S’anomena preromànic l’art desenvolupat entre l’Antiguitat tardana i l’Edat Mitjana pròpiament romànica; un art que té les seves arrels en l’expansió creadora de l’època paleocristiana i que prepara i condueix cap a les formes artístiques romàniques. Per definir i denominar aquest art que es desenvolupa a Catalunya entre els segles VIII i X no serveixen els termes mossàrab, carolingi, o art de repoblació, que sí que son idonis per a l’art contemporani d’altres regions europees. La denominació més àmplia de preromànic correspon, doncs, al moment anterior a la primera arquitectura romànica definida per Josep Puig i Cadafalch, des del punt de vista estructural i tècnic, pel que fa tant a l’arquitectura com a la societat. A la fi del segle X i la primera meitat de l’XI hi va haver a Catalunya un creixement econòmic i demogràfic, un desenvolupament de l’economia rural i de la producció comercial que va ser l’origen de la ciutat medieval, encara protegida per les muralles romanes tardanes; un moviment que va ser paral·lel a un impuls constructiu. Les proves d’aquest paisatge monumental canviant ja des de l’any mil són la construcció i la renovació de nombroses parròquies, de monestirs (no tan sols al món rural, sinó també a l’urbà) i fortificacions frontereres, com també de les antigues catedrals. L’existència d’una activitat arquitectònica intensa durant el segle XI a Catalunya, a les ciutats i al camp, i la voluntat de renovar i de modernitzar les edificacions queden paleses en les actes de consagració de monestirs com els de Ripoll o Cuixà. En aquest ambient es va gestar i desenvolupar el primer art romànic, a mig camí entre l’herència d’una tradició constructiva i una major obertura cap a l’Europa en expansió.
L’arquitectura anterior al segle X
L’estudi de l’arquitectura religiosa d’època preromànica planteja una sèrie de problemes molt concrets. En primer lloc, hi ha el fet que la pervivència, sobretot en el món rural, de tècniques constructives senzilles com ara l’opus spicatum o la volta muntada sobre cintra d’encanyissat, fa que sovint les construccions se situïn cronològicament en un moment massa reculat. Cal tenir en compte que elements com la utilització de materials locals, la funcionalitat d’una planta o un alçat es poden repetir al llarg dels segles, i no sempre són necessàriament indicatius d’una arquitectura preromànica.
D’altra banda, hom es troba davant una gran manca d’informació no arquitectònica, sobretot documentació escrita. Això fa que, com és habitual, els pocs exemples que es poden datar serveixin d’element de comparació amb altres monuments menys afortunats des del punt de vista documental. El tipus de document més conegut són les actes de consagració. Una de les més interessants és l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de la Seu d’Urgell, celebrada el primer de novembre de l’any 839 pel bisbe Sisebut amb el consentiment de l’emperador Lluís el Piadós i del comte Sunifred I de Cerdanya-Urgell, pel fet que esmenta totes les parròquies que en aquell moment existien dins el terme del bisbat a l’Urgell, la Cerdanya, el Berguedà, el Pallars i la Ribagorça. La data d’una acta de consagració, però, no necessàriament indica el moment d’acabament d’una obra, ja que el document es podia haver redactat indistintament a l’inici, durant o al final de les obres de construcció.
El tercer element que cal tenir en compte és la utilització tardana dels monuments paleocristians. Sovint, no se sap fins a quin moment es van utilitzar les esglésies paleocristianes ni, per tant, de quina manera el seu aspecte va poder influir en els arquitectes posteriors i en les estructures arquitectòniques que es van desenvolupar a Catalunya durant l’alta Edat Mitjana. Es coneixen alguns casos concrets de la utilització d’estructures paleocristianes fins a èpoques avançades: Barcelona, Tarragona, Terrassa, Bovalar (Seròs, Segrià), Empúries, la basílica de Sant Cugat del Vallès, Cornellà, o Santa Margarida de Sant Genís de Rocafort.
