Situació
Basament de la torre, de planta circular, que coronava el punt més alt dels dos recintes del castell.
ECSA-J. Bolòs
Aquest castell és situat sobre un turó que domina la població de Sanaüja, la qual s’emplaça a l’estreta vall de la riera del mateix nom.
Mapa: 34-13 (329). Situació: 31TCG599378.
Un cop a l’entrada del poble de Sanaüja, hem de girar a la dreta i seguir el carrer que va pel costat de les muralles i de la riera de Sallent. En arribar a les darreres cases, hem d’agafar un camí que s’enfila cap a l’esquerra i que passa pel peu del castell. (JBM)
Història
El lloc de Sanaüja fou conquerit als musulmans per Borrell II, comte d’Urgell i de Barcelona, vers l’any 951. Des del primer moment després de la conquesta, la senyoria superior de l’indret i del seu castell pertangué a la mitra d’Urgell, com queda reflectit en una escriptura de l’any 1001 per la qual el papa Silvestre II, a petició del bisbe Sal·la d’Urgell, confirmà a l’església urgellenca les seves extenses possessions, entre les quals se cita el “castrum quoque Sanauja cum finibus suis”. DOS anys més tard, el 1012, la possessió del castell de Sanaüja per part de l’església urgellenca fou confirmada pel papa Benet VIII, en una altra escriptura de ratificació dels límits del bisbat d’Urgell i de les seves propietats, feta a petició del bisbe Ermengol. Al llarg del segle XI s’anà reorganitzant aquest territori després de la conquesta, i el castell de Sanaüja tingué una important funció estratègica en la línia defensiva de la vall del Llobregós, establerta pel comte Ermengol II d’Urgell cap al 1035.
A la segona meitat de l’onzena centúria, el bisbe d’Urgell, Guillem, i el vescomte Ramon Folc de Cardona, establiren un conveni pel qual el primer donava al segon en feu “ipsum kastrum de Sanauga” amb tots els seus termes. Al seu torn, Ramon Folc cedí aquest castell a Eriman, el qual també devia fidelitat al bisbe, cosa que estaven obligats a fer també els altres castlans o feudataris que el prelat nomenés posteriorment. Així, entre el 1092 i el 1095, un document dóna notícia del jurament de fidelitat que feren Guisla i els seus fills Pere Ponç i Guerau Ponç al bisbe Guillem Arnau d’Urgell, pels castells de Sanaüja i de Guissona. Uns anys abans, el 1072, el bisbe urgellenc Guillem de Cerdanya havia fet donació a l’església de Solsona d’un alou i una coromina que tenia al terme del kastrum de Sanauga i altres béns situats a Guissona i Orsó.
L’any 1099 el castell de Sanaüja tornà a ser ratificat a l’església d’Urgell pel papa Urbà II, en una escriptura de confirmació de béns atorgada en favor del bisbe Ot. A l’agost del 1106 es consigna una convinença entre Pere Ramon de Sanaüja i el seu feudatari Pere Ponç sobre la tinença dels castells de Sanaüja, Palou i Guissona, els quals es reparteixen les respectives atribucions i competències; d’altra banda, s’estableix que els bisbes d’Urgell podrien demanar la potestat d’aquests castells a qualsevol dels dos. El mes següent, el bisbe Ot d’Urgell signà també una convinença amb l’esmentat Pere Ramon de Sanaüja relativa als mateixos castells, per la qual el prelat li encomanava la tinença de les esmentades fortaleses amb totes les seves pertinences i drets mitjançant el compliment de determinats drets feudals. Aquest pacte o convinença pels castells de Sanaüja, Palou i Guissona fou renovat pel bisbe Ot i Pere Ramon de Sanaüja l’any 1118.
