Santa Maria la Major de Tamarit de Llitera

Situació

Façana sud de l’edifici, molt transformat exteriorment, però que conserva íntegra la disposició original de tres naus o estructura basilical.

ECSA - J.A. Adell

L’antiga canònica i parròquia de Santa Maria la Major, amb una esvelta torre campanar, domina tot el nucli antic de la vila de Tamarit de Llitera.

Mapa: 31-13 (326). Situació: 31TBG862388.

L’itinerari per a arribar a Tamarit és el mateix descrit en la monografia anterior. (JBP)

Història

En el moment de la primera conquesta de la vila, Tamarit tenia una puixant comunitat musulmana dirigida per un alfaquí. Els cristians procediren tot seguit a restaurar l’organització eclesiàstica, que comportà la desaparició de les mesquites de la vila. El 1107 Alfons el Bataller ja va prometre al bisbe Esteve d’Osca una de les millors mesquites de Tamarit, llevat de la major, que en bona lògica havia de correspondre al bisbe titular de Roda. El papa Pasqual II, al mateix temps que aprovà el trasllat de la seu de Roda a Lleida, confirmà el 1110 l’adscripció de l’església de Tamared a aquesta seu. Pocs anys després els almoràvits recuperaren el castell de Tamarit i tot restà desorganitzat. Potser només continuà amb culte l’església de Sant Nicolau de Tamarit.

Durant els preparatius del trasllat de la seu a Lleida i assegurada ja la Llitera amb la col·laboració dels templers, el bisbe Guillem Pere de Roda hagué de cedir a aquests cavallers l’església de Sant Joan de Montsó i eximir-los del delme eclesiàstic a la Llitera perquè ells reconeguessin el ple dret del bisbe a Tamarit i Fonts, així com l’exercici de les funcions que eren inherents al títol episcopal als llocs i les esglésies subjectes al Temple (1149). Aquest conveni tingué l’aprovació pontifícia (1154), però una vegada consolidada la nova seu, els bisbes de Roda-Lleida no deixaren de reivindicar-ne la supremacia episcopal ni de plantejar noves qüestions. Els enfrontaments amb els templers foren freqüents i s’hagueren de signar nous compromisos i acords sobre els cobraments dels delmes a la Llitera (1173, 1192 i 1199).

M. Iglesias és de l’opinió que tan aviat com capitulà definitivament la guarnició de Tamarit, el 1149, el bisbe de Roda procedí a la purificació i consagració de la mesquita major de Tamarit a honor de Santa Maria (el mes d’octubre). Llavors el bisbe Guillem Pere confià la parròquia de Tamarit al jove Gombau de Camporrells, el qual posteriorment arribà a ocupar també la dignitat de bisbe (1192).

Com a rector de l’església de Tamarit, Gombau de Camporrells aconseguí els favors dels senyors de Tamarit, amb els quals mantingué sempre intenses relacions, tant familiars com d’amistat personal, cosa que fa pensar que els barons d’Estopanyà veieren amb molt bons ulls el seu nomenament al capdavant de l’església lliterana. L’any 1169 Sança d’Estopanyà i la seva família concediren a Santa Maria de Tamarit, en mans de Gombau de Camporrells, els delmes de tots els dominis que tenien a Tamarit, això és, els delmes dels sarraïns, censos anone dels cristians, drets sobre el forn, carnalatges i l’administració de justícia. La mà del rector de Tamarit també s’endevina a la carta de poblament de la vila, atorgada per Alfons el Cast aquest mateix any, que estableix la fundació de tres capellanies a l’església parroquial.

Atès que la vila de Tamarit s’havia anat despoblant i que l’apropiació de les rendes eclesiàstiques era un fet normal, s’han de considerar aquestes dotacions com a fonamentals per al sosteniment d’una comunitat de clergues o canònica a Santa Maria la Major, documentada a partir d’un tal Bernat, “sacriste de Tamarito” (1185). No hi ha dubte que aleshores Gombau de Camporrells dugué a terme una intensa activitat i aprofità tots els recursos econòmics disponibles per tal d’aixecar un magnífic temple parroquial que havia de substituir l’edifici de l’antiga mesquita.

