L’aprofitament dels recursos vegetals als boscos monsònics

Collir sense plantar

Entre els recursos vegetals útils que provenen dels boscos monsònics, a més de les fustes precioses, hi ha plantes amb valor alimentari, plantes ornamentals excepcionals, plantes medicinals, espècies per a condiment i una gran quantitat d’altres vegetals que es fan servir localment per a satisfer diverses necessitats quotidianes.

Les plantes alimentàries

Entre els fruiters i les plantes alimentàries que es poden trobar als boscos monsònics de Sri Lanka, per exemple, hi ha el longan (Dimocarpus [= Euphoria] longan), una sapindàcia els fruits de la qual tenen un aril comestible de gust semblant al del litxi; la cesalpiniàcia Dialium ovalifolia, de fruit semblant al del tamarinde, i l’euforbiàcia Drypetes sepiaria. De les llavors comestibles del “mowrah” (Madhuca indica [= M. latifolia]), una sapotàcia de fulla perenne de Sri Lanka i dels boscos monsònics del sud de l’Índia, s’obté un oli per a usos culinaris i per a la fabricació de sabó.

Les plantes medicinals

Els habitants de les regions de bosc monsònic depenen quasi totalment de les plantes com a fonts de productes medicinals. Dels 2 000 fàrmacs produïts a l’Índia, uns 1 500 són d’origen vegetal i provenen dels diversos tipus de vegetació del país. Algunes de les plantes medicinals importants es cultiven a escala comercial, però moltes es continuen recollint a la selva. A Tailàndia la major part de les plantes utilitzades en la medicina rural es recullen a la selva. La majoria de les primeres matèries tenen valor comercial per a la fabricació de medicaments tradicionals, per a la producció farmacèutica moderna o com a articles per a l’exportació.

Entre les espècies i les plantes medicinals de Sri Lanka hi ha l’aloc xinès (Vitex negundo), una verbenàcia utilitzada per al tractament del reumatisme i els refredats i també de propietats insecticides; les euforbiàcies Croton aromaticus i C. laccifer; la vitàcia Cissus quadrangularis, reputada per accelerar tots els guariments, en particular els de les fractures d’ossos; la mimosàcia Cassia fistula, la canyafístula, utilitzada com a laxant suau, i les rutàcies Micromelum zeylanicum i Murraya koenigii. Aquesta darrera, anomenada arbre de fulla de curri, es fa servir en el tractament de la disenteria i contra les nàusees.

La importància de les plantes en la medicina tradicional d’Indonèsia pren especial rellevància a Java. Es creu que les preparacions tradicionals conegudes amb el nom de “jamu” enforteixen la salut i proporcionen resistència a les malalties. Productes elegantment empaquetats i begudes preparades es venen en botigues, i els venedors de “jamu gendong” ofereixen també els seus productes de casa en casa. La majoria de les plantes utilitzades en les preparacions tradicionals de “jamu” són espècies selvàtiques. Al centre i a l’est de Java encara romanen claps de selva monsònica, tot i que la major part de la vegetació original de l’illa fa temps que ha estat arranada. Les espècies tradicionalment utilitzades per al “jamu” van esdevenint cada cop més difícils de trobar. Algunes són cultivades en petites quantitats per a ús familiar, però altres amb prou feines es cultiven.

Dues espècies medicinals que es troben als boscos de tec (Tectona grandis) de Java són la mimosàcia Cassia tora i l’apocinàcia Parameria laevigata. Les fulles de Cassia tora es posen al “jamu” per combatre l’estrenyiment, i la llavor es fa servir per a protegir els ulls, mentre que l’escorça de Parameria laevigata es fa servir per a restablir i estimular el sistema hormonal després del part; actualment ambdues espècies són molt escasses a Java. Una altra espècie medicinal que ha esdevingut rara en zones de l’est de Java és la mimosàcia Parkia roxburghii; la recollida abusiva del seu fruit n’ha provocat la disminució.

Les plantes ornamentals

Per les seves atractives flors i el seu encant exòtic, les orquídies dels boscos monsònics (com també moltes de les de les selves plujoses) són un dels grups de plantes més buscats. El principal país proveïdor d’orquídies per al comerç internacional és Tailàndia. Les orquídies són propagades en moderns vivers comercials i també es recol·lecten directament del bosc. Les plantes silvestres recollides a Myanmar i a Laos també són exportades a través de Tailàndia.

