels cognoms, era de procedència occitana. Al terme, hi havia força masos, alguns dels quals tinguts en alou, i s’hi conreava blat, ordi, mestall, olivera, farraginal, vinya, safrà i productes d’horta. La ramaderia també s’hi practicava, amb bestiar gros i menut, particularment ovelles.
El comerç era important; la vila disposava de mercat des del 1174 i hi havia una plaça dita del Mercadal; s’hi feien societats per a l’explotació de la terra, i els mercaders hi venien teixits francesos. El 1305 la vila mogué un plet contra Reus a causa de les interferències comercials que es produïen en celebrar ambdues viles el mercat el mateix dia. També hi havia una certa indústria i fins i tot es coneix un contracte d’aprenentatge de sabater datat el 1229, que possiblement és el més antic conegut a Catalunya. Cal destacar també la presència de molins: el 1276 n’hi havia un mínim de sis.
La muralla de la vila fou bastida, sembla, poc abans del 1228, fora la qual hi havia l’església de Sant Miquel, amb el cementiri, i també l’hospital, documentat a partir del 1228. (EGJ)
Nucli urbà
La distribució urbanística de la població d’Alcover, tal com devia ésser al segle XIV, encara es pot endevinar perfectament en el pla de la vila actual. Tenia una planta el·líptica, amb una longitud, de sud-oest a nord-est, de poc més de 300 m i una amplada d’uns 200 m. Tanmateix, aquesta vila possiblement era més àmplia que la població que hauríem trobat en un moment inicial, uns segles abans.
D’acord amb el que es desprèn de la morfologia actual, podem suposar que, en una etapa inicial, el nucli de la població es devia situar a la part més sud-oriental. L’eix primitiu devia ésser el Carrer Major, que passa pel costat de l’església de la Sang. Aquest carrer acaba amb sengles portals que s’obren a les carreteres de Montblanc al nord-est i de Reus al sud-oest. Al sud-est, prop de l’Església Vella, hi devia haver el portal de Valls. En aquest primer moment, potser només existien, a més del Carrer Major, la Plaça Vella i la de la Font i els carrers de l’Estela, de Sant Jaume, de Sant Ramon i del Forn Xic. La Plaça Nova potser ja restava fora, separada per un portal que encara existeix actualment. Mentre l’Església Vella o antiga parròquia d’Alcover era al centre d’aquest nucli, també en restava fora l’església de Sant Miquel. De fet, una organització semblant en dues parts o barris, un de més vell i un de més modern, separats per una plaça que sol fer de mercat —en aquest cas la Plaça Nova—, inicialment exterior del barri més vell, es troba en d’altres poblacions, per exemple en la vila d’Àger (Noguera), en la de Montblanc (Conca de Barberà) o en la de Verdú (Urgell).
Com hem dit, possiblement en una segona etapa, s’urbanitzà la Plaça Nova i el carrer que va de la muralla de Sant Miquel fins al carrer de n’Amorós i els carrers paral·lels a aquest, anomenats de Santa Marina, de l’Abadia i de Sant Llorenç. Els dos eixos principals de la xarxa viària d’aquesta possible segona etapa són, però, també, el carrer de la Costeta i sobretot l’anomenat carrer del Rec, que va a parar a l’església nova —on potser hi havia, en època medieval, el castell— i a la carretera de Mont-ral. (JBM)
Bibliografia
- Vidal, 1897
- Iglésies, 1963b, pàg. 28
- Font i Rius, 1969-83, vol. I(I), doc. 131, pàgs. 188-189 i vol. I(II), pàg. 741
- Cortiella-Anguera, 1987, pàgs. 57-69
- Gort, 1989, pàgs. 373-381
- Pons i Guri, 1989, pàgs. 161-294.