Les relacions de l’església tamaritana amb el capítol lleidatà i la mateixa monarquia foren intenses. El bisbe Guillem Pere dotà la Pia Almoina de Lleida amb les primícies i rendes d’aniversaris que tenia a Tamarit de Llitera (1168). Gombau de Camporrells, essent també ardiaca de Lleida, donà un dels excusats de la torre de Santa Maria de Tamarit “ad opus et honorem sepulcri venerabili memorie et domini mei Guillelmi Ilerdensis episcopi primi” (1185), de manera que una vegada construït el sepulcre a la Seu Vella, disposà que hi cremés una llàntia dia i nit davant les despulles del que havia estat el seu benefactor. Al segle XIII l’ardiaca major de Lleida esdevingué titular de l’església de Tamarit, amb la condició expressa de mantenir un vicari encarregat de la cura d’ànimes i de proveir els porcioners allí constituïts.

A més de les connexions evidents amb “l’escola de Lleida”, hom destaca també les influències constructives i formals que s’observen a Santa Maria la Major de Tamarit amb relació a l’església abacial de Sixena, monestir fundat per la reina Sança de Castella, que disposà de l’alta potestat a Tamarit de Llitera per raó d’esponsalici (1174). L’infatigable viatger J.B. Labanha parla d’una inscripció a la porta de la parròquia de Tamarit de l’any 1211 de què inferim que servava memòria de la consagració de Santa Maria la Major.

Les propietats de Santa Maria la Major es concentraven bàsicament als termes d’Orriols, Manenta, el Quinyó i la Vispesa. És interessant de ressenyar l’inventari de l’església que féu el visitador Bernat de Bosco el 1445 perquè, a més de les 18 capelles i d’una comunitat formada per 12 racioners, 5 setmaners, 2 diaques i 2 sotsdiaques, consigna entre la trentena de llibres que es guardaven al cor diversos còdexs litúrgics d’indubtable filiació romànica, com ara un Missale mixtum bonum, les Flores sanctorum, el Mestre de les sentències i altres manuscrits que segons afirma eren molt antics. També féu relació detallada del tresor de plata, amb una creu processional “cum pomo de canone de lauto moriach” i una altra “cum crucifixo antiquo”. (JBP)

Església

Planta de l’església, que mostra plenament l’estructura romànica, alterada per capelles afegides a la part nord i per algunes altres modificacions, com la pèrdua d’una absidiola.

J.A. Adell

Santa Maria la Major és un edifici molt transformat, especialment a la part nord i a les façanes, però que conserva perfectament la seva disposició original. Aquesta és formada per una estructura basilical, de tres naus, capçades a llevant per un transsepte on s’obren tres absis semicirculars, dels quals ha desaparegut el del costat sud, precedits de profunds presbiteris, que es comuniquen entre si.

Les naus són cobertes amb voltes de canó, de perfil apuntat, reforçades per quatre arcs torals, també de perfil apuntat, llevat dels arcs que obren el transsepte i culminen les naus, i els que obren els absis, que són de mig punt. En canvi, tots els arcs formers entre les naus són de perfil semicircular. El transsepte és cobert per una volta de canó, de perfil semicircular i de directriu perpendicular a les voltes de les naus. Al creuer, entre el transsepte i la nau central, es dreça un esvelt cimbori octogonal, de factura clarament gòtica, cobert amb una cúpula de creueria, de vuit trams.

Els pilars que suporten els arcs són formats per un nucli central prismàtic, al qual s’adossen, a cada cara, grups de pilastres semicirculars bessones. Aquestes suporten el sistema d’arcs torals i formers, amb bases molt aplanades, sobre un alt sòcol, i capitells llisos en la seva major part, llevat d’alguns del lateral nord, i de tots els del costat de llevant del transsepte, en l’embocadura dels àmbits presbiterals. L’àbac que corona els capitells, amb una motlluració molt simple, segueix pel punt de l’arrencada de les voltes, on forma una imposta que s’estén per les naus i els absis.