Malgrat la poca informació que hi ha d’aquest període, i malgrat que els exemples conservats són escassos, allò que caracteritza l’arquitectura preromànica és la dependència directa de les tradicions locals. Eduard Junyent ja va defensar la importància d’aquest pes de la tradició romana, i Puig i Cadafalch també va insistir en aquesta continuïtat pel que fa a la pintura mural. L’assimilació puntual (i amb caràcter excepcional) d’experiències foranes en cap moment no va arribar a contrarestar el pes de la romanitat.
La infraestructura d’aquest art, doncs, cal cercar-la en les construccions anteriors. L’art preromànic havia perpetuat costums artístics propis de l’Antiguitat tardana, i recollia a la vegada els canvis que suposaven les noves estructures socials i econòmiques que es van consolidar al país. Utilitzant en molts casos armadures d’edificis religiosos de l’Antiguitat tardana, com a Sant Cugat, trobem com a exemples paradigmàtics les dues capçaleres de Sant Pere, Santa Maria i l’edifici de Sant Miquel de Terrassa. Les dificultats quant a la datació de les esglésies de Terrassa avui encara no s’han resolt, tot i que sembla que, en contra del que havia proposat inicialment Puig i Cadafalch sobre el caràcter visigòtic de la capçalera actual de Santa Maria o de l’edifici de Sant Miquel, preval la idea que són construccions de l’alta Edat Mitjana, d’època carolíngia.
Les esglésies d’Egara, com a seu episcopal, estan documentades des del segle V fins a la invasió àrab. Se sap que a mitjan segle V el bisbat d’Egara es va anar desenvolupant independentment del de Barcelona, i que encara existia al segle VII. La darrera informació d’època antiga que es té és la del bisbe Joan, conegut els anys 683 i 693. L’any 1017 un grup de personalitats es van reunir en presència del comte de Barcelona Ramon Borrell i del seu bisbe a l’església de Santa Maria; Eduard Junyent suposava que aquesta reunió hauria servit per consagrar novament les esglésies després de les invasions. Els següents documents ja corresponen a època romànica: es tracta de les consagracions del nou edifici de Santa Maria (l’any 1112) i del de Sant Pere (un segle més tard).
La continuïtat arqueològica de les esglésies de Terrassa també ha estat demostrada per les excavacions. Davant i a l’exterior de Santa Maria s’han trobat vestigis d’edificis de culte paleocristians, i són igualment significatius els dos nivells superposats de mosaics dels segles IV i V, corresponents a esglésies anteriors. Aquesta continuïtat des de l’Antiguitat tardana fins a l’Edat Mitjana a Sant Pere de Terrassa es palesa per un altre paviment de mosaic, d’inici del segle XI, que tot i la seva datació avançada pertany completament a una tradició antiga. A un mateix moment pertanyen les capçaleres d’aquesta església i de Sant Pere, així com l’edifici de planta central de Sant Miquel de Terrassa.
L’absis actual de Santa Maria, de planta quadrada a l’exterior i de ferradura a l’interior, i amb tres obertures senzilles, corresponia probablement a un edifici de tres naus, potser amb transsepte. En canvi, Sant Pere presenta una capçalera trilobulada amb tres finestres amples i transsepte de braços llargs, elevat i cobert amb volta de canó.
Sant Miquel té una planta central, de forma quadrada tant a l’exterior com a l’interior, amb quatre nínxols en cadascun dels angles. Aquesta estructura indica una probable funció de baptisteri; en aquest sentit, Puig i Cadafalch va reconstruir la pica baptismal al centre del cimbori que suporten vuit columnes, amb interessants capitells. A la part més oriental, i sobreelevat per la presència d’una cripta trilobulada, hi ha l’absis, amb l’habitual forma de planta de ferradura a l’interior i poligonal a l’exterior, que té també tres finestres.
Com dèiem, no hi ha encara unanimitat pel que fa a la cronologia de les tres esglésies d’Egara; l’únic que és clar és que la seva coherència estructural permet afirmar que són contemporànies. Puig i Cadafalch les va datar del segle VI, mentre que E. Junyent i P de Palol van retardar-ne la datació fins al segle IX. Hi ha una sèrie d’elements que sens dubte constaten una cronologia anterior a les esglésies d’aparell irregular, finestres petites i absis trapezoïdal del segle X: les finestres amples, l’aparell de tipus romà amb fileres de petits carreus alternades amb fileres de terracota, i la planta de la capçalera de tres naus, inspirada del segle VII. Per això es pot defensar amb força arguments una datació entre la fi del segle IX i el començament deix.
