Les variacions monsòniques estacionals
Distribució dels boscos monsònics al món (en verd fosc), sobre el conjunt de totes les selves (en verd clar) i diagrames ombrotèrmics de quatre localitats representatives de les diferents àrees del bioma. A cada diagrama s’indiquen l’altitud i la latitud (en negre), la temperatura mitjana (en vermell) i la precipitació mitjana anual (en blau). Les temperatures mitjanes anuals se situen entre 27 i 28°C, mentre que les precipitacions totals anuals prenen valors situats entre els 1 562 i els 2 085 mm. En tots els diagrames és ben evident l’estacionalitat característica del bioma: la corba de pluviositat puja espectacularment cada any entre l’abril i el novembre a l’hemisferi nord i el setembre-maig a l’hemisferi sud, aproximadament, mentre que entre desembre-març a l’hemisferi nord i maig-setembre a l’hemisferi sud hi ha una època de sequera accentuada (trams en què la corba de la temperatura anual va per sobre de la de precipitació). En cap cas no hi ha períodes de glaçades.
Editrònica, amb dades dels autors
“Moução” o “monção”, la paraula portuguesa de la qual deriven la catalana monsó i totes les equivalents en la majoria de les llengües europees, designa els vents estacionals que porten alternativament la pluja i la sequera a diferents regions tropicals del món, però principalment a l’Àsia meridional. És una paraula (i un concepte) que els navegants portuguesos que al llindar del segle XVI començaren a solcar l’oceà Índic aprengueren dels pilots àrabs que els havien precedit, uns quants segles abans, en aquelles aigües. Per a ells significava l’estació apropiada per a navegar cap a l’Índia o per a tornar-ne des de les costes de l’Àfrica oriental, ja que l’àrab “awsim” o “awsam” significa precisament la data o l’estació fixada per a dur a terme una determinada activitat. Calia, en efecte, aprofitar els monsons d’estiu, que bufen de l’W o el SW i porten pluges torrencials cap a l’Índia i tot el conjunt de l’Àsia meridional, per a navegar a través de l’Índic des de l’Àfrica oriental fins al subcontinent hindustànic; i calia, igualment, esperar els monsons d’hivern, que davallen ben eixuts del centre del continent asiàtic cap a l’Índic i prenen sobre la mar d’Oman una direcció del NE o de l’E per tornar-ne.
Els monsons d’estiu i els monsons d’hivern
En realitat hi ha dos tipus diferents de condicions climàtiques en l’àmbit monsònic, dels quals resulta una estació seca relativament prolongada malgrat una pluviositat total anual important. El monsó és, de fet, tal com l’entenen avui la majoria dels climatòlegs, un flux constant de vents de l’oest que es dóna a les regions tropicals compreses entre l’Àfrica occidental i les Noves Hèbrides a latituds variables segons l’estació (més al nord durant l’estiu boreal, més al sud durant l’estiu austral), coincidint amb la zona de convergència intertropical. Pràcticament només és perceptible sobre els oceans, sobretot a l’Índic, on històricament ha tingut per a la navegació a vela un paper comparable al dels alisis als altres oceans.
La coincidència, a l’estiu boreal, d’aquest flux amb les baixes pressions que es formen sobre el continent asiàtic genera uns vents forts i carregats d’humitat (monsons d’estiu), que porten intenses pluges a una gran part de l’Àsia meridional, del juny fins al setembre o l’octubre. La situació s’inverteix a l’hivern boreal, quan el flux d’oest se situa més al sud de l’equador i les altes pressions que s’instal·len sobre les gelades terres de l’Àsia interior estableixen uns vents frescos i secs (monsons d’hivern) que deixen sense pluges una gran part de l’Àsia meridional, tret d’aquelles regions de les façanes orientals de l’Índia i la Indo-xina i bona part de les illes insulíndiques que reben encara la humitat dels alisis.
Els monsons atípics
A l’Àfrica occidental es produeix un fenomen semblant, encara que més localitzat, com a resultat de l’oposició del flux de l’oest del golf de Guinea (monsó) a l’estiu i l’alisi continental (“harmatan”), vent sec però en aquest cas més aviat càlid, a l’hivern. A l’hemisferi austral, al nord d’Austràlia, es produeix una situació sensiblement simètrica a la del sud d’Àsia, encara que a una escala menor ateses les diferències de massa continental i relleu entre Àsia i Austràlia, de manera que quan l’Àsia meridional és sotmesa al monsó d’estiu el nord d’Austràlia ho és al d’hivern, i a l’inrevés.
