Els boscos monsònics del món en règim de protecció

La protecció dels boscos monsònics s’ha fet fins ara sota la forma de figures legals de protecció diverses. Així, hi ha reserves forestals, parcs nacionals i reserves de natura a la costa occidental d’Amèrica Central, a l’Índia, a Sri Lanka i al sud-est d’Àsia, incloent-hi les illes insulíndiques.

De fet, nombroses àrees protegides en l’àmbit geogràfic esmentat concerneixen tant el bioma monsònic com la selva plujosa. Segons l’altitud, però també segons altres circumstàncies, aquests dos biomes se succeeixen en l’espai, de manera que un cert nombre de les grans àrees protegides del sud-est asiàtic, per exemple, els incumbeixen a tots dos. El mateix passa de vegades amb relació als biomes amb períodes eixuts més prolongats que els que suporten els boscos monsònics, objecte del volum 3. Al·ludirem ara a alguna d’aquestes àrees que combinen diferents condicions de clima i vegetació, amb preferència per les més pròpiament monsòniques. La seva problemàtica general és comparable a la comentada a propòsit de les zones protegides en el domini de la selva plujosa.

Els parcs i les àrees protegides

A l’Amèrica Central, les àrees de bosc monsònic (en realitat aquí caldria parlar més aviat de bosc estacional dens) es reparteixen per petites zones costaneres desde Costa Rica fins a Mèxic. En una gran part d’aquestes costes, el manglar ocupa la línia immediata a la costa i el bosc estacional s’estableix a continuació cap a l’interior. Les àrees protegides que contenen masses de bosc estacional inclouen la del volcà Cosiguina (12 420 ha), la d’Estero Real (39 725 ha), i la del Río Indio i Río Maíz, totes tres a Nicaragua. Aquesta darrera té el percentatge més gran de bosc estacional de la regió, amb una àrea total forestada de quasi 300 000 ha. El parc nacional de Barra de Santiago, a El Salvador, és el més petit, amb només 2 300 ha. El parc nacional de Santa Rosa, a Costa Rica, protegeix 37 217 ha de bosc i, establert el 1971, és l’àrea protegida més antiga de la regió.Al sud-est asiàtic, les àrees protegides més importants de boscos monsònics es troben a Tailàndia, Cambodja i Myanmar, on n’hi ha encara una part majoritària relativament intocada. Aquesta regió té les àrees més extenses de bosc monsònic, i les àrees protegides més notables són l’àrea protegida de Preah Vihear de Cambodja, que comprèn 1 467 000 ha de bosc monsònic intercalat amb selva plujosa, la reserva de natura de Huai Kha, a Tailàndia, que comprèn 257 000 ha, i el Alaungdaw Kathapa, a Myanmar, amb 160 000 ha.

Dins els boscos monsònics o boscos estacionals del món, hi ha una quinzena de reserves de biosfera que cobreixen en conjunt una àrea de gairebé 4 milions d’hectàrees, encara que en moltes d’aquestes reserves el bosc monsònic no ocupa més que una part de l’àrea forestada. Les dimensions de les àrees protegides oscil·len entre la petita reserva natural de Dinghu, a la Xina (1 200 ha), i l’extens parc nacional Maya, a Guatemala, amb una àrea de quasi 1,5 milions d’hectàrees, encara que només una petita part és de bosc estacional.

El cas del parc nacional de Wasur

El parc nacional de Wasur (412 279 ha), a Irian Jaya, a la banda meridional de Nova Guinea, se situa en una de les parts més seques de l’illa. El parc i la propera reserva transfronterera, la reserva de vida silvestre Tonda, a Papua Nova Guinea, són majoritàriament coberts de boscos monsònics i vegetació de sabana.

