Les companyies navilieres transatlàntiques proliferaren i cresqueren a mitjan segle XIX perquè la demanda de passatges no cessava. La majoria, tanmateix, eren d’Europa cap a Amèrica, només. Els passatgers, en efecte, anaven a Amèrica, però no en retornaven, perquè no eren viatgers, sinó emigrants. Entre el 1840 i el 1860 feren aquest trajecte d’anada sense retorn quasi dos milions i mig d’europeus, la majoria irlandesos. I molts milers més, encara, emigraren a les colònies britàniques d’Oceania. A la majoria els empenyia la fam. La fam per la fallida d’un conreu capital que havia estat devastat per una malaltia fins aleshores desconeguda. A la majoria els havia fallat per dos anys consecutius la seva decisiva collita de patates.
La tragèdia començà a Irlanda l’any 1846. L’economia de l’illa, de base fonamentalment agrària, girava entorn del conreu de la patata. El clima irlandès, com el de tota la faixa medioeuropea, en efecte, es mostrava favorable al conreu de la patatera. Per als camperols irlandesos, la patata era l’aliment bàsic, de manera que tots haurien afirmat, probablement, que ells i els seus ancessors l’havien cultivat “de tota la vida”. Això no era cert, ni de bon tros, però en tot cas sí que ho fou que en aquell fatídic hivern de 1845-46, i també en el no menys tràgic de 1846-47, la collita es perdé i un quart de milió d’irlandesos moriren de fam. Què havia passat?
La causa immediata fou la proliferació d’una malura fúngica fins aleshores poc o no gens estesa, el míldiu de la patatera (Phytophthora infestans). Mig segle després, a cavall del XIX i del XX, un segon flagell es rabejà contra els camps de patateres europeus. Aquest cop fou un petit escarabat d’aspecte simpàtic i inofensiu, l’escarabat de la patata (Leptinotarsa decemlineata), arribat accidentalment de les Muntanyes Rocalloses nord-americanes amb algun carregament de patates de la zona. Els efectes no foren tan devastadors, però aquest coleòpter crisomèlid s’instal·là a Europa i ja no hi ha hagut manera de fer-l’en fora. Li escau el clima i, especialment, l’abundor de patateres, pebroteres i alberginieres, espècies que es complau a devorar des que n’arribà el conreu a les Muntanyes Rocalloses, on ell feia segles que menjava altres solanàcies silvestres prou menys gustoses.
El míldiu de la patatera és una espècie europea que afecta des de fa segles diverses altres plantes; l’escarabat de la patata o del Colorado, en canvi, no. De fet, ni aquest coleòpter ni la patatera mateixa no existien a Europa fins que no hi van arribar, en temps relativament recents, provinents d’Amèrica. L’escarabat procedia de les muntanyes d’Amèrica del Nord, com s’acaba de dir, mentre que la patatera era andina, oriünda de les d’Amèrica del Sud. Així que els grans daltabaixos s’organitzaren “a l’estranger”, i d’aleshores ençà s’han anat reproduint poc o molt arreu del món on ha estat introduït el conreu de la patatera, des d’Europa fins a Nova Zelanda. Els emigrants irlandesos, doncs, anaren a Amèrica desplaçats per altres espècies que en venien.
Els conquistadors castellans del Perú foren probablement els primers europeus que tingueren ocasió de veure patates. Tanmateix, no les apreciaren gaire i les anomenaren despectivament “turmas de tierra”, bé que ben aviat passaren a formar part de la dieta de marineria.
El primer carregament documentat destinat a Europa fou tramès el 1565, si bé les primeres patates hi degueren arribar abans en algun dels vaixells que feien la carrera del Perú. A Sevilla, a Biscaia i fins i tot a Flandes, devers el 1570 ja es conreava també la patata en petita escala, com a aliment barat i fàcil de conservar, i aviat prengué fama d’aliment salutífer: l’hospital de Sevilla n’enregistrà la compra d’uns 25 quilos el 1573.
La patatera inicialment introduïda a Europa fou Solanum tuberosum andigena, planta del Perú que començà el seu viatge cap a Orient recalant a les illes Canàries. Se sap que ja hi era cultivada abans del 1567, ja que documents d’aquest any parlen d’un vaixell holandès que hi carregava patates amb destinació al port d’Anvers. El trasplantament de la patatera des del tròpic andí fins als ambients subtropicals de les muntanyes canàries resultà tot un èxit, tant per la similitud climàtica com per la semblança del context agrícola. Tenerife fou l’epicentre de l’expansió de la patatera, en conreu mixt amb la vinya; durant el segle XVIII, s’hi estructurà un policultiu intensiu on la patatera rotava amb el blat de moro, el blat i les lleguminoses, fins a obtenir-se’n tres collites anuals: una benediccció del cel. En tot cas, la patatera que es cultiva actualment a Europa és Solanum tuberosum tuberosum, subspècie més adequada als llargs dies de l’estiu europeu, periode en què es produeix el desenvolupament del tubercle.
La patata trigà dos segles a difondre’s per Europa. Charles de Lécluse (1526-1609), que les conegué durant el seu viatge per Espanya (1563-65), féu la primera descripció científica de la patatera i sembla que la portà als jardins botànics de Viena i de Leiden, raó per la qual se li ha atribuït la introducció de la patata als Països Baixos, però alguns pagesos flamencs i neerlandesos no esperaren pas Clusius i ja cultivaven patates, principalment per alimentar els porcs, quan ell arribà, el 1593, a la càtedra de Leiden. En tot cas, fou Antoine Parmentier (1737-1813) el gran promotor del consum de la patata a Europa. Les guerres del XVIII i del XIX, com també les transformacions de la revolució industrial, en consolidaren el conreu, des de Rússia fins a Portugal. Però no fou fins a l’any 1700 que començà a generalitzar-se a Irlanda.
L’esclat arribà amb la revolució industrial, ja que els increments demogràfics associats desbordaren la tradicional oferta alimentària dels cereals. Gràcies al seu alt rendiment fins i tot en terres marginals (entre 10 i 15 tones per hectàrea, davant d’1 o 2,5 del blat), la patatera garantí l’alimentació de les classes més humils de l’Europa industrial. Però la inequitativa distribució dels beneficis de la revolució industrial, reflectit en la dualitat alimentària blat-patata, preparà l’escenari de les catàstrofes posteriors: la fam a Irlanda no fou provocada tant pel col·lapse del conreu de la patatera, com per l’extrema dependència d’una gran massa de la població respecte d’un sol aliment. La història de la patata a Irlanda il·lustra, doncs, la interconnexió entre producció i organització social, i evidencia que un mateix conreu pot contribuir a mantenir de manera sostenible una població d’alta densitat demogràfica, tot generant grans reserves d’excedents (cas dels Andes), o pot col·lapsar una població que en depèn exclusivament (cas d’Irlanda).