Un trop reiterat fins al cansament és parlar de ‘mar de muntanyes’. Però el cas és que, davant de segons quins paisatges, es comprèn l’abús d’aquesta figura retòrica: hi ha realment mars de muntanyes, onejants successions de serralades que evoquen l’encrespada superfície d’una mar agitada. Mars de muntanyes i illes a la muntanya, naturalment, àmbits ecològics o culturals aïllats en les seves valls respectives, separats severament els uns dels altres per crestalleres insalvables. Al Caucas, per exemple.
La serralada del Caucas forma part del sistema alpí indoeuropeu. Tradicionalment considerada un dels límits entre Europa i Àsia, s’estén des de la mar Negra fins a la mar Càspia, seguint una direcció general ENE-WSW. La divisòria principal, el Gran Caucas, forma una barrera contínua per damunt dels 3 000 m, amb escassos colls practicables. Les diferents valls a banda i banda de la divisòria també romanen separades de la serralada principal per contraforts elevats.
Com moltes altres, aquestes muntanyes han estat barreres ecològiques, fronteres naturals que han afavorit la segregació de les poblacions humanes. El repartiment de grups sobre entorns solcats per cims ha fragmentat la uniformitat dels grups fundadors. La deriva genètica i la separació cultural han donat lloc a una sèrie de poblacions força diverses, separades per pocs quilòmetres en línia recta, amb la qual cosa l’estudi de les forces evolutives hi resulta molt interessant. Si s’afegeix que les muntanyes del Caucas han estat un veritable refugi que ha permès, a aquestes poblacions, mantenir-se al marge de la majoria de les expansions i altres esdeveniments històrics que han afectat les regions veïnes (fou un dels límits de la penetració dels romans cap a orient; ni sassànides, ni àrabs ni mongols reeixiren a penetrar-hi completament, i els russos no arribaren a exercir-hi un control efectiu fins al darrer terç del segle XIX), s’entén que els diferents grups mantinguin característiques genètiques i lingüístiques relictuals.
Els habitants del Caucas parlen llengües pertanyents a dues famílies lingüístiques ben diferenciades: la caucàsica, a la banda septentrional, i la kartveliana, a la meridional. Se suposa que es devien formar força temps enrere, quan les poblacions dels seus primers parlants eren distribuïdes per una geografia més extensa que l’actual. Alguns paleolingüistes han intentat relacionar les llengües caucàsiques amb altres llengües del continent europeu, per exemple amb el basc i també amb l’etrusc, avui dia extingit. De fet, però, mai no ha estat provat el suposat parentiu de les llengües caucàsiques i kartvelianes amb el basc, que de segur només tenen en comú l’antiguitat: es tractaria de llengües parlades a Europa abans de l’indoeuropeu
El nombre de llengües kartvelianes (caucàsiques meridionals) no és gaire elevat, però tenen força usuaris: el georgià, de molt la més difosa, amb uns 3,3 milions de parlants, i tres llengües més molt poc parlades, que són el mingrelià, l’esvanès i el laz. La família caucàsica pròpiament dita (llengües caucàsiques septentrionals), en canvi, se subdivideix en dos grans subgrups geogràfics, separats pels ossets, que són de llengua indoeuropea: al NW, l’abkhàs, l’adiguès, el kabardí, el txerkès i altres, i al NE, el txetxè, l’ingúix i el parell de dotzenes de llengües del Daguestan.
Però el mosaic lingüístic caucasià no s’acaba aquí. A més del ja esmentat osset del Caucas central, a l’Azerbaidjan, per exemple, es parla l’àzeri (més de 5 milions de parlants a l’Azerbaidjan i a l’Iran) i altres llengües turqueses, pertanyents a la família altaica (l’origen del turc, de fet, és centrasiàtic, del Turquestan, i per un desplaçament de la població s’imposà en regions allunyades). Els armenis també parlen una llengua no caucàsica, sinó indoeuropea, bé que d’un grup especial.
A causa de l’aïllament per muntanyes elevades i del baix nombre d’efectius de les poblacions autòctones des de fa força temps, la deriva genètica ha actuat intensament; per això, al llarg de només 400 km, hi ha més diversitat genètica que a tota l’Europa occidental. El parentiu genètic més proper entre les poblacions europees semblaria relacionar les poblacions de l’extrem nord-occidental del Caucas riberenc de la mar Negra amb la població del País Basc; aquesta similitud podria fer palès un lligam llunyà en el temps, com si ambdues poblacions fossin relictes dels pre-neolítics europeus. De tota manera, ni el parentiu lingüístic ni el genètic no poden considerar-se demostrats.
Tampoc en les creences no hi ha uniformitat a la regió caucàsica. La religió majoritària primera a entrar fou el cristianisme, al primer segle de l’era. Poc després, el cristianisme guanyà força ascendent entre els armenis, fins al punt que, al principi del segle IV dC, fundaren la seva pròpia església. Al segle VI, l’església armènia se separà de la resta d’esglésies cristianes en acceptar només la natura divina de Crist, bé que en determinats períodes històrics ha tornat a unir-se temporalment amb l’església catòlica romana o s’ha escindit en dues, una d’unida i una altra de separada de Roma, tal com passa a l’actualitat. A Geòrgia, l’església cristiana seguí Constantinoble en el seu cisma amb l’església romana; actualment depèn del patriarcat de Moscou i el cristianisme ortodox és encara la religió dominant.
L’islamisme és una altra de les religions majoritàries de la regió. Entrà al Caucas amb els àrabs, entre els segles VII i VIII dC, però la forta islamització de grans grups de població, especialment de l’Azerbaidjan i el Daguestan, no ocorregué fins als segles XIII i XIV dC, quan entraren els tàtars i els mongols. Per Abkhàsia, l’islam fou estès pels turcs, que també intentaren islamitzar els armenis i els georgians, però només alguns grups dins aquests estats canviaren de religió. Els àzeris són xiïtes, mentre que els pobles d’origen turc són sunnites. De tota manera, ni el cristianisme ni l’islamisme foren capaços de destruir completament les antigues creences locals.
El Caucas és un dels pocs llocs del món on s’han desenvolupat, en tan poc d’espai, característiques diferenciadores tan acusades. Unes diferències tan profundament arrelades que ocasionen problemes d’índole nacionalista de difícil solució. Una mar de conflictes en un oceà de muntanyes