Les espècies silvestres autòctones de dendrobis (Dendrobium) i pafiopedilis (Paphiopedilum) s’han recollit en grans quantitats, tant per vendre-les als mercats locals com per exportar-les. Aquest fet amenaça la supervivència d’algunes espècies fins i tot dins dels parcs nacionals de Tailàndia, on és prohibit collir-les. A mesura que se’n van descobrint noves poblacions, es van arrencant per al mercat internacional. Això ha passat recentment amb Dendrobium harveyanum, una espècie molt atractiva que es troba a Tailàndia i Myanmar. Feia quasi un segle que no se’n veia en el comerç internacional, fins que recentment se n’ha descobert una nova població. Les espècies rares de Paphiopedilum han sofert un destí semblant.

Els aprofitaments forestals

El sàndal (Santalum album) i el tec (Tectona grandis) són dues de les fustes internacionalment apreciades dels boscos monsònics asiàtics. Els diversos banussos (Diospyros) són també de les fustes precioses més buscades. Tenen una distribució tropical i algunes de les espècies més valuoses del gènere, principalment el banús ver (D. ebenum), es troben en les formacions de boscos monsònics. Altres fustes, com la del sal (Shorea robusta), tot i que potser són menys conegudes internacionalment, són molt importants en les regions d’origen.

El sàndal

L’ús del sàndal (Santalum album) ha format part de la cultura i el patrimoni de l’Índia durant milers d’anys. El sàndal fou, juntament amb les espècies i la seda, un dels primers articles del comerç de l’Índia. El duramen de l’arbre proporciona un oli perfumat molt important per a la indústria del perfum i també per a usos medicinals. El sàndal també es fa servir com a fusta per a fer talles o escultures i per a cremar a tall d’encens en forma de fins bastonets.

A l’Índia, S. album creix generalment als boscos caducifolis secs de la península de Dècan, al peu dels Ghats occidentals, i és particularment abundant als estats de Karna¯taka i de Tamil Nadu. La producció de duramen de sàndal a l’Índia se situa a la ratlla de les 2 000 tones per any. El preu s’ha incrementat dràsticament als darrers anys, en part per la disminució dels estocs, amenaçats a més pel contraban, com també pel foc, pels animals que es mengen els brots tendres i per una malaltia que escampen els insectes xucladors de saba.

El tec

La fusta de tec (Tectona grandis) és una de les més preuades i versàtils. És molt utilitzada en la construcció de vaixells, ponts, empostissats, mobles, i també en l’escultura de fusta. Autòcton de Cambodja, l’Índia, Laos, Myanmar, Tailàndia i el Vietnam, el tec ha estat plantat extensament fora del seu àmbit natural des del segle XIV. No se sap si els boscos “naturals” de tec que hi ha a Indonèsia, principalment a Java, són espontanis o si foren plantats segles enrere pels colons hindús. Actualment el tec està introduït en plantacions en molts països d’àrees tropicals com Àfrica, el Carib i Amèrica Central. El tec és un cas notable perquè és una de les poques espècies tropicals de fusta dura que s’ha establert amb èxit com a arbre de plantació.

Els fonaments del comerç internacional de tec foren establerts durant el segle XIX. La fusta s’obtenia de l’Índia, de Myanmar, de Java i, més tard, de Tailàndia. L’explotació del tec fou la base de la primera gestió forestal a l’Índia. El 1800 es nomenà una comissió per a investigar la disponibilitat de tec a Kerala i s’introduïren uns límits de gruix del tronc per a la tala. La primera plantació de tec de l’Índia s’establí a Kerala el 1842. Actualment els departaments forestals de l’Estat i les corporacions de desenvolupament forestal extreuen fusta sobre la base dels plans de gestió aprovats, però no se n’exporta.

La fusta de tec ha estat durant molt temps la més important de Tailàndia i una font primordial de divises. Les companyies de comerç estrangeres començaren l’explotació comercial de les selves de tec del nord a mitjan segle XIX. Cap a final de segle, l’extracció de la fusta a un ritme excessiu estava provocant el deteriorament de les selves monsòniques tailandeses. El 1889 la propietat i el control de totes les selves tailandeses foren transferits al govern, i per primera vegada s’introduí legislació que actués contra l’explotació excessiva de tec. L’exportació de tec fou prohibida a Tailàndia l’any 1977; més tard es revisà la prohibició per permetre l’exportació d’una petita quantitat de fusta treballada. Generalment també es necessita permís governamental per a tallar tec. Després d’unes inundacions, atribuïdes als efectes de la desforestació, tota la tala comercial fou prohibida a Tailàndia el 1989. Malgrat la prohibició, encara hi ha tala il·legal de tec a les selves tailandeses. La tala és permesa per a l’ús domèstic de la fusta, cosa que ha donat lloc a casos de construcció ràpida de cases de tec seguida pel desmantellament i la venda de la valuosa fusta. També s’han exportat enormes elefants tallats en fusta, que després es transformen en fusta serrada, com una manera de combatre els controls sobre les exportacions de tec.