Pel que fa a altres exemples comparables a les esglésies de Terrassa, no es pot deixar de mencionar les esglésies de Sant Miquel d’Olèrdola i de Sant Eudald de Sorba, que presenten un mateix tipus de capçalera i d’aparell, inspirats en els monuments de la baixa romanitat.
El segle X
La reconstrucció social i material de Catalunya, la riquesa i la prosperitat consegüents, i l’augment demogràfic van permetre impulsar, com en cap altra regió de la península Ibèrica, una gran activitat arquitectònica a partir del segle X. Els edificis preromànics es van anar ampliant progressivament, la qual cosa provocà un desequilibri que fa difícil poder saber amb certesa quins van ser els monuments i les catedrals que es van construir aleshores. Les notícies i els edificis del segle IX que es conserven són pocs, però se sap que molts d’aquests darrers estaven en mal estat i es van restaurar durant el segle X, com és el cas de la catedral d’Elna, o bé es van reconstruir a la primera època romànica, com les catedrals de la Seu d’Urgell o Vic. Dos documents constaten l’estat d’abandó i de ruïna en què estaven les esglésies catalanes a la fi del segle IX: el precepte carolingi del 898, concedit al bisbe d’Elna, i l’autorització, del 899, del rei Carles al metropolità de Narbona, que no tan sols destaca l’estat ruïnós de les esglésies de la diòcesi, sinó també la impossibilitat de restaurar-les. Durant els segles IX i X, la campanya constructiva també va arribar als monestirs; és el cas de Ripoll (935), de Serrateix (940), de Sant Pere de les Puelles de Barcelona (945), de Santa Cecília de Montserrat (957), de Sant Benet del Bages (972) o de Sant Miquel de Cuixà (953).
L’església de Cuixà que correspon a la consagració del 974 permet explicar com podien haver estat les grans esglésies abacials o les catedrals de Catalunya, fetes amb absis i naus rectangulars, en els casos més importants triples, cobertes amb fusta. L’absis, més petit i cobert amb volta de pedra, presentava a l’època més antiga una forma ultrapassada a l’interior i quadrada a l’exterior, però amb el temps van anar apareixent plantes també ultrapassades a la part exterior (Sant Quirze de Pedret), fins arribar al semicercle (Sant Andreu de Sureda). El transsepte podia variar, i ser més alt que la nau (Canapost o Sant Pere de Terrassa) o més baix (Sant Genís les Fonts o Sant Andreu de Sureda). Una tradició, la del món antic i carolingi, que a la fi del segle X s’assumia amb normalitat en el context més ampli del món occidental, fins al punt que aleshores s’ha arribat a parlar d’internacionalisme en la gènesi de l’art romànic català.
L’arquitectura catalana del segle X, la que realment defineix l’art medieval posterior, és rica per la varietat de solucions i les novetats tècniques incorporades, sobretot per cobrir l’edifici. S’hi poden incloure tots els monuments anteriors al primer art romànic tal i com el va definir Puig i Cadafalch (carreus petits o mitjans ben tallats, decoració exterior amb les característiques arcuacions llombardes). És un preromànic de construccions sòlides, realitzades amb la tècnica de la pedra i el fang.
