Les poblacions humanes dels boscos monsònics

Els humans del sud-est d’Àsia

La presència d’humans al sud-est asiàtic és ben antiga, com ja va demostrar el metge holandès Eugène Dubois a les acaballes del segle XIX, quan hi anà a la recerca de la baula perduda entre els humans moderns i els simis, i trobà unes restes d’una antiguitat de gairebé un milió d’anys, que atribuí al gènere Pithecanthropus; aquestes restes posteriorment s’han assignat a l’espècie Homo erectus. Però, a la zona, també hi ha restes inequívoques d’humans moderns (Homo sapiens) amb utensilis força perfeccionats. Durant mil·lennis, els habitants de l’Àsia sud-oriental s’han integrat amb la terra, han format importants civilitzacions, moltes vegades aprofitant de manera intel·ligent els recursos naturals, adaptant llurs obres a l’hàbitat i creant paisatges de perfecta harmonia amb l’entorn; si bé, altres vegades, malauradament més freqüents, han dilapidat els recursos naturals sense possibilitat de recuperació, especialment als països amb una elevada densitat de població des d’antic.

Prehistòria i història

Les restes antropològiques més antigues (dents i ossos fòssils) de la zona parlen de l’arribada d’Homo erectus al sud-est asiàtic; a Java, els jaciments de Trinil i Sangiran han ofert restes de les formes més arcaiques, datades de fa entre 1.000.000 i 800.000 anys, i els de Ngandong —“l’home de Solo”— de fa 300.000, de morfologia més tardana. Pel que fa als humans moderns (H. sapiens sapiens), les restes més antigues trobades fins ara també són de Java i estan datades de fa entre uns 100.000 i 60.000 anys. Si hi ha una connexió filogenètica entre H. erectus i H. sapiens sapiens al sud-est asiàtic, la genètica sembla desmentir-ho, malgrat la persistència d’una indústria lítica; i, tot i que no es pot descartar que hi hagués algun tipus d’encreuament entre tots dos tipus humans, sembla que hi va haver un desplaçament del primer per grups d’humans moderns que venien de l’Àsia Menor.

Fa 80.000 anys, en temps de l’última glaciació —Würm—, el nivell de la mar era molt més baix, gairebé 150 m per sota del d’ara, cosa que feia dibuixar una silueta del continent ben diferent de l’actual; aleshores el sud-est asiàtic era un 60% més gran que no és ara: la península de Sonda comprenia les illes de Sumatra, Java i Borneo. Fins a l’època entre el 7.000 i el 5.000 aC no s’esbossaren les actuals línies de costa. Fa uns 60.000 anys, quan la glaciació Würm era estesa, els humans moderns provinents d’Àsia Menor s’establiren en gran part de la península de Sunda i, en el moment més baix de la mar, entre el 40.000 i el 33.000 aC, superaren el braç de mar de 70 km d’amplària que separava el continent asiàtic del de Sahul. La població que dugué a terme aquesta proesa era ancessora de la població australiana aborigen i dels habitants de les muntanyes de Nova Guinea, com també de les poblacions aïllades similars de les illes Andaman, al nord de Sumatra, i probablement de les gents de la Melanèsia, si bé aquests últims actualment mostren influències genètiques de penetracions posteriors polinèsiques, d’afinitat mongoloide. L’economia d’aquestes comunitats era basada en la cacera i la recol·lecció.

Els descobriments arqueològics més abundants al sud-est asiàtic corresponen al període comprès entre els 40.000 i 12.000 anys enrere, període del qual es coneixen coves, abrics rocosos i eines de pedra en localitats disperses d’Indonèsia, Malàisia, les Filipines i el Vietnam. Aquestes restes suggereixen que els primers habitants d’aquesta regió caçaven una àmplia varietat d’animals. No sabem tantes coses, però, sobre les plantes comestibles que recol·lectaven, bé que en algunes coves del nord de Tailàndia que foren utilitzades pels humans s’han descobert gran varietat de restes vegetals, fins i tot grans d’arròs, que podria ser silvestre. Sembla que, durant els temps prehistòrics, petites bandes de caçadors i recol·lectors utilitzaven una gran diversitat de plantes i animals del bosc o dels seus marges, per exemple de les riberes dels rius i dels llacs.

Entre el final del Paleolític i el principi del Neolític, al sud-est d’Àsia sembla que hi havia dos tipus de cultura: els jaciments de la cova de Niah, a Borneo, i els de la de Taban, a Filipines, mostren superposició d’estrats en què indicatius de cacera i recol·lecció foren reemplaçats per restes ceràmiques i per senyals d’una agricultura incipient en una època més tardana. Els estrats pre-neolítics són d’entre l’11000 i el 2000 aC, i corresponen al complex cultural hoabinhià (per la localitat de Hoa Binh, al sud-est de Hanoi, al nord del Vietnam, on fou inicialment descrita). Jaciments importants d’aquesta cultura són, al continent, la Cova dels Esperits —Spirit Cave— al sud-oest de Tailàndia, com també els del nord de Sumatra; les restes consisteixen en instruments lítics, probablement fruit de l’evolució de formes locals anteriors. Les restes arqueològiques contemporànies de les illes del sud-est d’Àsia (Java, Borneo i les Filipines), separades del continent des del 12000 o el 8000 aC, són escasses i ens parlen d’indústries lítiques més pobres i amb alguna variació entre elles, fruit de l’aïllament. Els jaciments posteriors ja parlen d’una ceràmica treballada, ganivets de metall i aixes, indicadors clars de l’entrada del Neolític.

