L’arquitectura romànica a Catalunya, obra de Puig i Cadafalch, que va comptar amb la col·laboració d’A. de Falguera i J. Goday, i publicada entre els anys 1909 i 1918, va suposar un treball de primera mà de catalogació, reconeixement i ordenació que va permetre escriure una història coherent. Aquesta obra esdevindria la pauta per a futures investigacions i a la vegada un catàleg monumental de l’arquitectura romànica catalana des dels orígens fins ben entrada l’Edat Mitjana.
Amb un mètode comparatiu, i seguint el positivisme històric del moment, Puig i Cadafalch definia l’arquitectura del primer art romànic i no deixava buit de contingut un aspecte bàsic per entendre la gènesi de l’arquitectura catalana del segle XI i la seva integració en el món occidental: la relació entre l’arquitectura catalana i la francesa o la italiana. Puig i Cadafalch va definir la primera arquitectura romànica catalana considerant com a tema central les raons de la reaparició de la volta, de la cúpula, del carreu ben tallat i de l’escultura figurada. Alhora, el tema de la volta li va permetre establir una classificació estructural, així com cronològica i geogràfica a partir de les seves modalitats, de tal manera que com més perfecta fos la volta, més pròxima a nosaltres seria la datació; l’ordre geogràfic anava del sud al nord.
A partir d’unes característiques concretes (les bandes llombardes, l’aparell i la coberta amb volta de pedra) va establir una seqüència que tindria els seus orígens a Catalunya i el nord d’Itàlia, i aniria avançant cap al nord d’Europa.
L’arquitectura anomenada llombarda
Dins l’àmbit teòric del primer art romànic meridional, s’ha insistit moltíssim en el paper dels mestres llombards. Es recorda l’existència, un segle més tard encara, d’un contracte datat l’any 1175 per al cobriment del temple i altres construccions de la catedral de la Seu d’Urgell, a càrrec d’un mestre anomenat Ramon Lambard. Durant molt de temps s’ha mantingut la teoria que existien grups de picapedrers itinerants, de gran fama, provinents de la Llombardia, i que recorrien el nord d’Espanya, el sud de França, i van arribar fins al nord d’Europa. Una circumstància que hauria estat afavorida pel caràcter incipient de les ciutats, que no permetia grups fixos de picapedrers. És una teoria que a hores d’ara ens sembla envellida. Sigui com sigui, l’arquitectura catalana té una clara relació amb la de la Llombardia, una relació amb aquesta regió que va arribar a ser directa, com és el cas de les donacions catalanes al santuari de Monte Gargano.
Sense abandonar el segle XI, en aquesta àrea geogràfica de l’Europa meridional, establerta a partir dels exemples arquitectònics conservats que passen pel centre i el nord d’Itàlia, la Provença, Catalunya i les valls del Roine i del Saona, es constata que hi ha una arquitectura amb trets comuns, una decoració més o menys fixa, caracteritzada per la presència d’elements com els arcs incorporats o les franges verticals que contenien arcuacions. Certament, el primer art romànic no és un fenomen que se cenyeixi a l’expansió llombarda dels mestres Comacini; hem de considerar la pervivència d’una tradició romana anterior al segle VIII, enriquida per la presència de la cultura musulmana a Espanya, el bizantinisme a Itàlia i el món carolingi i després otonià a la Borgonya. Aquesta zona europea meridional va mantenir intensa relació d’intercanvi dins les seves fronteres, tant per les vies naturals com per les relacions monàstiques, tal i com s’ha vist en el cas de Catalunya. L’expansió cluniacenca per aquesta zona era, a mitjan segle XI, una realitat, i al costat dels patronatges de petites comunitats religioses situades en punts estratègics hi havia també grans centres benedictins, dedicats a l’evangelització i la colonització de terres, que sens dubte van promoure el procés renovador en l’arquitectura.
