L’emigrant, amb lletra de Jacint Verdaguer i música d’Amadeu Vives, ha constituït, gairebé, un himne nacional català. Ja des del segle XVIII, l’àrea catalana fou una àrea d’emigració, especialment cap a Amèrica. I, alhora, s’inicià un flux d’immigrants amb destinació a la ciutat de Barcelona que encara no s’ha interromput. Al segle XX, després de la crisi dels anys setanta, és a dir, a partir dels anys vuitanta, la immigració ha augmentat, s’ha mundialitzat i s’ha diversificat en arribar al segle XXI. Aquesta nova onada migratòria, però, presenta diversos punts de semblança amb l’emigració a Amèrica que va tenir lloc als segles XIX i XX.
Els nous immigrants
Mundialització de les migracions
Algunes de les característiques tradicionals de les emigracions catalanes, com també d’altres països europeus, han esdevingut trets definitoris de les migracions de la Segona Globalització. Una part important dels immigrants que arriben a Catalunya, i a tota l’àrea de llengua catalana, no són pas treballadors manuals no qualificats, com ha succeït en molts moviments migratoris, sinó en primer lloc famílies membres d’una diàspora (xinesa, hindú-pakistanesa, marroquina, gitana) que presenta un fort sentiment comunitari i autoocupació; en realitat, quelcom semblant a l’anomenada “emigració en xarxa” catalana a Amèrica. En segon lloc, es tracta de treballadors qualificats i molt qualificats, o bé de “cervells” (o d’“artistes”), que necessiten l’ambient, i les ofertes de treball, de les societats més avançades. Com ara ha anat passant des de l’emigració d’il·lustrats catalans, valencians, mallorquins, menorquins, etc., ja des del segle XVIII. En tercer lloc, cal parlar també d’exiliats o refugiats polítics. En el cas català, des de la guerra de Successió, amb destí a Viena i Roma.
En l’actualitat cal considerar altres formes migratòries sense gaires precedents històrics, com són les migracions de dones soles i escolaritzades, que pensen en una vida personal més autònoma i volen ajudar econòmicament la seva família. En el cas català, aquestes dones procedeixen, sobretot, de les Filipines, Romania, Colòmbia, l’Equador, Perú, Bolívia i la República Dominicana. I, d’altra banda, són una realitat les migracions d’adolescents que viatgen sense família i que somnien en una vida com a la televisió. Aquests immigrants procedeixen, sobretot, del Magrib i de l’Àfrica subsahariana.
I, és clar, es manté al mateix temps la forma tradicional, les migracions d’homes sols, especialment magribins, o llatinoamericans, per a realitzar treballs no qualificats amb salaris baixos, i que sovint troben unes condicions de treball pèssimes i corren uns riscos elevats.
Les grans àrees mundials d’emigració
La Primera Globalització fou la de l’emigració cap a les Amèriques, a Austràlia i Nova Zelanda i cap a Algèria i el Magrib. Amb la Segona Globalització es registra un canvi total: d’una banda, l’Amèrica Llatina esdevé una gran àrea d’emigració vers Europa, els Estats Units i el Canadà i, de l’altra, el Magrib constitueix, igualment, una gran àrea d’emigració cap a Europa. El primer estat de procedència de la immigració a Catalunya és, per exemple, el Marroc.
Canvi de direcció i nous nuclis de procedència. Durant la Segona Globalització s’estableixen noves àrees d’emigració: el golf de Guinea i l’Àfrica occidental vers Europa i vers Sud-àfrica, el sud-est asiàtic i la península índia començant per les Filipines –un de cada onze dels seus habitants viu fora del seu país–, i l’Europa de l’est. Al mateix temps, es desenvolupen diversos moviments migratoris interns permanents o bé temporals a l’interior de la Unió Europea.
El registre estadístic dels estrangers que viuen als Països Catalans, segons la informació que subministren els padrons municipals, reflecteix perfectament aquestes cinc procedències. Els llatinoamericans i els magribins representen una mica més del 50% dels nous immigrants en terres catalanes. Però els immigrants procedents de les tres noves grans àrees generadores d’emigració, més els procedents de la Unió Europea, sumen més del 40% del total.
Nivell educatiu dels immigrants
Les necessitats educatives reflecteixen igualment aquesta nova situació. Els immigrants parlen unes dues-centes llengües diferents. En algunes escoles conflueixen entre deu i vint llengües. La llengua vehicular a l’aula és la catalana.