En el transcurs dels últims 6.000 anys, poblacions mongoloides del sud-est asiàtic, que parlaven llengües emparentades pertanyents a una gran família lingüística (l’austronèsia, abans coneguda com a malaio-polinèsica) i probablement originàries del nord del tròpic de Càncer, introduïren un Neolític basat fonamentalment en el conreu d’arròs. Unes restes arqueològiques trobades en excavacions recents semblen indicar que l’origen d’aquestes poblacions és una zona al sud del riu Chang (Iang-Tsé) i que la seva onada d’expansió seria comparable a l’onada que acompanyà l’expansió del Neolític a Europa. Si el tipus de conreu practicat per aquestes cultures era basat en la tala i la crema de superfícies, no ens ha d’estranyar gaire que haguessin de cercar contínuament noves terres per a instal·lar-se, cosa que degueren fer en dirigir-se cap a terres meridionals. Aquests pobladors, en una expansió fruit de l’onada neolítica, arribaren a dominar el sud-est d’Àsia per dessota el tròpic fins a colonitzar les àrees despoblades de Micronèsia i Polinèsia, cap a l’est, i fins a Madagascar, cap a l’oest. Els anteriors habitants de les regions on arribaven, dedicats a la cacera i la recol·lecció i poc nombrosos, foren desplaçats cap a les zones més interiors.

Hi ha restes arqueològiques del 4500 aC al sud-est asiàtic (nord-est de Tailàndia) que parlen de conreu d’arròs i de treballs fets amb bronze; aquesta ha estat una de les troballes més sorprenents, ja que no s’esperava trobar una metal·lúrgia tan primerenca. Entre el 2000 i el 1000 aC el conreu d’arròs, els búfals aquàtics domèstics, que ajudaven a llaurar, i els instruments de ferro —entre ells l’arada— permeteren a algunes poblacions humanes d’establir-se a les planes situades entre els rius Roig i Mekong. A les zones més muntanyenques els humans encara vivien de la cacera i la recol·lecció, si bé en algunes ocasions practicaven una agricultura primerenca. Així, des de l’any 1000 aC, coexisteixen a la zona dos tipus de cultura: una d’agrícola a les planes al·luvials, coneixedora de la metal·lúrgia i interessada en els objectes artístics de bronze, que desenvolupà una civilització urbana; i tribus aïllades amb una tecnologia primitiva, caçadores i recol·lectores o practicants d’una agricultura primerenca, probablement de tala i crema. Alguns exemples d’aquesta dualitat al sud-est asiàtic són les tribus de caçadors i recol·lectors que encara resten avui dia a les selves, com els senoi de la península de Malaca, els aeta de Luzón o els penan de Borneo, que alternen estacionalment la cacera i la recol·lecció amb la collita de plantes prèviament plantades. Algunes de les tribus amb menys desenvolupament tecnològic del sud-est asiàtic i de les Filipines (com els aeta de Luzón) són formades per negritos, individus petits, de pell fosca i cabell molt arrissat que, amb freqüència, presenten el plec epicàntic típic dels mongoloides. Com els pigmeus de l’Àfrica i altres habitants de les selves, els negritos mai no estan gaire allunyats dels assentaments de pobles agricultors més sedentaris, amb els quals tenen establertes relacions permanents d’intercanvi, més aviat comercial que tecnològic, en un règim de vassallatge molt particular amb poblacions veïnes; proveeixen de caça i mà d’obra temporal els seus veïns agricultors a canvi d’arròs, cereals i petites quantitats de diners en efectiu per a comprar béns als mercats de la costa. Segurament que des del principi es donen relacions d’intercanvi entre totes dues poblacions, ja que aquest dualisme ha hagut d’estar afavorit per l’ambient de la selva tropical.

Des de fa aproximadament 2.500 anys, per tot el sud-est asiàtic es començaren a desenvolupar regnes i imperis amb importants assentaments urbans. La importància d’alguns d’ells, com el Gupta, de l’Índia, residí en l’entreteixit de llaços comercials amb altres civilitzacions: hi ha evidència arqueològica d’exportació d’espècies (com el clau, la nou moscada o la canyella) i, posteriorment, d’altres productes del bosc (com algunes resines) des del sud-est de la Xina i l’Índia cap a Roma. S’han conservat restes del 300 aC que parlen del desenvolupament d’un imperi urbà de base econòmica cerealista sustentada en el conreu d’arròs i el comerç al nord de l’actual Vietnam, clarament influït pels xinesos de la dinastia Han i després pels khmers. Els imperis de Cambodja, Tailàndia i Birmània, des del 600 al 800 dC ocupats pels hindús, estigueren influïts per aquesta cultura, com es manifesta en l’arquitectura dels temples posteriors. L’imperi khmer, del segle IX al XIV, desenvolupà una brillant civilització, d’inspiració índia, que edificà la ciutat, els temples i el complex hidràulic d’Angkor i altres nuclis urbans com ara Phom Penh o Saigon (avui Ho Chi Minh), formada durant la dominació khmer de la Cotxinxina als segles XII i XIII. També a Sumatra i a Java el reialme Srivijaya establí, entre els segles VIII i XIII, un veritable imperi mercantil i marítim que ha deixat testimonis impressionants del seu poder i de la seva cultura com el temple de Borobudur, a Java central, construït cap a l’any 800 dC.

