Així com en períodes anteriors es destacaven els moviments constructius més o menys importants, sovint lligats a moments de reforma religiosa, que van esperonar el desenvolupament dels esquemes arquitectònics, al segle XIII la dinàmica de construcció va ser molt més limitada, excepte potser pel que fa a aquells conjunts aixecats arran de l’expansió del Císter. Dins aquest context de baixa producció, però, es van destacar com a centres importants les comarques tarragonines i lleidatanes. Sens dubte, les grans protagonistes de l’arquitectura del segle XIII van ser sobretot la Seu Vella de Lleida i la catedral de Tarragona, així com les obres que es van erigir en els seus territoris respectius seguint tots dos models. En aquestes construccions es van introduir de manera ben palesa elements nous que anunciaven ja les formes gòtiques.
A la fi de la primera meitat del segle XII havia començat a arribar a Catalunya l’orde del Císter, amb la fundació de grans monestirs com el de Poblet (1149), Santes Creus (1160) o Vallbona de les Monges (1157). La funcionalitat que havia de presidir els edificis cistercencs va fer que es desenvolupessin nous conceptes de distribució dels espais arquitectònics i de sustentació de les cobertes.
L’enriquiment dels edificis amb la incorporació d’elements esculpits sobretot a les portalades i els claustres va tenir una continuïtat durant la segona meitat del segle XII, i es va anar fent cada vegada més palès al llarg del segle XIII.
Una arquitectura encara romànica
El segle XIII va ser un període de baixa producció arquitectònica, si es compara amb períodes anteriors, i si es deixa de banda les fundacions cistercenques. Aquesta sensació de decadència de l’empenta constructiva, però, s’explica més aviat pel fet que no es van dur a terme grans obres (perquè ja s’havien fet), la qual cosa no vol dir que no s’iniciessin projectes a més petita escala. El tipus d’arquitectura fonamentada en la síntesi entre una tradició estructural romànica i uns elements arquitectònics nous es va difondre sobretot a través de la construcció d’esglésies parroquials al món rural, que moltes vegades es limitava a la modificació d’estructures anteriors, atesa la manca de recursos. Això fa que sigui difícil de plantejar algun tipus de seqüència tipològica, ja que les solucions estructurals a què es van arribar van ser molt diverses.
Tota l’arquitectura catalana del segle XIII va ser marcada pel substrat tradicional de la segona meitat del segle XII, pel que fa tant a la concepció espacial i estructural de l’edifici com a l’aspecte visual de l’arquitectura. El tipus de planta no va variar; en tot cas, quant a l’alçat es va anar generalitzant l’ús de la forma apuntada, tant en els arcs com en les voltes de canó. Sovint, l’única modificació en una arquitectura que continuava el camí traçat al segle anterior era la introducció d’elements diferents des del punt de vista ornamental. Fet i fet, estructuralment, el pas de la volta de canó de mig punt a l’apuntada no va significar cap canvi substancial en l’estructuració de les construccions. D’altra banda, la volta apuntada no era tampoc, al segle XIII, un element innovador, si es té en compte que n’hi ha per exemple en esglésies que, com Santa Maria de Colera, van ser construïdes durant les primeres dècades del segle XII.
De manera molt general, es podria dir que bona part de l’arquitectura religiosa del segle XIII va ser una continuació de les fórmules del segle XI, bé que la volta de canó de mig punt va ser substituïda per la volta apuntada i en alguns casos es van incorporar arcs torals. El tipus de planta més habitual era la rectangular, amb un absis semicircular o bé pla, tot i que també va ser freqüent el tipus de planta de creu llatina i, més rarament, la basilical.
El Císter
La reforma religiosa impulsada per sant Bernat de Claravall al començament del segle XII, que defensava el retorn a l’austeritat i la puresa de la regla de sant Benet, va provocar un canvi important en l’arquitectura dels segles XII i XIII, tant a França com als països on es van anar estenent aquestes idees. La severitat propugnada per l’orde cistercenc, lluny de comportar un art pobre i mancat d’originalitat, es va traduir en un art i sobretot una arquitectura sorprenentment refinats, si es té en compte que precisament la seva voluntat era allunyar-se de les manifestacions artístiques.