Altrament, a les façanes marítimes orientades a l’est, principalment al sud d’Àsia, però també a Austràlia i en algunes regions d’Amèrica del Sud, un altre tipus de clima monsònic, menys contrastat mercès a la presència prou regular dels alisis, reparteix més les pluges al llarg de l’any, però també en concentra preferentment la majoria en un període relativament breu, que en aquest cas coincideix amb la tardor (de setembre a desembre a l’hemisferi boreal).
Els mecanismes del clima monsònic
Quan hom viatja nord o sud enllà lluny de l’equador, el Sol resta més baix al firmament, i la quantitat d’energia que allibera és menor. A les latituds compreses entre els 10 i els 25°N o S, l’escalfament solar de la superfície terrestre és prou intens per a produir l’emergència d’una gran zona de convecció (una àrea de baixes pressions) durant els mesos d’estiu, quan el Sol és al seu punt més alt.
A l’Àsia meridional, aquest meandre en direcció nord de la zona de convergència intertropical té lloc entre el juny i l’octubre, i allibera copioses quantitats de pluja procedents de l’aire carregat de la humitat que ha xuclat en el seu recorregut per l’oceà Índic. El monsó de l’Àsia meridional és el més fort del món, perquè el massís gegantí de l’Himàlaia actua com si fos un plafó solar, que absorbeix la calor produïda pel sol de l’estiu i contribueix a l’eclosió de corrents d’aire ascendent, on penetra l’aire humit, que s’eleva i es refreda, i fa que l’aigua es condensi en forma de pluja. La calor latent, que es desprèn quan l’aigua es condensa, permet mantenir l’aire relativament càlid, de manera que ascendeix per l’atmosfera, establint un corrent que flueix cap amunt. La conseqüència de les pluges estivals del clima monsònic és l’aridesa de l’hivern, quan difícilment es produeix cap precipitació. Les plantes i els animals que viuen a les zones del monsó s’han d’adaptar, doncs, a un clima que proveeix aigua de manera alternativa.
Altres sistemes climàtics monsònics més febles, que actuen segons el mateix model bàsic, s’esdevenen en altres indrets arreu dels tròpics i subtròpics, i es fusionen gradualment en els sempre humits climes equatorials, a mesura que hom s’acosta a l’equador. A més, altres climes estacionalment secs, amb alguns mesos humits, es donen molt a prop de l’equador en algunes parts dels tròpics, on diversos factors bloquen l’afluència dels vents humits durant part de l’any. Per exemple, a l’Extrem Orient, on hi ha una banda de clima relativament àrid que s’estén de nord a sud a través de les illes centrals d’Insulíndia (les Filipines, les Cèlebes, Java oriental, les illes menors de la Sonda i Bali).
La cara i la creu dels vents i les pluges
Els volums de pluja recollits a l’àmbit dels boscos monsònics o estacionals poden ultrapassar, i així passa en molts punts, els d’extenses regions de l’àmbit de les selves plujoses. És l’existència d’una estació eixuta més o menys prolongada (més de tres mesos consecutius amb menys de 60 mm de pluja) el que caracteritza el clima de l’àmbit dels boscos monsònics i determina moltes de les característiques que diferencien la seva vegetació de la de les selves plujoses. Tanmateix aquesta estació eixuta no és pas a tot arreu de l’àmbit igual d’accentuada ni igual de duradora, cosa que explica les variants d’aquella vegetació i el seu pas insensible cap a tipologies més obertes pròpies de les formacions llenyoses, considerades al volum 3.
El sistema de vents del monsó
Moviments de l’aire durant el monsó d’estiu (de juny a octubre) a l’Índia, en la secció indicada.