Si bé, com hem vist, hi hagueren moviments migratoris més complexos, entre poblacions mongoloides, que viuen més al nord, i poblacions melanèsiques, que es troben més al sud, es pot veure un gradient en la distribució geogràfica del plec epicàntic (típic dels asiàtics) i el color de la pell (típic dels melanèsids). Les poblacions melanèsiques serien descendents dels primers humans moderns en arribar al sud-est asiàtic, a Indonèsia i a Melanèsia; mentre que les mongoloides ho serien del flux migratori generat pel Neolític del sud de la Xina.

La distribució de la població

La distribució del poblament a l’Àsia oriental i meridional no ha estat uniforme. A part les dues onades migratòries més importants, n’hi ha hagut moltes altres que han deixat la seva empremta a la zona. D’aquesta manera s’han dibuixat grups humans genèticament i lingüística, ètnicament i cultural diferents. Els grups s’han vist afectats per afers comuns, com ara l’entrada d’un imperi poderós que passà a controlar la producció de la regió, però també tenen trets característics que han pogut dibuixar allò que després es convertí en diferents estats.

Myanmar

A l’antiga Birmània, s’ha calculat que els habitants de les societats pre-agrícoles que hi visqueren fins al 2000 aC arribaven, com a màxim, als 30.000 en total. L’entrada del Neolític, en aquesta data, comportà un increment demogràfic que féu que, en entrar la nostra era, el nombre d’habitants arribés al milió. La distribució dels grups no era uniforme, era ordenada per raons de veïnatge: al sud vivien grups mon-khmer, al nord, xinesos meridionals i a l’est, parents propers dels tailandesos. En tombar el primer mil·lenni de l’era cristiana, la població probablement havia assolit els 2 milions d’habitants, mentre que els grups del nord s’establiren de manera preponderant per la zona escampant la influència hindú i el model budista. La introducció del conreu d’arròs va permetre un nou increment demogràfic fins que, cap al 1700, n’hi havien 5 milions i, al voltant del 1900, els habitants ja eren 12,5 milions. Tot Myanmar era una pacífica província de l’Imperi Britànic que exportava arròs, i la prosperitat atragué immigrants de l’Índia i de la Xina. Després de la conquesta pels japonesos durant la Segona Guerra Mundial, la pertinença a l’Imperi Britànic durà poc i, des del 1948 fins ara, la població ha arribat als 30 milions de persones, amb una comunitat xinesa que ha crescut dels 200.000 als 500.000 habitants i una altra d’índia que ha minvat del milió d’individus del temps de la independència fins a la meitat.

Tailàndia

En el temps de transició de la cacera i la recol·lecció a la producció, cap al 5000 aC, a l’àrea de Tailàndia es calcula que hi havia 25.000 habitants, 200.000 cap a l’any 1000 aC i prop de mig milió en tombar la nostra era; cap a l’any 1000 dC, quan la història del país ja és més documentada, el nombre d’habitants sembla que s’acostava al milió. En aquelles dates la població tai era només la meitat, l’altra meitat era mon-khmer, especialment a la zona sud, on preponderava. El creixement demogràfic, que fins al principi de l’era moderna no va ser gaire espectacular (de 2 milions de persones cap al 1500 fins a 3 milions cap al 1800), tombà al segle XIX quan la població, fonamentalment dedicada al conreu d’arròs, doblà. Les bones perspectives atragueren un bon nombre de xinesos que, mantenint la seva identitat de poble diferent, actualment són un 10% dels 42 milions d’habitants del país.

L’est de la Indo-xina

Cap al tercer mil·lenni abans de la nostra era, la població de la zona ocupada per Vietnam, Laos i Cambodja, que devia arribar als 40.000 individus, aprengué a conrear plantes: passà de la cacera i la recol·lecció a l’agricultura; a l’inici de l’era cristiana, el nombre d’habitants havia arribat probablement al milió. La regió era ètnicament i culturalment polaritzada: al nord vivien grups viet, sota influència política i social xinesa, i al sud, els khmers, una cultura d’inspiració hindú. Aquest mosaic durà els 1 200 anys següents en què un estira i arronsa de forces entre totes dues comunitats era observat pels lao, parents dels tai i pobladors de les zones interiors, menys desenvolupades. En principi hi dominà l’imperi khmer, que abastava el sud de Tailàndia i el de Laos, i el Vietnam central i meridional. El desenvolupament d’una agricultura d’irrigació basada en l’arròs permeté un increment demogràfic important, que féu que gran part dels 2,5 milions d’habitants estiguessin sota la influència khmer. Després d’aquesta data les tornes es giraren: la debilitat de l’imperi khmer permeté a la jungla d’ocupar zones abans sagrades, i els viet organitzaren un fort imperi. Els 9 milions d’habitants de la zona a mitjan segle XIX es trobaven sota govern de l’emperador vietnamita, fins que hi intervingueren els francesos. A l’hora de la descolonització, a mitjan segle XX, el nombre d’habitants de l’àrea era de 33,5 milions. El creixement demogràfic continuà fins al present malgrat el conflicte bèl·lic entre els Estats Units i el Vietnam, com un remarcable tribut a la capacitat humana de fer l’amor i la guerra de manera simultània. La roturació i l’aprofitament de noves terres per tal de dedicar-les al conreu d’arròs permet de sobreviure a una població indo-xinesa de 55 milions de persones, dels quals 44 viuen al Vietnam, 8 a Cambodja i 3,25 a Laos.