El Císter va aportar a l’arquitectura catalana no tan sols noves solucions tecnològiques a la construcció i la sustentació dels edificis, com ara l’ús de l’arc apuntat i la volta de creueria, sinó també, i sobretot, noves maneres de concebre i estructurar l’espai arquitectònic. En aquest sentit, els elements arquitectònics concrets no eren sinó el resultat lògic d’atorgar una forma determinada a l’edifici d’acord amb unes necessitats molt precises. Si un monestir necessitava crear un espai de reunió unitari (una sala capitular, les naus de l’església o el celler), calia cercar nous recursos arquitectònics que ho permetessin. L’arquitectura cistercenca era, per damunt de tot, funcional, i per això va arrribar a desenvolupar moltes solucions tècniques, algunes de les quals tindrien una continuïtat ben palesa durant el període gòtic.
La catedral de Tarragona, síntesi de l’arquitectura del segle XIII
Les seus de Lleida i Tarragona són les dues grans obres de l’arquitectura del segle XIII, i representen alhora el pas d’una arquitectura plenament romànica, els esquemes tipològics de la qual ja s’havien configurat al segle XI, a una arquitectura que començava a utilitzar el llenguatge gòtic. Aquesta pertinença a dos móns diferents s’explica no tan sols pel fet que la construcció de les dues seus es va allargar fins al segle XIV, sinó també perquè en un moment ja avançat en què les noves solucions tècniques difoses pel Císter eren ja ben conegudes, els constructors d’aquestes obres van optar per una tipologia antiga, però fortament consolidada i amb resultats contrastats. Així mateix, els dos conjunts presenten característiques similars, com ara (i sobretot), la unitat constructiva, malgrat algunes diferències en la construcció i la combinació d’un substrat arquitectònic romànic amb uns elements que ja es poden considerar gòtics. D’altra banda, no es pot oblidar que Tarragona i Lleida van esdevenir dos centres dinamitzadors no solament de noves construccions sinó també d’importants tallers d’escultura.
Des del punt de vista tipològic i constructiu, es pot relacionar de manera molt directa la catedral de Tarragona, la Seu Vella de Lleida, del mateix període, i les parts més antigues del monestir de Sant Cugat del Vallès, com ara el cimbori octogonal o les finestres.
La nova catedral de Tarragona es va començar a construir a la fi del segle XII, segons es desprèn de les deixes testamentàries per a aquesta obra que es conserven des de l’any 1167; devers el 1184, l’absis ja estava acabat. Dins el primer terç del segle XIII es va consagrar la nova construcció, fet que indica, si més no, un estat avançat de les obres. Pel fet que es va emplaçar al punt més alt del nucli urbà antic, al lloc on hi havia hagut el temple romà i el fòrum provincial, el projecte de l’edifici es va haver d’adaptar a un espai limitat, i això va condicionar-ne la forma, sobretot pel que fa al claustre.
L’església segueix el model habitual de planta basilical de creu llatina, amb tres naus i transsepte ben definit, que, com el de Lleida, sobresurt respecte a les naus. La capçalera és formada per tres absis semicirculars esglaonats, amb presbiteris profunds, dels quals destaca el central, més ample i profund respecte als corresponents a les naus laterals. El creuer, però, no té els braços simètrics a causa de l’adossament del claustre al costat septentrional, i l’absidiola d’aquesta banda tampoc no guarda les mateixes proporcions que la seva paral·lela. Les naus són cobertes amb voltes de creueria amb nervis motllurats, i els pilars cruciformes que les sostenen presenten les habituals columnes adossades, en aquest cas per parelles, que són la prolongació dels arcs de les voltes.
La nau major de la seu de Tarragona és la més alta de totes les naus catalanes construïdes fins aleshores. Assoleix una alçada excepcionalment considerable, que la fa destacar per sobre de les naus laterals.
Tanmateix, si les proporcions poden considerar-se gòtiques, el concepte de distribució dels volums en l’espai correspon encara al món romànic, malgrat, l’envergadura del conjunt. Tot i que sembla que durant la construcció de la catedral es devia produir algun canvi respecte del projecte original, la planta de l’edifici va conservar en bona mesura la severitat de l’arquitectura romànica. Sembla, per exemple, que en un principi es preveia una capçalera esglaonada amb cinc absis, que la presència del claustre no va permetre edificar, de manera que també es va variar el traçat de tota la zona del creuer i del presbiteri. En canvi, els pilars cruciformes indiquen que probablement des d’un bon principi ja es pensava cobrir les naus amb voltes de creueria.
Un altre element excepcional en l’arquitectura romànica catalana és la presència d’un nombre elevat de finestres a l’absis central: tres al nivell inferior i set al superior. Però malgrat la forma apuntada són finestres que mostren encara una forma arcaïtzant. Tampoc no s’allunya de la tradició la porta d’accés de l’església al claustre, que segueix l’esquema habitual de les grans portades del segle XII, amb una llinda i un timpà esculpit, una columna central i tres arquivoltes suportades per columnes.