Característiques i valors naturals

Als boscos secs perennifolis de monsó dominen al cobricel dues mirtàcies, Tristania i Syzygium, i una crisobalanàcia, Maranthes. Aquests boscos, amb tres estrats diferenciats, s’intercalen, depenent de les condicions locals de sòl i de drenatge, amb formacions llenyoses més baixes i obertes en les quals creixen diferents espècies d’eucaliptus (Eucalyptus) i també una altra mirtàcia, l’escorça de paper (Melaleuca cajuputi), resistent al foc i productora d’un oli apreciat. L’activitat humana, els incendis i les inundacions han ajudat a afaiçonar el paisatge, i les formacions llenyoses obertes formen un mosaic amb les extenses àrees de sabana. Cada any, durant l’estació eixuta més fresca (de juny a novembre), els incendis fan estralls als herbeis secs i a les vorades del bosc monsònic. Aquests focs moltes vegades s’estenen a partir dels rostolls encesos intencionadament pels caçadors, ja que els prats oberts són un hàbitat important per als herbívors grans del parc: ualabis i cérvols. Al desembre comença l’estació del monsó humit, durant la qual l’àrea rep el 75% de la pluja de tot l’any, s’inunda en bona part i s’hi formen nombrosos estanys de poca fondària, que són l’atracció de molts ocells migradors que hi vénen a alimentar-se i a passar l’hivern: centenars d’agrons fan les parades rituals del festeig, mentre que pelicans, ànecs, cigonyes, garcetes i ibis es congreguen als extensos llacs d’inundació.

A Wasur, un dels parcs nacionals més recents d’Indonèsia, s’estima que hi viuen unes 400 espècies d’ocells (el 65% de l’avifauna de Nova Guinea) i un mínim de 80 de mamífers, molts dels quals són nocturns. Els mamífers nadius són tots marsupials, incloent-hi el ualabi àgil (Macropus agilis), el marsupial més gran de Nova Guinea. Als prats oberts també viu el sambar de la Sonda (Cervus timorensis), que s’hi va introduir originàriament com a peça de caça. Quan comencen les pluges, les herbes creixen ràpidament a les àrees cremades i donen bones pastures per als ualabis i per als ramats de cérvols. Es cacen intensament uns i altres per la seva carn, que es destina tant al consum local com a la comercialització a la població veïna de Merauke. El cérvol representa el 80% del proveïment de carn de Merauke i s’avalua en uns 20 000 dòlars nord-americans anuals el benefici que se’n treu; fins fa poc, gairebé cap fracció d’aquest ingrés no tornava als residents tradicionals del parc, els 2 000 membres de les tribus Kanum, Marind, Marori i Yei que viuen dins els límits de Wasur.

Gestió i problemàtica

L’amenaça més gran per a la supervivència a llarg termini del parc nacional de Wasur és la pobresa de les poblacions humanes que en depenen. A més de les 2 000 persones dels 13 pobles tribals que viuen dins els seus límits, 65 000 persones més viuen als voltants de Wasur i moltes practiquen una agricultura de subsistència. El que els mou a la tala i la caça i a la venda de petites parcel·les de terra sovint és la necessitat de comprar articles domèstics essencials. El programa Irian Jaya de la World Wide Fund for Nature (WWF, abans Wold Wildlife Fund) treballa amb grups de les comunitats locals i agències governamentals perquè el parc sigui reconegut com a àrea d’ús tradicional on es permeti l’agricultura i les activitats de caça dels pobles indígenes i els residents antics, amb una base sostenible. Una part de l’estratègia de l’administració ha estat la prohibició de la caça amb armes de foc, mentre que es permet que la població indígena continuï caçant de la manera tradicional amb arc i sagetes. Cada clan i família té una zona tradicional i predefinida on caça, conrea i fa els seus rituals. En protegir la vida silvestre del parc de la sobreexplotació pels forasters i assegurar que els beneficis del parc arribin als residents indígenes, la WWF i les autoritats del parc li han assegurat un bon suport local. Ara que s’evita que entrin al parc els caçadors furtius, els caçadors locals tenen més èxit amb la cacera. Per exemple, l’any 1992 els poblats van poder guanyar l’equivalent a 3 750 dòlars nord-americans en tres mesos per la venda de carn obtinguda amb mitjans de cacera tradicionals. Les comunitats locals comencen a veure, cada vegada més, que es poden beneficiar de viure en àrees de conservació i fan un paper més actiu i constructiu en la seva administració. S’exploren altres opcions per mitigar la pobresa rural i per millorar els beneficis sòcio-econòmics, com l’ecoturisme i la venda d’olis essencials que s’extreuen de l’escorça d’alguns arbres de la reserva.