D’aquest moment es conserven pocs exemples d’edificis importants, sobretot si es té en compte la gran quantitat d’esglésies rurals de petites dimensions, construïdes amb pedra amb reforços als angles, d’una sola nau rectangular i amb absis de planta de ferradura, rectangular o trapezoïdal, cobert generalment amb volta de pedra. Les naus, cobertes primer amb fusta, a poc a poc van anar incorporant la volta realitzada sobre cintres que descansa sobre arcs torals o, més freqüentment, sobre contraforts laterals. Hi ha una diferència d’alçada i d’amplada entre la nau i l’absis, més baix, que crea una relació de volums exteriors i interiors molt característica. D’altra banda, les finestres són petites i d’obertura simple, i acostumen a obrir-se en els murs de l’absis o a la paret meridional. La porta generalment s’orienta a migdia, per tal que es pugui il·luminar la nau durant l’ofici. Pel que fa a la decoració interior d’aquest tipus d’església, acostuma a haver-hi un banc corregut a tot el voltant, i l’altar se situa a tocar de la paret del fons de l’absis, o lleugerament avançat. D’aquesta mena serien les esglésies de Santa Maria del Marquet, Obiols, Canapost, Sant Quirze de Pedret o Sant Julià de Boada.
Formes arquitectòniques
Així, doncs, les capçaleres de les esglésies rurals preromàniques, sovint petites, acostumen a ser formades per un sol absis, amb transsepte o sense, que en algun cas pot arribar a ser trilobulat. Per a aquestes capçaleres, podem establir cinc tipus generals, que no necessàriament suposen una evolució cronològica, sinó que, exceptuant les capçaleres del primer tipus, conviuen en la mateixa època. Les més antigues són semicirculars, generalment amb planta de ferradura a l’interior i quadrada o trapezoïdal a l’exterior (Terrassa, Sorba), cosa que entronca amb la tradició anterior dels segles V i VI a tota l’àrea mediterrània (Sant Cugat del Vallès, Tarragona). El segon tipus, més habitual, presenta un absis trapezoïdal que forma generalment un quadrilàter irregular (Cuixà, Pedret, Olèrdola). El tercer tipus és format per capçaleres amb absis de planta de ferradura interior i exterior, variant que apareix, en un primer moment, als absis col·laterals petits i tancats (Pedret, Sant Llorenç de Morunys). Posteriorment s’adopta l’absis únic central (Maroles, Llinars). L’absis de planta de ferradura a l’interior i semicircular a l’exterior és una adaptació d’aquest darrer model, de transició cap al romànic (Santa Margarida d’Empúries, Vila-robau, Montoriol). Ara bé, després de totes “aquestes nombroses provatures s’arriba finalment a l’absis semicircular que serà el més utilitzat durant l’època romànica, i que ja es troba a Sant Andreu de Sureda o Sant Genís de Fontanes.
L’aula paleocristiana feta sense capçalera va donar lloc, ja en època medieval, a un tipus d’edifici molt simple de nau única rectangular (Virós, Casavella, Mata, Sant Jaume de Cortals). El tipus més corrent, però, seria la nau única rematada per un absis ultrapassat, trapezoïdal o semicircular, tot i que esglésies més importants, com Cuixà, Arles, Santa Helena de Rodes, Vilanant o Bellcaire, presentaven tres naus separades per pilars rectangulars i amb un o tres absis. El cas de Ripoll, amb cinc naus, és excepcional.
Quant al transsepte, en què es constata de nou una clara continuïtat amb el món paleocristià, els braços quedaven inclosos en l’amplada total de la nau, o bé sobresortien de manera evident, com es veu per exemple al plànol de la catedral de Vic, del segle XVI. L’enllaç entre la capçalera i la nau es realitzava de dues maneres diferents, a través d’un transsepte continu (no trencat per cap arc o paret) més alt que la nau, o bé prolongant la nau fins a l’entrada de l’absis, la qual cosa aïllava els braços del transsepte. El primer tipus de transsepte és anomenat alt o elevat, al món otonià, i comunica la nau principal amb les laterals mitjançant obertures més o menys amples. És present a les esglésies de Canapost, Santa Creu d’Olèrdola o Terrassa. En l’altre cas, que es troba a Obiols, Sant Genís de Fontanes o Sant Andreu de Sureda, els braços del transsepte són més baixos que la nau, i queden separats per parets amb obertures de diferent amplada.
Les esglésies preromàniques tenien normalment una sola porta d’accés, situada al costat meridional de l’edifici, tot i que els monuments més importants tenien portes més grans al costat occidental. Aquesta porta s’havia de mantenir oberta durant tot l’ofici, ja que la manca d’obertures provocava inevitablement un problema molt important d’il·luminació de l’edifici.