Les prohibicions de la tala de tec a Tailàndia i a Laos han incrementat la demanda de tec de Myanmar, cosa que ha provocat la preocupació pel ritme de les tales en el país. Immediatament després de l’entrada en vigor de la prohibició a Tailàndia, al gener del 1989, s’establiren 20 concessions de tala al llarg de la frontera amb aquest país i se’ls permeté l’exportació de més de 200 000 tones de troncs per abastar les serradores tailandeses. Al final del mateix any es creu que el nombre de concessions s’havia duplicat. La fusta de tec és una de les principals fonts de divises de Myanmar i la seva explotació és un monopoli de la Corporació Estatal de la Fusta. La conservació de parcel·les intactes de selva natural de tec es considera actualment una de les prioritats de Myanmar en l’àmbit de la conservació. D’aquesta manera s’assegurarà l’abastament futur de llavors seleccionades per a plantacions comercials.

Indonèsia és avui dia una font important de fusta de tec per al mercat internacional. A Java es produeixen anualment uns 500 000 m3 de tec, dels quals s’exporta quasi un 10%. Actualment, les selves de tec de l’illa, establertes des de fa molt temps, disminueixen amb molta rapidesa a causa de la pressió per a obtenir terra per a l’agricultura.

Altres països amb plantacions de tec aporten només una petita proporció al mercat internacional. És molt important desenvolupar més les plantacions i protegir les valuoses existències de tec silvestre. La tala, l’explotació il·legal, la crema intencionada i la pastura continuen pressionant les poblacions naturals de tec a un ritme creixent.

El sal

Una altra de les fustes de qualitat dels boscos monsònics és la del sal (Shorea robusta). Aquesta espècie de dipterocarpàcia es troba principalment al nord-est de l’Índia, en particular a Bihar, i també a Bangladesh i al Nepal. Cada part de l’arbre té una gran varietat d’utilitzacions. El sal produeix una valuosa fusta dura, molt apreciada per a la construcció. L’escorça s’utilitza medicinalment i té futur com a material per a adobar el cuir.

El sal produeix també una resina “dammar” coneguda amb el nom de “ral” i, de les les llavors, se’n pot treure oli. La resina s’ha fet servir a l’Índia des de temps immemorials. El “dammar” de sal es crema a tall d’encens i és un ingredient del “samagri” per a les cremacions. També és una primera matèria per a la producció d’un ampli ventall de productes, entre ells llustre per al calçat i paper de carbó. L’oli de sal es fa servir en la conversió del greix en un substitut de mantega de coco. Localment també es fa servir per a cuinar, per a fer llum i en la fabricació de sabó. L’exportació de fusta de sal, igual que la de totes les altres fustes, és prohibida a l’Índia, però l’oli de sal és un article d’exportació important.

Els banussos i altres arbres fusters

Hi ha unes 475 espècies d’ebenàcies del gènere Diospyros distribuïdes pels tròpics, de les quals només unes vint han estat importants com a fonts comercials de fusta. La principal espècie de banús comercialitzada actualment és el banús ver (D. ebenum), autòctona de l’Índia i de Sri Lanka, amb una llarga tradició com a matèria primera per als fabricants europeus de mobles de luxe. Ara és molt escassa en aquest darrer país, com també ho és el coromandel (D. quaesita), virtualment extingit després de segles d’explotació.

A Sri Lanka, una altra valuosa fusta dels boscos monsònics o de les zones seques és el fals setí (Chloroxylon swietenia), que com el banús ver ha estat molt explotat pel seu valor. Fa uns cent anys que s’exporta, i en el mateix país s’ha utilitzat per a fer-ne travesses per al ferrocarril, però ara ha esdevingut una espècie escassa.