Es pot parlar també d’un cert renaixement cultural monàstic, perceptible en centres com Sant Miquel de Cuixà, sota l’abat Garí, o les grans seus (Vic, Girona i Barcelona). Igualment, una de les figures més destacades d’aquesta etapa de planificació dels bisbats i els monestirs és l’abat Òliba, abat de Ripoll, de Sant Miquel de Cuixà i també bisbe de Vic, que va seguir la voluntat cluniacenca de reagrupar sota un sol abat diverses abadies per fer la renovació més eficaç. El seu mandat va impulsar una política arquitectònica activa i d’encàrrecs d’obres sumptuàries que va contribuir a la difusió del primer art romànic. De totes maneres, sota la vinculació directa amb Cluny a Catalunya es van construir pocs edificis. És el cas del Sant Pere de Casserres, tot i que sota la influència de Moissac hi havia el monestir de Sant Pere de Camprodon i Santa Maria d’Arles. Tot aquest panorama de relacions de Catalunya amb l’exterior s’ha de completar necessàriament amb tot el fenomen de les vies de pelegrinatge, i dels viatges que anunciaven la mort d’un personatge famós.
Es fa difícil valorar quins van ser a Catalunya els contactes amb el món califal, constatats per la presència d’objectes artístics d’aquesta procedència, i quin és el paper que van tenir, però s’endevina potser important. En canvi, les relacions que en un moment força avançat el comtat català va establir amb Roma suposen un punt de referència important. En aquest sentit, ja al segle X s’observa una voluntat d’obtenir privilegis, com la butlla d’exempció que l’abat Garí va aconseguir l’any 950 per al monestir de Sant Miquel de Cuixà, una voluntat d’apropament que va afavorir els viatges per la franja meridional, que permetrien un coneixement de la realitat artística dels centres italians. Itàlia oferia, pel que fa a la creació arquitectònica, la mateixa imatge que la França capetiana, amb esglésies de gran monumentalitat, que es mantenien fidels a l’esquema basilical clàssic. Cal afegir encara el fet que les relacions i la similitud de tradicions entre Itàlia i Catalunya es van beneficiar mútuament, atès que tots dos països tenien cultures inscrites en un àmbit geogràfic d’herència clàssica i d’extens abast.
Si es consideren els exemples concrets (recordant, tal com hem vist, que la primera filiació de la majoria dels edificis del primer romànic va ser establerta per Josep Puig i Cadafalch), en els casos més importants s’acostuma a trobar una tendència a la planta basilical amb tres naus, a la separació de les naus i la capçalera amb un transsepte. Dins les esglésies monacals, aquests exemples més brillants són conjunts com el de Sant Miquel de Guixà, que s’havia vist afavorit per les obres empreses per l’abat Oliba, que aleshores havien transformat i ampliat la seva capçalera i afegit les torres a l’extrem del transsepte. Però dins aquest mateix monestir, són més llampants i interessants les obres de la capella de la Verge del Pessebre, que amb la seva volta anular ens recorda una tradició arquitectònica que a la romanitat tardana havia donat nombrosos exemples de mausoleus.
Un altre cas és el de Ripoll, que després de les diverses actuacions constructives durant el segle X va ser reformat totalment per l’abat Oliba.
Els treballs es van acabar l’any 1032, i com hem vist van deixar una capçalera francament espectacular, molt característica del primer romànic.
Així mateix, si bé són poques les monografies que els hagin estudiat, reclamen l’atenció edificis com la canònica d’Àger, que és un edifici important dins l’arquitectura del segle XI, ja que mostra en una sola construcció les possibilitats que presentava el primer art romànic meridional. Un altre cas és el de Sant Vicenç de Cardona, que és representatiu, per la bona distribució i la volta (que s’ha arribat a considerar atrevida) del que erròniament s’anomena «fórmula llombarda». És un exemple que contrasta amb Sant Pere de Rodes, on la superposició d’ordres i la particular capçalera posen de manifest la relació amb una tradició d’arrel clàssica, que durant el segle XI va haver de conviure amb les propostes llombardes i les seves innovacions.