Les finestres eren atrompetades i d’esqueixada simple, i s’acostumaven a situar als murs meridionals de la nau i a l’absis. Pel que fa a l’estructura, podien ser totalment aparellades (normalment amb una petita arcada ultrapassada), fetes amb quatre pedres grans, la superior de les quals tenia la forma de l’arc tallada directament, o bé obertes en una pedra rectangular no gaire gruixuda, situada a la paret exterior del mur. Les finestres adovellades i geminades van aparèixer més tardanament, en un moment ja de transició al romànic.
P. Ponsich va detectar dos tipus d’arc en l’arquitectura preromànica. El primer, de tradició clarament romana i paleocristiana, el formarien els arcs de mig punt sobre muntants que s’avancen respecte del punt de caiguda de l’arc. El segon tipus formaria part d’una altra tradició també local, i per tant freqüent. Es tracta d’un arc de forma ultrapassada que reposa sobre dues impostes, i els muntants estan reculats en relació amb la caiguda de l’arc. Però potser caldria afegir encara un tercer tipus d’arc que combina elements dels anteriors, i que pertany també a una tradició romana i paleocristiana: l’arc ultrapassat amb muntants avançats. Aquests tres tipus d’arc es van utilitzar de manera indistinta i simultàniament al segle X, la qual cosa contradiu l’opinió de Ponsich, que pensa en una successió cronològica.
Sembla que era habitual a les esglésies petites l’existència d’un porxo rectangular davant l’entrada, possiblement cobert amb fusta i envoltat de bancs. Es poden esmentar, com a exemples, el de l’església de Santa Maria de Viladelleva i el descobert recentment per les excavacions a Sant Joan de Boi, que a més també va servir per protegir les pintures murals exteriors que avui es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Un exemple de porxada pertanyent a un monument important és la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, formada per dos pisos d’arcades ultrapassades i de mig punt. Es tracta, però, d’una façana no anterior al segle XI que té una relació molt estreta amb les façanes dels palaus abacials o senyorials d’època romànica.
Un altre element extern eren els campanars, que podien ser adossats al mateix edifici o ser exempts. Els dos tipus principals són el campanar d’espadanya o de paret i l’anomenada torre campanar. El primer consisteix en una sola paret que s’aixeca per sobre de l’edifici, generalment a la mateixa façana, i presenta normalment dues obertures en forma d’arc per situar-hi les campanes. Les torres campanar són ben conegudes gràcies a dos exemples ben conservats: Sant Mateu de Bages i Coll de Nargó. Són torres de planta quadrada, més amples a la part inferior que a la superior, construïdes amb un aparell molt irregular, que acostumen a tenir dos o tres pisos d’alçada, cadascun d’ells amb finestres. Les campanes es col·loquen al pis superior.
Malgrat que a Sant Cugat del Vallès i Sant Benet de Bages s’han trobat vestigis que confirmen l’existència de claustres en edificis d’època preromànica, avui no se’n té cap exemple sencer. És molt probable, però, que els claustres preromànics tinguessin un aspecte similar als primers claustres del segle XI, amb una estructura d’arcades sostingudes per pilars rectangulars o cruciformes.
La catedral de Vic
Just després de la Guerra Civil (1941-42), Eduard Junyent va practicar uns sondatges i unes prospeccions a la catedral de Vic que van permetre documentar força bé alguns aspectes tant de la catedral romànica com del triple edifici de la catedral de l’alta Edat Mitjana. Recentment, però, la descoberta d’una planta realitzada al segle XVII ha permès constatar de manera encara més precisa la informació que teníem sobre la primera catedral romànica de Vic.
Aquesta planta introdueix alguns elements que contradiuen les hipòtesis de Puig i Cadafalch, com ara el gran creuer o transsepte, que estava envoltat de capelles rectangulars obertes als murs. Així, la catedral de Vic no presentava una capçalera amb tres absis semicirculars, com ell havia imaginat pel que se sabia d’altres edificis majors com el de Ripoll.