Els olis essencials que s’extreuen per destil·lació de l’escorça de paper (Melauleca cajuputi), per exemple, es poden obtenir a partir de les fulles i dels branquillons, sense perjudicar els arbres, amb una tecnologia simple que implica els indígenes en totes les etapes de la producció, des de la recol·lecció fins a la venda del producte; el fet d’implicar-los en la protecció, l’administració i l’explotació controlada dels recursos naturals és realment la millor eina per a la conservació. La venda de l’oli pot augmentar significativament els ingressos i l’autosuficiència dels poblats de l’interior del parc.

El cas dels santuaris de vida silvestre de Huai Kha Khaeng i Thung Yai Naresuan

Els santuaris de vida silvestre Huai Kha Khaeng (2 575 km2) i Thung Yai Naresuan (3 674 km2) protegeixen una àrea de bosc de 6 222 km2 situada a la frontera entre Tailàndia i Myanmar, a uns 350 km a l’oest de Bangkok. Els santuaris són emplaçats a banda i banda de les muntanyes Shan-Thai; en el complex nus orogràfic on es troben les serralades de Dawna i de Tenasserim, hi ha un mosaic d’hàbitats que abraça des de boscos monsònics de terra baixa fins a selva de muntanya, a 1 800 m d’altitud. Formen part d’un complex molt més gran de parcs nacionals i altres àrees protegides que fan, totes plegades, un total de més d’un milió d’hectàrees.

Aquests dos santuaris constitueixen conjuntament una de les àrees més importants de biodiversitat de Tailàndia, fet que els ha valgut la designació com a indret del Patrimoni Mundial. Se situen a la confluència de quatre zones biogeogràfiques, i comprenen unes 2 500 espècies vegetals, amb un mínim d’11 d’endèmiques, amb elements florístics i faunístics de l’oest, l’est, el nord (Himàlaies) i el sud (regió de la Sonda). La riquesa biològica de l’àrea es pot atribuir també, a més d’aquesta situació especial, en una cruïlla biològica del sud-est asiàtic, al fet que la vegetació és un mosaic de formacions de boscos perennifolis i caducifolis.

Aproximadament el 50% de la seva superfície, gairebé tot el territori de menys de 800 m d’altitud, és coberta de bosc caducifoli, mentre que els pendents més alts i humits són colonitzats per boscos estacionals perennifolis o semiperennifolis. Dins el santuari també hi ha formacions llenyoses obertes, diferents del bosc eixut caducifoli, restringit, però, a Thung Yai, i pertot arreu retalls de sabanes, que són importants per a la supervivència dels grans ungulats; el “thung yai” o gran prat, que dóna el nom al santuari, es compon de diversos grans prats voltats de formacions llenyoses obertes seques. Hi ha, encara, boscos perennifolis de galeria al costat dels cursos fluvials permanents d’arreu del santuari, els quals donen aixopluc temporal a moltes espècies durant l’estació eixuta i quan s’hi declara foc.

El bosc caducifoli mixt, o bosc monsònic, el més general als santuaris, és dominat per Lagerstroemia calyculata, una vistosa litràcia de flors morades, per diferents arbres de la família de les dipterocarpàcies i per la mimosàcia Xylia xylocarpa, arbre fuster que actualment és escàs a la resta de Tailàndia. Als sòls més eixuts i a les crestes forma un mosaic amb boscos secs de dipterocarpàcies. Al sotabosc, de vegades com a part de la successió del bosc després d’incendis, s’hi fan comunitats de ciques (Cycas siamensis), palmeres acaules (Phoenix acaulis) i, de vegades, roures (Quercus).

La fauna és, igual que la flora, una barreja d’espècies septentrionals vingudes de l’Himàlaia, meridionals, de la regió de la Sonda, i orientals, de la Indo-xina. Hi ha un mínim de 120 mamífers (el 45% de tots els mamífers terrestres coneguts de Tailàndia i una de cada 35 de totes les espècies del món). Alhora, el santuari és, potser, una de les poques àrees protegides de Tailàndia prou gran per a suportar espècies de mamífers grans. S’hi inclouen 10 primats (entre ells els 5 macacos coneguts de la regió); tres bòvids, que són el banteng (Bos javanicus), el gaur (B. gaurus) i el búfal indi (Bubalus bubalis); l’elefant (Elephas maximus), el tapir (Tapirus indicus), quatre de les cinc espècies de cérvol conegudes a Tailàndia i el pilandoc petit (Tragulus javanicus). El gramenet obert del sotabosc del bosc monsònic dóna pastura als ungulats que formen la base de l’alimentació d’un conjunt únic de carnívors. Els 27 carnívors que viuen als santuaris representen el 75% del total de la fauna de carnívors de Tailàndia i el 63% dels carnívors del sud-est asiàtic continental.

