A l’antiga Xina, les ‘dents i els ossos dels dracs’, fòssils de mamífers, s’utilitzaven per a fer preparats medicinals, i els ‘anells de pedra’, probablement fragments d’ossos tubulars petrificats de dinosaure, eren utilitzats pels pescadors com a oportunes plomades per a les xarxes. Eren fòssils fets aflorar pel treball secular de l’aigua i el vent, com també pels sovintejats sollevaments geològics. De tots els jaciments que fornien aquests preciosos materials, els més cèlebres són els cementiris de dinosaures del Cretaci superior a Mongòlia, al desert de Gobi.
No és corrent trobar a la Terra llocs amb una concentració tan rica de fòssils de fauna i flora continental com a les zones desèrtiques del Gobi, certament. El motiu és que l’Àsia central és terra ferma des del Paleozoic superior (fa al voltant de 200 milions d’anys). Al llarg de milions d’anys l’aspecte d’aquesta antiga terra es va transformar repetidament, i alhora canviaven les condicions climàtiques. Això no obstant, el procés evolutiu dels éssers terrestres mai no es va veure interromput per invasions marines. Una altra particularitat del Gobi és la impressionant nuesa de les antigues roques sedimentàries: els processos de la deflació pel vent i l’erosió han fet que els fòssils apareguin pràcticament a flor de terra.
La primera expedició paleontològica a la recerca de dinosaures en aquests indrets fou organitzada per l’American Museum of Natural History de Nova York (1921-22). Els resultats superaren totes les expectatives: als gresos vermellosos de Shabarak-Usu (actualment Bajan Dzac), es van trobar esquelets de dinosaures gegants i autèntics dipòsits d’ous fossilitzats. Després de la Segona Guerra Mundial s’hi va organitzar la primera expedició paleontològica soviètica (1946-49), l’èxit de la qual fou també remarcable: tot just dos mesos després d’haver començat les recerques, fou localitzat un ric jaciment de dinosaures gegants pels voltants dels massissos muntanyosos de Nemegetu-Ula. Des de llavors, les expedicions paleontològiques al Gobi no s’han aturat.
La conca gegant d’Ingeni-Khobur, que ocupa la part central del Gobi transaltaic, es troba limitada al N per la serralada de l’Altai del Gobi, a l’W i al NW pels alts esperons de l’Altai Mongol, i al S per les serralades més orientals del Tian. El paisatge d’aquesta depressió extremament àrida sembla lunar: entre la plana i l’altiplà, coberts per tous sediments d’arena i una filera de turons de poca alçada, s’eleven baixes muntanyes desèrtiques d’origen volcànic, dividides per una xarxa d’estretes valls tectòniques. Les escasses pluges que cauen sobre les muntanyes, un cop cada cinc o sis anys, inflen les lleres eixutes, i aleshores uns torrents impetuosos es precipiten devers les depressions. Els camells solitaris que acuden a abeurar-se en aquests bassals de líquid viscós, solen quedar atrapats al terra pantanós d’argila. És possible que d’aquesta manera morissin els dinosaures, les restes fossilitzades del quals es conservaren entre els antics sediments lacustres.
Això no obstant, en l’època dels dinosaures les condicions climàtiques eren totalment diferents. El clima, almenys a les conques, va romandre relativament humit fins al final del Cretaci. Durant el Cretaci inferior, gràcies als intensos processos tectònics, s’obrí una profunda cavitat entre les muntanyes, on es van desenvolupar les grans conques dels llacs. En aquests llacs evolucionà una rica fauna d’invertebrats i peixos. Hi aparegueren tortugues d’aigua i cocodrils. Entre els dinosaures que estaven estretament lligats a les cavitats lacustres, es van estendre els petits Psittacosaurus, proveïts d’una mena de curiós bec, i els grans Iguanodon.
Al final del Cretaci primerenc, les regions septentrionals i nord-occidentals de Mongòlia es convertiren en un país muntanyós, i com a resultat de la depressió de la part SE de Mongòlia, va aparèixer al territori del Gobi transaltaic una enorme conca d’aigua dolça, al fons de la qual es va dipositar un sòlid gruix de sediments. Les ribes d’aquest llac gegant, que pot recordar l’actual Txad africà, eren dentades i molt desiguals, llotoses a les parts poc profundes. Els pendents de les valls costaneres eren poblats per gimnospermes semblants a xiprers i podocarps. A les zones més elevades s’hi estenia la sabana i fins i tot els subdeserts. Fou precisament en aquestes condicions que es va formar la rica fauna dels dinosaures del Cretaci superior.
Entre els monstres fòssils d’aquella època, els més coneguts són els gegants que es desplaçaven sobre les dues potes, els Tarbosaurus, propers al Tyrannosaurus de l’Amèrica del Nord, els carnívors més grans que mai hagin existit a la Terra, juntament amb el recentment descrit (1995) Giganotosaurus carolinii de la Patagònia. L’esquelet del Tarbosaurus arriba als 10 m, i el crani en fa més d’un. Les seves enormes mandíbules tenien plantades dents com ganivets, llargues de 20 cm. Saurolophus angustirostris, del Cretaci superior, que caminava sobre dues potes i podia fer fins a 6 m d’alçada, era herbívor, el seu crani era engrandit per una llarga cresta, formada pels ossos nasals sòlidament units, tenia mandíbules cobertes per una funda de banya en forma de bec, i les seves dents (al voltant d’un miler!), disposades en fileres verticals sòlides, servien per a moldre l’aliment vegetal. Els Saurolophus, aparentment, vivien entre l’aigua i la terra. Aquests monstres gegants habitaven al costat de quadrúpedes herbívors molt més petits, del grup dels dinosaures cuirassats, com Talarurus plicatodpineus, i grans dinosaures banyuts (Protoceratops, Bagaceratops).
L’elevació de la superfície de l’Àsia central al final del Cretaci tardà va provocar una transformació radical del paisatge. El clima es va fer més fred i sec, i les extensions d’aigua es van reduir. Els dinosaures de l’Àsia central van extingir-se completament al final del Cretaci. Va desaparèixer al mateix temps la rica fauna subtropical dels invertebrats d’aigua, i es va reduir molt la diversitat d’espècies de tortugues. Alguns dels antics cocodrils es conserven encara a les reserves d’aigua terciàries.