Els bambús

Els bambús són gramínies fistuloses de port arbori, canyes gegantines, en definitiva. Són plantes extremament útils per als humans, atresoradores d’una remarcable sèrie de singularitats biològiques que concerneixen tant l’estructura com el creixement i les exigències ecològiques. No constitueixen pròpiament un grup botànic específic, sinó un conjunt d’unes 700 espècies fistuloses i amants de les àrees sotmeses a pertorbacions, la tija o la canya de les quals és llarga, resistent i de creixement ràpid.

Els bambús són especialment presents a l’Àsia monsònica, però també poden trobar-se a qualsevol àmbit tropical o fins temperat, entre les latituds 40° N i S. Hi ha quatre centenars d’espècies de bambús a l’Àsia, la meitat a l’Índia, Myanmar i Tailàndia (dels gèneres Arundinaria, Bambusa, Cephalostachyum, Dendrocalamus, Dinochloa, Gigantochloa, Guadua, Melocalamus, Melocanna, Ochlandra, Oxytenanthera, Phyllostachys, Schizostachyum, Teinostachyum, Thyrsostachys, etc.), un parell de centenars a Amèrica (Arthrostylidium, Arundinaria, Chusquea, Guadua, etc.) i a penes una dotzena a l’Àfrica (Arundinaria, Oxytenanthera, etc.); a l’illa de Madagascar, tanmateix, n’hi ha 25 (Cephalostachyum, Ochlandra, Schizostachyum, etc.). Pel seu clima influït pel monsó, Tailàndia ofereix una gran diversitat de bambús, una cinquantena d’espècies indígenes, mentre que a l’Índia n’hi ha 136.

Els bambús exigeixen temperatures de prop de 20-30°C i precipitacions anuals compreses entre els 1 000 i els 2 000 l per m2, però hi ha espècies que desborden aquests marges: l’africà Oxytenanthera abyssinica suporta els 40-50°C, mentre que el xinès Phyllostachys mitis resisteix les nevades; semblantment, hi ha espècies relativament xeròfiles, com Dendrocalamus strictus, bambú indi que es fa en àrees que reben 750-1 000 l per m2 i any, o com el ja esmentat O. abyssinica, espècie saheliana que en necessita menys de 750. La majoria de bambús viuen per sota dels 800 m d’altitud, però també en això hi ha excepcions: les espècies himalaiques Arundinaria racemosa i Thammocalamus aristata, com també les andines Chusquea andina i C. aristata pugen vessants amunt de les muntanyes, fins a frec dels 3 000 m d’altitud.

Hi ha dos tipus morfològics bàsics de bambú. Els bambús leptomorfs (Phyllostachys, Melocanna) disposen de llargs rizomes dels quals van emergint les tiges aèries, de manera que generen extensos, però transparents, “boscos” de canyes. En canvi, els bambús paquimorfs (Dendrocalamus, Gigantochloa) presenten rizomes molt curts que emeten una sola tija aèria per l’extrem, la qual genera un altre rizoma que es comporta de la mateixa manera, de forma que acaben generant mates de canyes concentrades i molt atapeïdes que no recobreixen, però, grans extensions. Els bambús leptomorfs són propis de les zones subtropicals o temperades, com certes parts del Japó, per exemple, mentre que els paquimorfs resulten típicament tropicals.

Els usos dels bambús són molt nombrosos, i van des de la fabricació de tota mena d’atuells a la producció de pasta de paper, passant pel seu interès culinari. Per això no és estrany que les plantacions de bambú, sumades a les àrees on creixen espontàniament, ocupin extensions tan grans: les jungles de bambús ocupen a l’Índia una extensió d’uns deu milions d’hectàrees, un 13% del total d’extensió de la selva, i produeixen anualment més de tres milions de tones de canya; a Tailàndia hi ha un milió d’hectàrees de bambussars, a Myanmar més de dos, i a la Xina quasi tres.

L’activitat agrícola

Com en el cas de les selves plujoses equatorials, una de les formes principals d’activitat agrícola tradicional als boscos monsònics ha estat l’agricultura itinerant, que encara es practica extensament i té moltes variacions locals i regionals.

Els conreus itinerants de l’Índia monsònica

A l’Índia, el cultiu itinerant es coneix amb el nom de “jhum”. Al nord-est del país es practiquen moltes varietats diferents de “jhum”. Als turons Khasi, a Meghalaya, els agricultors locals de la tribu garo cultiven fins a 35 plantes a la vegada. L’arròs i el blat de moro són els cereals bàsics i es planten amb vegetals productors de fulla i fruita, i amb tubercles com la mandioca (Manihot esculenta), el moniato o patata dolça (Ipomoea batatas), els nyams (Dioscorea) i el colcàs (Colocasia antiquorum). També es cultiva el ricí (Ricinus communis) per a la cria d’erugues de cuc de la seda.