D’altra banda, malgrat que el plànol indica un únic nivell de sòl a l’interior de l’edifici, l’existència d’una escala també a l’interior del mur, al punt d’encreuament entre la nau i el creuer, podria ser un indici del possible accés a la cripta soterrada; encara que es difícil que s’hi anés per aquí. És probable que en aquell moment la cripta ja hagués desaparegut. L’escala podria haver servit també per accedir a una tribuna elevada, cosa que també havia mencionat E. Junyent.
Si bé les capelles del transsepte no es van trobar a les excavacions fetes els anys 1941-42, sí que es va descobrir la gran portalada formada per sis arquivoltes que presidia la façana principal, a ponent, magníficament precisada a la planta del segle XVI. De nou una escala és testimoni de l’existència d’algun element desconegut, que en aquest cas podria ser un petit campanar complementari, potser d’espadanya com a la Seu d’Urgell.
Tant a Vic com a la Seu d’Urgell es constata la presència d’un grup episcopal a l’alta Edat Mitjana, amb tres edificis (segles IX i X), tipològicament encara molt característic de l’herència de l’Antiguitat tardana. Generalment, en altres llocs aquests grups no són gairebé mai construccions ex novo, sinó més aviat reconstruccions in situ d’una estructura anterior. La seva planta i l’elaboració (com també el baptisteri de Barcelona per a un moment anterior) permeten establir la pertinença del nostre país a una comunitat artística mediterrània, que des de l’Antiguitat tardana i durant l’alta Edat Mitjana associa Catalunya amb el migdia francès provençal i encara més amb el nord d’Itàlia.
L’arquitectura de carreus ben tallats, edificis de més d’una nau amb absis semicirculars, grans finestres, voltes de canó i arcuacions llombardes en la decoració exterior, es va començar a desenvolupar a Catalunya a la fi del segle X i sobretot durant la primera meitat del segle XI. La transició de l’arquitectura preromànica a la del primer romànic es va fer progressivament, com demostra l’església de Sant Marcel de Flaçà, que presenta una planta típicament preromànica però amb arcades llombardes al mur exterior de l’absis. Les esglésies de Sant Andreu de Sureda i Sant Genis de Fontanes són potser la mostra més clara d’aquesta transició, amb unes plantes que els constructors romànics aprofitaren íntegrament.
Cuixà
Els monestirs de Sant Miquel de Cuixà i Santa Mana de Ripoll són els dos grans monestirs medievals catalans, la història dels quals té una relació estreta amb la història espiritual i política de Catalunya, especialment al llarg de tota l’Edat Mitjana. L’origen del monestir de Cuixà rau en una petita comunitat de monjos que poc abans del segle IX es va instal·lar a Eixalada, sota el patronatge de sant Andreu, i que després es va traslladar a l’indret actual del monestir, on va bastir una església dedicada a sant Gervasi d’Auxerre (878). A partir d’aquest moment, la comunitat es va beneficiar de l’ajuda comtal i de les relacions cada vegada més estretes de l’Església catalana amb Roma, fet que va aportar-li un gran enriquiment. Així, l’any 956 l’abat Ponç va començar la construcció de l’església actual de Cuixà, dedicada a sant Miquel, que es consagrava el 30 de setembre del 974, en presència del comte Òliba Cabreta i l’abat Garí.
L’església de Cuixà és una de les construccions més coherents de la segona meitat del segle X, de les que es conserven. L’edifici té tres naus curtes separades per pilars rectangulars i arcades, i encapçalades per un notable transsepte, del qual ha desaparegut l’extremitat del braç nord. La nau principal, coberta amb fusta, és més llarga que les laterals, i té un tram suplementari a l’oest. El presbiteri està format per cinc absis profunds, el principal dels quals té una planta rectangular, i la resta són semícírculars profunds. A banda i banda de l’absis principal hi havia hagut dues portes que originalment donaven a l’exterior. L’edifici s’il·lumina per finestres prou grans de simple esqueixada.