Després de la mort de l’abat Oliba hi ha esglésies com la de Sant Jaume de Frontanyà, amb una façana d’aspecte monumental; la de Sant Martí de Sescorts, que presenta similituds amb l’anterior; o el monestir de Sant Llorenç del Munt, bon exemple basilical de planta rectangular.
Sant Vicenç de Cardona
Aquesta frase d’Eduard Junyent defineix la importància que té la canònica de Cardona dins el context de l’arquitectura romànica catalana, com a exemple dels nivells de qualitat que van assolir les temptatives del que Puig i Cadafalch va anomenar el «primer art romànic». Van ser precisament els estudis de Puig i Cadafalch, junt amb els del francès Henri Focillon, els que van donar a conèixer l’arquitectura de Cardona.
Des de Puig i Cadafalch, doncs, l’església de Sant Vicenç de Cardona es va considerar el prototip de l’arquitectura romànica catalana, ja que no tan sols representa el model de la tipologia configurada durant el que ell va batejar com a «primer art romànic», sinó que alhora, i per aquesta mateixa raó, esdevé el punt de partida de les grans formulacions de l’arquitectura de la segona meitat del segle XI i del segle XII. En esglésies com Santa Maria de Roses, Sant Martí Sescorts o Sant Jaume de Frontanyà, per exemple, hi ha els nínxols de l’absis, i a Sant Llorenç del Munt la cúpula. En aquest sentit, però, val la pena constatar el fet que, curiosament, les tres grans fites d’aquest primer romànic (Cardona, Vic i Ripoll) corresponen a contextos geogràfics, polítics, religiosos i econòmics ben diferents, i que avui constitueixen un bon exemple de la visió que homes com el mateix Puig i Cadafalch tenien de l’arquitectura catalana d’època romànica. Tampoc no es pot oblidar, però, que la importància que avui es dóna a Cardona està condicionada precisament per la desaparició (i, per tant, pel desconeixement) del que devien ser els grans monuments d’aquell moment, com són, per exemple, les catedrals.
Per a H. Focillon, l’aspecte més característic de l’església de Cardona era la distribució dels volums a l’exterior. Certament, si l’espai interior està molt treballat quant a la llum i l’estructura dels diferents elements arquitectònics, a l’exterior els volums prenen tot el protagonisme. Un element com el transsepte, que en la planta queda pràcticament dissimulat, pren una gran força dins la configuració exterior de l’edifici, en marcar clarament la creu llatina de la planta. L’exterior no és tan sols una equivalència fidel dels espais litúrgics de l’interior, sinó que transmet de manera molt evident la preocupació dels mestres romànics per l’equilibri estructural de l’edifici, en recolzar les voltes les unes en les altres. En aquest sentit, l’aspecte massís de l’edifici, sobretot a l’interior, és volgut o, més ben dit, necessari. El sobrealçament de la nau central, i l’alçada general de l’edifici, obligaven a crear uns elements de suport (murs i pilars) massissos i alhora feien que les naus laterals haguessin de ser més estretes i d’actuar com a contrafort. Per acabar d’equilibrar les forces, cada tram d’aquestes naus laterals es va subdividir en tres espais més petits, coberts amb voltes d’aresta. Tota aquesta articulació explica l’efecte visual de verticalitat, infreqüent en l’arquitectura romànica catalana. La coherència i la unitat de l’edifici, malgrat que s’hagi constatat algun canvi respecte al projecte inicial, fan pensar en un mestre coneixedor del seu ofici, i hàbil en la utilització del llenguatge arquitectònic, pel que fa tant a l’estructura com a la formulació de volums i el tractament de la llum.