Durant els mesos d’hivern, els homes d’unes quantes famílies, treballant conjuntament sota l’organització del cap del poble, artiguen la vegetació d’un tros de bosc monsònic; els arbres grans es deixen al seu lloc mentre que els arbres més petits i els bambús es tallen. Al final de març o al principi d’abril es crema la brossa abans que comenci el monsó, i la sembra es fa després de les primeres pluges. La collita es va fent tot l’any, a mesura que els cultius maduren. Normalment les dones són les qui treuen les males herbes.

Tradicionalment, al nord-est de l’Índia la duració d’un cicle “jhum” arribava com a mínim als vint anys. Això assegurava un període de recuperació raonable per a la selva i el seu sòl, a més de satisfer les necessitats de l’agricultor. Més recentment, la pressió de la població i el retrocés de la coberta forestal han provocat que els cicles “jhum” durin només quatre o cinc anys. Amb un cultiu itinerant d’aquesta intensitat és impossible una regeneració natural de la selva. El vern nepalès (Alnus nepalensis) s’està plantant extensivament com a part dels plans per a recuperar el cultiu itinerant. Aquest arbre de creixement ràpid millora la fertilitat del sòl a través de la fixació de nitrogen. És una espècie útil per a fer llenya, la fusta és bona per a fer mobles i les fulles es fan servir com a menjar per al bestiar.

Els conreus itinerants de la Tailàndia monsònica

A Tailàndia la major part de la gent que viu a les selves de terres altes practica diverses formes de cultiu itinerant. Els agricultors lua’, del nord-oest de Tailàndia, cultiven l’arròs (Oryza) com a aliment bàsic, seguint un sistema de cultiu peculiar que s’ha mantingut durant segles. Tradicionalment, els lua’ fan servir diferents àrees de selva de diferents maneres. Fora de les parcel·les cultivades, la selva madura es reservava com a llar dels esperits, i per als enterraments. També es conservaven claps de selva per prevenir l’erosió del sòl, protegir els cursos d’aigua, donar refugi als animals salvatges i produir llavors per a la regeneració de la selva.

Les parcel·les de selva aclarides al voltant dels poblats dels lua’ es continuen cultivant en una seqüència de rotació de deu anys. Els camps es netegen al gener o al febrer, sense tallar els arbres grans, tot i que se’ls esporga perquè no facin ombra als conreus. La crema de la brossa es fa al final del mes de març. Els primers cultius que es planten són el cotó i el blat de moro, seguits, a mitjan abril, per l’arròs de muntanya. La melca, que creix molt, es planta per marcar els límits de cada parcel·la o clariana. En els horts més propers als refugis dels camps es planten pebrots, mongetes i altres hortalisses.

Els lua’ suplementen la seva dieta amb fruits silvestres i tubercles, especialment en èpoques d’escassetat d’aliments. També fan servir plantes silvestres per a la construcció, la fabricació de cistells, tints, i amb fins medicinals. Més de 200 plantes silvestres són font d’aliment i més de 70 es fan servir en medicaments tradicionals. Algunes herbes i lianes medicinals es fan servir per a fer xampú i s’intercanvien en els mercats de les terres baixes per suplementar els ingressos que proporciona la venda de bestiar.

El sistema agrícola dels lua’ és menys productiu que el cultiu d’arròs amb irrigació permanent, però tot i això s’ha demostrat que és sostenible i que permet una ràpida regeneració de la selva. Ara el sistema va en retrocés a causa de la pressió que exerceix la població creixent, la desforestació, i els canvis en les creences i els costums del poble lua’. Tradicionalment, l’aclarida de la selva, la crema de la brossa i la sembra dels cultius era controlada pels sacerdots principals, però la seva autoritat ha anat minvant. L’agricultura itinerant és il·legal en les selves de terra alta segons la llei tailandesa, i els lua’ no tenen cap dret legal sobre la terra que els fou concedida fa cents d’anys.