L’arxipèlag malai

L’agricultura no s’instal·là a la zona compresa entre Indonèsia (excepte l’oest de Nova Guinea), Malàisia i Singapur fins després del 2000 aC, en què es calcula que a la zona hi havia 100.000 habitants. Aquesta innovació està relacionada amb un moviment de poblacions malaies originàries del sud-est del continent cap a l’arxipèlag, que desplaçaven les poblacions protomelanèsies que ocupaven la zona. Cap al canvi d’era, la població malaia que s’hi instal·là ja s’havia multiplicat fins a un milió d’habitants, concentrats principalment al sud de Java; aquests pobladors tingueren una forta influència hindú gràcies al comerç d’espècies, des del segle primer. L’expansió del conreu d’arròs féu que el nombre d’habitants s’incrementés fins a 4 milions l’any 1000 i fins a 8 milions l’any 1500. El prestigi dels costums hindús decaigué amb l’entrada de l’islamisme dut per comerciants d’espècies, oriünds de l’Índia; l’establiment d’una base a Malaca els permeté la projecció cap a l’orient i la formació de sultanats a les illes veïnes. Els europeus aparegueren a la zona cap al segle XVI cercant el comerç d’espècies dominat pels musulmans. En aquell moment començaren les disputes entre els imperis colonials pel repartiment de les terres, que duraren fins al principi del segle XIX, any en què els holandesos dominaren la major part de l’arxipèlag i els anglesos la península de Malàisia i el nord-oest de Borneo. Cap al 1800 la població de la zona arribava als 13,5 milions d’habitants, i potser per l’èxit del comerç amb els europeus, el 1900 pujà fins als 40 milions. En aquest últim segle les perspectives dels europeus canviaren del comerç d’espècies a l’explotació de recursos naturals, cosa que féu que, especialment per l’explotació del cautxú, hi hagués una forta immigració de xinesos. En l’actualitat, la població, de 145 milions d’habitants, està distribuïda de la següent manera: 2,5 milions de persones, amb un clar predomini xinès, a Singapur (on abans del 1800 pràcticament no hi vivia ningú i només 22.000 persones cap al 1900), una nació multiètnica de 12,5 milions de persones a Malàisia (46% malais, 43% xinesos i 9% hindús), i un estat relativament uniforme a Indonèsia de 130 milions de persones —una de les nacions més poblades del planeta—, on tres quartes parts són musulmans i on les minories cristiana i hindú no deixen de crear greus conflictes d’ordre intern.

A Indonèsia ha tingut lloc el programa que ha estimulat una més gran migració voluntària en l’àmbit mundial. L’illa indonèsia de Java és un dels llocs de la terra més densament poblats, i en diferents moments dels últims cent anys s’ha intentat el reassentament d’una part de la població d’aquesta illa en algun altre punt d’Indonèsia (de les Índies Holandeses abans de la independència). Quasi tres milions de persones, implicades en programes governamentals de desenvolupament, s’han traslladat des de les illes de Java, Bali, Lombok i Madura, densament poblades i força degradades ambientalment, cap a les illes menys densament poblades de Kalimantan, Cèlebes i Irian Jaya.

Els projectes indonesis de transmigració han augmentat el ritme de desforestació a les illes perifèriques. Localment, això ha causat problemes importants, com per exemple a la província de Lampung, a Sumatra, on la degradació del territori ha estat particularment intensa. El poblament d’àrees completament inadequades per a l’agricultura ha originat altres problemes de degradació ambiental.

Les Filipines

Els primers humans moderns de les Filipines foren els ancessors dels negritos, descendents de la primera onada, dels quals en l’actualitat només resten entre 10.000 i 20.000, i sense cap esperança que el nombre es recuperi. La colonització de les illes principals per una població indonèsia cap al 2500 aC, i altres onades posteriors, no dugueren, però, a una densitat demogràfica gaire elevada: l’any 1000 dC no hi havia més de 100.000 a 200.000 habitants. Fins al segle XVI els filipins romangueren desconeguts per a la resta del planeta, moment en què espanyols, des de Mèxic, i musulmans, des de Borneo, retrobaren les illes —el nom que prengué l’arxipèlag és derivat del nom del rei espanyol d’aleshores: Felip II—. Els musulmans, tot i que arribaren un xic abans, només colonitzaren les illes més meridionals (Mindanao i Jolo), mentre que els missioners espanyols es pogueren dedicar a l’evangelització de la resta de l’arxipèlag. La població filipina al segle XVI arribà als 750.000 habitants i un índex de creixement elevat féu que el 1800 assolís els 2,5 milions. Des del segle XIX la població es doblava cada 50 anys, i el creixement augmentà encara més fins al punt que el 1950 hi vivien 20 milions de persones i el 1975, 40 milions. De resultes de la colonització espanyola, gairebé el 90% dels filipins encara són cristians (majoritàriament catòlics) i com a conseqüència de l’entrada de l’islam hi ha un 10% de musulmans a la població, concentrats a les illes de Mindanao i Jolo.