Quant a la il·luminació, l’església de Cardona combina una entrada de llum directa amb una d’indirecta, que ajuda a modelar els volums interiors de l’edifici. Les obertures que permeten l’accés directe de la llum a la nau principal són les finestres superiors d’aquesta mateixa nau (possiblement una de les modificacions respecte al projecte inicial), i les finestres de l’absis i de la façana. La llum indirecta es filtra a través de les finestres de les naus laterals, de la cúpula del creuer i dels extrems del transsepte. No és la manera habitual d’il·luminar una església romànica, que generalment no presenta obertures a la nau central. En aquest cas (igual que per exemple a Santa Eulàlia de Fullà, al Conflent), la sobreelevacíó d’aquesta nau, que tampoc no és un fet gaire corrent, permet obrir un accés de llum directe a l’espai principal de l’edifici.
L’arquitectura de la primera meitat del segle XI es caracteritza per una experimentació en la composició arquitectònica per tal d’adaptar les construccions a les necessitats litúrgiques. L’església de Cardona n’és un magnífic exemple. L’absis central, nucli dels actes litúrgics que se celebren dins l’edifici, esdevé el protagonista des de l’interior. Aquest protagonisme de l’absis és emfasitzat d’una banda, per la sobreelevacíó d’aquesta part respecte a les naus, i per la situació més baixa de la volta; la solidesa dels pilars, d’altra banda, contribueix a aquest efecte, en amagar gairebé la presència de les naus laterals. Excepte pel que fa als elements de decoració arquitectònica de l’exterior, que recullen la tradició llombarda d’arcs de mig punt cecs i bandes verticals, és impossible parlar de la decoració monumental que pot haver presentat l’església romànica de Cardona. Les múltiples transformacions que, com a edifici viu, ha patit al llarg de la seva història, han esborrat tot vestigi de decoració pictòrica mural, de paviments, o d’altres elements ornamentals. Sens dubte, l’aparell, malgrat la seva regularitat i polidesa, estava pensat per estar cobert, com a mínim amb una capa d’arrebossat, i fins i tot es pot pensar que aquest revestiment podria haver existit també a l’exterior. El Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva uns fragments de decoració pictòrics de tres de les cinc voltes d’aresta de l’atri de Cardona, així com restes d’una lluneta. La primera notícia documental que es té relativa a Cardona com a nucli canonícal és de l’any 1019, quan el vescomte Bremon, seguint els consells d’Oliva, fa diverses donacions a la canònica. Deu anys més tard, i arran d’aquestes donacions, es comença a edificar la nova església, que es consagrarà l’any 1040. L’església de Sant Vicenç de Cardona, doncs, apareix lligada (com tantes altres grans construccions de l’època) de manera més o menys directa a la figura de l’abat i bisbe Oliba, que d’alguna manera va actuar com a impulsor de l’arquitectura coneguda com a primer romànic.
Els campanars
Els campanars de les esglésies romàniques tenien una funció ben específica dins el conjunt eclesiàstic: convocar els fidels. Fins fa ben poc, les campanes, situades dalt d’una torre o lloc elevat per tal que el seu so es propagués millor, eren encara el principal mitjà de comunicació que tenien no tan sols les parròquies sinó també les poblacions. Tots els actes litúrgics que tenien lloc a l’església, així com també altres esdeveniments com ara una defunció, un incendi, una festa o una reunió, s’anunciaven a través d’un to concret de campanes.