L’orizicultura

Tanmateix, l’agricultura itinerant tal com la practiquen encara avui algunes poblacions tribals de l’Índia i del sud-est d’Àsia és un fenomen clarament minoritari si el comparem amb l’orizicultura intensiva, que ocupa i alimenta gran part de la població d’aquelles regions i encara d’altres, extratropicals, a l’orient d’Àsia i en altres regions del planeta.

L’aliment bàsic d’un terç de la humanitat

L’arròs (Oryza sativa) és un dels aliments bàsics de la humanitat. Milions de persones, sobretot a l’Àsia oriental i meridional, pràcticament un terç de la població humana del planeta, tenen en aquest cereal el fonament indispensable de la seva alimentació. Més de 1 600 milions de persones, la majoria agricultors que el conreen per a la pròpia subsistència, obtenen de l’arròs la meitat o més de la seva dieta alimentícia.

El gènere Oryza és un gènere de gramínies extensament distribuït a totes les àrees tropicals humides d’arreu del món. Les espècies cultivades més importants són Oryza sativa, originària d’una extensa àrea que va de l’est de l’Índia al sud de Xina incloent les illes de la regió indomalaia, i O. glaberrima, l’arròs africà, originària de l’oest africà, però n’hi ha una vintena més d’espècies silvestres. Es coneixen milers de varietats d’arròs cultivat, però cada una es pot assimilar a un dels tres grans grups o subspècies: indica, japonica i javanica. Les varietats del grup indica són primordialment tropicals, de dia curt, i donen grans llargs i prims (d’una llargada com a mínim tres vegades superior al gruix), encara que el seu aspecte pel que fa a l’alçada de la planta, la grandària de les panícules, la pilositat, la coloració dels grans, etc., pot ser molt variable. Les del grup japonica, en canvi, són més aviat subtropicals i de gra curt i rodó, són plantes que no creixen gaire i de panícules també petites a les quals no afecta gaire o gens la llargada del dia. Els arrossos del grup javanica són tropicals i originaris d’Indonèsia, però n’hi ha tant d’arestats (bulu) com sense aresta (gundil).

L’origen del conreu de l’arròs i l’indret o els indrets on va ser domesticat per primera vegada són molt discutits. Les dades segures més generalment admeses remunten a uns 5 500 anys i provenen dels vessants orientals de l’altiplà de Khorat, a Tailàndia, del baix riu Chang (Iang-Tsé) i de la vall del Ganges. Però hi ha troballes documentades amb menys seguretat que, si es confirmen, podrien fer acostar l’antiguitat d’aquesta domesticació a la del blat i altres cereals al Creixent Fèrtil. En tot cas, a partir del segon milenni aC els testimonis arqueològics de conreu d’arròs són nombrosos a la vall del Ganges i altres punts de l’Índia, i a partir del segle III aC, al temps de la dinastia Han, ja trobem documentat històricament al sud de la Xina el conreu intensiu de l’arròs.

L’arròs requereix, per a créixer, temperatures altes durant l’estació vegetativa amb mitjanes mensuals que superin els 20°C almenys durant tres o quatre mesos. La immensa majoria de varietats necessiten créixer sota un gruix d’aigua de 10 a 15 cm durant les tres quartes parts del període vegetatiu. Només algunes varietats, les anomenades de muntanya, poden créixer en camps sense inundar sota condicions d’extrema pluviositat, i són cultivades per diferents grups tribals que practiquen l’agricultura de subsistència. A l’extrem oposat, algunes varietats d’arròs, anomenades flotants, de Bangladesh i del sud d’Indo-xina estan adaptades a créixer tan de pressa com el nivell de l’aigua quan hi ha grans crescudes, i poden arribar a fer llargades de fins a 6 m. La necessitat de mantenir els arrossars inundats una part de l’any exigeix, en algunes regions accidentades, la construcció d’elaborats sistemes de feixes als vessants i també de canals d’irrigació.

El típic orizicultor de les regions monsòniques (i de la resta de l’Àsia meridional i oriental) disposa només d’un parell d’hectàrees com a molt, rarament més, excepte en les regions que s’han posat en explotació recentment o en les regions més desenvolupades. La majoria de les explotacions són familiars i destinades a la pròpia subsistència de la família. Només uns 12 milions de tones, d’una producció mundial de prop de 500 milions, arriben a ser comercialitzats, i la majoria es produeix fora de l’àrea asiàtica, als Estats Units, Itàlia i Austràlia principalment.