Editrònica, a partir d’un original publicat per D.W. Goodall
El mateix fenomen es produeix a l’Austràlia septentrional, la costa de Guinea i les àrees costaneres de Colòmbia i Panamà, i temporalment el seu efecte es pot estendre fins al límit de les àrees seques. El clima monsònic és regit pel sistema de vents del monsó, vent que inverteix estacionalment la seva direcció dominant; així, és caracteritzat per una alternança molt marcada entre l’estació seca, que correspon a l’hivern, i la plujosa, que correspon a l’estació càlida i té els màxims de pluja mundials. Al moment del solstici d’estiu a l’Índia, la zona de convergència intertropical se situa entre els 10° i els 15°N i capgira la direcció dels vents dominants al seu costat meridional, que passen del SE (alisis australs) al SW (monsó). El flux equatorial de l’oest alimenta d’humitat el monsó, que esdevé així una massa d’aire calent i humit fortament inestable. Per efecte de la convergència amb els alisis boreals, del relleu, d’ambdós fenòmens combinats o, encara, d’incursions en alçada de masses d’aire fred procedents de l’altiplà d’Àsia central, als monsons d’estiu es formen grans masses de núvols de desenvolupament vertical, més importants a sobrevent dels accidents més pronunciats del relleu, que es resolen en pluges intenses. Les pluges monsòniques, pel fet de coincidir amb l’estiu, permeten el creixement d’un bosc tropical amb espècies caducifòlies i faciliten una agricultura excepcionalment rica.
Les precipitacions monsòniques
En general, però, les pluges arriben sobtadament (“bursting of the monsoon” dels colonitzadors britànics a l’Índia) a la primera quinzena de juny, després d’una primavera extremament càlida i seca, a les costes occidentals de l’Índia i a les del golf de Bengala. Al llarg dels tres o quatre mesos següents, pluges poc o molt generals cauen a tot l’àmbit dels boscos monsònics de l’Àsia meridional, amb una distribució desigual; tanmateix, els monsons porten també pluges menys generals i durant períodes més breus a diferents regions de l’àmbit de les sabanes i les formacions llenyoses obertes tropicals de la mateixa àrea geogràfica.
Més tardanament (setembre o octubre) i sense tanta violència, encara que no es poden excloure tifons procedents de la mar de la Xina meridional, arriben els pics de les pluges a les regions costaneres de la mar de la Xina de la península indo-xinesa. La majoria d’aquestes zones, però, no tenen, estrictament parlant, una estació seca prou prolongada i pertanyen, més aviat, a l’àmbit de les selves plujoses. Una cosa semblant passa en molts punts de les costes occidentals del golf de Bengala, és a dir, a la banda oriental del subcontinent indi.
Les temperatures monsòniques
Les temperatures també segueixen un patró estacional. Encara que les mitjanes no varien excessivament d’un mes a l’altre, hi ha un màxim al final de primavera, immediatament abans de l’arribada del monsó d’estiu, i, en els casos més típics de l’Àsia meridional, les temperatures extremes poden oscil·lar entre valors força diferents.
Les temperatures màximes, durant les setmanes que precedeixen el monsó d’estiu, fàcilment poden ultrapassar els 40°C, encara que les mitjanes es mantinguin cap als 30°C. A molts llocs de l’Índia, per exemple, les temperatures màximes del mes de maig poden ultrapassar els 45°C, amb una humitat molt baixa i freqüents tempestes de pols a les àrees desforestades. Allí on el monsó d’estiu és més tardà i coincideix de fet amb els mesos de tardor, el màxim tèrmic també precedeix el monsó però és més durador i abasta pràcticament tot l’estiu. L’arribada de les pluges fa davallar gradualment les màximes i pujar les mínimes, i les oscil·lacions tèrmiques diürnes, que poden ser, sobretot a l’estació seca, tan importants com ho són a les àrees descobertes de les selves plujoses o al capdamunt del cobricel, s’atenuen.
No és rar que es donin diferències de més de 15°C entre la màxima i la mínima diàries durant l’estació seca. La calor sufocant de les setmanes que precedeixen el monsó d’estiu, només assuaujada per la relativa frescor nocturna, seguida de les pluges torrencials i les temperatures més suaus del començament de l’estació de les pluges, és un dels trets més característics del règim tèrmic de l’àmbit dels boscos monsònics. Els mesos de gener i febrer solen ser els més frescos a les regions monsòniques de l’Àsia meridional.
La violència de les pluges al començament del monsó d’estiu és sovint causa de greus inundacions a les zones baixes del bioma i d’importants processos erosius als pendents desforestats, però de la puntual arribada i la quantitat suficient d’aquestes pluges depèn en gran part la producció agrícola de les regions de clima monsònic i la vida d’enormes masses de població pagesa d’algunes de les regions més poblades de l’Àsia meridional. Els retards en l’arribada dels monsons han ocasionat històricament fams i desastres d’enormes proporcions entre les poblacions.