Més que la planta o l’alçat de l’edificí, és sobretot la forma de les arcades allò que l’ha fet cèlebre. Són de forma ultrapassada, amb pilars avançats i estan construïdes amb l’ajuda de pedres, esglaonades a la part baixa de les arcades, i radiants a la part superior. Aquest tipus d’arcada no pertany a cap tradició islàmica qualsevol (els arcs islàmics se sostenen sobre uns pilars endarrerits), sinó que més aviat deriva d’una tradició clàssica i local. A través d’aquest element arquitectònic es constata l’originalitat i la importància de l’església de Sant Miquel de Cuixà dins l’arquitectura preromànica. Si es té en compte que la imatge que es té de l’art preromànic català i meridional —atesa la desaparició de la majoria de monuments de l’època— és la que dóna el conjunt de petites esglésies que sí que s’han conservat, l’església de Cuixà esdevé un testimoni importantíssim de la gran arquitectura preromànica.
Dels elements escultòrics que ornamentaven l’interior d’aquesta església tan sols es conserva un capitell a Perpinyà, i un fragment d’entrellaçat i una base que es guarden a la mateixa abadia.
En esdevenir abat de Cuixà l’any 1008, Oliba es va trobar amb la construcció monumental consagrada el 974. Al contrari que a Ripoll, no va reconstruir l’edifici, sinó que simplement va realitzar una sèrie de construccions complementàries a l’obra existent, consagrades el 1040. Els afegits incorporats sota l’abadiat d’Oliba a l’església preromànica de Cuixà van modificar l’aspecte general de l’edifici, tot i preservar l’estructura interior essencial. La utilització d’un aparell petit, la presència d’arcuacions ornamentals als murs, í la mateixa estructura del campanar són elements propis del primer art romànic meridional, que es van desenvolupar de manera unitària des del nord d’Itàlia fins a Catalunya. Aquesta arquitectura es caracteritza sobretot per edificis sobris, construïts amb aparell petit i coberts amb una volta de pedra. Una decoració mural amb arcades cegues envolta l’exterior de l’edifici. Abans del segle XII, l’església de Cuixà no tenia pràcticament cap tipus de decoració escultòrica. Des de la fi del segle XI i fins al començament del segle XII, l’escultura monumental va començar a decorar els edificis del migdia de França i el nord de la península Ibèrica, la qual cosa va permetre el desenvolupament de programes iconogràfics que cobrien les façanes i els claustres. A Cuixà, la introducció de l’escultura monumental s’ha de relacionar amb l’explotació de les pedreres de marbre roig dels voltants, i amb la construcció de dos elements monumentals: la tribuna monàstica i el claustre. Són treballs que es poden situar, per comparacions d’estil, dins el segon quart del segle XII.
El marbre roig dels Pirineus orientals va esdevenir la matèria bàsica de treball dels grups d’escultors actius a la regió a partir del 1140. L’element de comparació més proper del claustre i la tribuna de Cuixà és la tribuna del príorat de Serrabona, que sovint s’ha atribuït als mateixos tallers.
Cap al 1934 es va construir a Nova York l’anomenat Museu dels Claustres, format per elements procedents de claustres i edificis medievals europeus traslladats als Estats Units. Bona part dels capitells i altres elements del claustre de Cuixà van servir per fer-ne una reconstrucció, junt amb altres conjunts, amb la intenció d’evocar l’atmosfera dels monuments medievals europeus. El claustre que avui s’observa in situ, doncs, va haver de refer-se anys després amb els elements que encara se’n conservaven i còpies dels espoliats. Alguns dels elements procedents de Cuixà que encara avui es conserven als Estats Units podrien haver format part de la tribuna o d’altres indrets del monestir.
Els treballs del segle XI es van completar amb la decoració amb pintures murals de la nau de l’església abacial, de les quals tan sols es conserven petits fragments, corresponents a una finestra de la nau i a les finestres de l’absis central. S’hi representen bàsicament motius geomètrics en vermell, groc, blanc i ocre, que dibuixen cercles enllaçats, espigues o altres temes. Així mateix, es conserva un paviment de mosaic (amb representació d’elements vegetals, geomètrics i animals) que devia estar situat a l’espai del cor o de la nau.