Però hi ha altres factors a tenir en compte. Per exemple, el CITE, el Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers creat el 1988 per l’organització de Comissions Obreres de Catalunya, realitza tasques de mediació entre professors i pares d’alumnes en quatre llengües de gran difusió (una gran dificultat per als llatins): el tagal (les Filipines), l’urdú (Pakistan), el xinès i el rus.
D’altra banda, cal considerar que el nivell educatiu dels nous immigrants és relativament alt. Molts d’aquests immigrants no responen pas al clixé del qui fuig de la misèria, sinó del qui vol millorar les expectatives vitals, les pròpies i les familiars. Es calcula que un 9% dels immigrants arribats a l’àrea catalana des de l’any 1986 tenen títol universitari, i que un 22% tenen estudis secundaris, amb un títol equivalent al del batxillerat.
L’emigració de treballadors qualificats
L’àrea catalana, però, ha generat, des de la Il·lustració setcentista, i, sobretot, ja des de la Primera Globalització, un tipus molt específic d’emigrants: els treballadors altament qualificats. El seu destí són els centres de recerca, les universitats, les seus i subseus d’empreses multinacionals dels Estats Units i el Canadà, la Unió Europea, les àrees més dinàmiques de les economies asiàtiques, i les de les antigues economies de plantació.
Per exemple: l’empresa Nestlé ha tingut –i segueix tenint– directius catalans en la seu central a Suïssa, i la NASA compta amb la feina, entre d’altres és clar, del bioquímic Joan Oró. Un darrer exemple: una escola de negocis de Barcelona ha obert una nova seu a Xangai amb director català.
Les adopcions internacionals, 2000
Adopcions internacionals
La Catalunya de la Primera Globalització fou, alhora, un país d’emigrants, un país que rebia una primera onada immigratòria procedent dels territoris de l’antiga corona d’Aragó (i de Múrcia), i un país amb baixes taxes de natalitat. La Catalunya de la Segona Globalització és terra d’acollida per a desenes de milers d’immigrants de totes les grans regions del món, amb una petita recuperació de la natalitat, i un líder mundial en les adopcions internacionals.
Nombre d’adopcions: xifres absolutes i relatives
L’any 2000, la societat catalana va superar les 500 adopcions/any; el 2001, les 1000 i el 2004, les 1500. Després, hi ha petits retrocessos perquè el creixement era massa gran.
En termes absoluts, la societat catalana del 2004 havia adoptat més criatures (exactament, 1411) que les societats europees, amb una tradició d’adopcions internacionals més llarga: els Països Baixos (1185), Suècia (1083), Dinamarca (586) o Noruega (553).
En termes relatius, la societat catalana tenia, el 2004, l’índex d’infants adoptats per 1000 habitants més alt de tot el planeta: el 0,24 per 1000. Seguien, a distància: el Quebec: 0,12, Suècia: 0,12, Dinamarca: 0,11, França: 0,07, Itàlia: 0,05. Dues regions espanyoles tenen un índex per sobre, o al mateix nivell, de les nacions europees: Madrid: 0,14 i Andalusia: 0,08 criatures adoptades per 1000 habitants.
Països d’origen dels adoptats
La Xina (amb 622) i el Nepal (29), Rússia (amb 441) i Ucraïna (67), dos vells imperis amb problemes, sumen 1199 de les 1411 adopcions de 2004. La resta és molt repartida entre: Amèrica Llatina, amb Colòmbia (29), el Perú (11), el Brasil (12) i Haití (17), i Àfrica, amb Etiòpia (107) i el Congo (21). Altres estats amb xifres més petites: d’Àsia (l’Índia), Àfrica (el Marroc, Madagascar), Amèrica Llatina (Mèxic, la República Dominicana, Guatemala, El Salvador, Bolívia) i Europa oriental (Bulgària).
Aquesta distribució respon als convenis signats entre l’ICAA, l’Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció de la Generalitat de Catalunya, i els organismes equivalents dels diversos governs del món. La revisió d’aquests convenis, o la signatura de nous convenis (per exemple, amb Sri Lanka), ha modificat, i pot modificar molt, aquesta distribució de l’origen geogràfic-estatal de les criatures adoptades per les famílies catalanes.