Tot i que, com ja ha quedat demostrat, a l’inici del segle XII consta l’existència del llinatge dels Sanaüja, el qual nasqué vinculat al castell homònim, no és fins a mitjan segle XII i al segle XIII que aquesta família prengué més volada, en detenir també la senyoria del castell de Llor (Torrefeta). Alguns dels seus membres tingueren càrrecs importants, com és el cas de Rodolf de Sanaüja, el qual el 1147 era encarregat de l’orde del Temple a Cervera i el 1149 participà en el setge de la ciutat de Lleida. Altres, com Arnau de Sanaüja o Pere Ramon de Sanaüja, foren afavorits pels comtes catalans amb diverses propietats a Lleida i el seu terme a partir del 1150, i foren actius repobladors de les terres baixes del Segrià; d’altra banda, alguns membres d’aquesta família foren canonges de Santa Maria de Solsona.
L’any 1163 el comte Ermengol VII d’Urgell renuncià al costum segons el qual els seus antecessors, així que moria un bisbe d’Urgell, s’apoderaven de les possessions del bisbat. D’ara endavant es comprometé a retenir ell i els seus descendents, només en custòdia els castells de Sanaüja, Guissona, Torrefeta, la vila de la Seu i Montferrer fins a l’elecció d’un nou bisbe. Pocs anys més tard, el 1174, hi ha notícia d’una escriptura de reclamacions i queixes entre el bisbe Arnau de Preixens i Pere de Sanaüja, nét de Pere Ramon, a causa del repartiment de les rendes del castell de Sanaüja; aquestes disputes tingueren diversos judicis, els quals finiren cap al 1195.
De l’any 1197 hi ha notícia que la comtessa d’Urgell, Elvira, establí un acord amb Pere de Sanaüja i Gombau de Ribelles sobre la possessió del castell de Sanaüja, mentre no fos nomenat un nou bisbe. L’any 1225 Guillem, vescomte de Cardona, en el seu testament llegà al seu fill Ramon Folc el castell de Sanaüja.
Segons el fogatjament del 1381 Sanaüja tenia 104 focs. Tot i que l’any 1433 Sanaüja s’acollí temporalment al veïnatge de Cervera, de fet sempre fou possessió dels bisbes d’Urgell, els quals durant els segles XVI i XVII practicaren en el castell obres de reconstrucció per tal d’adaptar-lo a residència, encara que de fet s’utilitzà molt poc. Sanaüja seguí sota la dependència de la mitra urgellenca fins a la desamortització del 1835. (MLIR)
Castell
Resta d’una bestorre del recinte jussà del castell.
ECSA-J. Bolòs
La fortificació de Sanaüja s’estén per una àmplia extensió. Amb dificultat, podem descobrir en les parets que s’han conservat els diferents elements constructius i, amb molta més dificultat, hom pot intuir les diverses etapes constructives. Les diferents construccions bàsicament s’adapten al pendent meridional del turó que domina des del nord la població de Sanaüja. Els elements més destacats del castell són una torre, un recinte sobirà i un recinte jussà molt ampli, amb una planta bàsicament rectangular; tot això acompanyat per un cos que sobresurt al nord-oest i per un baluard al sud-est, prop de la porta d’accés. Potser hi hagué, en algun moment, una muralla que uní la fortificació amb el nucli de la població propera de Sanaüja.
L’element central de tot el castell és una torre de planta circular situada al punt més alt. Té un diàmetre interior de 340 cm i el gruix de les parets és també de 340 cm. L’alçada conservada d’aquest edifici no és gaire superior als 2 m i bona part dels seus murs han estat espoliats. Els carreus que hi havia a la cara externa eren rectangulars i de mida gran (40 × 30 cm o bé 30 × 60 cm); ara són visibles sobretot a la banda nord.
Amb estreta relació a aquesta construcció, cal esmentar l’existència d’un mur que arrenca de la torre i es dirigeix cap al sud. Al cap de pocs metres gira, amb un angle arrodonit, cap a l’est. Cal pensar que era part d’una muralla que tancava un espai o sala situat a llevant de la torre. El mur est d’aquest clos, amb un gruix de 110 cm, potser va ésser refet en un moment posterior. AI sud-est d’aquest espai tancat per aquestes muralles hi havia l’església.
A ponent de la torre hi havia un altre recinte tancat per una muralla. Aquest mur, que al nord tenia un gruix de 100 a 140 cm, era fet amb carreus ben tallats, d’una mida no tan gran com els de la torre. Els fragments de muralla més ben conservats són situats a la banda septentrional i a l’occidental.