L’orizicultura és una pràctica agrícola d’ús intensiu de la terra i de la força de treball. Al començament de la temporada cal revisar i reparar els dics, els marges i els canals i replanar acuradament les feixes de conreu, que han de ser rigorosament horitzontals per tal que el nivell de recobriment per l’aigua sigui uniforme en totes les seves parts; també cal llaurar la terra per donar-li la consistència adequada, fangar-la i adobar-la. Les reduïdes dimensions de les feixes fan difícil qualsevol mena de mecanització (la qual, per altra banda, només estaria a l’abast de molt pocs pagesos de les regions monsòniques), i la tracció animal (búfal d’aigua o zebú) i fins i tot humana s’imposa per a totes les labors. L’adobament es fa tradicionalment amb fems, tant animals com humans, i altres adobs orgànics, si bé la introducció de varietats noves d’arròs, més productives però també més exigents, provocada per la “revolució verda” ha fet necessari en alguns llocs l’ús de fertilitzants artificials. També es fa a mà la sembra del planter i el transplantament d’aquest a la feixa definitiva, ja que la sembra directa a ruix no se sol practicar. La complexitat de totes aquestes tècniques impregna amb la seva presència material i espiritual la vida quotidiana, les estructures socials, les creences, els ritus, les arts i la literatura de tots els pobles orizícoles de l’Àsia meridional i oriental (i també de Madagascar, que rebé la cultura de l’arròs dels seus pobladors indonesis). Una cultura d’arrelament a la terra, de treball esforçat i acurat fins al més ínfim detall, aprofitament i reciclatge de tot el que és reciclable, de curs de l’any marcat pels esdeveniments vinculats al conreu de l’arròs.

Allí on es practica, l’orizicultura és pràcticament un monocultiu, rarament es dóna una rotació de cultius, encara que de vegades s’intercala una plantació d’alguna lleguminosa, per exemple l’astràgal xinès (Astragalus sinensis) com a adob verd. A moltes regions de Vietnam es practica també, com a adob verd, el curiós “conreu” de les azol·les, principalment d’Azolla pinnata, l’azol·la vietnamita, unes petites falgueres aquàtiques que mantenen en simbiosi entre les seves fulles cianobacteris del gènere Anabaena, que fixen nitrogen atmosfèric; quan es cull l’arròs i s’asseca l’arrossar, la capa d’azol·la que cobria la superfície de l’aigua queda al fons, i es barreja amb la terra quan es llaura. Es calcula que una capa d’azol·la que cobreixi un arrossar d’una hectàrea subministra deu tones de pes verd, del qual 26 kg són de nitrogen.

El país que dedica més superfície al conreu de l’arròs és l’Índia, amb uns 40 milions d’hectàrees, la majoria a les regions monsòniques del país. La segueix la Xina, amb uns 35 milions d’hectàrees, de les quals una part considerable es conrea ben al nord de les àrees originàries del conreu. Ocupen el tercer lloc Bangladesh i Tailàndia, amb uns 10 milions cada una. En canvi, els baixos rendiments de molts dels arrossars indis fan que la producció d’arròs de l’Índia ocupi només el segon lloc, amb 102 milions de tones, per darrere de la Xina, màxim productor amb 172 milions, i seguida per Indonèsia amb 42.

La cultura de l’arròs

Com la cerealicultura de secà a l’Àsia sud-occidental i a la regió mediterrània, milers d’anys de conreu de l’arròs han marcat profundament la cultura i les formes de vida dels habitants de les regions monsòniques de l’Àsia meridional i oriental i de la resta d’espais pels quals s’ha expandit. Des dels temps més remots, els orizicultors han hagut de dedicar grans esforços tant a protegir les explotacions de les revingudes excessives canalitzant i controlant les lleres dels rius, com a dur l’aigua als seus arrossars i treure-la. En moltes de les llengües de l’Àsia meridional hom contraposa molt clarament l’arrossar a les altres terres cultivades, i sovint el conjunt d’uns i altres a l’hort familiar, concebut en realitat com una part del clos de la casa. En vietnamita, per exemple, l’arrossar (“ruông”) s’oposa al camp no anivellat (“nüöng”) i, de fet, per a designar els camps conreats en general s’utilitza l’expressió ruông nüöng. Per a alguns pobles del sud-est d’Àsia, el nom de l’arròs és sinònim d’aliment en general, com pot ser-ho en català o en altres llengües europees la paraula pa.