El cimbori octogonal, d’altra banda, que es va construir cap a mitjan segle XIII, és cobert també amb voltes de creueria i suportat per trompes angulars, i segueix un esquema constructiu molt similar al de Sant Cugat.
Per al claustre de Tarragona es va recórrer a una tipologia que es troba a les abadies cistercenques de la fi del segle XII, com les de Santa Maria de Poblet o Vallbona de les Monges. Es tracta del tipus format per quatre galeries, cobertes amb voltes de creueria. Les arcades que recorren tot el perímetre s’estructuren en dos nivells: al superior, a més d’un fris d’elements polilobulats, hi ha sis grans arcs apuntats, cecs, amb dues rosasses o ulls de bou al vèrtex central; inserits dins aquests grans arcs, i conformant el nivell inferior, es distribueixen grups de tres arcs de mig punt sobre dobles columnetes.
La catedral de Tarragona és, per tant, un dels millors exemples del moment de canvi de l’arquitectura romànica a la gòtica. La tradició constructiva perfectament consolidada durant el segle XII es combina amb les noves solucions tecnològiques estructurals que havia començat a utilitzat el Císter. El resultat és una articulació espacial que encara pertany a la tradició, però amb unes solucions en alçat que ja formen part del llenguatge arquitectònic de l’època gòtica.
La Seu Vella de Lleida
La ciutat de Lleida va ser conquerida als sarraïns l’any 1149, i arran d’aquest fet el bisbe Guillem Pere de Ravidats va consagrar la mesquita major de la ciutat, que havia estat construïda el 832. La nova església es consagrava com a seu catedralícia sota l’advocació de santa Maria.
Les hipòtesis sobre l’emplaçament d’aquesta primera seu han estat diverses; s’ha identificat amb la capella del castell del rei o la Suda, o s’ha situat bé prop de l’ala nord del claustre de la seu actual, bé al mateix espai, on se suposava que era de dimensions més reduïdes. Com que no s’han fet prospeccions arqueològiques, de moment no es pot establir una localització definitiva i fiable de la primitiva catedral, tot i que sembla que probablement va ocupar part dels terrenys en els quals es construiria la nova basílica a partir de l’any 1203. D’altra banda, la documentació dóna notícia d’una antiga seu paleocristiana i visigòtica, que podria haver estat situada al mateix lloc que la seu actual, i en la qual es va celebrar un concili l’any 546. Ja al segle XII hi havia la intenció de construir un nou temple catedralici, perquè el d’aleshores es feia petit a causa de l’augment demogràfic de la ciutat, com demostra la compra de terrenys que a mitjan segle va dur a terme el bisbe Gombau de Camporrells. Consta que les obres es van començar el 1203, però deu anys abans sembla que ja s’havien iniciat els tràmits en ferm; bona mostra d’això és el fet que el mestre Pere Coma s’oferís al bisbe de Lleida per treballar a l’obra. Aquests primers anys abans de l’inici de l’obra es devien dedicar a la compra de terrenys i a la preparació de l’espai. La inscripció fundacional, gravada al pilar del presbiteri del costat de l’evangeli, sembla indicar que les obres es devien començar pel braç esquerre del creuer i que devien continuar cap a les absídíoles del braç dret del transsepte, fins a la porta de l’Anunciata, acabada devers el 1215. Sembla que en morir el mestre Pere Coma tan sols devia faltar per construir el darrer tram.
El primer mestre d’obra de la catedral de Lleida, doncs, va ser Pere Coma, que ja era a la ciutat des de l’any 1180. De procedència incerta (s’ha parlat d’un possible origen italià, però també ribagorçà o solsoní), se’l considera d’alguna manera l’introductor de les formes romàniques a les terres lleidatanes. Va morir pels volts de l’any 1220, i fins aleshores va treballar a les obres de la nova catedral. No se sap ben bé qui va ser el seu successor, tot i que es diu que podria haver estat Berenguer de Coma i, més tard, un mestre anomenat Mateus. Se sap que a partir del 1250 se’n va fer càrrec el mestre Berenguer de Pennafreita, que va acabar la construcció de l’edifici. Sota la seva direcció probablement es va construir el cimbori del creuer i es va fer el cobriment de totes les voltes de creueria del temple.