Per sota del recinte sobirà esmentat en primer lloc, hi havia un clos molt ampli. El mur oest d’aquest clos era una muralla força gruixuda (160 cm) que, al nord, arrencava del mur corb que té origen en la torre. És una paret feta amb grans carreus (poden arribar a fer 40 cm d’alt per 55 cm de llarg). Al sud, la muralla d’aquest recinte jussà és el mur on actualment s’obre el portal d’accés. Finalment, el mur est d’aquest recinte, molt refet, acabava, a l’angle nord-est, amb una bestorre, de la qual gairebé només es veuen els fonaments. D’aquesta bestorre surt un mur amb un gruix de 170 cm que enllaça amb l’angle sud-est del recinte sobirà, prop d’on sembla que hi havia l’església del castell.
Dins d’aquest clos jussà, al nord, com ja s’ha dit més amunt, s’alçava l’església. També hi havia altres restes de construccions, com ara cambres, una gran habitació de planta rectangular, una cisterna, una escala monumental i el campanar de cadireta, fetes ja en un moment tardà de l’edat mitjana o bé ja durant l’època moderna.
A l’est d’aquest recinte jussà hi devia haver una possible torre albarrana i una bestorre. Aquestes construccions segurament estaven comunicades, mitjançant murs menys gruixuts, amb el nucli del castell. Les fortificacions tenien la base feta de 4 a 8 filades de carreus grossos i força quadrats (per exemple 35 cm d’alt per 30 cm de llarg). La resta de la torre era feta amb un encofrat bastit amb pedra petita, calç i sorra. És una mena de construcció semblant al tipus de construcció que hom troba, per exemple, en bona part de la fortificació de Castellfollit de Riubregós.
En tot aquest castell, hom pot trobar superficialment fragments de terrissa grisa medieval, a més d’altres tipus de ceràmica vidrada que ja corresponen a etapes posteriors de la fortificació.
Datar aquest conjunt de construccions és molt difícil, fins i tot si hom intenta d’ignorar les construccions i reconstruccions que s’hi feren després de l’època medieval. Tot i que cal cercar l’origen d’aquesta fortificació en una data anterior a l’any 1000, és difícil d’assegurar quins murs tenen aquesta datació. La torre, que s’uneix sense solució de continuïtat amb el mur corb que clou per la banda occidental el recinte sobirà, malgrat que podria ésser la construcció més antiga, s’ha de datar cap al segle XIII. Potser al recinte nord-oest és l’únic lloc on es podria trobar amb certesa uns murs del segle XI o, més aviat, del segle XII. Els murs gruixuts del recinte jussà, tot i que podrien ésser en part antics, es fa difícil de saber amb seguretat quan foren fets. Finalment, la torre i la bestorre del sud-est, malgrat que són edificades d’acord amb una tècnica molt primitiva, a causa de llur situació, es pot pensar que van ésser fetes a la darreria de l’edat mitjana. No obstant això, segurament l’organització inicial d’aquesta important fortificació correspon a l’estructuració d’un castell que ja existia abans de l’any 1000, format potser per una torre i un clos ampli. (JRG-DRR-JIR-JMT-JBM)
Bibliografia
- Barraquer, 1906, vol II, pàg. 238; Serra i Vilaró, 1958, pàg. 116; Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 695-701; Baraut, 1980, III, doc. 271, pàgs. 100-101; Sangés, 1980, III, doc. 29, pàgs. 246-247; Baraut, 1981, IV, doc. 324, pàgs. 38-40; 1983, VI, doc. 824, pàgs. 184-185; 1984-85, VII, doc. 1037, pàgs. 159-160; 1986-87, VIII, doc. 1137, pàg. 62 i doc. 1170, pàgs. 98-99; 1988-89, IX, doc. 1238, pàg. 66, doc. 1239, pàg. 67 i doc. 1311, pàgs. 138-139; 1990-91, X, doc. 1523, pàgs. 36-37, doc. 1566, pàgs. 91-92, doc. 1599, pàgs. 123-125 i doc. 1682, pàgs. 207-208; 1992-93, XI, doc. 1874, pàgs. 39-42 i doc. 1885, pàgs. 51-52.