Vaixells rovellats varats enmig del desert entre la sorra bruta: fotografies que han donat la volta al món en diaris i revistes, expressió del que els països de l’antiga Unió Soviètica van anomenar ‘la tragèdia de l’Aral’. Qualsevol espectador imparcial pot constatar-ho: del 1960 al 1990, el nivell del llac, un dels més grans del planeta, va baixar 15 m, la superfície total va disminuir en un terç, i el volum de massa d’aigua esdevingué dues vegades més petit.
A les fotografies realitzades des del cosmos al final de la dècada dels vuitanta, els contorns de l’Aral es diferenciaven ja considerablement dels que encara ara mostren els mapes escolars. L’illa de Kokaral, que rebia el nom de Petit Aral i separava la part més septentrional del llac, es va convertir primerament en una península i després en un istme, de manera que en el lloc de l’antiga mar d’Aral es van crear dues reserves d’aigua independents. La mar es va desplaçar de l’antiga costa dotzenes de quilòmetres, i en alguns llocs fins i tot més d’un centenar.
La decisió d’irrigar a gran escala les terres de l’Àsia mitjana i el Kazakhstan es van prendre a la Unió Soviètica al més alt nivell estatal i de partit, al final de la dècada dels cinquanta i començament de la dels seixanta. Van suposar que amb aquesta mesura assolirien una colla d’objectius: s’augmentaria la producció de cotó (que havia de ser suficient, no sols per a tot el país sinó per exportar a l’estranger), s’incrementaria la producció de verdures i fruita i es convertiria la regió de l’Aral en ‘el jardí i l’hort de tota la Unió Soviètica’; es proveiria de carn i arròs a la població i, finalment, es crearien nous llocs de treball per a una població que creixia amb rapidesa.
A la mar d’Aral, en realitat, se li va prestar ben poca atenció, ja que consideraven que els beneficis de la irrigació del desert compensarien amb escreix les conseqüències negatives que pogués tenir per a l’Aral deixar de rebre aigua dels afluents. Cal dir que aquesta postura no era nova. Al començament de segle, alguns investigadors van concloure que l’Aral era ‘un error de la naturalesa’, i que la seva existència, des del punt de vista d’una economia racional, ‘era equivocada’. També s’ha de tenir en compte que en el marc de l’estricte sistema de planificació centralitzada de la Unió Soviètica, una decisió del partit i del govern tenia força de llei, quelcom que no admetia cap dubte i que s’havia de complir indiscutiblement. Per això, un informe pericial independent o una discussió oberta sobre aquesta qüestió estaven totalment descartats des del principi.
Al començament de la dècada dels seixanta, l’espectacular pla d’irrigació del desert va començar a prendre vida. Per dur-lo a terme no es van estalviar mitjans, i l’àrea de terres irrigades va créixer ràpidament. En 25 anys, al Kazakhstan i a l’Uzbekistan va augmentar 1,5 vegades, i al Turkmenistan, fins a 2,4 vegades. L’ús de fertilitzants va créixer de 3,5 a 6 vegades, i les quantitats aplicades eren tres vegades més grans que les que es permetia aplicar a Rússia. Es van fer servir intensament tota mena de plaguicides, tant DDT, com hexaclorats. Tot plegat, en bona mesura, pensant en la producció de cotó, que mereixia una atenció especial. La vida de les repúbliques soviètiques de l’Àsia mitjana girava essencialment entorn d’aquest conreu, en efecte. Durant l’època de la recol·lecció, que es feia bàsicament a mà, pràcticament tota la població era mobilitzada. Durant dos o tres mesos, es tancaven les escoles i els instituts, i moltes indústries treballaven només a mitja capacitat. Tothom treballava als camps de cotó.
Però tot i el gran capital invertit a l’agricultura de la regió de l’Aral, l’augment de la producció agrícola només es va fer notar els primers anys. Més endavant, el nivell solament es va mantenir a compte de l’explotació de noves terres, entre les quals cada cop n’hi havia més de totalment inadequades a causa de l’alta salinitat, la dura estructura mecànica del sòl i les particularitats del relleu i de la hidrologia. Els sistemes d’irrigació eren de baixa qualitat i s’explotaven amb molts errors tecnològics. Immenses quantitats d’aigua es perdien inútilment sense arribar a les plantacions, i anaven a parar a xarxes centrals de drenatge que, com a norma, presentaven una qualitat ínfima. Aquí i allà es formaven nous dipòsits d’aigua, que s’omplien amb l’aigua del drenatge, i tenien un contingut elevadíssim de plaguicides i de diferents elements químics procedents dels adobs. En alguns llocs, el desert es resistia; en altres, esdevenia terreny pantanós.
Tots aquests processos, a més d’extremament negatius, van provocar un ràpid creixement de la població. De l’any 1959 al 1987, la població del Kazakhstan va augmentar 1,7 vegades, la del Turkmenistan, 2,2 vegades, la de l’Uzbekistan, 2,3 vegades i la de Tadjikistan, 2,4 vegades. Així, doncs, el problema de la creació de nous llocs de treball no es va resoldre, i les dificultats de proveir d’aliments als habitants van ser encara més grans.
Tot i que a la meitat de la dècada dels setanta molts científics es començaren a mostrar preocupats pel destí de la mar d’Aral i de tota la regió, una discussió oberta de la qüestió era pràcticament impossible. La darrera paraula era dels especialistes en bonificació agrícola del Ministeri d’Hidrografia, els quals, per tots els mitjans, s’esforçaven a incrementar les zones d’irrigació. Fins a l’època de la “glasnost” de Gorbatxov, la societat no va poder conèixer la situació de l’Aral. Ja era massa tard. Actualment, els països que integren la regió de l’Aral han signat un acord especial per a recuperar la zona. Lamentablement, l’execució d’aquest pla es veu dificultada per la deplorable situació econòmica dels països sorgits de l’antiga Unió Soviètica. A més, fins i tot en el cas que el volum dels afluents dels rius que desemboquen a l’Aral fos totalment restablert, el nivell de l’aigua continuaria encara disminuint durant alguns anys. L’herència d’aquest immens error prepotent serà feixuga.