Les poblacions humanes del subcontinent indi

El subcontinent indi és i ha estat una de les zones més densament poblades del planeta.La influència dels humans en el subcontinent indi ha estat molt important, fins al punt que els pobladors estan acostumats des d’antic als problemes ecològics derivats de la superpoblació i l’explotació.

Els primers pobladors

L’arribada d’homínids al subcontinent indi també sembla que és confirmada per les restes: el 1982 es trobaren les d’un tipus evolucionat d’Homo erectus —de datació desconeguda— a les terrasses del riu Narmada, prop de Harthnora, a l’estat de Madya Pradesh, a l’Índia. L’entrada d’humans moderns (H. sapiens sapiens) provinents d’Àsia Menor no està clarament establerta, però sembla que hi ha acord a considerar que fou pel Balutxistan, pel sud de l’Himàlaia, i que tingué lloc fa entre 60.000 a 50.000 anys. No se’n sap gaire, del tipus de vida que duien els primers pobladors del subcontinent indi, però cap al 10000 aC les restes arqueològiques indiquen que era una població mesolítica dedicada a la cacera i la recol·lecció.

Poblacions relictuals d’aquella entrada són els andamanesos, parents més o menys llunyans dels negritos de les Filipines i dels primers pobladors moderns d’Austràlia i Indonèsia, que parlen llengües pre-dravídiques, mútuament inintel·ligibles, segurament pertanyents a la superfamília àustrica. Grups que comparteixen característiques intermèdies són els jarawa i els onge, les dones dels quals poden desenvolupar esteatopígia, tenen cabells molt foscos i en gra de pebre, i són parlants de llengües de la família austronèsica. Els andamanesos, habitants de les zones més selvàtiques, s’han mantingut genèticament força aïllats de la resta dels habitants del subcontinent indi per la ferocitat amb què rebutjaven tot intent de colonització. Només un dels quatre grups d’andamanesos va acceptar contacte pacífic amb estrangers; es tracta dels ariotos de l’illa gran d’Andaman. El resultat fou que la població minvà dràsticament per causa de l’alcoholisme, i dels 3.500 habitants que hi havia el 1858, actualment en resten 29. Un altre grup també relacionat amb els primers pobladors moderns de la regió són els vèddids, que comprenen fonamentalment els veddes de Sri Lanka i altres poblacions veddoides avui marginals del sud del subcontinent indi, les illes Nicobar, Sumatra i Malaca, el baix Laos i les Cèlebes. Els veddes tenen una estatura força baixa, però no tant com els negritos; no estan emparentats amb les poblacions mongòlides que baixaren de parts més septentrionals d’Àsia ni amb noves onades migratòries des de l’Àsia Menor, però han estat fortament aculturats i parlen llengües indoeuropees.Aquests primers pobladors que s’establiren a l’Índia foren desplaçats a zones de l’interior, i sovint muntanyenques, per tribus que tenien una tecnologia més evolucionada, el Neolític, i que versemblantment parlaven llengües dravídiques. Els nouvinguts probablement també venien de l’oest, de l’Iran, on es parlava una llengua de la mateixa família (fins que fou substituïda per l’indoeuropeu) i sembla que estengueren l’ús del dravídic per tot el subcontinent. El dravídic, com l’indoeuropeu, pertany a la superfamília nostràtica, que segons alguns autors es parlava a l’Àsia Menor abans del 10000 aC.

L’arribada del Neolític

L’inici de l’agricultura a l’Índia és quelcom fosc, si bé se sap que, cap al 5500 aC, hi havia animals domesticats, però no plantes. El blat, l’ordi i el mill entraren a l’Índia per l’oest, i a la vall de l’Indus s’establí una florent civilització: l’harapeana. L’aprofitament dels llots dipositats a les planes al·luvials després de les crescudes de l’lndus permeté de conrear-hi blat i ordi sense necessitat d’irrigar ni tan sols de llaurar —tot i que els harapeans devien conèixer l’arada—; així, la vall de l’Indus fou l’escenari del desenvolupament d’una cultura urbana, no tan antiga com la mesopotàmica, però gairebé, en què, malgrat els intercanvis comercials, totes dues civilitzacions —la mesopotàmica i l’harapeana— mantingueren peculiaritats pròpies. Les ciutats més importants entre el 2200 i el 1700 aC foren Mohenjo Daro (que al seu pic hauria de tenir 40.000 habitants, si no més) i Harappa, que donà nom a la civilització. Era molt important el grau de normalització que mostraven els harapeans de la vall de l’Indus: les ciutats eren dissenyades sobre una planta quadrangular i tenien un notable sistema de clavegueram, però també eren normalitzades les toves, els habitatges, els pesos i les mides, les ceràmiques, les peces dels telers i les joguines. El disseny dels pentinats i de les joies de coure anuncien el que després fou característic en l’art de l’Índia. Aquestes poblacions conreaven també cotó, lleguminoses i altres hortalisses, i criaven vaques, cabres, ovelles, búfals, porcs indis, camells, ases, gossos i gats. També es considera possible que inventessin els escacs i el molí de vent —el conreu de l’arròs entrà al subcontinent indi per les planes del Ganges, i no n’hi ha indicis a Maha¯ra¯shtra (oest de l’Índia) fins el 1500 aC i a Tamil Nadu i Karna¯taka (sud de l’Índia) fins el 1000 aC—. Aquesta civilització, que no sortí sinó dels grups pre-harapeans de la zona, tingué un desenvolupament de curta durada: les restes arqueològiques semblen indicar que no persistí més de 200 anys. De tota manera, la desaparició dels harapeans, entre el 1750 i el 1500 aC, no està associada a signes de violència; alguns autors creuen que fou deguda a l’aparició de pastors nòmades que baixaren del nord-oest, migradors més que conqueridors, mentre que d’altres l’atribueixen a alguna catàstrofe natural, com una inundació o un canvi en el curs de l’Indus.