La rica fauna d’ocells dels santuaris, de més de 400 espècies, representa aproximadament un terç dels ocells del sud-est asiàtic continental i el 57% dels ocells residents als boscos de Tailàndia. Algunes d’aquestes espècies estan en perill d’extinció o són rares en altres llocs de Tailàndia, entre elles espècies de boscos de terra baixa, com ara el bec ample crepuscular (Corydon sumatranus) i el bec ample vermell i negre (Cymbrhynchus macrorhynchos). Espècies ripàries que probablement no sobreviuen en poblacions viables en altres llocs de Tailàndia, com ara el paó verd (Pavo muticus), el voltor cap-roig (Sarcogyps calvus), el martinet pescaire crestat (Ceryle lugubris) i el calau Rhyticeros subruficollis, exploten tant els hàbitats del bosc monsònic com altres de més oberts de sabana. Hi ha 22 espècies de picot als santuaris, gairebé el doble del nombre trobat a qualsevol bosc tropical del món, que ocupen els nombrosos nínxols ecològics que els incendis repetits originen en la fusta morta o els arbres moribunds.Als santuaris habiten un mínim de 96 espècies de rèptils de 56 gèneres, incloent-hi quatre dels rèptils més rars d’Àsia. Inventaris limitats han permès d’enregistrar 41 espècies d’amfibis i 107 de peixos d’aigua dolça, entre aquestes darreres una que sembla que s’alimenta exclusivament de fems d’elefant. Aquesta dependència aparent del petit peix d’aigua dolça respecte de l’animal terrestre asiàtic més gros i la dependència de l’elefant respecte al bosc monsònic il·lustren la naturalesa complexa de la xarxa tròfica i posen de relleu la necessitat de protegir ecosistemes sencers per conservar les espècies.

Gestió i problemàtica

A més dels seus valors ecològics, els santuaris protegeixen les conques de la capçalera del riu Khwae Yai i del Huai Kha Khaeng i els seus afluents i part de les capçaleres de tres rius més. El santuari de Huai Kha Khaeng és particularment singular perquè abasta la totalitat de l’àrea forestada de la conca. Els dos rius principals del parc són únics a Tailàndia perquè la seva extensió de terra baixa no ha estat objecte d’explotació forestal, ni s’hi ha construït cap embassament ni ha estat objecte d’una agricultura intensiva. S’estima que les conques que protegeix el santuari van representar un valor de prop dels 344 milions de baht (13,8 milions de dòlars nord-americans) en termes de conservació d’aigua i protecció del sòl a les àrees veïnes tan sols l’any 1987.

Gairebé cada any, al final de l’estació eixuta, hi ha incendis als santuaris, provocats pels agricultors itinerants i els caçadors de les tribus que hi resideixen, els karens i els hmongs. Aquesta crema representa una amenaça a llarg termini per a la biodiversitat del santuari, impedeix la regeneració natural i porta a canvis en la successió vegetal. Els incendis probablement sempre han format part de la dinàmica de l’ecosistema en temps històrics, i han ajudat a formar el paisatge biològic. Això no obstant, ara que la població humana s’incrementa i s’apropa a l’àrea de conservació, la freqüència i la intensitat dels focs amenaça de destruir la rica biodiversitat de l’àrea. Els incendis regulars modifiquen el bosc perquè avancen la caiguda de les llavors, maten els plançons, alenteixen la regeneració i eliminen les espècies que hi estan menys adaptades (les no perennifòlies). Encara que els arbres grossos aparentment sobreviuen al foc, molts d’aquests gegants del bosc són “morts vivents”, els troncs dels quals han estat afeblits pel foc i cauen fàcilment en tempestes posteriors. Sense un control efectiu, el foc, el depredador més eficient i despietat, erosionarà i simplificarà els hàbitats del santuari i eventualment durà a la pèrdua d’algunes espècies de plantes i animals per a la protecció dels quals es va crear.