Sembla, però, que les torres de les primeres esglésies cristianes no tenien campanes. Quina era, doncs, la funció d’aquest element elevat? En primer lloc, i atesa la seva forma, eren elements de vigilància i defensa de la mateixa església, i de les poblacions, en un país que encara estava en lluita contra els musulmans. Possiblement eren també un símbol d’identitat, i una manera de simbolitzar un lligam directe amb Déu, per la seva alçada, de la mateixa manera que pel seu caràcter fortificat podien significar la força de la fe davant del mal. A mesura que Catalunya s’anava pacificant, les torres campanar van anar desapareixent coma element de fortificació, i van conservar únicament la funció convocatòria. Així, es va anar configurant una tipologia pròpia de campanar, que incloïa també els elements propis de l’arquitectura romànica que s’estava gestant. Cada vegada les estructures eren menys massisses i més esveltes, i anaven incorporant algun tipus de decoració arquitectònica. Les finestres van ser el recurs més utilitzat per alleugerir el pes d’aquestes construccions, que a la vegada adquirien una certa transparència. «Buidant» els pisos superiors es podia aconseguir fer un campanar més alt. El tipus de campanar de planta quadrada amb quatre o més pisos i finestres coronades per un arc de mig punt es va consolidar durant la primera meitat del segle XI com el més habitual. És un tipus de campanar que es va difondre, com el primer art romànic, des del nord d’Itàlia fins a Catalunya, i que va tenir una gran expansió a l’època d’Oliba. A Santa Maria de Ripoll, per exemple, els dos campanars se situaven a banda i banda de la façana de l’edifici. A Sant Miquel de Cuixà i a Vic, en canvi, hi havia un campanar en un o a cada un dels extrems del creuer, tot i que, pel que diuen algunes descripcions antigues, és possible que a Vic s’haguessin previst dos campanars als flancs del transsepte. El campanar romànic de la seu de Girona és un dels exemples principals d’aquest model de campanar difós durant la primera meitat del segle XI, que d’alguna manera ha esdevingut el campanar romànic per excel·lència. Sembla que al segle XIV ja es coneixia com el «campanar antic», i va ser l’únic campanar de la catedral gironina fins que al segle XVI se’n va construir un de nou, que el substituiria. L’antic campanar ocupa avui el mateix espai que els contraforts del costat de l’Evangeli de l’edifici catedralící. Durant el procés de construcció del temple gòtic, el campanar d’època romànica no es va destruir del tot, sinó que es va escapçar i es va incorporar entre els contraforts de la banda nord. De planta quadrada i alçat cúbic, és dividit en diferents nivells, decorats amb lesenes i arcuacíons cegues, amb finestres diferents a cada part del cos. Presenta set nivells separats per frisos d’arcuacions llombardes en dues sèries de quatre lesenes, excepte el nivell més baix, que en té cinc i no es complementa amb l’habitual regle de dents de serra. Els dos nivells més baixos són pràcticament cecs, i tan sols tenen una estreta espítllera a la lesena central. El tercer nivell ofereix en cada cara dues grans finestres amb arcs de mig punt, i el quart pis, dues finestres geminades amb columneta central i un capitell mensuliforme llis; la resta de nivells manté la mateixa tipologia pel que fa a l’obertura i l’ornamentació.
El campanar de la catedral de Sant Pere de Vic és un dels més antics del romànic català, i està documentat des de l’any 1059, en una menció d’una casa situada entre el cementiri de Sant Pere i el campanar. Aquest és l’únic element monumental que va sobreviure a la destrucció de la catedral, fet que fa que el seu bon estat de conservació semblí insòlit. La seva construcció es pot situar a l’època de l’abat Oliba, i per tant pels volts de l’any 1038, data de consagració de la catedral romànica. Tant la seva decoració arquitectònica com el tipus de finestres responen a la tipologia de campanar habitual del segle XI. D’aparell petit i regular, el campanar de la seu de Vic s’erigeix al costat nord de la catedral, prop de la porta de Sant Joan, corresponent al transsepte. La planta conservada del segle XVII, que és ara per ara l’únic element, deixant de banda les restes arqueològiques, que ens permet refer l’aspecte original de la catedral romànica, mostra que el campanar era un element exempt de l’edifici principal, i amb el qual només es comunicava a través d’un petit pas. Aquesta solució no és única, perquè també es troba, per exemple, a Sant Miquel de Fluvià. Dels sís pisos que conformen la torre quadrada, els dos més baixos es poden considerar més aviat de planta baixa. Cadascun d’aquests dos pisos inferiors sembla que presentava dues obertures en forma d’espitlleres, que avui tan sols són visibles en un costat. El següent nivell té dues finestres per costat, i a partir del tercer pis comença la successió d’arcuacions de mig punt, que primer són dues i als pisos més alts són tres. El darrer pis és una modificació posterior per portar la teulada. Cadascun dels pisos presenta com a separació un coronament d’arcuacions cegues i lesenes de tipus llombard. El campanar de Sant Genis de Taradell (pertanyent a l’església consagrada l’any 1076), amb una base, tres pisos i una decoració arquitectònica similar, segueix el mateix esquema que el campanar de Vic. És, a més, l’única mostra de la difusió que devia tenir el model vigatà a la seva àrea d’influència, ja que els altres exemples han desaparegut.