És important de fer notar que la civilització harapeana utilitzava un tipus d’escriptura no sil·làbica com la del sànscrit, ni logogràfica com xinès, que encara no ha estat desxifrada; de tota manera, i malgrat els manlleus de llengües veïnes, hi ha autors que la consideren dravídica. Una de les dificultats per a desxifrar aquesta escriptura és el fet que gairebé tots els escrits són segells o fragments de peces de ceràmica.

Els indoeuropeus i el sistema de castes

Els responsables del següent reemplaçament demogràfic parlaven una llengua de la família de l’indoeuropeu: l’indoirànic. L’indoeuropeu, amb els seus subgrups, podria haver evolucionat, a partir del nostràtic, en les tribus que romangueren a l’Àsia Menor i l’Iran. Les noves tribus, que entraren al subcontinent indi cap al 1500 aC provinents d’una zona de l’Iran, segurament introduïren a l’Índia la manufactura del ferro i el cavall domèstic, i desplaçaren els parlants de llengües dravídiques cap al sud del continent. Aquests grups immigrants, també anomenats “aris” (terme molt corromput per l’ús erroni que se’n va fer al segle XX, ja que en realitat significa “senyor” o “estranger”), instauraren a l’Índia el sistema de castes. Els “senyors” naturalment ocuparen les classes superiors, mentre que els anteriors harapeans i els més antics pobladors del subcontinent formaren les castes més inferiors. El “Rig Veda” (el més antic dels himnes dedicats als déus del panteó vèdic, que començaren a ser escrits al segon mil·lenni abans de la nostra era), escrit en sànscrit, ja insinua la fixació de les castes en la religió hindú. Les castes de l’Índia es convertiren en el fonament de la vida religiosa, social i política gairebé des de l’entrada dels indoirànics, que volgueren crear una barrera amb les poblacions establertes anteriorment. Els bramans se serviren de les castes per a monopolitzar la religió i l’ensenyament, i establiren la casta superior: la sacerdotal. Per sota d’ells hi havia la casta dels guerrers, després la de mercaders, pagesos i ramaders; per sota encara, la dels artesans, i la més baixa era la dels intocables, casta de serveis impurs. Des d’aquesta gran divisió les castes s’han subdividit, multiplicat i fragmentat fins a donar gran quantitat de grups: l’any 300 aC hi havia set castes endogàmiques separades per la professió i amb complexes jerarquies entre elles; en algun moment s’arribà fins al màxim de 75.000, mentre que actualment se n’han comptabilitzat unes 43.000. El vincle a una casta és de naixement i no es pot canviar més que per un altre naixement. Qualsevol matrimoni entre individus de diferent casta degrada els individus fins a la categoria de pàries, considerats encara avui dia com a persones menyspreables i sense drets socials, raó per la qual han de dur a terme les feines més desagradables. Els hindús tenen prohibit de compartir el menjar amb persones de casta inferior o prendre aliments preparats per aquests. El sistema està fortament arrelat a l’Índia, fins al punt que els intents d’abolició per part de diversos governs han comportat un fort rebuig social, però des de la constitució del 1947, el sistema està legalment abolit. Aquesta estructura social ha condicionat l’èxit de les onades immigradores al llarg de la història del subcontinent indi, ja que la incorporació d’estrangers aïllats en la societat índia ha estat difícil, mentre que l’assimilació ha estat més fàcil si es tractava de l’acceptació d’un grup prou nombrós per a establir una casta endògama per ell mateix. A més, estudis realitzats sobre el DNA mitocondrial semblen insinuar una distribució genètica compatible amb la de les castes. Els musulmans, però, mai no han estat inclosos en aquest sistema jeràrquic, com tampoc els grups tribals de tecnologia més primitiva que han viscut a les muntanyes, aliens, en molts casos, fins i tot als avenços neolítics del subcontinent.

