Aquest castell era situat als afores de l’actual nucli urbà de l’Aldea, 2 km al S-E del barri de l’Estació, al costat de l’ermita de Santa Maria. En aquest indret hi hagué el primitiu nucli de l’Aldea. L’origen àrab del topònim de l’Aldea és indiscutible. El primer esment del lloc data de l’any 1146 (o 1148), en què el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona va concedir a Bernat de Bell-lloc l’almúnia de l’Aldea, al prat de Tortosa. El 1160 Bernat de Bell-lloc i la seva muller Adalgarda, amb el consentiment dels seus germans, van donar a Santa Maria de l’Aldea i al seu prevere Joan un solar perquè s’hi construís la rectoria, una casa al castell, un freginal, una terra erma, una quarterada per a plantar-hi vinya, tots els cementiris vells del terme del castell de l’Aldea i el delme i la primícia de costum. El 1187, Bernat de Bell-lloc, que devia 1 000 sous barcelonesos i 18 morabatins lupins, va empenyorar el castell de l’Aldea amb el seu terme i els drets senyorials.
En una data desconeguda, però anterior a l’any 1206, l’Aldea passà a ser un domini de l’orde de l’Hospital, el qual posseïa a més el terme d’Amposta i l’heretat de la Candela, i esdevingué així el principal propietari del tram final de l’Ebre. El 1280, l’Aldea, juntament amb els dominis hospitalers d’Amposta i la Candela, retornà a la jurisdicció reial mitjançant una permuta establerta entre l’Hospital i el rei, que cedí a l’orde els llocs d’Onda i Gallur en canvi dels esmentats territoris ebrencs. Vuit anys més tard, el 1288, la reina Constança atorgà el lloc, juntament amb Vinaixarop i Burjassénia, al seu escrivà Pere Marí, el qual el retingué fins el 1304, any en què els Marí van vendre l’Aldea i Vinaixarop al monestir de Benifassà per 30 000 sous barcelonins. Els cistercencs en mantingueren el domini fins el 1531, data en què el traspassaren als Jordà. (XRV-CPO)
Sols resta del castell una torre que té, en planta, el costat nord recte, amb una longitud de 5,55 m, i tota la banda meridional semicircular. La seva porta, que s’obre a la façana nord, és situada a 1,5 m del terra exterior i acaba amb un arc de mig punt, format per 5 dovelles. La torre té una alçada total de més de 20 m, repartida en quatre plantes, cadascuna de les quals té una obertura a la cara nord. Al cim, hi ha una terrassa amb merlets. Els murs són de maçoneria, amb pedres petites per a ésser cobertes d’un arrebossat. La part baixa, allà on la paret és arrodonida, és recoberta per un talús. D’acord amb les seves característiques, la construcció primitiva podria ésser del segle XIII o del XIV; amb tot, cal assenyalar que aquesta planta mig rodona i mig quadrada és excepcional en aquesta època. D’acord amb una làpida que hi ha sobre la porta, fou reedificada l’any 1586 per Pere Ramon Jordà; tingué altres reformes posteriors i encara, l’any 1936, fou profundament restaurada. (JBM)