El monestir de Santa Maria de Ripoll
L’arquitectura del monestir de Santa Maria de Ripoll planteja tota una problemàtica, extensible a altres monestirs catalans, que fa que sigui molt difícil dibuixar-ne una seqüència evolutiva, malgrat que hagi estat un dels monestirs catalans d’època romànica més tractats pels especialistes. Però sí bé l’arquitectura resta en el fons poc coneguda, l’escultura, en canvi, pot esdevenir un element a través del qual intentar esbrinar alguns dels problemes plantejats per l’arquitectura. Una primera aproximació a l’estudi de Ripoll s’ha de fer a través de tota una línia de destruccions i reconstruccions. Durant l’època romànica, sembla que a Ripoll es van succeir com a mínim tres etapes constructives diferents: la primera, marcada per la tercera església o, més ben dit, la del final del segle X (977); la segona, que l’anàlisi del que s’ha conservat i les hipòtesis traçades sobre els edificis anteriors a l’any mil fan coincidir amb la consagració del 1032 i l’arquitectura del segle XI; en tercer lloc, l’etapa que situaríem a la segona meitat del segle XII i que és clau per a l’estudi del desenvolupament escultòric, i no solament per a l’arquitectura.
Però la nostra visió actual de l’arquitectura de Santa Maria de Ripoll està molt condicionada per les intervencions que s’hi van fer a la fi del segle passat. L’any 1835, un incendi va destruir el monestir, fet que va originar tota una campanya de reconstrucció que s’incloïa, aleshores, en el gran moviment de recuperació del passat de la Catalunya medieval. A Ripoll aquest moviment es concretava en la decidida actuació del bisbe Morgades i de l’arquitecte Elies Rogent, que va adaptar les ruïnes que s’havien conservat a la visió que ell tenia de l’Edat Mitjana. Abans d’acabar el segle, l’any 1893, es consagrava de nou el temple.