Les vicissituds recents

A banda de l’arribada d’Alexandre el Gran (s IV aC), que no comportà canvi demogràfic, el 712 dC arribaren els primers musulmans. La implantació generalitzada de l’islam no tingué lloc fins al segle XIII, en què governaren a l’Índia quatre dinasties turqueses. Al segle XVI es desmembraren els sultanats, moment aprofitat pels mongols per a realitzar algunes incursions, i arribaren els europeus. Els portuguesos hi rondaven des del segle XVI, anglesos i neerlandesos des del principi del segle XVII, i els francesos a partir de la segona meitat del segle XVII. Des del segle XVIII la zona estigué ocupada pels anglesos, que intentaren de canviar certs costums tradicionals, com és el suïcidi de les vídues. La resposta antagònica de la població féu que els anglesos deixessin d’intervenir tant en la vida dels indis. Des de la segona meitat del segle XIX hi hagué un moviment independentista, que començà per les castes més altes i que volia accentuar el caràcter hindú. Aquest moviment s’anà transformant fins a l’aparició d’un terrorisme i el boicot als productes anglesos, al principi del segle XX. Després de la Primera Guerra Mundial aparegué un personatge molt popular per la seva concepció espiritualista de l’acció política: Mohandas Karamchand Gandhi. El Mahatma predicava la desobediència civil i el moviment nacionalista passà a ser un moviment de masses amb l’eslògan “Quit India”. Es va agreujar l’antagonisme entre hindús i musulmans, fins al punt que, aprofitant la davallada de la Segona Guerra Mundial, el subcontinent indi aconseguí la independència de l’Imperi Britànic el 1947, formant, però, dos estats: l’Índia i el Pakistan, aquest últim en dues regions, l’occidental i l’oriental (Bangladesh des del 1971). Amb aquestes mesures no s’ha aconseguit la pau social per l’existència d’enclavaments minoritaris de religions i per l’existència d’altres grups amb diferents creences, com són els sikhs (seguidors d’una religió híbrida entre el sufisme místic de l’islam i el visnuisme, que viuen sobretot al Punjab) o els tàmils (parlants de llengües dravídiques i descendents dels pobladors neolítics anteriors als indoirànics, que ocupen sobretot Sri Lanka).

Els moviments demogràfics

Si es vol fer una història de la demografia del subcontinent indi s’han de realitzar estimes que comprenguin els tres estats en què està dividit: Índia, Pakistan i Bangladesh.

Hom creu que l’any 10000 aC, en temps mesolítics, abans de l’entrada de l’agricultura, no hi devia haver més de 100.000 habitants a tot el subcontinent indi. Després de l’entrada del Neolític i de les llengües dravídiques, que probablement arribaren sobre el 5000 aC des del que avui és l’Afganistan per la vall de l’Indus, hi hagué un notable creixement demogràfic, i el nombre d’habitants que s’estima, per a l’any 4000 aC, és d’un milió. Aquest creixement espectacular mantingué el seu ritme, i es calcula que, cap a l’any 2000 aC, a la vall de l’Indus hi devien viure cinc milions de persones, mentre que els pobladors mesolítics de la resta del subcontinent no arribarien a un milió. Després de la caiguda de la civilització harapeana entre el 1750 i el 1500 aC, la zona entrà en una època fosca, que durà uns 1000 anys, de la qual és molt difícil extreure estimacions demogràfiques. En aquestes dates tingué lloc la substitució de llengües dravídiques per llengües indoeuropees. L’entrada del conreu d’arròs i l’ús dels metalls comportaren un nou “boom” demogràfic tal que es calcula que l’any 500 abans de la nostra era vivien al subcontinent uns 25 milions de persones, 15 dels quals a la vall del Ganges, lloc per on entrà el conreu d’arròs. En l’època del desenvolupament de l’Imperi Maurià, cap al 200 abans de l’era cristiana, vivien al subcontinent probablement 30 milions de persones, 20 dels quals a la conca del riu Ganges. Al segle VI, quan l’imperi de la dinastia Gupta frenà l’entrada dels huns, al subcontinent vivien 50 milions de persones; al segle XII ja eren 80 milions els pobladors, i al segle XV, 100 milions. De població d’origen hindú, n’hi ha a d’altres parts del planeta, com ara Sri Lanka, Malàisia, Sud-àfrica, Maurici, Myanmar, Trinidad, Guyana, les Fiji, zones de l’est d’Àfrica i a moltes zones geogràfiques que pertanyen al Regne Unit o al Commonwealth.

Les llengües que es parlen al subcontinent indi s’inclouen en quatre grans famílies: la indopacífica, parlada fonamentalment pels descendents dels primers pobladors humans moderns, com són els negritos; la dravídica, que comprèn el telugu, el tàmil, el malaialam o el kanarès, parlada majoritàriament pels descendents dels probables introductors del Neolític al subcontinent; la indoeuropea, que inclou l’hindi, el bengalí, el marathi, l’urdú o el gujarati, portats pels descendents dels indoiranians i parlats també pels veddes, tot i que aquests últims són descendents dels primers pobladors de la regió (es tracta d’un cas de substitució lingüística); i, per últim, la sino-tibetana, parlada per una població del nord del país. La família parlada per més gent és la indoeuropea —la parlen un 74% dels hindús—, seguida de la dravídica, parlada per un 24% de la població, després la indopacífica, per l’1,5% dels habitants i, finalment, la sino-tibetana del nord, parlada per un 0,5% dels pobladors del subcontinent. Foren els mongols els qui afavoriren l’ús de l’hindi com a llengua comuna per a tota l’Índia —que es parlava sobretot al nord del continent i que podia ser escrita indiferentment en caràcters devanagari o àrabo-perses—, però respectaren també la resta de les llengües regionals.