Absis central, l’únic visible exteriorment, amb boniques finestres i restes d’una decoració de tipus llombard molt tardana.

ECSA - J.A. Adell

Tot el mur nord de l’església ha estat obert per la construcció de capelles, de factura renaixentista i barroca. En canvi, el mur sud fou buidat, potser ja en el curs de les obres, per la ubicació d’arcosolis, dels quals destaca el que buida la testera sud del transsepte. L’extrem oest de la nau nord ha estat ocupat per la construcció d’un potent campanar de torre, de forma troncopiramidal. Aquest, en l’actualitat, és totalment arrebossat, fet que impossibilita precisar si la seva construcció fou, com sembla per alguns indicis, immediata al procés de construcció de l’església, ja que anul·la les pilastres dels últims arcs toral i former d’aquesta nau. En l’estat actual del monument no podem descartar que la construcció del campanar fos paral·lela al procés de construcció del cimbori, immediatament posterior a l’obra de l’església.

La porta s’obre a la façana sud, al tercer tram de la nau sud. És feta amb llinda, formada per un timpà esculpit amb un crismó suportat per dos àngels, i remarcada per tres arquivoltes motllurades, amb temes del repertori lleidatà, i suportades per tres parells de columnes. Aquestes tenen tot l’aspecte d’ésser les substitutes de les originals i foren col·locades quan es remodelà el conjunt de la portada amb la superposició d’un frontó suportat per dues columnes, de clara factura renaixentista. La remodelació de la porta principal probablement coincidí amb la construcció d’una segona porta a la façana oest de la nau sud, també de factura renaixentista.

La façana de ponent és totalment arrebossada, com la part baixa de la façana sud, on s’observen contraforts prismàtics corresponents als arcs torals, que en la part baixa han estat alterats per l’obertura dels arcosolis en l’interior, i que formen una nova façana, alineada amb el parament exterior dels contraforts.

En aquesta façana sud es conserva un ràfec, profusament ornamentat, suportat per un fris de permòdols llisos, i que presumiblement s’estenia per les façanes nord i oest, on ha estat molt alterat o destruït. En canvi, a l’absis central, l’únic que és visible a l’exterior són les traces d’una decoració sota el ràfec formada pels motius llombards d’arcuacions, tallades cadascuna en un sol carreu i suportades per permòdols.

En aquest absis central s’obren tres finestres, parcialment paredades, de doble esqueixada, amb una arquivolta a l’interior i a l’exterior, suportada per parelles de columnes. A l’absis nord és visible una finestra paredada i a la testera sud del transsepte hi ha una altra finestra, de grans dimensions, com la del segon tram de la mateixa façana. Aquestes són les úniques finestres originals avui visibles. De les altres finestres que presenta l’edifici, les del cimbori i les del segon arcosoli de la nau sud, són de factura gòtica. Aquest fet palesa que les reformes del mur sud s’efectuaren immediatament després de la culminació de l’edifici.

Interior de l’església, vers llevant, amb els pilars que separen les naus, als quals s’adossen grups de pilastres bessones semicirculars.

ECSA - J.A. Adell

Tot i les transformacions i els emmascaraments que engloba l’església de Santa Maria la Major de Tamarit de Llitera, el temple es presenta com una obra construïda al segle XIII. L’edifici es vincula amb les darreres formes de l’“escola de Lleida”, paral·lela a obres com Sant Llorenç de Lleida, on reapareix el tema de la doble semicolumna al suport dels arcs, o Sant Bartomeu, al Torricó. D’altra banda, la tipologia de Santa Maria la Major de Tamarit es manté fidel a cànons ja plenament desenvolupats des del segle XI. Aquests cànons consisteixen a limitar el transsepte al cos de les naus, sense la grandiositat del gran transsepte de la Seu Vella, amb la qual manté paral·lelismes clau en la tipologia absidal, la qual incorpora l’espai presbiteral profund. En aquest sentit, l’obra de Tamarit es podria relacionar tipològicament amb la de l’església del monestir de Sant Cugat del Vallès. (JAA)