La nova Seu de Lleida va ser consagrada el 31 d’octubre de 1278 pel bisbe Guillem de Montcada, tot i que sembla que fins a la fi de segle encara s’hi van anar fent treballs. La construcció de la nova catedral havia suposat per a Lleida el desenvolupament d’uns tallers d’arquitectura i escultura molt actius, la repercussió dels quals arribaria fins als primers anys del segle XIV. Les esglésies de Sant Martí, Sant Llorenç o Sant Ruf, de la mateixa ciutat, o Santa Maria la Major de Tamarit de Llitera són exemples de la influència del taller lleidatà. El curt espai de temps en què es va construir la Seu Vella de Lleida (1203-78) fa pensar en un programa constructiu molt unitari, amb molt poques modificacions. Sí bé s’observen certament dues etapes constructives ben diferenciades (la primera, corresponent a l’època romànica, fins abans del recobriment; i la segona, que és l’adequació de l’estructura romànica per poder suportar les voltes gòtiques), l’edifici és un conjunt equilibrat, proporcionat, harmònic i homogeni, malgrat les modificacions que s’hi van fer a partir del segle XIII. De fet, la disposició arquitectònica de l’edifici és pràcticament la pròpia de l’època romànica. La hipòtesi del canvi de plantejament en l’estructura de coberta, però, ha estat posada en qüestió recentment arran de les intervencions arqueològiques que s’hi han fet. Sembla que les columnes dels extrems del transsepte, que és la primera part que es va construir, es van concebre ja des dels fonaments, fet que fa pensar que des d’un principi es podria haver previst una coberta de creueria, en comptes de la volta de canó, com es pensava.
La Seu Vella de Lleida respon al tipus d’edifici romànic de planta basilical de tres naus, amb el creuer ben marcat en planta i alçat. Originalment tenia cinc absis, dels quals tan sols es conserven el segon de la banda nord i el central, que té un espai presbiteral ample. Era una estructura perfectament simètrica que conformava una capçalera esglaonada, amb els cinc absis semicirculars de proporcions decreixents. L’estructura de la capçalera és similar a la de la Seu de Tarragona, però és molt més unitària i ben resolta. Les naus, força curtes, s’estructuren en tres trams ben marcats per arcades, coberts per voltes de creueria sostingudes per complicats pilars d’esquema cruciforme, amb columnes adossades que arrenquen d’un podi i reben els nervis de la volta i de l’arc de reforç. Al centre del creuer hi ha un cimbori de planta octogonal, cobert per una volta de creueria de vuit trams, aixecat sobre quatre trompes i quatre arcs. Als braços del transsepte, a la façana meridional i a la de ponent, s’obren les portes de l’edifici (la de Sant Berenguer al nord, i la de l’Anunciata al sud), que segueixen els esquemes tradicionals de l’art romànic. El claustre —amb les seves dependències i la torre de les campanes— que s’erigeixen davant la façana principal del temple, té tres portes, una per a cada nau. L’accés principal, i per tant la gran portada de l’església, és la que es coneix com la porta dels Fillols, situada al tram central de la nau lateral de l’epístola. A banda de l’ornamentació de factura excel·lent, que també es troba a la porta de l’Anunciata, la porta dels Fillols és precedida per una porxada. Aquest esquema de planta i alçat demostra la pertinença a una tradició romànica que s’ha relacionat amb el tipus de planta anomenat benedictí, que adoptaren els edificis religiosos europeus dels segles XI i XII.
L’aspecte exterior de l’edifici correspon a la sobrietat característica de l’arquitectura catalana tant del romànic com del gòtic, que interessa tots els elements decoratius de les obertures de portes, les finestres i les rosasses.
Malgrat la utilització de voltes de creueria i la introducció d’elements de l’arquitectura gòtica com l’arc apuntat, no es pot considerar la Seu Vella de Lleida un edifici gòtic. Cal no oblidar que la volta de creueria era un element prou conegut i utilitzat per l’arquitectura romànica de la fi del segle XII i el començament del XIII; només cal recordar l’església de la canònica de Solsona. D’altra banda, la distribució dels elements arquitectònics i de l’espai, així com el tractament de la llum, són típicament romànics. Un altre element que reforça aquesta idea d’unitat i d’arquitectura romànica és el fet que es va mantenir, a les naus, el tipus de finestra de mig punt amb arquivoltes i columnes, tot i que al cimbori ja es va introduir l’arc ogival i una traceria molt simple.
La Seu Vella de Lleida representa, doncs, la maduresa de l’arquitectura romànica catalana. En un moment ja tardà, recull amb una gran coherència les formulacions anteriors i les combina amb les noves aportacions, sense que aquesta síntesi trenqui la unitat del projecte.