Pel que fa a les creences, la religió majoritària a l’Índia actual és l’hinduisme (un 80% de la població), després que el Pakistan fos segregat en dues regions majoritàriament musulmanes, però encara resten grups de seguidors de l’islam a l’Índia (10%). La independència de l’Imperi Britànic comportà un important moviment demogràfic d’entre sis i set milions de fidels musulmans cap al Pakistan i sis milions d’hinduistes cap a l’Índia; aquesta migració fou especialment conflictiva al Pakistan, ja que els immigrants s’establiren a les ciutats. Altres grups religiosos minoritaris de l’Índia són el cristià (un 3% de la població), el sikh (un 2%), concentrat al Punjab, el jainista i el budista (uns cinc milions i mig de creients).

Salut i malaltia a l’àmbit monsònic

Els problemes sanitaris a l’àmbit monsònic no són gaire diferents dels ressenyats per a l’àmbit de les selves plujoses. Altrament, el còlera ha estat i és encara endèmic en algunes regions de l’Àsia meridional, principalment al nord de l’Índia; aquesta malaltia, però, és tractada extensament en els capítols corresponents del volum 3.

La malària

La incidència de la malària (i, més en general, de les malalties que tenen els mosquits per vector, com ara el dengue) és també molt important, i hi ha anomalies genètiques relacionades amb la resistència a aquesta malaltia, com ara l’anèmia falciforme que, encara que no tan freqüent com a l’Àfrica occidental o a l’oriental, també es manifesta a l’Índia i a Bangladesh, o la talassèmia, també amb alguna incidència a l’Índia. L’hemoglobinosi E, que confereix protecció, assoleix la màxima freqüència (13%) entre els tais.

El kala-azar

També el kala-azar, tot i que la seva distribució és més àmplia, té una de les àrees de màxima incidència al voltant del golf de Bengala, principalment a Bihar, Bengala occidental, Bangladesh i els estats del nord-est de l’Índia; el nom amb el qual és coneguda internacionalment la malaltia és una expressió que significa, en hindi, febre negra.

El kala-azar, o leishmaniosi visceral, és una malaltia ocasionada per la presència a la sang i a determinats òrgans, principalament el fetge, la melsa i el moll d’os, d’un protoctist de la classe del cinetoplàstides (Leishmania donovani), com a conseqüència de la picada d’una mosca del gènere Phlebotomus. Leishmania donovani que, com la majoria de les altres Leishmania, té un cicle vital relativament simple, amb dues fases diferenciades: una, la que es manifesta a l’organisme humà, és anomenada amastigota perquè el paràsit perd el flagel i pren una forma sensiblement esfèrica; l’altra, que es desenvolupa a l’estómac i a l’intestí anterior dels mosquits, és la promastigota, que consisteix en cèl·lules allargades, de 10 a 25 µm, lleugerament engruixides cap a la meitat, allí on se situa el nucli, i dotades d’un únic flagel apical. Els promastigots de L. donovani viuen i es reprodueixen a l’estómac i l’intestí de diferents espècies de Phlebotomus. La malaltia es manifesta per una febre irregular i prolongada i un augment de la mida de la melsa i del fetge, seguida de dolors musculars i articulars, anèmia, aflaquiment, pal·lidesa i afebliment de les defenses immunitàries enfront d’altres malalties.

El dengue

El dengue és una malaltia ocasionada per un virus del grup dels flavivirus, és a dir, un virus amb RNA, transmès per artròpodes, semblant al virus de la febre groga, que fou identificat el 1953 a Manila. Els seus vectors són els mateixos mosquits del gènere Aedes que poden actuar igualment de vectors de la febre groga. Present també a Madagascar, a les illes del Pacífic tropical i a les Antilles, mostra una freqüència més gran a les àrees urbanes de l’Àsia meridional, des de l’Índia fins a les Filipines i la Indonèsia.

Habitualment es manifesta en la forma benigna, que de fet és una mena de síndrome gripal amb febre molt alta i dolors musculars i articulars molt generalitzats, sovint acompanyats de fotofòbia i dolors retrooculars. Després d’una aparent millora al cap de 24 o 36 hores de començar-se a manifestar, la febre torna a pujar i apareix un enrogiment de la pell per tot el cos, principalment pel tòrax, amb una impressió de cremors puntuals repartides per tota la part enrogida.

Aquests trastorns desapareixen al cap de 4 o 5 dies i queda només una certa astènia que pot durar de tres a sis mesos. Més greu és la forma hemorràgica, que té un resultat fatal en més d’un 15% dels casos, en la qual, en comptes de l’aparent millora al cap de 2 o 3 dies d’haver-se començat a manifestar la síndrome descrita, sobrevé una síndrome hemorràgica que pot conduir al coma i a la mort o bé evolucionar més favorablement després d’una setmana de febre alta i d’hemorràgies de les mucoses.