Portada

L’església de Santa Maria la Major de Tamarit de Llitera conserva, tot i que molt alterada respecte a la seva fesomia original, una interessant portada romànica esculpida a la façana meridional. Estructuralment respon a una tipologia de portades que es caracteritzen principalment per una gran composició arquitectònica. Un altre fet que caracteritza aquest grup de portades és la importància que assoleixen les arquivoltes i els muntants, que donen com a resultat unes portades amb molta presència i que destaquen, en la majoria dels casos, dels murs de la façana on es troben inserides. Tenen com a model originari la portada de la catedral de la Seu d’Urgell. Quant a escultura, la variació és més diversa, amb manifestacions variades i exemples tan rics com les portades de l’Anunciata i els Fillols a la Seu Vella de Lleida, Agramunt, Sixena, etc. En el cas que ens ocupa, el programa iconogràfic està lligat de manera molt directa a models aragonesos.

La portada es troba emplaçada, com ja s’ha dit, al mur de migdia de la nau; és emmarcada per una arquitectura d’època renaixentista i precedida per uns graons que salven el desnivell amb la plaça. Presenta tres arquivoltes en gradació que recolzen directament sobre una línia d’imposta que precedeix una sèrie de columnes, tres per muntant, amb els seus respectius capitells. La decoració escultòrica que enriqueix aquesta portada es troba emplaçada als capitells i les impostes dels muntants, amb motius vegetals d’entrellaçat en dues arquivoltes, on la decoració és molt més simplificada, en una d’interior en forma de puntes de diamant i en una altra d’exterior en forma de fulles o peduncles molt estilitzats; finalment, l’element més interessant de tot el conjunt és el timpà que reprodueix un dels temes més populars dins el romànic aragonès com és el crismó, en aquest cas sostingut per dos àngels.

Les impostes dels dos muntants presenten una decoració merament ornamental, i els motius es redueixen a elements geomètrics i vegetals d’entrellaçat, tals com dents de serra o ziga-zaga, cercles entrellaçats o fulles circulars inscrites dins cercles al muntant dret, i el mateix motiu vegetal i de ziga-zaga i fulles de palma molt estilitzades al muntant esquerre.

Capitell del brancal dret —segons el punt de vista de l’espectador— de la porta de migdia, amb decoració vegetal estilitzada.

ECSA - F.X. Mingorance

Capitells del brancal esquerre —segons el punt de vista de l’espectador— de la porta de migdia, amb decoració vegetal estilitzada.

ECSA - F.X. Mingorance

Els capitells d’ambdós costats accentuen encara més el marcat sentit ornamental d’aquesta part de la portada, repetint tots ells, de manera seriada, el mateix model. Fulles d’acant molt estilitzades i treballades amb formes molt carnoses que acullen en la part superior, que es cargola sobre si mateixa, sengles esferes. Aquesta decoració es repeteix en un segon nivell superior, més petit, amb una mena d’element ornamental vegetal entre les fulles que recorda, al primer cop d’ull, una careta. Es tracta evidentment d’una obra seriada, gens estranya en aquest període.

Molt més interès per a nosaltres té l’escena que ocupa el timpà, amb l’esmentat crismó i els àngels que el sustenten. Com hem indicat abans, la representació del crismó fou molt popular en època romànica en terres aragoneses. El trobem representat de manera aïllada, al sarcòfag de dona Sança; flanquejat per lleons, com es pot veure als timpans de Jaca i Santa Cruz de la Serós; o sostingut per àngels, als timpans septentrionals de San Pedro el Viejo d’Osca, Ejea de los Caballeros i la mateixa canònica de Tamarit de Llitera, per a esmentar els casos més coneguts de les tres representacions. Però en tots el casos es tracta del crismó trinitari(*).

Timpà que centra la porta d’entrada a l’església, amb la representació de dos àngels sostenint un crismó.

