L’activitat cinegètica
No es pot dir que els boscos monsònics tinguin una fauna pròpia. Moltes de les espècies que en són exclusives són petites, amb mobilitat limitada i escassament valorades pels caçadors. En aquest hàbitat, les espècies salvatges caçades per a la subsistència o bé pels caçadors professionals són una part d’aquelles mateixes explotades en les àrees de terra baixa dels boscos plujosos, principalment ocells grossos i mamífers que es mouen lliurement entre aquest i altres ambients.
La cacera a la Mesoamèrica monsònica
El bosc estacional de l’Amèrica Central s’estén pel vessant pacífic paral·lel a la llarga cadena de volcans que formen la carena divisòria dels països centrals d’Amèrica, que inclou zones de sòls al·luvials i volcànics. Al sud de Mèxic, l’hàbitat s’eixampla entremig de sòls pobres de la península calcària del Yucatán. Aquestes zones han estat habitades per societats molt evolucionades en l’agricultura, com ara els maies i grups relacionats amb ells, des de segles abans de l’arribada dels europeus. En aquest àmbit, moltes pautes d’utilització de la fauna salvatge s’establiren fa molt de temps i encara es mantenen.
Tanmateix, han desaparegut els mètodes tradicionals de cacera, com ara l’ús d’arc i fletxes, de propulsors de llances o de sarbatanes després de l’entrada dels europeus, i ara predomina l’ús d’armes de foc. La llista d’animals de caça constatada pels primers viatgers europeus no ha variat, encara que avui dia pràcticament totes les espècies animals són menys abundoses i els seus hàbitats han estat dràsticament reduïts.
Entre les peces grans de cacera més abundants es troben els pècaris (Tayassu), els cérvols (Odocoileus, Mazama), els tapirs (Tapirus), alguns rosegadors histricioïdeus com ara els coendús o porcs espins arborícoles (Coendou), les paques (Agouti) i els agutins (Dasyprocta). Als llocs on es localitzen nius de formigues i de tèrmits trobem els formiguers (Myrmecophaga tridactyla i Tamandua) i els armadillos (dasipòdids). Les sarigues (Didelphis), diversos esquirols (Sciurus), conills (Sylvilagus) i gran varietat de simis són capturats per a l’alimentació humana. El coatí (Nasua nasua), els ossos rentadors (Procyon), el “kinkajú” o “cuchumbí” (Potos flavus) i les mofetes de morro de porc (Conepatus) són els únics carnívors que solen ser consumits.
D’altres carnívors, com ara els felins de pell clapejada, es cacen per la pell. Les espècies de caça es poden trobar en ambients diversos, però la part que pertoca als boscos secs semicaducifolis és molt petita atesa la reduïda extensió que es conserva d’aquesta mena d’hàbitats.
Hom hi caça una gran varietat d’ocells salvatges, sobretot els tinamús (tinàmids), els guans (Penelope), els curaçaos (Crax), txatxalaques (Ortalis), diferents coloms i guatlles i el gall dindi salvatge (Meleagris gallopavo). La carn de caça suplementa l’alimentació proteica que s’obté de les existències domèstiques.
La cacera al sud-est asiàtic monsònic
Al sud-est asiàtic monsònic, la cacera s’ha vist molt interferida per la reculada del bosc i, concretament, pels incendis reiterats que calen els ramaders en cerca de pastures. No tots els incendis de l’estació seca, però, són provocats pels ramaders, ja que els mateixos caçadors també recorren al foc per espantar la caça, fer-la sortir dels amagatalls i conduir-la cap als paranys. Aquesta és una tècnica de caça corrent, per exemple, en molts llocs de les Filipines (com a la perifèria del parc nacional d’Iglit-Baco, a Mindoro).
Un tractament semblant rep la fauna dels peus del vessant sud de l’Himàlaia, des del Nepal fins al nord de l’Assam, a l’Índia. Aquí es crema el bosc, que ja està molt alterat, per mantenir els prats i les pastures, però el foc obliga els senglars nans (Sus salvanius) a buscar refugi a les poques àrees que encara resten de vegetació intacta. Aquestes zones són batudes pels caçadors immediatament després del foc, i els porcs pigmeus i altres animals són morts així que surten dels seus amagatalls.