Les reserves de biosfera als boscos monsònics mesoamericans

Tot plegat hi ha dues reserves de biosfera a l’Amèrica Central, que en conjunt sumen 2 milions d’hectàrees, i 10 reserves d’1,2 milions d’ha a l’Àsia.

La reserva de biosfera Maya, a Petén (Yucatán, Guatemala), és un bon exemple de bosc monsònic mesoamericà. La reserva és fronterera amb Mèxic, i en total cobreix una àrea d’1 400 000 ha, que van des del nivell de la mar fins a 600 m al centre de la reserva. Originàriament es va establir com a monument nacional, i va ser declarada parc nacional el 1955. Al nord, enllà de la frontera amb Mèxic, es prolonga en la reserva de la biosfera de Calakmul, de característiques comparables.

Conté, interpenetrada amb el bosc monsònic, l’àrea més extensa de selva plujosa tropical de l’Amèrica Central, amb unes 2 000 espècies vegetals, algunes tan importants com el “ramón” (Brosimum alicastrum) i la caoba d’Hondures (Swietenia macrophylla). Hi viuen també 54 espècies de mamífers, la majoria amenaçades a escala mundial, de les quals destaca l’ós formiguer (Myrmecophaga tridactyla) i el jaguar (Panthera onca). L’avifauna comprèn 333 espècies, que representen 63 de les 74 famílies d’ocells presents a Guatemala, i inclouen el paó ocel·lat (Agriocharis ocellata), que es troba en perill d’extinció.La principal atracció de la reserva, però, són les restes arqueològiques de les antigues ciutats maies, entre les quals Tikal i Uaxactún. El fantàstic conjunt de Tikal comprèn, tot i que encara hi ha extenses àrees per excavar, unes 3 000 construccions separades que daten del període comprès entre el segle IV aC i el IX de l’era cristiana, i entre les quals hi ha temples, habitatges, monuments religiosos decorats amb inscripcions i tombes.

La crema anual de les pastures afecta l’activitat de cria d’alguns ocells, particularment el gall dindi ocel·lat. Se sap que dins de la reserva continua havent-hi destrucció dels hàbitats, caça i trampeig, desenvolupament de zones residencials i robatori de restes arqueològiques, però no se sap amb quina extensió es produeix.

Les reserves de biosfera als boscos monsònics indomalais

Dins el reialme indomalai hi ha la reserva de biosfera del parc nacional de Komodo, o Taman Nasional Komodo, a l’illa del mateix nom, una de les de la Sonda, a Indonèsia. Va ser establerta el 1965, primer com a reserva natural i més tard, el 1980, com a parc nacional, per protegir-hi el dragó de Komodo (Varanus komodoensis), el saure vivent més gran, endèmic de l’illa de Komodo.

La reserva es troba en una de les regions més seques d’Indonèsia, amb una topografia que és dominada per turons d’uns 600 m, i situada dins el cinturó volcànic actiu que discorre entre Austràlia i la plataforma de la Sonda. El bosc monsònic s’hi fa al peu dels turons i al fons de les valls. És un bosc notable, caracteritzat per espècies d’arbres com l’esterculiàcia Sterculia foetida, la bignoniàcia Oroxylum indicum, la cesalpiniàcia Tamarindus indica i la ramnàcia Zizyphus horsfeldi i per la pràctica absència de la flora arbòria australiana que es troba més cap a l’orient. La resta de la reserva és una sabana herbosa oberta que cobreix un 70% del parc. Hom hi ha introduït espècies que són la presa preferida del dragó de Komodo, com ara el sambar de la Sonda (Cervus timorensis), i també animals domèstics asilvestrats com el cavall i el búfal aquàtic. Entre la fauna originària de l’illa, cal esmentar primats com el macaco de cua llarga (Macaca fascicularis) i la rata de Komodo (Komodomys rintjanus), a més d’unes 72 espècies d’ocells.

El principal problema de gestió de la reserva és l’esgotament de les existències de preses per al dragó de Komodo, com ara el cérvol de Timor (Cervus timorensis), a causa de la predació i de la cacera furtiva. El dragó és una atracció turística important de la reserva, però es tem que aquesta activitat arribi a interferir amb el desenvolupament natural de la relació entre predador i presa, i d’altra banda també que els humans es confiïn cada vegada més, cosa que pot tenir fàcilment conseqüències fatals per als humans pel seu poderós verí.