ECSA - F.X. Mingorance

El timpà de Tamarit de Llitera té com a model directe el timpà de la porta de tramuntana de San Pedro el Viejo d’Osca(*). L’obra de Tamarit reprodueix fidelment el model d’Osca amb la representació del crismó inclòs dins un cercle amb la P i la S als extrems del braç vertical de la creu, i l’alfa i l’omega que pengen dels braços laterals de la X, sostingut per dos àngels que giren els caps envers l’espectador i que adapten la composició a la forma semicircular del timpà. La còpia de Tamarit és més matussera, l’artista ha perdut en qualitat tècnica. L’elegància i l’acurat tractament de les vestimentes, els rostres i les ales dels àngels de San Pedro el Viejo han donat pas a un treball de molta menys qualitat en què el mestre que treballa demostra una certa incapacitat per al tractament dels volums, els plecs dels vestits, les proporcions, etc. Tracta les figures, que destaquen força sobre el fons d’una forma plana, quasi només en dues dimensions. La falta d’habilitat del mestre del timpà de Tamarit es tradueix també en el crismó, molt menys aconseguit que el seu model d’Osca. Tampoc no aconsegueix incloure dins la composició, ja sigui per una mala lectura o, una vegada més, per manca de tècnica, el personatge que es veu sobre la representació del crismó al model de San Pedro el Viejo d’Osca. Malgrat tot, és una obra força interessant, ja que amplia la nòmina d’obres escultòriques relacionades amb el sepulcre de dona Sança i els timpans de San Pedro de Jaca i Santa Cruz de la Serós.

Quant al model que inspirà el timpà d’Osca(*) i, per tant, el de Tamarit de Llitera, J. Yarza assegura que es troba més proper al món paleocristià que el de Jaca, tot i que també podia haver conegut el sarcòfag de dona Sança.

D’altra banda, Á. Canellas i Á. San Vicente(*), parlen d’aquesta portada i la relacionen amb la de l’església de Falç (Tolba), tot i que no aprofundeixen gaire en el tema.

Cronològicament, l’obra s’ha de datar en un moment posterior a la realització de la portada septentrional de San Pedro el Viejo d’Osca, per tant pensem que cal situar-la probablement en dates molt avançades, al primer quart del segle XIII(*). (FXMR)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Villanueva, 1851, vol. XV, ap. XLI, pàgs. 288-290
• La Canal, 1856, vol. XLVI, oc. 37
• Aragón, 1889, pàgs. 183-218
• Miret, 1910, pàgs. 127, 230, 249 i 339
• Arco, 1922, pàssim
• Lacarra, 1946-52, II, doc. 8, pàgs. 480-481
• Duran i Gudiol, 1963-65, vol. I, docs. 101-103
• Lladonosa, 1972-74, vol. I, pàgs. 240-242 i 290
• Iglesias, 1980, pàg. 150; 1985-88, vol. I/3, pàgs. 108-117
• Castillón, 1991a, 6, pàgs. 83-113

Bibliografia sobre la portada

• Moner, 1876
• Labaña, 1895
• Arco, 1910, pàg. 209; 1922, pàssim
• Porter, 1924, XIv, pàgs. 165-179
• Torres Balbás, 1926, 6, pàgs. 43-47
• Gaillard, 1928, pàgs. 193-203
• Arco, 1942, pàg. 417
• Caamaño, 1978, 142, pàgs. 200-207
• Canellas - San Vicente, 1979, pàgs. 438-439
• Sebastián, 1980, pàg. 17
• Ocón, 1983, pàgs. 242-263
• Yarza, 1984*, pàg. 215
• Ocón - Rodríguez, 1986, vol. I, pàg. 263
• Campo, 1987, pàgs. 257-278
• Castillón, 1988
• Yarza, 1988, pàgs. 131-132
• Castillón, 1991a, 6, pàgs. 83-111
• Lacoste, 1993, pàgs. 111-119
• Melero, 1995, 1, pàgs. 47-60