La fauna domesticada
Un cert nombre d’animals originàriament salvatges a la zona han estat domesticats des de temps molt antics. Els bòvids constitueixen el grup més representatiu d’aquesta actuació, tot i que també cal esmentar alguns ocells: el paó ocel·lat (Agriocharis [= Meleagris] ocellata) i l’ànec mut (Cairina moschata), les úniques espècies d’ocells neotropicals que han estat domesticades; el paó arribà al nord del Perú cap al temps de la vinguda dels europeus i era criat, en part, pel valor de les plomes.
Mascle adult, cria i femella adulta de banteng.
Corel
El banteng salvatge (Bos javanicus) és el boví que s’assembla més al bestiar europeu i és el pare del banteng domèstic de Java, Bali, Nusa Tenggara, Cèlebes, Maluku i de zones del Kalimantan, a Indonèsia. La domesticació del banteng promet molt, a causa de la seva carn tendra i magra, la capacitat de créixer amb poc farratge i la resistència a paràsits com el tripanosoma. En contrapartida, produeix poca llet i retornaria a l’estat salvatge si l’home no el vigilés constantment. N’existeixen tres subspècies, que reflecteixen una àmplia però disjunta distribució natural: B. j. javanicus, a les planes herboses i als boscos talats de Java; B. j. lowi, a l’est i al centre de Borneo; i B. j. birmanicus als paisatges en mosaic de Myammar, Tailàndia i la Indo-xina. A Tailàndia occidental habita un estatge de pastures i bambú present en altitud al llarg dels vessants més eixuts de les muntanyes d’aquella regió.
A l’illa indonèsica de Madura, al costat de Java, hi ha una població híbrida de banteng i zebú (Bos taurus indicus [= B. indicus)] que s’hi va establir fa uns 1 500 anys. Aquests animals són resistents i productius sota condicions extremes de calor i mala alimentació. Tradicionalment, els sementals del ramat se seleccionen entre els guanyadors d’uns concursos, i han conferit a la població les seves característiques de força, velocitat i durabilitat (i un temperament geniüt). Es diu que la seva pell i la seva carn són superiors a les de qualsevol altra raça bovina coneguda.
Sembla que el gaur (Bos gaurus) és l’avantpassat del gaial (Bos gaurus frontalis), el principal animal domèstic de les tribus de les muntayes del nord-est de l’Índia, de les muntanyes de Chittagong a Bangladesh i de les muntayes d’Arakan i Chin a Myanmar. És un boví molt gran, amb una musculatura massissa, i sembla un animal ideal com a productor de carn, ja que amb poc farratge creix molt bé i es manté en una excel·lent condició. El gaur és una combinació de pasturador i brostejador i habita les clarianes d’una gran varietat de boscos estacionals i montans; per tant, està ben adaptat als ambients en mosaic de l’àmbit dels boscos monsònics. N’existeixen dues subspècies: B. g. gaurus, a l’Índia i al Nepal, i B. g. laosiensis, a Myanmar, Tailàndia, la Indo-xina i Malàisia peninsular (on se l’anomena “seladang”). Abans era molt comú i estava àmpliament estès, però actualment només en queden alguns ramats dispersos i en la majoria dels seus refugis naturals es troba en perill.
El “kouprey” (Bos sauveli) comparteix moltes característiques amb alguns bovins que van viure durant el Plistocè, i és considerat el boví vivent més primitiu. És un parent proper del Bos namandicus, l’avantpassat del zebú. Actualment, però, està quasi extingit i ocupa una limitada àrea de distribució a l’est de Cambodja, prop de la frontera amb Tailàndia. El “kouprey” viu entre els mosaics de clarianes herboses mantingudes pel foc i en els boscos monsònics, tant en els densos com en els més oberts. Se sap que és resistent a la pesta bovina, però en canvi no es coneix el seu potencial com a animal domèstic o per a millorar les línies genètiques bovines.