L’arròs té, en la mitologia de molts d’aquests pobles, el seu propi esperit, l’ànima de l’arròs, i les creences relatives a aquesta ànima afecten sovint les tècniques de conreu i els ritus que s’hi relacionen. L’anima de l’arròs pot fugir i fer inútils tots els esforços adreçats a obtenir una bona collita, per això cal acomplir uns rituals més o menys complexos, per retenir-la i per afavorir-la. En la majoria dels casos hom envolta aquesta ànima de característiques antropomòrfiques. Així, segons un mite malai, en temps antics no calia collir l’arròs dels camps, sinó que cada matí un gra es presentava per dirigir-se tot sol a l’olla on havia de bullir. Un tabú prohibia destapar l’olla fins a la tarda, quan era ja plena d’arròs a punt per ser menjat. Un dia, una de les filles petites d’una família pagesa va violar el tabú i va obrir l’olla abans d’hora; a dins hi va veure una nena molt petita que sobtadament va desaparèixer i va deixar al seu lloc un gra d’arròs minúscul. Era l’ànima de l’arròs, i des de llavors els descendents de la família pagesa original han de treballar durament plantant i collint l’arròs per poder fer tornar l’ànima de l’arròs i obtenir-ne l’aliment.

Entre els tàmils, unes setmanes després del solstici d’hivern, coincidint amb la collita de l’arròs, se celebra la festa del Pongal o de la bullida (“pongal” en tàmil és el verb que indica l’acció de borbollar un líquid i vessar d’una casserola o una marmita en entrar en ebullició). Fer un “pongal” consisteix a fer bullir la llet a foc viu fins que vessi l’escuma i afegir-hi llavors l’arròs per fer un “pukkai”, el típic arròs amb llet ensucrat tàmil. L’escuma blanca vessada és portadora de bons auspicis, i més si es fa al lloc adequat, a l’hora oportuna i amb l’estri apropiat. El lloc adequat és sempre un fogó a l’aire lliure, segons els casos davant d’un temple (ofrena als déus, “pongal” col·lectiu) o davant de l’altar domèstic dedicat als avantpassats (“pongal” familiar, ofrena als avantpassats i obsequi ritual als veïns), fins i tot a l’arrossar, a l’era o a qualsevol altre lloc sobre el qual es vulgui atreure la salut, la prosperitat o la sort. L’hora millor és la de l’alba, per tal com, si l’executor del ritual és prou hàbil, es pot regular l’escalfor de manera que la llet vessi exactament en el moment en què els primers raigs de sol toquin la cassola; és l’hora reservada a les castes superiors, mentre que les inferiors havien de conformar-se amb fer el seu “pongal” a la tarda. La cassola ha de ser nova (el costum prescriu que cal trencar les velles en ocasió d’aquesta festa) i sovint es decora amb cendres de buina seca de vaca sagrada, pasta de fusta de sàndal i mangra.El pukkai és particularment apropiat com a ofrena als deus perquè és fet de substàncies blanques (arròs i llet) considerades igualment molt nobles i pures. Tanmateix, no són aquests els únics ingredients; a banda el sucre de canya o el jaggery o sucre bru de palma indispensables per a endolcir-lo, hom hi afegeix, bé coco, bé panses, bé llenties o mongetes fregides, gairebé sempre aromatitzants com el cardamom, la càmfora o el safrà. El destinat als déus és particularment aromàtic. Es prepara davant dels temples i es disposa al peu dels ídols acompanyat de fruites, flors i fulles perquè els déus en consumeixin les parts invisibles. Un cop refredat, quan se suposa que els déus han acabat de menjar aquestes parts, l’arròs és distribuït entre els assistents.

Altres conreus

Al costat de l’arròs, gairebé tots els altres conreus apareixen com a secundaris, encara que alguns tinguin notable importància econòmica. En algunes regions hom obté als arrossars una segona collita durant l’hivern. A la vall del Ganges, per exemple, pot ser ordi, canya dolça, llegums o farratge, mentre que als horts familiars es cultiven alguns fruiters i verdures. En altres llocs, les plantacions de cocoters, canya dolça, cítrics, cafè o tabac poden compartir amb l’arròs una part de l’espai d’algunes explotacions o una part del temps del cicle anual.

Altrament, i com a herència de l’època colonial, existeixen plantacions de diferents conreus tropicals capaços de suportar els períodes d’eixut que caracteritzen l’àmbit dels boscos monsònics: la mateixa canya dolça, el cafè, el te, el tabac, etc.