En la tasca de restauració de Ripoll, Rogent es va proposar de reprendre la imatge del que havia estat el monestir romànic, sense tenir en compte les transformacions d’època gòtica. Així, per exemple, va reconstruir l’edifici amb cinc naus, en comptes de les tres que tenia en aquell moment. Les seves reformes, però, partien d’una intensa investigació sobre els monuments de la regió, que va publicar, i que avui es fa imprescindible per estudiar aquest monument. Cal no oblidar mai, doncs, que la nostra visió actual de Ripoll és condicionada per les intervencions del segle XIX. La majoria d’estudis que s’havien dedicat al monestir de Santa Maria de Ripoll abans de l’incendi i la restauració eren merament descriptius. Les aportacions més importants eren les del pare Villanueva i les posteriors de Pellicer i Pagès, que han estat tan significatives des del punt de vista històric i arqueològic per a la transcripció de nombrosos elements malauradament avui desapareguts. En els estudis de Puig i Cadafalch, Ripoll va ocupar un lloc clau per definir l’arquitectura del primer romànic. A Ripoll trobem, per exemple, un dels canvis més característics entre l’arquitectura preromànica i la del començament del segle XI: l’aparell de carreus petits, ben tallats i organitzats. També apareix la decoració exterior amb arcades, que li proporcionen un ritme i, sobretot, un caràcter monumental a l’ornamentació arquitectònica. De l’església consagrada el 977, i quant a l’arquitectura, pràcticament només se sap que tenia cinc altars, dels quals se saben els noms. Eduard Junyent va suposar que devia tenir també cinc naus amb els seus absis corresponents, de manera que hauria estat similar a l’actual: cinc naus, la central i les dues primeres laterals separades per pilars, i les laterals dels extrems amb alternança de pilars i columnes. Seguint Junyent, doncs, i en una afirmació més decidida que la de Puig i Cadafalch, la restitució de Rogent fóra encertada. Val a dir que la solució de Rogent d’alternar pilars í columnes ha estat un dels elements més discutits pels historiadors de l’art; fos o no l’estructura original de l’església romànica de Ripoll, aquesta alternança és un recurs que trobem en altres exemples del segle X i del començament del segle XI, tant al món otoníà com al de la primera arquitectura romànica meridional.
Un altre punt en qüestió d’aquesta basílica és la presència d’una cripta. En aquest sentit, s’ha afirmat que la tipologia d’edifici que s’hi endevina inclou una cripta; l’afirmació es basa en la interpretació d’alguna nota històrica del segle passat que remarcava la presència de tombes d’abats sota el paviment. En realitat, les excavacions fetes a la part del presbiteri no han donat resultats favorables en aquest sentit, si bé es pot suposar que la hipotètica cripta podia situar-se en una posició més avançada, dins la nau de l’església. Caldria fer algunes prospeccions en l’espai de les tres naus, més enllà de les excavacions realitzades sota el creuer i la capçalera.
Respecte al segon temple, el del 1032, de l’època de l’abat Oliba, la problemàtica se centra en l’execució de l’ampliació; és a dir, que caldria saber fins a quin punt es van aprofitar les estructures ja existents. Junyent parla d’una ampliació de la capçalera amb transsepte i set absis, í de la façana amb dues torres. Aquesta estructura de capçalera amb tres absis alineats a cada braç del transsepte i un de més gran coronant la nau central és d’una gran unitat i equilibrí. D’altra banda, l’amplada de la nau central no impedeix pensar en la reutilització d’estructures preromàniques. Sí la forma de l’església era aquesta, es tractaria d’una església particularment característica del primer art romànic. Un altre element que ha estat discutit és el tipus de coberta que havia tingut l’edifici a l’època d’Oliba. Sí Junyent era partidari de mantenir la coberta de fusta fins al segle XII, la coexistència palesada per Puig i Cadafalch de cobertes de fusta i pedra en l’arquitectura del primer romànic fa pensar que el cobriment de la nau amb una volta de canó hauria estat una de les intervencions fetes per l’abat al començament del segle XI. Pel que fa a la decoració de l’església de Ripoll, tan sols sabem que la façana presentava ornamentació mural pictòrica, com demostren les restes trobades sota la façana escultòrica del segle XII. Ara bé, no hi ha cap indici que permeti assegurar que aquesta ornamentació data de l’època d’Oliba. Un problema de datació semblant presenten els capitells califals, d’un model derivat del corinti, perquè podrien haver format part tant de la basílica del 977 com de l’edifici del segle XI. Mentre continua discutint-se sobre l’església d’Oliba, i si havia d’haver tingut tres o cinc naus, la comparació amb el monument constantinià de Sant Pere de Roma, datat del començament del segle IV, i les relacions entre Oliba, Roma i el papat ens fan pensar que hauria respost a una clara voluntat de política religiosa l’elecció de la tipologia de cinc naus i set absis per a Ripoll.